PARELLA DE FET O MATRIMONI

             

                    Més enllà de plantejaments estrictament religiosos, el que fa que una parella heterosexual home-dona, es decideixi per iniciar una convivència constituint-se en matrimoni mitjançant el casament, o amb unió estable de parella de fet; és una motivació purament ideològica o de forma de vida.

 

I és que, a la pràctica actualment i amb la cobertura legal existent, poques són les diferències que comporten les dues modalitats de convivències afectives.

 

D'ençà que al nostre país es va aprovar la Llei 10/1998 de 15 de juliol d'Unions Estables de Parella, posteriorment integrada i millorada en el Codi civil de Catalunya, s'han equiparat els tractaments legals a ambdues formes essent necessari afegir-hi les parelles homosexuals, que ja gaudeixen en l’actualitat de l’adequada cobertura legal tant pel que fa a la seva vessant matrimonial com en la unió estable de parella.

 Les unions home-dona no casades, així com les homosexuals entre homes o entre dones, únicament han de poder acreditar, en el seu cas, que estaven convivint com a tal mitjançant les proves que puguin aportar i que siguin admeses en dret.  Vol dir això, que han de poder demostrar que venien mantenint una convivència afectiva, d'un mínim de dos anys consecutius, per gaudir dels drets que la llei els atorga i que els equipara pràcticament al matrimoni casat.                  

 

La prova en qüestió, pot ser per exemple, el certificat de convivència i empadronament expedit per l'ajuntament del municipi on tinguin el seu domicili; o bé, acreditant la inscripció a algun registre d'unions de fet que els ajuntaments tenen oberts a aquests efectes i que tant poc s’han consolidat amb els anys, com també el que la Generalitat de catalunya disposa com a registre central d'unions estables de parella, o d'altres proves menors, com testimonis o d’altres...

 

En aquest sentit, la forma més aconsellable i adequada de constituir-se en parella de fet, és atorgant per part d'ambdós membres de la unió, escriptura pública notarial a l’efecte aprofitant la mateixa, per incloure-hi tots aquells pactes i/o disposicions de comú acord, que es pretén que regeixin durant la vigència d'aquella convivència;  establint-hi, a més una regulació de com s'hauria de procedir en el cas de cessament o extinció de la referida unió.             

 

Finalment, cal dir, que pel que fa a la resta de qüestions relatives a aquestes parelles respecte dels matrimonis, són pràcticament inexistents;  i una ruptura no consensuada de la vida en comú s'haurà de tramitar judicialment tal com la d'una separació o divorci matrimonial, amb els efectes que els són inherents. Per tant, la sentència a dictar, posarà fi a la relació de parella, i acordarà extrems com: l'atribució de la guardià i custòdia dels fills al pare o la mare; l'establiment de pensions d'aliments pels fills, o si és el cas, per l'altre membre de la parella;  pensions periòdiques compensatòries per desequilibri econòmic; repartiment dels béns comuns, o fins i tot, revocació dels poders que s'haguessin atorgat entre ells. I pel cas que no hi hagi fills menors i que ambdós estiguin d’acord en els efectes de la ruptura, des de 2015 es poden fer els tràmits amb molta més agilitat, acudint a la Notaria del municipi on s’ubiqui la vivenda familiar, atorgant la corresponent escriptura que comportarà l’inscripció del divorci en el Registre Civil, d’acord amb el que disposa l’actual Llei de Jurisdicció Voluntària.

 

Jaume Oliveras Malla.

Advocat.

 

EL CONSUM DE BEGUDES ALCOHÒLIQUES ENS POT CONVERTIR EN SIMPLES DELINQÜENTS

 

En moltes ocasions, hem sentit, a través dels diferents mitjans de comunicació, tota mena de recomanacions aconsellant-nos prudència a l'hora de conduir, i més, si hem de consumir algun tipus de begudes alcohòliques.

 

Però, la qüestió no es redueix simplement a considerar la nostra seguretat i la dels altres; és a dir, a vetllar per la salut i l'ordre;  ja que, en molts casos, el fet d'haver consumit, encara que sigui en poca quantitat, algun got de vi o una cervesa, ens pot portar a ser considerats com a presumptes autors d'un delicte contra la seguretat del trànsit, tipificat i castigat a l'art. 379 del vigent Codi Penal.

 

Diuen, i així s'entén des d'un estat social i democràtic de dret, que el dret penal té com objectiu últim la recuperació de l'individu que ha delinquit per a ser reinsertat novament a la nostra societat. I suposo que ningú de nosaltres quan està amb la familia o amics prenent-se una copa pensa en que allò el pot portar a cometre un delicte.  També es diu que l'element essencial per cometre un delicte és la voluntat de dur-lo a terme.

 

Doncs, tot això es posa en dubte, quan després d'un àpat amb un consum relativament normal de begudes alcohòliques o d'una trobada amb els amics, pugem al cotxe disposats a conduir-lo.  I, és que, ja no es tracte de si aquesta actitud posa en perill la vida dels altres o la seguretat del trànsit en general, sinó que, el que també està en joc són els nostres antecedents penals;  doncs, tot i que ens considerem plenament capaços de conduir el nostre cotxe, no vol dir això que com a conseqüència d'una maniobra no del tot adequada o d'una conducció fora de l'habitual, puguem arribar a ser considerats com a presumptes autors d'un delicte contra la seguretat del trànsit, el qual comportarà irremediablement la instrucció d'un procés penal, i prèvia la celebració de judici, la condemna a una multa considerable i a la retirada del permís per a conduir vehicles a motor d'entre un i quatre anys. Actualment, aquest tràmit es redueix a la celebració dels anomenats “Judicis Ràpids”, que vol dir que en poc més de 48 hores podem sortir del Jutjat amb una sentència condemnatòria. Això sí, si hem reconegut els fets i ens hem conformat amb la pena sol·licitada pel Ministeri Fiscal, aquella retirada del permís de conduir i aquella multa seran reduïts en un terç del que preveu el Codi Penal per aquest tipus de conductes.

 

Amb tot, cal saber que quan som aturats pels agents de l'autoritat i se’ns demana sotmetre'ns a la prova anomenada de l'alcoholèmia, ens podem negar a que ens l'efectuïn, però les conseqüències poden ser pitjors que la submissió voluntària, ja que en aquell cas, l'atestat policial informarà sobre indicis al voltant del nostre grau d'ingestió d'alcohol a la sang. Amb tot, mai no es pot descartar del tot que els agents policials ens puguin denunciar també per un pressumpte delicte de desobediència.

 

Finalment, si pensem que el resultat de la prova no coincideix amb les begudes realment ingerides, tenim tot el dret a exigir la realització d'unes anàlisis de sang de contrast, les quals mostraran definitivament i de forma exacte quins són els mil·ligrams d'alcohol per cada litre de sang.

 

 

Jaume Oliveras Malla.

Advocat.

 

EL TESTAMENT VITAL A CATALUNYA

 

El dia 11 de gener de 2001 va entrar en vigor la Llei 21/2000 de 29 de desembre, sobre els drets d'informació concernents a la salut, a l'autonomia del pacient i la documentació clínica.

 

Aquesta llei va culminar definitivament tot l'àmbit normatiu referit a l'ordenació del sistema sanitari de Catalunya;  doncs regulava aspectes tan cabdals com el dret a rebre una informació complerta i adequada de les patologies que afecten al pacient o usuari de la sanitat; o, la prestació del necessari consentiment davant determinats tractaments o intervencions, incloent-hi el que se n’ha anomenat Consentiment per Substitució;  o, també tot allò que fa referència a la documentació que ha d'integrar la Història Clínica de cadascú.              

                    

Però, en el que de veritat vull incidir, és en el que s'ha anomenat Testament Vital o Biològic, i que tècnicament rep el nom de DOCUMENT DE VOLUNTATS ANTICIPADES; essent Catalunya, el primer país del sud d'Europa que ho va regular i un dels primers de la Unió Europea.  Plasmat en la seva totalitat en l'article 8 de la llei, desenvolupat posteriorment en el Codi civil de Catalunya, es disposa que, aquest document s'ha d'adreçar al metge responsable, i en el mateix, la persona major d'edat, amb capacitat suficient i de manera lliure, pot expressar les instruccions a tenir en compte quan es trobi en una situació en què les circumstàncies que concorrin no li permetin expressar personalment la seva voluntat.

 

És a dir, que qualsevol de nosaltres pot manifestar anticipadament com vol ser o no ser tractat davant d'una situació de malaltia greu;  i caldrà, això sí, que s'expressi amb claredat què és exactament el que vol l'atorgant davant d'un determinat tractament o intervenció quirúrgica.  I és que, si no s'ajusten les circumstàncies que concorren a les exactament previstes pel pacient, s'actuarà sempre sota el criteri aconsellat per la pràctica clínica habitual en cada cas.                                

 

Podem, per tant, disposar que no volem ser sotmesos a tractaments agressius que comportin gran patiment;  o, que no volem ésser mantinguts en vida per mitjans artificials, etc.

 

El document de voluntats anticipades, s'haurà d'atorgar davant de notari, o bé, davant de tres testimonis dels quals dos no podran ser ni cònjuge, ni fills, ni pares, ni germans;  i tampoc que mantinguin relació patrimonial amb ell.  Així, també en aquest document es pot designar a la persona que es vol que actuï com a representant de l'atorgant en el supòsit que ell no pugui consentir personalment, essent aquest qui donarà les instruccions oportunes al metge o equip mèdic si s'escau, arribat el moment.

 

Aquest document haurà de ser lliurat, quan correspongui, al centre sanitari on és atesa la persona, al metge o equip mèdic responsable;  i s'incorporarà necessàriament a la història clínica de cada pacient; existint actualment habilitat un Registre de Voluntats anticipades on de forma automàtica es podrà consultar en el moment adequat el que aquell ciutadà hagi disposat.

 

A través d'aquest document es podrà:

 

lista de 4 elementos

· Determinar la destinació del nostre propi cos una vegada mort, podent fixar per exemple que es desitja ser enterrat o bé incinerat.

· Disposar que el nostre cos sigui donat a la ciència per a finalitats de recerca científica.

· Fixar el lloc en què es desitja que el nostre cos sigui enterrat o en el qual hagin de dipositar-se o abocar-se les nostres cendres.

· Autoritzar o no la donació dels nostres òrgans amb finalitats de trasplantaments a altres persones.

fin de lista

 

Pel que fa a les cures mèdic-sanitàries que es desitgen rebre pel cas de patir una malaltia greu i incurable, per exemple, es podrà establir:

 

lista de 3 elementos

· Per al cas que aquesta malaltia anul·li la capacitat natural d'entendre i voler del pacient, de manera que aquest no pugui per si mateix prendre les

decisions que el concerneixin, es podrà nomenar a un representant del malalt davant els professionals sanitaris, el qual serà l'encarregat d'adoptar les

decisions que procedeixin a cada moment, decidint els tractaments mèdics o pal·liatius que cal o no aplicar-se, tot això per descomptat a proposta i

sota la tutela i assessorament de l'equip mèdic corresponent.

· Nomenar fins i tot a un substitut del representant, per al cas que aquell no pugui exercir les funcions encomanades, sigui aquest el que adopti les decisions que calguin sobre la base de les voluntats fixades en el document atorgat.

· Determinar si es desitja, o no, rebre tractaments mèdics que prolonguin la vida quan la situació del pacient sigui ja irreversible.

fin de lista

 

Finalment, diu la llei que el testament vital no podrà contenir previsions contràries ni a l'ordenament jurídic, és a dir, prohibia de forma expressa l'eutanàsia activa, extrem aquest que finalment ha estat ja aprovat i legalitzat per les Corts espanyoles amb l’aprovació recentment de la Llei anomenada de l’Eutanàsia;  ni podrà anar en contra de la bona pràctica clínica.

 

Això, em fa pensar en que el pacient també s’ha de poder negar a signar qualsevol document de consentiment davant d'una determinada intervenció quirúrgica o tractament, que eximeixi de responsabilitat al metge, doncs, les exigències de la bona praxis mèdica ho haurien de fer innecessari.

 

 

Jaume Oliveras Malla.

Advocat

EL RÈGIM ECONÒMIC MATRIMONIAL

 

Tot allò que fa referència a la o les relacions econòmiques existents en el sí d'un matrimoni, també és objecte de regulació legal, com gairebé tot, en el món que ens envolta.

 

Quan una parella, home-dona, s'uneix en matrimoni;  aquí cal excloure les parelles de fet;  inicia a partir d'aquell moment una relació també econòmica, que serà diferent segons el lloc de l'estat on es casi, segons la procedència o origen dels que es casen, o, segons la seva pròpia voluntat.

 

Tots hem sentit dir allò de "a Catalunya hi ha separació de béns". Què vol dir això?

Doncs, que al nostre país, el règim econòmic del matrimoni és el de separació de béns;  la qual cosa significa que cada membre de la parella és únic propietari del seu patrimoni, és a dir:  del seu cotxe, pis, acció o part del compte bancari proporcional al nombre de titulars que tingui el mateix.  I que, per tant, ja sigui, abans, durant o després del matrimoni, ell o ella serà sempre titular d'allò que, dit en altres paraules, va a nom seu.

 

Aquest règim de separació de béns, fa molt senzilles les relacions econòmiques entre cònjuges, dóna llibertat a cadascú a disposar lliurement del seu patrimoni, i garanteix que aquest no es dispersi d'una forma excessiva. Evidentment, també pot comportar injustícies, com passa en tantes ocasions, quan un dels membres de la parella ostenta un patrimoni immens, i en canvi, l'altre no té pràcticament res.

 

També a Catalunya, existeix, com a institució provinent del dret romà, les capitulacions matrimonials:  que són aquells actes o contractes atorgats davant notari, pels quals ambdós membres de la parella, pacten de forma expressa com es regularan en el futur les seves relacions econòmiques i patrimonials, i com es farà la partició o liquidació en el moment de la dissolució de la societat conjugal.  Així, les capitulacions en qüestió, vénen a reduir les possibles injustícies abans esmentades; però sempre que hi hagi acord entre les parts.

 

Finalment, cal dir, que el règim econòmic de separació de béns és el vigent a Catalunya, sempre que en el moment de contraure matrimoni no es manifesti expressament una altra cosa, és a dir, que es vulguin sotmetre a un dels altres règims existents a l'estat espanyol, com són el de guanys -gananciales- i o el de participació, que ja seran objecte de comentari en una altra ocasió.

 

 

Jaume Oliveras Malla.  Advocat.