diumenge, 31 de maig de 2020

PRINCIPIS FONAMENTALS PER A UNA NACIÓ PLENA (III)

 

Un cop constatat que les administracions exerceixen avui dia una actuació invasiva i

intervencionista, més enllà del que justifica el bé comú, l’interès general i el servei públic, i que en algunes ocasions esdevé un comportament hostil i de desconfiança respecte de les persones o que provoca unes despeses innecessàries. Lluny de convertir-nos en una societat cada cop més intervinguda, les nostres institucions haurien de ser un element coadjuvant de la societat i recolzar-la en el seu esforç pel progrés, generant confiança i col·laboracions entre els diferents sectors. Tota la vitalitat de la nostra comunitat aflora quan la societat pot desplegar les seves sinèrgies lliurement i, per contra, un excés d’intervenció administrativa comporta una Innegable decadència de les energies comunitàries. Contràriament a exercir una activitat subsidiària i complementària de la societat civil, l’administració ha adquirit un  caràcter reglamentista i obstaculitzador, que es manifesta en decisions adoptades sense consens ni debat social. La societat civil hauria de poder fer la seva feina en llibertat, sense pors, sense sentir-se ni mediatitzada ni intervinguda, i confiant en l’administració com a eina subsidiària i garantia última de la dignitat de les persones i del gaudi efectiu dels drets humans individuals i col·lectius.

 

 

CENTRALITAT

 

La centralitat també és una actitud imprescindible per a la nostra comunitat. Cal partir de la base que el progrés només es pot aconseguir des d’una posició d’efectiva centralitat. No s’ha de definir la centralitat com un espai geogràfic que ens situï a mig camí dels dos extrems, ni tampoc com un simple concepte de caràcter sociològic. Menys encara s’hauria d’acceptar l’ús i abús de l’equidistància com una etiqueta buida, destinada a confondre l’electorat i a justificar qualsevol comportament. Ben al contrari, la centralitat és una actitud, un tarannà constructiu, i es manifesta en la capacitat d’equilibrar el país, d’impulsar-lo, de conjuntar i aprofitar totes les seves energies, de ser útils a cadascun dels seus sectors, cohesionar-los i dotar-los de capacitat de diàleg i d’entesa. La centralitat és contraria a la radicalitat, en el benentès que la lluita per la independència de Catalunya en cap cas s’ha de considerar una proposta radicalitzada sino centrada, com a element cohesionador i per a la salvació de la llengua, la cultura, el dret propi i, en definitiva, la Nació com a estat.

 

En els darrers temps, a Catalunya, existeix una tendència a deixar de banda la

centralitat i a desertar-ne, cosa que ha allunyat els ciutadans de la política. Amb

l’apel·lació sistemàtica a un malinterpretat eix dreta/esquerra, venut com a

contraposició de bons i dolents, els diferents governs de Catalunya, han abandonat la

centralitat i la seva capacitat d’impulsar el progrés del país. Catalunya no pot anar bé si partits i institucions s’entesten a generar divisions inexistents i no s’esforcen a cercar, cadascú des de les seves responsabilitats i plantejaments ideològics, els elements de consens que retornin al país la confiança en les seves energies i que converteixin les institucions en un patrimoni comú de tots els ciutadans.

 

Conscients d’aquestes necessitats, cal oferir a la societat catalana els principis i l’ideari que suposi, per la seva defensa de les persones, de les famílies i de la societat civil, i pels seus valors humanistes i dinamitzadors de la societat, un referent de centralitat i de coherència.

 

La voluntat de construir, la capacitat per a dialogar, la consciència social, l’impuls de polítiques solidàries i de progrés efectiu, han de ser característiques de la actuació de qui pretengui liderar la nostra reconstrucció nacional. Només des de la centralitat, des dels valors, des de l’esforç conjunt, es podrà generar una imatge útil i positiva de l’activitat política i del compromís comunitari.

 

Així, cal donar resposta a totes les necessitats del país i cal adoptar les decisions necessàries, encara que siguin difícils o que resultin desagraïdes electoralment o que puguin generar impopularitat a curt termini.

 

I qui sóc jo per a fer aquests plantejaments? Ningú. Però m’ha vingut de gust compartir uns principis, uns pensaments que hom podria aprofitar com a base de qualsevol discussió política o ideològica a l’hora de posar les bases d’un nou Estat independent en forma de República, que entenc irreversible!

 

divendres, 29 de maig de 2020

PRINCIPIS FONAMENTALS PER A UNA NACIÓ PLENA (II)

Seguim avui amb un nou apunt respecte del que considero els elements ideològics bàsics i fonamentals per construir una Nació que, com no pot pas ser d’una altra manera, vol dir en forma d’estat independent, que en l’actual context també vol dir dins la Unió europea. Aspecte aquest que tampoc cal portar a l’extrem, doncs si la història canvia o evoluciona per les circumpstàncies que siguin, el nostre entorn pel que fa a les potències amb qui cal mantenir més o menys lligams, també és susceptible de modificar-se, això sí, sempre d’acord amb la voluntat majoritària del poble de Catalunya.

 

D’aquesta manera, un cop concretats els set principis desgranats a l’apunt anterior, crec que val la pena centrar-nos en elements claus pel nostre desenvolupament en tant que comunitat nacional que es vol lliure i independent:

 

CATALANISME

 

Cal proclamar el valor del “patriotisme” que ens porta a sentir la comunitat nacional com a quelcom propi. Defensant un model d’Estat Propi independent de l’estat espanyol, on Catalunya assoleixi les màximes quotes d’autogovern, així com una societat que es vertebri des d’un model comunitari personalista, que vol dir que la persona esdevé el centre de la societat, on la suma dels individus constitueix la comunitat nacional.

 

Cal defensar Catalunya com a nació, a partir de la lliure incorporació de tots els membres de la comunitat a aquest projecte, a través del consens, fruit del diàleg i el pacte entre les diverses ideologies. Concebint el catalanisme com a motor del país, signe de progrés i expressió del projecte nacional que ha de liderar l’avenç cap a la plenitud de la nació catalana. Des del convenciment que és la millor opció per a progressar personalment i col.lectiva cal cridar a la implicació activa del poble de Catalunya amb el convenciment que no hi ha nació sense comunitat.

 

 

LAÏCITAT

 

Cal entendre el fet religiós com la llibertat de consciència, individual i col.lectiva, dins la comunitat que es vulgui construir, proclamant  l’humanisme com a inspirador de l’acció política, des del respecte a les creences dels altres. Cal considerar com a partícips d’aquest objectiu els mitjans de comunicació, atès que la seva tasca informativa i lúdica, en el marc de la llibertat d’expressió, no pot estar exempta de la consideració dels valors esmentats a l’hora d’elaborar els seus continguts.

 

Cal considerar la llibertat com a expressió de la dignitat humana i fonament social sobre el qual la persona es realitza en bé d’ella mateixa i de la comunitat. I en

aquest context és quan cal valorar i acceptar la llibertat de culte i de consciència, dins del marc dels drets humans i de les llibertats fonamentals, com a principi que ha de permetre construir el consens social per a la convivència en contraposició al laïcisme imposat com a model social. En tot cas, una laïcitat veritablement respectuosa amb totes les creences però alhora reconeixedora de les arrels del nostre poble, pot constituir la base del diàleg interreligiós.

 

 

VALORS

 

Cal defensar i retornar el prestigi a conceptes com el gust per l’excel·lència, l’orgull per la feina ben feta, la cultura de l’esforç del treball i a la responsabilitat o la seriositat en el compliment dels tractes. S’ha de defensar l’economia productiva dintre del marc de l’economia social de mercat, amb la consegüent valoració de l’esforç i treball dels autònoms i de les petites i mitjanes empreses. En definitiva, cal treballar perquè el nostre país recuperi la seva legítima i sana

autoestima i voluntat de créixer i el seu lideratge.

 

Des d’una perspectiva humanista , cal considerar que la persona i les famílies són els primers responsables del seu propi benestar, i que les administracions només han de jugar un paper subsidiari destinat a garantir que no hi haurà exclusions ni injustícies de cap mena i que el conjunt de la societat oferirà tots els serveis necessaris per al benestar i progrés general. Tot i que la política és fonamental per a la cohesió comunitària i el progrés, s’ha de plantejar que l’administració només ha d’arribar allà on no arribin les persones ni el conjunt de la societat. Com a comunitat, sabem que el nostre nivell col·lectiu de benestar, integritat i equitat s’haurà de jutjar segons el tracte que rebin les persones menys afavorides. Una comunitat que permet l’existència de col·lectius sense les necessitats mínimes cobertes o en situació de marginalitat en el seu sí, i no lluita per eradicar aquesta marginalitat, no és una societat justa, i la nostra no ho és prou.

 

dimarts, 26 de maig de 2020

PRINCIPIS FONAMENTALS PER A UNA NACIÓ PLENA

Potser sí que aquestes setmanes de confinament han donat prou de sí com per pensar, reflexionar i fer que un mateix s’interpel·li, dubti, es pregunti…, sobre aspectes dels que, al menys a mi, em dona la sensació que ja ni es pensa, ni es planteja. Sembla que, enfrescats en els debats de vol gallinaci, en els més que teòrics confrontaments esquerra/dreta, en els personalismes entesos com a qui aconsegueix un major protagonisme mediàtic, o potser en qui la diu més grossa, sembla que hem oblidat els principis que cada força política representa i defensa. I en aquest sentit, el vell Humanisme, amb el que sempre m’he sentit identificat, dorm a l’oblid de propis i extranys. I és que, havent constatat l’impossibilitat d’un front unitari més que imprescindible en la lluita per la independència de Catalunya, potser sí que cal recuperar el terreny estrictament ideològic i saber què pensa i defensa cadascú com a plantejament de futur per a una Catalunya lliure i sobirana. I és així, que m’ha semblat adient exposar en diferents apunts al llarg dels propers dies, alguns elements, principis o valors que caldria forméssin part de qualsevol proposta ideològica integrada en partits, plataformes, coalicions i candidatures:

 

1. Fer palès el compromís explícit amb la família com a font de cohesió social i de transmissió de valors, tant des de la perspectiva de la defensa dels seus drets, com des del punt de vista del suport actiu que ha de rebre per part dels poders públics, en el benentès que cal partir del concepte ampli de família en totes les seves variants i formes possibles.

 

2. Promoure l’educació com a valor de cohesió i d’integració i com a instrument de mobilitat social per damunt de l’alternança partidista a les institucions. Així mateix, preservar com a dret bàsic, la llibertat d’elecció de model educatiu, com a valor constitucional per a les famílies. En un món cada cop més globalitzat, l’educació ha de jugar un paper imprescindible en la preservació de la pròpia

identitat nacional i, de manera especial, de la llengua catalana.

 

3. Treballar per una Catalunya més desenvolupada i plenament independent d’espanya, capaç d’assolir l’obertura necessària a la integració d’aquelles persones que han vingut a la recerca de noves oportunitats, sense oblidar el compromís amb la cohesió social i la pròpia identitat nacional.

 

4. Assumir un clar compromís amb les persones més desafavorides. Amb la gent gran, amb les persones que depenen dels altres per a desenvolupar-se amb normalitat i amb les que pateixen la pobresa o la discriminació, com a exigència de la dignitat humana.

 

5. Impulsar la recerca, la innovació i el desenvolupament, fent costat al model econòmic socialment responsable, protegint i preservant el medi ambient, i apostant per una formació al llarg de la vida de qualitat i que eviti la bretxa digital.

 

6. Incentivar i promoure el compromís amb Europa, com el major espai de pau, llibertat i progrés, i amb el món. I, alhora, treballar en aquesta Europa per tal de millorar-la i d’assolir-hi el ple reconeixement d’allò que som: una nació lliure i plenament sobirana que sempre ha mirat a Europa, però que les més que probables dificultats d’integració a les seves institucions no suposin cap frè als anhels de llibertat i sobirania.

 

7. Fomentar els nivells d’equitat en la participació i presència d’homes i dones als diferents òrgans i càrrecs de representació política, així com seguir treballant per aconseguir modificar les estructures socials per fer realitat la igualtat d’oportunitats.

 

Tots aquests principis haurien d’emparar la principal raó de ser de qualsevol formació política amb la defensa de la dignitat i del desenvolupament integral de la persona i l’assoliment de la plenitud nacional de Catalunya en exercici del dret inalienable i natural a l’autodeterminació dels pobles. Així mateix, seria objectiu estratègic irrenunciable la defensa d’allò que

és intrínsec i constitutiu de la nació catalana: la llengua, la cultura i el dret propis.

 

Continuarà!

divendres, 1 de maig de 2020

PLE ABRIL 2020. SEGON TELEMÀTIC!

Abans de res, permeteu-me que us digui que, malgrat sou uns quants els que cada mes em pregunteu per la meva habitual crònica del ple municipal, us haig de dir que, des que no sóc regidor, malgrat el meu interès, conegut i reconegut, sobre tot pel que faci referència al poble, em costa mantenir-me amatent als plens i a l’actualitat política municipal en general, més enllà del coneixement que en pugui tenir mitjançant les notícies de Radio Palau o del que es publica a les xarxes i a les revistes locals. Per tant, si bé sempre m’ha agradat estar al corrent de tot, s’em fa difícil seguir els plens d’una forma permanent i profusa del que s’hi diu, s’hi debat o s’hi aprova. Ho dic perquè, amb tota probabilitat, aquesta serà la meva darrera crònica dels plenaris, sense descartar que, si així em ve de gust i la transcendència del que s’hi discuteix m’anima a fer-ho, sí que en puc publicar alguna de tant en tant.

 

No crec que sigui pas el confinament, ni cap desinterès. Però, quan la política ja no la vius de primera mà, en molts casos s’et fa difícil opinar sobre qüestions de les que desconec en profunditat les causes i les conseqüències. El fet de no ser Regidor, però també de no formar part de cap formació política que et permeti interactuar amb els representants a l’ajuntament, fa que cada cop et quedi més lluny la cosa, comportant que les opinions que puguis emetre no responguin del tot al que es fa i desfà a la casa Consistorial. I que consti que si no participo en cap partit, ni estic en cap òrgan de participació política, és exclusivament perquè aquesta és la meva voluntat actual.

 

Abans d’ahir es va celebrar el plenari del mes d’abril. No entenc perquè si el ROM diu que es farà el darrer dijous de cada mes, ni pel març ni a l’abril s’hafet així. Al març, el dilluns dia 30 i a l’abril el dimecres 29; i en lloc de les 19, es va fer a les 20. Tant seval. Un cop més, l’oposició afavoreix la “pau política” i no presenta mocions, ni fa precs ni preguntes de cap tipus. Tots els punts de tràmit sense més a excepció de la ratificació del Decret d’Alcaldia sobre la convocatòria de microcrèdits per a autònoms i petits empresaris. Ja us vaig comentar en el meu anterior post, que em semblava encomiable la gran feina de la regidora Laura Navarro, amb el seu equip tècnic, és clar, en la tramitació, validació i publicació d’unes bases que, per raó de màxima urgència, mereixien posar-se en marxa amb total celeritat. I és que, entre que es dicta el decret, es publica i entren en vigor, no serà fins al 18 de maig que els seus beneficiaris ho podran sol·licitar. En el ple es tractava només de ratificar-ho per evitar qualsevol impediment legal i així poder començar a concedir aquests microcrèdits que tant útils seran per a comerciants, autònoms i petits empresaris que, d’un dia per l’altre, van veure truncada i aturada tota la seva activitat, la qual cosa els ha portat a no poder atendre les despeses habituals com els lloguers, les quotes d’autònoms, els suministres bàsics i tantes i tantes despeses que s’han d’atendre, sense comptar quelcom tant imprescindible com és la pròpia supervivència, manutenció i alimentació personal i familiar. Tothom hi va votar a favor a excepció dels socialistes que s’hi van abstenir. És ben bé que, com sempre he dit, “A l’oposició hi fa força fred” i de vegades hom ha d’argumentar coses que no pot defensar sota cap concepte. Escoltar al Marc Sanabria dient que en lloc de crèdits s’haurien de concedir ajudes directes, quan ell és el primer que sap perfectament que això ja s’està fent, feia una mica de pena. I si a sobre et diu que no podem apostar perquè la gent s’endeuti més del que ja està, quan el Govern socialista i de Podemos concedeix uns crèdits ICO, que encara ningú ha rebut i que són amb interessos, quan els de l’Ajuntament seran de fins a cinc-mil euros a retornar en tres anys i a interès zero. I abstenir-se amb aquest argument! També hi va haver qui, tot i votant a favor, no acabava d’entendre la necessitat de l’urgència i semblava voler aturar-ho tot per negociar petites modificacions com, si calia fer un sorteig si hi havia més sol·licitants del compte, o si els diners s’havien de començar a retornar pel setembre o dos o tres mesos més enllà. Coses que, com em va semblar sentir, s’aniran retocant sobre la marxa i que, si s’esgoten els cent-mil euros inicials habilitats pels microcrèdits, doncs caldrà habilitar noves partides i ja està. Així de senzill, i no tants sortetjos i propostes que haurien alentit el tràmit d’una manera que només hauria perjudicat als futurs beneficiaris.

 

Més enllà d’això, modificacions de crèdit, necessàries pel dia a dia del Govern… i una molt bona notícia, s’ha dictat sentència ferma en el contenciós existent des de l’any 2011 contra l’empresa Yamaha, que amb la venda dels terrenys quan va abandonar el nostre poble, no va abonar la corresponent plusvalua o impost sobre l’increment del valor dels terrenys. Ara l’ajuntament ha cobrat els dos milions i mig d’euros que, no em digueu que, junt amb els més de cinc milions de superàvit de l’any passat, no es pot garantir unes bones cobertures socials, com mai ha deixat de fer aquest consistori! Ei, si us plau, ara suposo que ningú tindrà cap excusa per no tirar endavant amb la nova biblioteca! Entre tots aquests diners i els que, segons van dir, ja s’han començat a rebre del Departament de Cultura de la generalitat, restem frisossos de saber dates i terminis!

 

I fins aquí aquesta darrera crònica habitual i mensual dels plens municipals. En seguirem parlant però de tot plegat!!!

 

Salut i bon desconfinament escalat!

diumenge, 26 d’abril de 2020

CANSAMENT

Em refereixo principalment al cansament polític, no pas al personal, tot i que la precarietat econòmica a la que ens pot arribar a sotmetre aquest Estat d’Alarma, potser acabarà desenvocant en una situació professional amb conseqüències gairebé irreparables. Però no serem pas els únics. Serem uns més dins la catastròfica dinàmica a la que aquesta professió, com tantes altres, es veurà abocada.

 

Quan parlo de cansament, em refereixo a la situació política, a la manera de fer i d’actuar d’uns i els altres. De la forma en la que hom es posiciona, sense justificació, sense raonament fonamentat, a favor d’uns o dels altres, només perquè es troba engullit per la més que perversa polarització dels posicionaments polítics, de l’excessiva ideologització de tot i per tot, d’allò del “Estàs amb mi o contra mi” sense admetre matisos de cap mena.

 

N’estic cansat de mentides sobre tantes i tantes coses que no ens quadren. Cansat que no ens diguin la veritat respecte de la manca de mascaretes, ara que, qui més qui menys, coneix a un o a l’altra que de cop i volta ha començat a fabricar i (vendre) mascaretes a dojo. Cansat de les xapusses d’un estat que compra material defectuós i sense homologar, però que, com si no hagués passat res, hi torna sense conseqüències. Cansat de la manca absolutament injustificable de tests per a tothom, que qui s’ho pugui pagar que s’ho pagui i qui no, que sigui a càrrec de l’Estat, voleu principi més d’esquerres que això? Cansat de les mentides dels ICOs que no funcionen, ni arriben els diners ni se sap quan arribaran. Cansat dels falsos ERTOs, que, ja siguin perquè els uns s’aprofiten de la situació per declarar coses que no són, o perquè els altres no tenen diners per pagar-los, la veritat és que no funcionen. Cansat que es miri a una Europa, que encara està més cansada que jo de veure com Espanya dilapida els seus diners amb autopistes sense cotxes, estacions sense trens, trens sense passatgers i aeroports sense avions…, que ara veu com se li reclama la mateixa solidaritat a la que sempre ha forçat a Catalunya respecte del sud de la península, però que no li funciona igual perquè allà, ja fa temps que li han vist el llautó a la pell de brau. Cansat que aquest pobre Govern de gestoria de poble en que s’ha convertit la generalitat, vagi decidint coses perquè siguin immediatament tombades per Madrid, però aplicades amb posterioritat, com si d’ells fos la proposta. Cansat d’escoltar a especialistes, que també déu n’hi dó el perduts que van, sense que el Govern de “mando único” els faci el més mínim cas. Que siguin degudament escoltats pel Govern català, sense cap mena d’eficàcia real per allò de la “autoridad competente”. Cansat d’escoltar cada dia unes rodes de premsa dedicades a la queixa permanent sense solució de continuitat. Cansat que no plantem cara d’una vegada, si realment som, ens considerem o pretenem ser un Govern efectiu. I també cansat de debats inútils entre nosaltres, que vol dir els independentistes. Ara ens perdem en imbecil·litats com si som o no som nacionalistes, si independentista vol dir una altra cosa… i ves a saber quantes bestieses més! Cansat, per tant, que cada dia ens anem empetitint una mica més. Cansat de gestos, com la d’aprovar uns pressupostos d’escala de veïns com si d’un gran projecte de país es tractés. Cansat que entre tots ens anem carregant cada dia que passa el procés cap a la independència que, per si fos poc, ho fem amb la gent que estava decidida a portar-nos-hi a la presó o a l’exili qui, a sobre veu impotent com la gent dels seus propis partits no fa res de res per posar fi a la seva injusta situació i rehabilitar-los en els seus llocs i càrrecs. Cansat de veure un President que intenta fer tot i més per tirar endavant el país, però que ell sol de cap manera ho podrà fer. Cansat de la gent, que es pren això del desconfinament com si d’una autèntica disbauxa col·lectiva es tractés, avui que ja han pogut sortir amb la canalla a fer el que els doni la gana al carrer. Cansat de……

 

Em veieu pessimista? Tothom tranquil. Sóc de mena optimista i em passarà i segur que ens en sortirem. Però, valguin les anteriors reflexions per aturar-nos a pensar en el que estem fent bé i el que no. I consti que parlo des de la no militància o adscripció a cap formació política, més enllà de l’independentisme que el meu pare em va inculcar de petit i que estic segur que mai abandonaré.

 

Sort però que al nostre poble, sembla que les coses estan millor. Diguin el que diguin alguns, sóc un autèntic defensor del Govern independentista que hi ha al nostre Ajuntament, més enllà de constatar que no he entès mai, com tantes vegades he comentat, la raó per la qual ERC no va voler integrar a la regidora de Primàries a l’equip de Govern. Potser algun dia veuran que sí que calia. Però, com que l’Oposició tampoc ha presentat batalla en el sentit tradicional del concepte en el combat polític, no han tingut ni la necessitat de plantejar-s’ho. Aquesta “pau” fa que des de l’equip de Govern es pugui treballar amb tranquilitat en els diversos fronts. Recordeu allò de quan Catalunya era considerada un oasi polític? Potser ara Palau ho sembla de veritat. I em remeto a les meves reflexions sobre gestos i gestió municipal que vaig deixar escrites ara fa quinze dies en aquest mateix bloc. I és que, sí m’agrada la política comunicativa de l’Ajuntament, el contacte personal i directe de l’alcalde, la gestió del Regidor Jordi Pujol, malgrat no tenir-hi competències, en la forma de treballar de manera participativa en tot el que es refereix als temes de Salut i Consum, en com el Regidor Ovidiu Popescu ha sabut treballar amb els comerços per intentar donar sortida en certa manera a les seves vendes a domicili, com amb d’altres iniciatives. I, com no, la fantàstica manera en que la Laura Navarro ha enllestit uns microcrèdits per als nostres comerciants, autònoms i petits empresaris, que sí ofereixen solucions de veritat a les gravíssimes conseqüències de l’estat d’Alarma en aquests col·lectius. I parlo d’ells perquè els conec, com ho podria fer dels altres a qui pràcticament no conec, més enllà d’en Jordi Plaza, amb qui vaig compartir feina i responsabilitats durant el mandat 2007/2011 i de qui en guardo un bon record.

 

Espero que la dinàmica municipal segueixi així. Sempre hi ha aspectes a criticar, però ho puc deixar per una altra ocasió. Si jo fos a l’oposició no em quedaria tant ample amb l’anunci aquest de destinar els imports que alguns grups reben en tant que grup municipal, a l’anomenat Fons de Contingència. Que ningú pensi que ara l’Ajuntament estalviarà diners amb això. Però, deixem-ho per més endavant si cal, perquè, més enllà d’un cert electoralisme en el que qui més qui menys s’hi veu abocat, les coses em dona la sensació que s’estan fent molt bé, al menys a Palau. Sempre és un consòl si ho comparem en el que passa a nivell d’autonomia (sí, he dit autonomia) i d’Estat espanyol. El que sí caldria revisar, per cert, són els barems en els ajuds d’urgència social. No pot ser que a l’hora de concedir determinades ajudes ens haguem de fixar en la mitjana d’ingressos d’una família en els darrers sis mesos. Estem davant d’una situació excepcional en la que moltes persones, famílies, treballadors, autònoms, etc, s’han trobat sense ingressos d’avui per demà; sense feina, amb la botiga tancada, el bar o el que sigui. El que sí podia pagar fins al 14 de març, ja no ho pot abonar a partir de l’endemà.

 

Sigueu bons, respecteu el confinament, feu cas de la vostra consciència i no us deixeu portar ni pels uns ni pels altres. Encara que no ho sembli estic convençut que ens en sortirem, i potser abans del que ens pensem!!!

diumenge, 19 d’abril de 2020

SI AIXÒ ÉS UNA GUERRA, L'ESTEM PERDENT

I no em refereixo pas a la més que pressumptuosa “guerra” a la que fa referència el president espanyol i tots els seus aplaudidors a sou cada vegada que parla de com combatre la pandèmia de la Covid-19. Parlo de nosaltres, dels catalans, de Catalunya. Que el Govern espanyol de torn, sigui de dretes o d’esquerres, que pel que fa a sentiment patriòtic i aniquilació de qualsevol idea o iniciativa catalanes, són exactament iguals, aprofiten el que sigui, el que calgui i quan convingui, per reduir-nos, anul·lar-nos, dividir-nos, enfrontar-nos i, si poguéssin, eliminar-nos. Em refereixo a la nostra lluita, la de l’autodeterminació, la de la independència.

 

I ara és quan, alguns de vosaltres dieu allò de: “Ja està aquest un altre cop amb les seves disertacions filopatriòtiques somniatruites”. Doncs sí, efectivament. Però si ho escric és perquè ho penso i no pas per jugar a passar l’estona, ara que el confinament ens permet arribar a conclusions poc plausibles, o no!

 

Amb independència del debat, o debats, que podríem tenir respecte de com uns i altres, els d’aquí i els d’allà, afronten les diferents fórmules per contenir la pandèmia, entenc que cal centrar-nos en com la Declaració de l’estat d’Alarma, ha aconseguit conquerir més terreny encara del que havia controlat d’ençà del 1 d’octubre de 2017 amb l’aplicació del famós 155, els empresonaments arbitraris, les conculcacions de drets fonamentals, l’atac constant a les nostres llibertats, l’exili, el judici farsa, la sentència infame, la represiò a les protestes populars per la sentència, les actuacions policials, el tractament dels presos polítics per les nostres pròpies institucions actuant sempre sota la por i l’amenaça…, i podria seguir.

 

Vull dir, que això de la Covid, pel que fa només a la progressiò dels compromisos sobiranistes, ha suposat un frè definitiu del que ens costarà molt, massa, redreçar-nos. I és que, si no havíem perdut prou terreny en les batalles posteriors als fets d’octubre de 2017, és a dir, al referèndum d’autodeterminació, a l’aixecament popular del 3 d’octubre, al Ple del Parlament de Catalunya del 10 d’octubre, i com no, a la Declaració d’independència, suspesa i no publicada, del 27 d’octubre, amb tot un poble disposat a deixar-ho tot per defensar el que s’havia aprovat a les urnes, malgrat les atrocitats d’un Govern colonial com l’espanyol que no va aconseguir aturar un referèndum per les armes ni requisar prèviament ni una sola urna.

 

Aquell era el moment. Ho vam tenir a tocar, però no ho vam saber aprofitar, o no ho vam voler, o no vam poder, tot i que d’això en tinc els meus dubtes. Ara ja no sabrem mai si ens n’haguéssim sortit. Però, sí que he arribat a la conclusió que ara, potser és quan caldrà esperar uns quants anyets i que sigui la propera generació la que, a la vista de tot el que hem passat i patit des de la tardor de 2017 fins avui, ho torni a intentar sense caure en els errors nostres.

 

Recordeu que n’hi va haver uns que es dedicaven a enviar presidents a la paperera de la història. Després van condicionar l’investidura d’un nou president i la formació d’un Govern que es comprometés a fer la independència en divuit mesos. Vam fer l’u d’octubre. Alguns van arriscar les seves vides i la de les seves famílies i patrimonis per aconseguir la fita proposada. Són a la presó o a l’exili. Com en seria de diferent si els tinguéssim actualment al capdavant de les nostres institucions! La manca d’unitat, sempre la manca d’unitat, ens ha destrossat. Em podeu dir el que volgueu, que si ideologies, que si valors republicans, que si integracions mal enteses, que si no sé què de la base, o que si tu o que si jo, perquè, és clar, jo sóc millor que tu, perquè tu provens d’una mena de gent que fa que no em cregui que vols el que diu que vols….. Sí, tot això i molt més. La manca d’unitat ens ha frenat, junt amb les ànsies de protagonisme d’alguns, el victimisme dels altres i les ganes d’esdevenir herois per la història d’aquells de més enllà. Però, a partir del 27 d’octubre de 2017, tot han estat derrotes. Fins i tot, aquella batalla guanyada el 21 de desembre de 2017, amb la renovada victòria independentista, no va servir de res. Vam acabar formant Govern, després que gairebé la meitat dels independentistes elegits no volguéssin que el president legítim Puigdemont fos investit. Aquí Espanya ja va començar a veure que podia amb nosaltres. Al final, escollim a un home honrat, que poc en sabia de Política i crec que segueix sense voler entrar en el joc dels polítics “professionals”, perquè tirés endavant un Govern efectiu, del que molts dels seus membres no estan disposats pas a arriscar el que van arriscar els seus predecessors per proclamar la independència. Alguns van voler aprofitar aquell Govern per intentar lluir unes polítiques “socials” que els farien ampliar la base, cosa que volia dir obtenir la majoria en unes eleccions futures, i res més que això. La independència ja no és en els seus plans. Pretenen abatre a qui sigui per esdevenir majoritaris en un àmbit sobiranista que, amb l’excusa de que cal ampliar la base, podran fer el que tota la vida havien fet els Pujols i els Duran i Lleida d’antuvi.

 

Però la Covid ens ha obert de nou els ulls a tots. Hem vist com s’ha seguit ampliant, no la base sino l’aplicació del 155, com s’ha centralitzat tot novament a Madrid i el nostre Govern només s’ha dedicat a la pataleta diària: Que si no ens donen això, que si no ens faciliten allò, que si no ens deixen fer no sé què, que si 1714 mascaretes, que si ara no us deixem confinar o desconfinar fins que no ho diguem nosaltres, que si us requisem el material…. I així fins a la vergonya total i definitiva. Rodes de premsa diàries queixant-nos del que nosaltres volem però no ens deixen. Sí, hem perdut. No hem sabut ni plantar cara a això. No hem sabut ni fer com el que vam fer amb les urnes. Estem tocats i enfonsats. Però, n’estic segur que ens en sortirem, de la Covid-19, és clar, però també d’aconseguir la independència. Perquè diu que divendres s’aprovaran uns pressupostos que res tindran a veure amb la realitat del país de quan es van elaborar i negociar, la qual cosa vol dir que si no s’aprovéssin, tampoc passaria gran cosa. Deia el President Torra, l’únic que ha sabut mantenir la dignitat del càrrec i que si no ha fet més ha estat per la gent que l’envolta, que quan s’aprovéssin els pressupostos convocaria eleccions. Doncs, potser que les convoqui, a poder ser pel proper dia 1 d’octubre de 2020. Que es presenti una candidatura comprometent-se només, a Declarar la Independència si guanya les eleccions. Si s’en surt, endavant. Si no, haurem perdut la guerra i serà una altra generació la que ho haurà de tornar a intentar, aquesta vegada sabent el que pot i el que no pot fer i amb la lliçó ben apresa!

 

 

divendres, 10 d’abril de 2020

GESTOS I GESTIÓ MUNICIPAL EN TEMPS DE PANDÈMIA

Són aquests uns dies molt durs, molt colpidors, que sempre guardarem en la nostra memòria i que segur que canviaran per sempre més les nostres vides. També, són temps que els governants s’han de posar més que mai al costat de la gent, de les persones, dels ciutadans, al seu servei. Si pensem en allò del Principi de Subsidiarietat, és a dir, aquell que ens diu que els problemes els ha de mirar de resoldre l’administració més propera al ciutadà que, en general, vol dir l’Ajuntament. Això és així arreu a excepció d’Espanya, que la seva voluntat centralitzadora l’incapacita per deixar que siguin les administracions més competents, com és el cas de Catalunya, amb més de vint anys de competències plenes en Sanitat, les que exerceixin les seves funcions, deleguin en qui més en sap i executin les polítiques que els experts recomanin, més encara en una situació d’emergència sanitària com l’actual. D’altra banda, també arreu, a excepció d’Espanya, qualsevol governant en surt reforçat políticament davant de situacions catastròfiques o de crisi com les que ara ens afecten. Són aquestes ocasions en les que un president, conseller, alcalde o regidor, tenen l’oportunitat d’aparèixer com a bons servidors públics amb tota mena de gestos i actes que beneficien en gran manera la seva imatge. Com dic, això passa a tot arreu però no pas a Espanya, que la seva acció sempre brabucona i testosterònica els fa perdre qualsevol bona oportunitat d’actuar en benefici del comú.

Abans de res, permeteu-me que feliciti molt sincerament als grans professionals de Radio Palau qui, dia rere dia, des de casa i amb els mitjans que disposen, fan un treball informatiu extraordinari, plural, veraç i amb autèntica vocació de servei, informant als oients del que saben que passa al nostre poble en relació a l’afectació de la pandèmia per la Covid-19. A la Sira, la Raquel, la Laura, el Jordi, elJoan i l’Eduard, moltes gràcies per l’enorme servei que presteu a la gent de Palau-solità i Plegamans! I és que, com sempre us dic, la meva principal font d’informació pel que fa al nostre municipi, és l’emissora municipal que segueixo a diari amb més interès gairebé que la informació general que ens arriba a través dels grans mitjans. Però, saber tot el que està passant a la residència geriàtrica Residencial Palau, els testimonis, les dades i la forma d’aconseguir la notícia, faria sentir enveja a qualsevol mitjà que es vulgui dir professional, plural i objectiu. A banda de tot el que passa en quant a dades oficials, l’activitat de les entitats, més encara les esportives que han vist truncades les diferents competicions, el contacte amb la gent i, com no, amb l’alcalde i els i les regidores de l’equip de Govern, ens ofereixen una visió prou ampla com per saber amb claredat i exactitud tot el que està passant al nostre voltant, des del confinament més estricte a les nostres cases.

M’agrada saber la disponibilitat de l’àrea de Serveis Socials que, si mai fins ara, al menys per la meva experiència com a regidor, s’havia deixat ningú a l’estacada, tampoc ara ningú s’ha de quedar sense els ajuds d’urgència social, els pagaments a qui no hi arribi dels suministres bàsics, de la hipoteca, del lloguer, de l’allotjament en una residència, dels aliments, dels medicaments, del material escolar, les activitats extraescolars i un llarg etcètera. Són aquestes les coses que donen sentit a la dedicació a la política durant un determinat temps de la nostra vida. És saber que si de cop hom no pot pagar el lloguer, la llum o el gas, pot anar a Serveis Socials per trobar l’ajud d’unes grans professionals que si abans estàven desbordades, ara més que mai necessitaran l’incorporació de nous reforços, ja sigui propis o per part del Consell Comarcal, precisament quan les limitacions legals d’un Estat com l’espanyol han començat a cedir en aquest sentit. Val la pena saber que, també al nostre poble, com en tants i tants pobles de catalunya, hi ha gent voluntària disposada a ajudar en el que calgui als altres, cosint bates, fent mascaretes, ajudant a fer la compra, a treure el gos i el que convingui! Això també és el que fa sentir orgullós a un alcalde i a un equip de Govern. És ara més que mai, quan poden sortir a ser transparents en tot, a informar del que l’ajuntament pot i no pot fer. És l’hora d’intentar estar conectat amb tothom perquè els veïns i veïnes sentin la proximitat dels seus governants.

Tot plegat sempre té un risc. El de passar-se de frenada. Sento que regidors, regidores i alcalde reparteixen els lots d’aliments de Caritas a les famílies que s’indiquen des de serveis socials. Potser a primera vista sembla interessant. A mi m’ha sorprès la flagrant vulneració de la legislació sobre protecció de dades. Com pot ser que des de serveis Socials es faciliti un número de referència a caritas perquè les famílies, sense identificar-se amb cap dada, puguin recollir els seus aliments, i ara, de cop i volta, siguin regidors, l’alcalde o qui sigui els que disposin de noms, cognoms, adreces i telèfons per repartir els aliments? Em temo que l’inexperiència junt amb unes ganes de servei amb massa protagonisme polític, hagin provocat aquest greu error. Com tampoc entenc, sota uns criteris semblants la raó per la qual, també des de l’equip de Govern es reparteixen personalment, lliurant-les en mà les mascaretes elaborades pels voluntaris a totes les persones majors de 65 anys. El fet és indiscutiblement bonic, necessari i d’agraïr. Però, per quina raó, tenim a tots els regidors donant voltes pel poble repartint mà en mà mascaretes, quan les podrien deixar a la bústia? O per quina raó no ho fa l'empresa contractada per l'ajuntament per a repartir correspondència de tota mena?

Em sento molt orgullós que Palau-solità i Plegamans tingui, després de tants i tants anys un Govern independentista. Però, penso sincerament i amb tota honestedat que cal replantejar-se una mica la política comunicativa i de protagonisme massa personal. No sigui que la gran i bona feina que s’està fent, es vegi pertorvada per unes ànsies que, potser de forma involuntària, ratllen un excés d’electoralisme mal entès, en un moment en el que ni això caldria per lluir esprit de servei i obra de Govern!

Dic tot això des del més absolut dels respectes. És una simple anàlisi com a observador de la informació que m’arriba. I, què voleu que us digui, m’ha vingut de gust exposar-ho!