dimarts, 4 de maig de 2021

EL TESTAMENT VITAL A CATALUNYA

 

El dia 11 de gener de 2001 va entrar en vigor la Llei 21/2000 de 29 de desembre, sobre els drets d'informació concernents a la salut, a l'autonomia del pacient i la documentació clínica.

 

Aquesta llei va culminar definitivament tot l'àmbit normatiu referit a l'ordenació del sistema sanitari de Catalunya;  doncs regulava aspectes tan cabdals com el dret a rebre una informació complerta i adequada de les patologies que afecten al pacient o usuari de la sanitat; o, la prestació del necessari consentiment davant determinats tractaments o intervencions, incloent-hi el que se n’ha anomenat Consentiment per Substitució;  o, també tot allò que fa referència a la documentació que ha d'integrar la Història Clínica de cadascú.              

                    

Però, en el que de veritat vull incidir, és en el que s'ha anomenat Testament Vital o Biològic, i que tècnicament rep el nom de DOCUMENT DE VOLUNTATS ANTICIPADES; essent Catalunya, el primer país del sud d'Europa que ho va regular i un dels primers de la Unió Europea.  Plasmat en la seva totalitat en l'article 8 de la llei, desenvolupat posteriorment en el Codi civil de Catalunya, es disposa que, aquest document s'ha d'adreçar al metge responsable, i en el mateix, la persona major d'edat, amb capacitat suficient i de manera lliure, pot expressar les instruccions a tenir en compte quan es trobi en una situació en què les circumstàncies que concorrin no li permetin expressar personalment la seva voluntat.

 

És a dir, que qualsevol de nosaltres pot manifestar anticipadament com vol ser o no ser tractat davant d'una situació de malaltia greu;  i caldrà, això sí, que s'expressi amb claredat què és exactament el que vol l'atorgant davant d'un determinat tractament o intervenció quirúrgica.  I és que, si no s'ajusten les circumstàncies que concorren a les exactament previstes pel pacient, s'actuarà sempre sota el criteri aconsellat per la pràctica clínica habitual en cada cas.                                

 

Podem, per tant, disposar que no volem ser sotmesos a tractaments agressius que comportin gran patiment;  o, que no volem ésser mantinguts en vida per mitjans artificials, etc.

 

El document de voluntats anticipades, s'haurà d'atorgar davant de notari, o bé, davant de tres testimonis dels quals dos no podran ser ni cònjuge, ni fills, ni pares, ni germans;  i tampoc que mantinguin relació patrimonial amb ell.  Així, també en aquest document es pot designar a la persona que es vol que actuï com a representant de l'atorgant en el supòsit que ell no pugui consentir personalment, essent aquest qui donarà les instruccions oportunes al metge o equip mèdic si s'escau, arribat el moment.

 

Aquest document haurà de ser lliurat, quan correspongui, al centre sanitari on és atesa la persona, al metge o equip mèdic responsable;  i s'incorporarà necessàriament a la història clínica de cada pacient; existint actualment habilitat un Registre de Voluntats anticipades on de forma automàtica es podrà consultar en el moment adequat el que aquell ciutadà hagi disposat.

 

A través d'aquest document es podrà:

 

lista de 4 elementos

· Determinar la destinació del nostre propi cos una vegada mort, podent fixar per exemple que es desitja ser enterrat o bé incinerat.

· Disposar que el nostre cos sigui donat a la ciència per a finalitats de recerca científica.

· Fixar el lloc en què es desitja que el nostre cos sigui enterrat o en el qual hagin de dipositar-se o abocar-se les nostres cendres.

· Autoritzar o no la donació dels nostres òrgans amb finalitats de trasplantaments a altres persones.

fin de lista

 

Pel que fa a les cures mèdic-sanitàries que es desitgen rebre pel cas de patir una malaltia greu i incurable, per exemple, es podrà establir:

 

lista de 3 elementos

· Per al cas que aquesta malaltia anul·li la capacitat natural d'entendre i voler del pacient, de manera que aquest no pugui per si mateix prendre les

decisions que el concerneixin, es podrà nomenar a un representant del malalt davant els professionals sanitaris, el qual serà l'encarregat d'adoptar les

decisions que procedeixin a cada moment, decidint els tractaments mèdics o pal·liatius que cal o no aplicar-se, tot això per descomptat a proposta i

sota la tutela i assessorament de l'equip mèdic corresponent.

· Nomenar fins i tot a un substitut del representant, per al cas que aquell no pugui exercir les funcions encomanades, sigui aquest el que adopti les decisions que calguin sobre la base de les voluntats fixades en el document atorgat.

· Determinar si es desitja, o no, rebre tractaments mèdics que prolonguin la vida quan la situació del pacient sigui ja irreversible.

fin de lista

 

Finalment, diu la llei que el testament vital no podrà contenir previsions contràries ni a l'ordenament jurídic, és a dir, prohibia de forma expressa l'eutanàsia activa, extrem aquest que finalment ha estat ja aprovat i legalitzat per les Corts espanyoles amb l’aprovació recentment de la Llei anomenada de l’Eutanàsia;  ni podrà anar en contra de la bona pràctica clínica.

 

Això, em fa pensar en que el pacient també s’ha de poder negar a signar qualsevol document de consentiment davant d'una determinada intervenció quirúrgica o tractament, que eximeixi de responsabilitat al metge, doncs, les exigències de la bona praxis mèdica ho haurien de fer innecessari.

 

 

Jaume Oliveras Malla.

Advocat

dimecres, 7 d’abril de 2021

EL RÈGIM ECONÒMIC MATRIMONIAL

 

Tot allò que fa referència a la o les relacions econòmiques existents en el sí d'un matrimoni, també és objecte de regulació legal, com gairebé tot, en el món que ens envolta.

 

Quan una parella, home-dona, s'uneix en matrimoni;  aquí cal excloure les parelles de fet;  inicia a partir d'aquell moment una relació també econòmica, que serà diferent segons el lloc de l'estat on es casi, segons la procedència o origen dels que es casen, o, segons la seva pròpia voluntat.

 

Tots hem sentit dir allò de "a Catalunya hi ha separació de béns". Què vol dir això?

Doncs, que al nostre país, el règim econòmic del matrimoni és el de separació de béns;  la qual cosa significa que cada membre de la parella és únic propietari del seu patrimoni, és a dir:  del seu cotxe, pis, acció o part del compte bancari proporcional al nombre de titulars que tingui el mateix.  I que, per tant, ja sigui, abans, durant o després del matrimoni, ell o ella serà sempre titular d'allò que, dit en altres paraules, va a nom seu.

 

Aquest règim de separació de béns, fa molt senzilles les relacions econòmiques entre cònjuges, dóna llibertat a cadascú a disposar lliurement del seu patrimoni, i garanteix que aquest no es dispersi d'una forma excessiva. Evidentment, també pot comportar injustícies, com passa en tantes ocasions, quan un dels membres de la parella ostenta un patrimoni immens, i en canvi, l'altre no té pràcticament res.

 

També a Catalunya, existeix, com a institució provinent del dret romà, les capitulacions matrimonials:  que són aquells actes o contractes atorgats davant notari, pels quals ambdós membres de la parella, pacten de forma expressa com es regularan en el futur les seves relacions econòmiques i patrimonials, i com es farà la partició o liquidació en el moment de la dissolució de la societat conjugal.  Així, les capitulacions en qüestió, vénen a reduir les possibles injustícies abans esmentades; però sempre que hi hagi acord entre les parts.

 

Finalment, cal dir, que el règim econòmic de separació de béns és el vigent a Catalunya, sempre que en el moment de contraure matrimoni no es manifesti expressament una altra cosa, és a dir, que es vulguin sotmetre a un dels altres règims existents a l'estat espanyol, com són el de guanys -gananciales- i o el de participació, que ja seran objecte de comentari en una altra ocasió.

 

 

Jaume Oliveras Malla.  Advocat.

 

diumenge, 31 de maig de 2020

PRINCIPIS FONAMENTALS PER A UNA NACIÓ PLENA (III)

 

Un cop constatat que les administracions exerceixen avui dia una actuació invasiva i

intervencionista, més enllà del que justifica el bé comú, l’interès general i el servei públic, i que en algunes ocasions esdevé un comportament hostil i de desconfiança respecte de les persones o que provoca unes despeses innecessàries. Lluny de convertir-nos en una societat cada cop més intervinguda, les nostres institucions haurien de ser un element coadjuvant de la societat i recolzar-la en el seu esforç pel progrés, generant confiança i col·laboracions entre els diferents sectors. Tota la vitalitat de la nostra comunitat aflora quan la societat pot desplegar les seves sinèrgies lliurement i, per contra, un excés d’intervenció administrativa comporta una Innegable decadència de les energies comunitàries. Contràriament a exercir una activitat subsidiària i complementària de la societat civil, l’administració ha adquirit un  caràcter reglamentista i obstaculitzador, que es manifesta en decisions adoptades sense consens ni debat social. La societat civil hauria de poder fer la seva feina en llibertat, sense pors, sense sentir-se ni mediatitzada ni intervinguda, i confiant en l’administració com a eina subsidiària i garantia última de la dignitat de les persones i del gaudi efectiu dels drets humans individuals i col·lectius.

 

 

CENTRALITAT

 

La centralitat també és una actitud imprescindible per a la nostra comunitat. Cal partir de la base que el progrés només es pot aconseguir des d’una posició d’efectiva centralitat. No s’ha de definir la centralitat com un espai geogràfic que ens situï a mig camí dels dos extrems, ni tampoc com un simple concepte de caràcter sociològic. Menys encara s’hauria d’acceptar l’ús i abús de l’equidistància com una etiqueta buida, destinada a confondre l’electorat i a justificar qualsevol comportament. Ben al contrari, la centralitat és una actitud, un tarannà constructiu, i es manifesta en la capacitat d’equilibrar el país, d’impulsar-lo, de conjuntar i aprofitar totes les seves energies, de ser útils a cadascun dels seus sectors, cohesionar-los i dotar-los de capacitat de diàleg i d’entesa. La centralitat és contraria a la radicalitat, en el benentès que la lluita per la independència de Catalunya en cap cas s’ha de considerar una proposta radicalitzada sino centrada, com a element cohesionador i per a la salvació de la llengua, la cultura, el dret propi i, en definitiva, la Nació com a estat.

 

En els darrers temps, a Catalunya, existeix una tendència a deixar de banda la

centralitat i a desertar-ne, cosa que ha allunyat els ciutadans de la política. Amb

l’apel·lació sistemàtica a un malinterpretat eix dreta/esquerra, venut com a

contraposició de bons i dolents, els diferents governs de Catalunya, han abandonat la

centralitat i la seva capacitat d’impulsar el progrés del país. Catalunya no pot anar bé si partits i institucions s’entesten a generar divisions inexistents i no s’esforcen a cercar, cadascú des de les seves responsabilitats i plantejaments ideològics, els elements de consens que retornin al país la confiança en les seves energies i que converteixin les institucions en un patrimoni comú de tots els ciutadans.

 

Conscients d’aquestes necessitats, cal oferir a la societat catalana els principis i l’ideari que suposi, per la seva defensa de les persones, de les famílies i de la societat civil, i pels seus valors humanistes i dinamitzadors de la societat, un referent de centralitat i de coherència.

 

La voluntat de construir, la capacitat per a dialogar, la consciència social, l’impuls de polítiques solidàries i de progrés efectiu, han de ser característiques de la actuació de qui pretengui liderar la nostra reconstrucció nacional. Només des de la centralitat, des dels valors, des de l’esforç conjunt, es podrà generar una imatge útil i positiva de l’activitat política i del compromís comunitari.

 

Així, cal donar resposta a totes les necessitats del país i cal adoptar les decisions necessàries, encara que siguin difícils o que resultin desagraïdes electoralment o que puguin generar impopularitat a curt termini.

 

I qui sóc jo per a fer aquests plantejaments? Ningú. Però m’ha vingut de gust compartir uns principis, uns pensaments que hom podria aprofitar com a base de qualsevol discussió política o ideològica a l’hora de posar les bases d’un nou Estat independent en forma de República, que entenc irreversible!

 

divendres, 29 de maig de 2020

PRINCIPIS FONAMENTALS PER A UNA NACIÓ PLENA (II)

Seguim avui amb un nou apunt respecte del que considero els elements ideològics bàsics i fonamentals per construir una Nació que, com no pot pas ser d’una altra manera, vol dir en forma d’estat independent, que en l’actual context també vol dir dins la Unió europea. Aspecte aquest que tampoc cal portar a l’extrem, doncs si la història canvia o evoluciona per les circumpstàncies que siguin, el nostre entorn pel que fa a les potències amb qui cal mantenir més o menys lligams, també és susceptible de modificar-se, això sí, sempre d’acord amb la voluntat majoritària del poble de Catalunya.

 

D’aquesta manera, un cop concretats els set principis desgranats a l’apunt anterior, crec que val la pena centrar-nos en elements claus pel nostre desenvolupament en tant que comunitat nacional que es vol lliure i independent:

 

CATALANISME

 

Cal proclamar el valor del “patriotisme” que ens porta a sentir la comunitat nacional com a quelcom propi. Defensant un model d’Estat Propi independent de l’estat espanyol, on Catalunya assoleixi les màximes quotes d’autogovern, així com una societat que es vertebri des d’un model comunitari personalista, que vol dir que la persona esdevé el centre de la societat, on la suma dels individus constitueix la comunitat nacional.

 

Cal defensar Catalunya com a nació, a partir de la lliure incorporació de tots els membres de la comunitat a aquest projecte, a través del consens, fruit del diàleg i el pacte entre les diverses ideologies. Concebint el catalanisme com a motor del país, signe de progrés i expressió del projecte nacional que ha de liderar l’avenç cap a la plenitud de la nació catalana. Des del convenciment que és la millor opció per a progressar personalment i col.lectiva cal cridar a la implicació activa del poble de Catalunya amb el convenciment que no hi ha nació sense comunitat.

 

 

LAÏCITAT

 

Cal entendre el fet religiós com la llibertat de consciència, individual i col.lectiva, dins la comunitat que es vulgui construir, proclamant  l’humanisme com a inspirador de l’acció política, des del respecte a les creences dels altres. Cal considerar com a partícips d’aquest objectiu els mitjans de comunicació, atès que la seva tasca informativa i lúdica, en el marc de la llibertat d’expressió, no pot estar exempta de la consideració dels valors esmentats a l’hora d’elaborar els seus continguts.

 

Cal considerar la llibertat com a expressió de la dignitat humana i fonament social sobre el qual la persona es realitza en bé d’ella mateixa i de la comunitat. I en

aquest context és quan cal valorar i acceptar la llibertat de culte i de consciència, dins del marc dels drets humans i de les llibertats fonamentals, com a principi que ha de permetre construir el consens social per a la convivència en contraposició al laïcisme imposat com a model social. En tot cas, una laïcitat veritablement respectuosa amb totes les creences però alhora reconeixedora de les arrels del nostre poble, pot constituir la base del diàleg interreligiós.

 

 

VALORS

 

Cal defensar i retornar el prestigi a conceptes com el gust per l’excel·lència, l’orgull per la feina ben feta, la cultura de l’esforç del treball i a la responsabilitat o la seriositat en el compliment dels tractes. S’ha de defensar l’economia productiva dintre del marc de l’economia social de mercat, amb la consegüent valoració de l’esforç i treball dels autònoms i de les petites i mitjanes empreses. En definitiva, cal treballar perquè el nostre país recuperi la seva legítima i sana

autoestima i voluntat de créixer i el seu lideratge.

 

Des d’una perspectiva humanista , cal considerar que la persona i les famílies són els primers responsables del seu propi benestar, i que les administracions només han de jugar un paper subsidiari destinat a garantir que no hi haurà exclusions ni injustícies de cap mena i que el conjunt de la societat oferirà tots els serveis necessaris per al benestar i progrés general. Tot i que la política és fonamental per a la cohesió comunitària i el progrés, s’ha de plantejar que l’administració només ha d’arribar allà on no arribin les persones ni el conjunt de la societat. Com a comunitat, sabem que el nostre nivell col·lectiu de benestar, integritat i equitat s’haurà de jutjar segons el tracte que rebin les persones menys afavorides. Una comunitat que permet l’existència de col·lectius sense les necessitats mínimes cobertes o en situació de marginalitat en el seu sí, i no lluita per eradicar aquesta marginalitat, no és una societat justa, i la nostra no ho és prou.

 

dimarts, 26 de maig de 2020

PRINCIPIS FONAMENTALS PER A UNA NACIÓ PLENA

Potser sí que aquestes setmanes de confinament han donat prou de sí com per pensar, reflexionar i fer que un mateix s’interpel·li, dubti, es pregunti…, sobre aspectes dels que, al menys a mi, em dona la sensació que ja ni es pensa, ni es planteja. Sembla que, enfrescats en els debats de vol gallinaci, en els més que teòrics confrontaments esquerra/dreta, en els personalismes entesos com a qui aconsegueix un major protagonisme mediàtic, o potser en qui la diu més grossa, sembla que hem oblidat els principis que cada força política representa i defensa. I en aquest sentit, el vell Humanisme, amb el que sempre m’he sentit identificat, dorm a l’oblid de propis i extranys. I és que, havent constatat l’impossibilitat d’un front unitari més que imprescindible en la lluita per la independència de Catalunya, potser sí que cal recuperar el terreny estrictament ideològic i saber què pensa i defensa cadascú com a plantejament de futur per a una Catalunya lliure i sobirana. I és així, que m’ha semblat adient exposar en diferents apunts al llarg dels propers dies, alguns elements, principis o valors que caldria forméssin part de qualsevol proposta ideològica integrada en partits, plataformes, coalicions i candidatures:

 

1. Fer palès el compromís explícit amb la família com a font de cohesió social i de transmissió de valors, tant des de la perspectiva de la defensa dels seus drets, com des del punt de vista del suport actiu que ha de rebre per part dels poders públics, en el benentès que cal partir del concepte ampli de família en totes les seves variants i formes possibles.

 

2. Promoure l’educació com a valor de cohesió i d’integració i com a instrument de mobilitat social per damunt de l’alternança partidista a les institucions. Així mateix, preservar com a dret bàsic, la llibertat d’elecció de model educatiu, com a valor constitucional per a les famílies. En un món cada cop més globalitzat, l’educació ha de jugar un paper imprescindible en la preservació de la pròpia

identitat nacional i, de manera especial, de la llengua catalana.

 

3. Treballar per una Catalunya més desenvolupada i plenament independent d’espanya, capaç d’assolir l’obertura necessària a la integració d’aquelles persones que han vingut a la recerca de noves oportunitats, sense oblidar el compromís amb la cohesió social i la pròpia identitat nacional.

 

4. Assumir un clar compromís amb les persones més desafavorides. Amb la gent gran, amb les persones que depenen dels altres per a desenvolupar-se amb normalitat i amb les que pateixen la pobresa o la discriminació, com a exigència de la dignitat humana.

 

5. Impulsar la recerca, la innovació i el desenvolupament, fent costat al model econòmic socialment responsable, protegint i preservant el medi ambient, i apostant per una formació al llarg de la vida de qualitat i que eviti la bretxa digital.

 

6. Incentivar i promoure el compromís amb Europa, com el major espai de pau, llibertat i progrés, i amb el món. I, alhora, treballar en aquesta Europa per tal de millorar-la i d’assolir-hi el ple reconeixement d’allò que som: una nació lliure i plenament sobirana que sempre ha mirat a Europa, però que les més que probables dificultats d’integració a les seves institucions no suposin cap frè als anhels de llibertat i sobirania.

 

7. Fomentar els nivells d’equitat en la participació i presència d’homes i dones als diferents òrgans i càrrecs de representació política, així com seguir treballant per aconseguir modificar les estructures socials per fer realitat la igualtat d’oportunitats.

 

Tots aquests principis haurien d’emparar la principal raó de ser de qualsevol formació política amb la defensa de la dignitat i del desenvolupament integral de la persona i l’assoliment de la plenitud nacional de Catalunya en exercici del dret inalienable i natural a l’autodeterminació dels pobles. Així mateix, seria objectiu estratègic irrenunciable la defensa d’allò que

és intrínsec i constitutiu de la nació catalana: la llengua, la cultura i el dret propis.

 

Continuarà!

divendres, 1 de maig de 2020

PLE ABRIL 2020. SEGON TELEMÀTIC!

Abans de res, permeteu-me que us digui que, malgrat sou uns quants els que cada mes em pregunteu per la meva habitual crònica del ple municipal, us haig de dir que, des que no sóc regidor, malgrat el meu interès, conegut i reconegut, sobre tot pel que faci referència al poble, em costa mantenir-me amatent als plens i a l’actualitat política municipal en general, més enllà del coneixement que en pugui tenir mitjançant les notícies de Radio Palau o del que es publica a les xarxes i a les revistes locals. Per tant, si bé sempre m’ha agradat estar al corrent de tot, s’em fa difícil seguir els plens d’una forma permanent i profusa del que s’hi diu, s’hi debat o s’hi aprova. Ho dic perquè, amb tota probabilitat, aquesta serà la meva darrera crònica dels plenaris, sense descartar que, si així em ve de gust i la transcendència del que s’hi discuteix m’anima a fer-ho, sí que en puc publicar alguna de tant en tant.

 

No crec que sigui pas el confinament, ni cap desinterès. Però, quan la política ja no la vius de primera mà, en molts casos s’et fa difícil opinar sobre qüestions de les que desconec en profunditat les causes i les conseqüències. El fet de no ser Regidor, però també de no formar part de cap formació política que et permeti interactuar amb els representants a l’ajuntament, fa que cada cop et quedi més lluny la cosa, comportant que les opinions que puguis emetre no responguin del tot al que es fa i desfà a la casa Consistorial. I que consti que si no participo en cap partit, ni estic en cap òrgan de participació política, és exclusivament perquè aquesta és la meva voluntat actual.

 

Abans d’ahir es va celebrar el plenari del mes d’abril. No entenc perquè si el ROM diu que es farà el darrer dijous de cada mes, ni pel març ni a l’abril s’hafet així. Al març, el dilluns dia 30 i a l’abril el dimecres 29; i en lloc de les 19, es va fer a les 20. Tant seval. Un cop més, l’oposició afavoreix la “pau política” i no presenta mocions, ni fa precs ni preguntes de cap tipus. Tots els punts de tràmit sense més a excepció de la ratificació del Decret d’Alcaldia sobre la convocatòria de microcrèdits per a autònoms i petits empresaris. Ja us vaig comentar en el meu anterior post, que em semblava encomiable la gran feina de la regidora Laura Navarro, amb el seu equip tècnic, és clar, en la tramitació, validació i publicació d’unes bases que, per raó de màxima urgència, mereixien posar-se en marxa amb total celeritat. I és que, entre que es dicta el decret, es publica i entren en vigor, no serà fins al 18 de maig que els seus beneficiaris ho podran sol·licitar. En el ple es tractava només de ratificar-ho per evitar qualsevol impediment legal i així poder començar a concedir aquests microcrèdits que tant útils seran per a comerciants, autònoms i petits empresaris que, d’un dia per l’altre, van veure truncada i aturada tota la seva activitat, la qual cosa els ha portat a no poder atendre les despeses habituals com els lloguers, les quotes d’autònoms, els suministres bàsics i tantes i tantes despeses que s’han d’atendre, sense comptar quelcom tant imprescindible com és la pròpia supervivència, manutenció i alimentació personal i familiar. Tothom hi va votar a favor a excepció dels socialistes que s’hi van abstenir. És ben bé que, com sempre he dit, “A l’oposició hi fa força fred” i de vegades hom ha d’argumentar coses que no pot defensar sota cap concepte. Escoltar al Marc Sanabria dient que en lloc de crèdits s’haurien de concedir ajudes directes, quan ell és el primer que sap perfectament que això ja s’està fent, feia una mica de pena. I si a sobre et diu que no podem apostar perquè la gent s’endeuti més del que ja està, quan el Govern socialista i de Podemos concedeix uns crèdits ICO, que encara ningú ha rebut i que són amb interessos, quan els de l’Ajuntament seran de fins a cinc-mil euros a retornar en tres anys i a interès zero. I abstenir-se amb aquest argument! També hi va haver qui, tot i votant a favor, no acabava d’entendre la necessitat de l’urgència i semblava voler aturar-ho tot per negociar petites modificacions com, si calia fer un sorteig si hi havia més sol·licitants del compte, o si els diners s’havien de començar a retornar pel setembre o dos o tres mesos més enllà. Coses que, com em va semblar sentir, s’aniran retocant sobre la marxa i que, si s’esgoten els cent-mil euros inicials habilitats pels microcrèdits, doncs caldrà habilitar noves partides i ja està. Així de senzill, i no tants sortetjos i propostes que haurien alentit el tràmit d’una manera que només hauria perjudicat als futurs beneficiaris.

 

Més enllà d’això, modificacions de crèdit, necessàries pel dia a dia del Govern… i una molt bona notícia, s’ha dictat sentència ferma en el contenciós existent des de l’any 2011 contra l’empresa Yamaha, que amb la venda dels terrenys quan va abandonar el nostre poble, no va abonar la corresponent plusvalua o impost sobre l’increment del valor dels terrenys. Ara l’ajuntament ha cobrat els dos milions i mig d’euros que, no em digueu que, junt amb els més de cinc milions de superàvit de l’any passat, no es pot garantir unes bones cobertures socials, com mai ha deixat de fer aquest consistori! Ei, si us plau, ara suposo que ningú tindrà cap excusa per no tirar endavant amb la nova biblioteca! Entre tots aquests diners i els que, segons van dir, ja s’han començat a rebre del Departament de Cultura de la generalitat, restem frisossos de saber dates i terminis!

 

I fins aquí aquesta darrera crònica habitual i mensual dels plens municipals. En seguirem parlant però de tot plegat!!!

 

Salut i bon desconfinament escalat!

diumenge, 26 d’abril de 2020

CANSAMENT

Em refereixo principalment al cansament polític, no pas al personal, tot i que la precarietat econòmica a la que ens pot arribar a sotmetre aquest Estat d’Alarma, potser acabarà desenvocant en una situació professional amb conseqüències gairebé irreparables. Però no serem pas els únics. Serem uns més dins la catastròfica dinàmica a la que aquesta professió, com tantes altres, es veurà abocada.

 

Quan parlo de cansament, em refereixo a la situació política, a la manera de fer i d’actuar d’uns i els altres. De la forma en la que hom es posiciona, sense justificació, sense raonament fonamentat, a favor d’uns o dels altres, només perquè es troba engullit per la més que perversa polarització dels posicionaments polítics, de l’excessiva ideologització de tot i per tot, d’allò del “Estàs amb mi o contra mi” sense admetre matisos de cap mena.

 

N’estic cansat de mentides sobre tantes i tantes coses que no ens quadren. Cansat que no ens diguin la veritat respecte de la manca de mascaretes, ara que, qui més qui menys, coneix a un o a l’altra que de cop i volta ha començat a fabricar i (vendre) mascaretes a dojo. Cansat de les xapusses d’un estat que compra material defectuós i sense homologar, però que, com si no hagués passat res, hi torna sense conseqüències. Cansat de la manca absolutament injustificable de tests per a tothom, que qui s’ho pugui pagar que s’ho pagui i qui no, que sigui a càrrec de l’Estat, voleu principi més d’esquerres que això? Cansat de les mentides dels ICOs que no funcionen, ni arriben els diners ni se sap quan arribaran. Cansat dels falsos ERTOs, que, ja siguin perquè els uns s’aprofiten de la situació per declarar coses que no són, o perquè els altres no tenen diners per pagar-los, la veritat és que no funcionen. Cansat que es miri a una Europa, que encara està més cansada que jo de veure com Espanya dilapida els seus diners amb autopistes sense cotxes, estacions sense trens, trens sense passatgers i aeroports sense avions…, que ara veu com se li reclama la mateixa solidaritat a la que sempre ha forçat a Catalunya respecte del sud de la península, però que no li funciona igual perquè allà, ja fa temps que li han vist el llautó a la pell de brau. Cansat que aquest pobre Govern de gestoria de poble en que s’ha convertit la generalitat, vagi decidint coses perquè siguin immediatament tombades per Madrid, però aplicades amb posterioritat, com si d’ells fos la proposta. Cansat d’escoltar a especialistes, que també déu n’hi dó el perduts que van, sense que el Govern de “mando único” els faci el més mínim cas. Que siguin degudament escoltats pel Govern català, sense cap mena d’eficàcia real per allò de la “autoridad competente”. Cansat d’escoltar cada dia unes rodes de premsa dedicades a la queixa permanent sense solució de continuitat. Cansat que no plantem cara d’una vegada, si realment som, ens considerem o pretenem ser un Govern efectiu. I també cansat de debats inútils entre nosaltres, que vol dir els independentistes. Ara ens perdem en imbecil·litats com si som o no som nacionalistes, si independentista vol dir una altra cosa… i ves a saber quantes bestieses més! Cansat, per tant, que cada dia ens anem empetitint una mica més. Cansat de gestos, com la d’aprovar uns pressupostos d’escala de veïns com si d’un gran projecte de país es tractés. Cansat que entre tots ens anem carregant cada dia que passa el procés cap a la independència que, per si fos poc, ho fem amb la gent que estava decidida a portar-nos-hi a la presó o a l’exili qui, a sobre veu impotent com la gent dels seus propis partits no fa res de res per posar fi a la seva injusta situació i rehabilitar-los en els seus llocs i càrrecs. Cansat de veure un President que intenta fer tot i més per tirar endavant el país, però que ell sol de cap manera ho podrà fer. Cansat de la gent, que es pren això del desconfinament com si d’una autèntica disbauxa col·lectiva es tractés, avui que ja han pogut sortir amb la canalla a fer el que els doni la gana al carrer. Cansat de……

 

Em veieu pessimista? Tothom tranquil. Sóc de mena optimista i em passarà i segur que ens en sortirem. Però, valguin les anteriors reflexions per aturar-nos a pensar en el que estem fent bé i el que no. I consti que parlo des de la no militància o adscripció a cap formació política, més enllà de l’independentisme que el meu pare em va inculcar de petit i que estic segur que mai abandonaré.

 

Sort però que al nostre poble, sembla que les coses estan millor. Diguin el que diguin alguns, sóc un autèntic defensor del Govern independentista que hi ha al nostre Ajuntament, més enllà de constatar que no he entès mai, com tantes vegades he comentat, la raó per la qual ERC no va voler integrar a la regidora de Primàries a l’equip de Govern. Potser algun dia veuran que sí que calia. Però, com que l’Oposició tampoc ha presentat batalla en el sentit tradicional del concepte en el combat polític, no han tingut ni la necessitat de plantejar-s’ho. Aquesta “pau” fa que des de l’equip de Govern es pugui treballar amb tranquilitat en els diversos fronts. Recordeu allò de quan Catalunya era considerada un oasi polític? Potser ara Palau ho sembla de veritat. I em remeto a les meves reflexions sobre gestos i gestió municipal que vaig deixar escrites ara fa quinze dies en aquest mateix bloc. I és que, sí m’agrada la política comunicativa de l’Ajuntament, el contacte personal i directe de l’alcalde, la gestió del Regidor Jordi Pujol, malgrat no tenir-hi competències, en la forma de treballar de manera participativa en tot el que es refereix als temes de Salut i Consum, en com el Regidor Ovidiu Popescu ha sabut treballar amb els comerços per intentar donar sortida en certa manera a les seves vendes a domicili, com amb d’altres iniciatives. I, com no, la fantàstica manera en que la Laura Navarro ha enllestit uns microcrèdits per als nostres comerciants, autònoms i petits empresaris, que sí ofereixen solucions de veritat a les gravíssimes conseqüències de l’estat d’Alarma en aquests col·lectius. I parlo d’ells perquè els conec, com ho podria fer dels altres a qui pràcticament no conec, més enllà d’en Jordi Plaza, amb qui vaig compartir feina i responsabilitats durant el mandat 2007/2011 i de qui en guardo un bon record.

 

Espero que la dinàmica municipal segueixi així. Sempre hi ha aspectes a criticar, però ho puc deixar per una altra ocasió. Si jo fos a l’oposició no em quedaria tant ample amb l’anunci aquest de destinar els imports que alguns grups reben en tant que grup municipal, a l’anomenat Fons de Contingència. Que ningú pensi que ara l’Ajuntament estalviarà diners amb això. Però, deixem-ho per més endavant si cal, perquè, més enllà d’un cert electoralisme en el que qui més qui menys s’hi veu abocat, les coses em dona la sensació que s’estan fent molt bé, al menys a Palau. Sempre és un consòl si ho comparem en el que passa a nivell d’autonomia (sí, he dit autonomia) i d’Estat espanyol. El que sí caldria revisar, per cert, són els barems en els ajuds d’urgència social. No pot ser que a l’hora de concedir determinades ajudes ens haguem de fixar en la mitjana d’ingressos d’una família en els darrers sis mesos. Estem davant d’una situació excepcional en la que moltes persones, famílies, treballadors, autònoms, etc, s’han trobat sense ingressos d’avui per demà; sense feina, amb la botiga tancada, el bar o el que sigui. El que sí podia pagar fins al 14 de març, ja no ho pot abonar a partir de l’endemà.

 

Sigueu bons, respecteu el confinament, feu cas de la vostra consciència i no us deixeu portar ni pels uns ni pels altres. Encara que no ho sembli estic convençut que ens en sortirem, i potser abans del que ens pensem!!!