dijous, 11 de juliol de 2019

SI NO FOS...

Si no fos perquè som catalans.

Si no fos perquè som tan complicats que, podent fer les coses fàcils, ho fem ben complex perquè som així i sembla que no tenim remei.

Si no fos per la falta d’unitat independentista.

Si no fos perquè hi ha qui prioritza el seu interès particular o de partit per davant del de país.

Si no fos perquè, encara que pensi el mateix i defensi els mateixos objectius que tu, la meva prioritat és desbancar-te per posar-m’hi jo.

Si no fos perquè, si ens haguéssim posat d’acord el primer dia en anar junts, ara no ens trobaríem amb tantes contradiccions arreu.

Si no fos perquè als Ajuntaments cadascú va per ell i en molts casos les qüestions personals i els interessos particulars acaben anant per davant de l’interès general.

Si no fos perquè els que abans eren els nacionalistes moderats i pactistes ara són els independentistes més convençuts i els que abans eren la gent decididament independentista i d’esquerra ara s’ha transformat en la nova alternativa pactista i moderada.

Si no fos perquè, malgrat aixecar la bandera independentista, hi ha qui està disposat a fer les concessions que calguin a canvi de res.

Si no fos perquè tenim presos polítics.

Si no fos perquè tenim polítics presos.

Si no fos perquè la manca d’unitat independentista provoca acords de tota mena amb aquells que mantenen actituds del tot represores amb l’independentisme.

Si no fos perquè, encara hi ha persones de bona fe que mantenen la lluita per la independència.

Si no fos perquè, aquells que acusàven de fluix i d’enganyar als electors durant la darrera setmana d’octubre de 2017 són els mateixos que ara rebaixen pretensions i que es disposen fins i tot a facilitar les coses als nostres botxins perquè segueixin governant espanya.

Si no fos perquè en l’àmbit internacional no hi han amics sino simplement interessos.

Si no fos perquè els catalans som tant mesells.

Si no fos perquè els espanyols són tant rematadament destralers.

Si no fos perquè els poders públics espanyols cometran les il·legalitats que calguin per acabar amb la voluntat de ser dels catalans.

Si no fos perquè, malgrat haver soportat l’insoportable per part de qui sí va lluitar i defensar les urnes des del Govern municipal, ara s’avé a treballar amb qui tant l’havia atacat.

Si no fos perquè tothom té un passat, per molt que el vulgui amagar.

Si no fos per la pobra i bona gent que tenim a la presó per complir amb els seus compromisos.

Si no fos per tantes i tantes coses. Ara tot seria tant diferent…

Si no fos per tot això i molt més, ara catalunya ja seria un país independent en forma de República.

Però, deixem-nos estar del “Si no fos”. I siguem la gent del carrer la que ens plantem. Ens plantem per la sentència que condemnarà als nostres legítims representants. Ens plantem per desobeir pacífica però decididament.

Deixem enrere el “Si no fos” i siguem nosaltres qui ens empoderem de l’esprit del 1 d’octubre. No sé si ho hem de tornar a fer, o simplement hem d’acabar la feina iniciada, ara que als més radicals d’antuvi els tremolen les cames. És ara quan a nosaltres, a la gent, no ens han de tremolar les cames i demostrar a tothom on podem arribar.

Si no fos pel que hem dit, ja hauríem acabat la feina. Però, com que el “Si no fos” es mantindrà a l’espai i en el temps, demostrem on som capaços d’arribar sense els que fan pactes d’uns contra els altres i no pensen en nosaltres. Si volem, podem i depenem només de nosaltres mateixos.

Preparats per la lluita final?

 

dimecres, 3 de juliol de 2019

COSTA D'ENTENDRE...

Costa d’entendre…

 

Que la democràcia no consisteixi en que els ciutadans decideixin per tot. Pel seu futur, per la forma de Govern, per com s’organitzen col·lectivament.

Costa d’entendre que en un sistema democràtic no es constati una veritable divisió de poders.

Costa d’entendre que el poder legislatiu no pugui ser independent perquè hi interfereixen els altres dos poders.

Costa d’entendre que el poder judicial esdevingui l’únic i veritable àrbitre del que es pot o no es pot, sempre sotmès al que decideixi el poder executiu.

Costa d’entendre que els mitjans de comunicació, o els seus professionals, quan convé proclamen la seva inalterable independència, però que a la pràctica sempre actuen d’acord amb determinats interessos i/o directrius polítiques.

Costa d’entendre que hom no es pugui informar de forma objectiva o imparcial, acabant per fer-ho sempre acudint als mitjans que més s’acosten a les seves línies de pensament.

Costa d’entendre que davant d’un objectiu comú, es prioritzin qüestions personals en detriment del fi perseguit.

Costa d’entendre que no ajuntem tots els esforços unànimement deixant de banda detalls sense importància.

 

Costa d’entendre la manca d’unitat política i d’acció només per aconseguir objectius polítics de desgast de l’altre.

Costa d’entendre que si tots volem la independència no ens posem d’acord al·legant qualsevol excusa económica, personal o estratègica.

Costa d’entendre com hem arribat tant lluny si no sabem fer altra cosa que tirar-nos els plats pel cap amb qualsevol excusa de mal pagador.

Costa d’entendre les raons per les que la gent no abandona definitivament a partits i polítics per desobeir i col·lapsar el país fins que les altes instàncies europees o espanyoles no s’avinguin a escoltar el clam del poble.

Costa d’entendre com encara hi ha qui es planteja sense vergonya permetre la investidura de qualsevol president d’Espanya que no s’avingui a negociar res de res.

Costa d’entendre per què encara no ens hem decidit a aturar l’Economia de catalunya durant al menys una setmana, com deia algú que ara només parla de negociar i investir a un president socialista que va recolzar l’aplicació del 155 i que segueix perseguint als qui pensem diferent i volem la independència de catalunya.

Costa d’entendre als qui, proclamant la unitat de les forces independentistes, van i creen una nova formació municipal que no fa més que dividir encara més l’independentisme.

Costa d’entendre com, malgrat tot, no s’ajunten totes les forces com una sola per formar el govern municipal, si l’objectiu és el que és sense reticències.

Costa d’entendre com, després de molt soroll polític i mediàtic durant quatre anys, acabem penjant una pancarta (amb el llaç groc sí) però on només es llegeix la paraula Llibertat sense cap referència als Presos Polítics, als exiliats i a la resta de investigats per raons ideològiques.

Costa d’entendre com aquells que han abanderat la radicalitat independentista, apareixent públicament com els únics, veritables i autèntics defensors de la causa, ara siguin els qui moderen el discurs, les formes i la tàctica política.

Costa d’entendre com els que es deien anti sistema, que volien rebentar el sistema per aconseguir un model nou i un país pròsper, ara són els pragmàtics que volen fer el canvi però poc a poc i sense trencadisses.

Costa d’entendre masses coses. Com també que el Govern i els tribunals espanyols siguin tant curts de mires i gambals, que provocaran la més que imprescindible unitat del poble. I només des del poble, amb el poble i les entitats civils, tirarem endavant.

Costa d’entendre, sí. Però, ho aconseguirem!

 

divendres, 21 de juny de 2019

SÍ, N'ESTIC CONTENT!

Fa just una setmana us parlava del darrer dia dels dotze anys com a Regidor a l’Ajuntament de Palau-solità i Plegamans. Hi ha qui m’ha escrit per expressar sentiments diversos sobre aquest fet, però sobretot, per dir-me que semblava transmetre amb les meves paraules un sentiment de pena, o tristor pel fet de deixar de ser Regidor. De cap manera! Estic molt content d’haver pogut dedicar aquests dotze anys seguits de la meva vida a servir al meu poble. Crec que és quelcom que tothom hauria de poder fer, no només per conèixer les dificultats d’aplicar determinades polítiques que des de fora semblen fàcils, sino perquè el goig de sentir-se protagonista dels canvis, les millores i els avenços pel teu poble, ja us puc ben assegurar que no tenen preu!

 

I en mig de tots aquests comentaris, més enllà d’una persona que sempre s’esforça en transmetre un odi visceral cap a mi, a les xarxes i que mai contesto ni contestaré, mentint d’una forma compulsiva sobre aspectes, que ja us vaig comentar també l’altre dia, relacionats amb les situacions viscudes en el mandat 1991/1995, el cert és que, tant la bona acollida i predisposició de la gent, com la comprensió i sensibilitat amb que una inmensa majoria de ciutadans m’ha tractat, em fa sentir cofoi i orgullós d’aquesta etapa de servei al meu sempre estimat poble.

 

Estic content de tantes coses:

D’haver culminat, com a Regidor de Cultura, la rehabilitació de la masia de can Cortès. D’haver distribuït i adequat els seus espais, d’acord amb les entitats de la vila. D’haver traslladat tant la Biblioteca municipal com el museu parroquial a can Cortès, sota l’atempta mirada i conformitat de l’admirat Lluís ventura. D’haver aconseguit grans donacions de llibres per a la Biblioteca, subscrit conveni amb el Bisbat i equipat tècnicament la masia amb donacions d’empreses privades.

D’haver creat i posat en funcionament el primer servei municipal per als joves del poble, amb el Punt Palau, amb la Montse Montpeyó al capdavant.

D’haver culminat la restauració del Castell de Plegamans, sota la direcció tècnica de l’arquitecte Serrano Codina. D’haver-hi traslladat definitivament l’escola municipal de Música, procedent de les seves primeres dependències a l’altell de la Sala Polivalent.

D’haver organitzat les primeres sis hores de Rock a Palau, de la mà i amb l’ajuda de l’Àngel Requena. I d’haver patrocinat l’enregistrament de la primera maqueta de música per part del extraordinari grup local denominat Beirut! D’haver fet venir als Status quo a fer un concert per la Festa Major del 92 al camp de futbol municipal. D’haver acordat i començat la construcció de les actuals instal·lacions del Tren de Palau al Parc de l’Hostal del Fum, amb els Amics del Tren. D’haver canviat la forma d’organitzar diferents activitats com la mateixa Festa Major, o d’haver fet arribar per primera vegada Als Reis Mags en Helicòpter al camp de futbol, amb la cavalcada subsegüent.

 

Suposo que hi ha moltes més consecucions d’aquella primera època prèvia a 1995. I és a partir de 2007 que també estic content:

 

D’haver contribuït a la posada en funcionament del nou Espai Jove l’Escorxador i haver consolidat l’exitós sistema de cogestió del centre juvenil.

Es digui el que es digui, també d’haver legalitzat, regularitzat i professionalitzat l’emissora municipal de Ràdio Palau, sense deixar de comptar amb entitats i col·laboradors de tota mena.

D’haver construït la nova Comissaria de la Policia Local, reorganitzat el cos i dotar-lo d’una estructura i especialització que responsables posteriors s’han encarregat de destruir. D’haver aconseguit sistemes de negociació col·lectiva amb personal laboral i funcionaris municipals, assolint grans acords que hom va tirar enrere per errònies interpretacions legals i equivocades estratègies polítiques.

D’haver format part d’un Govern que va transformar el poble de dalt a baix amb la vianantització del centre de la vila, la construcció d’un nou edifici per als serveis socials municipals, l’arranjament total i definitiu de la Rambla del Mestre Pere Pou i del carrer Isaac Peral. De les construccions de dos grans col·lectors d’aigua, posant fi als problemes d’inundacions, tant a l’Avinguda Diagonal com al carrer Arquitecte Falguera cap a la riera. De la creació de la Ronda Verda i la consolidació del projecte Riera Viva amb els ajuntaments dels pobles colindants. De la restauració amb la corresponent accessibilitat de l’edifici històric de l’Ajuntament. De la total restauració de la masia medieval de can Falguera. D’haver ajudat a trobar nous sistemes i més àgils per a la contractació pública d’obres. D’haver estat a punt d’iniciar les obres, contractades i adjudicades, de la que havia de ser la Piscina municipal, que politiqueries de vol gallinaci es van encarregar de tirar enrere.

 

Però, també en aquesta última etapa: D’haver aconseguit diners, projecte i aprovació definitiva de la nova Biblioteca municipal que d’aquí a pocs mesos esperem començar a veure maquinària i fonaments! D’haver participat en les decisions que han fet possible una gran baixada en el nombre d’aturats al poble, no només amb nous i més plans d’ocupació, sino amb noves fórmules com les del Prospector d’Empresa que tant ha ajudat a conectar demanda i oferta de treball. O les noves fórmules de col·laboració amb les entitats culturals, socials i cíviques. La implantació d’un nou sistema efectiu de subscripció de convenis amb organitzacions solidàries com Creu Roja, Caritas Palau, Palau solidari i Haribala. Haver posat en funcionament el nou Punt del Voluntariat, o contribuït amb noves fórmules d’aposta per a emprenedors. Haver col·laborat directament amb els comerciants del poble posant a la seva disposició els tècnics i recursos que els proporcionéssin una diagnosi del seu negoci per tal de poder millorar i optimitzar els seus establiments. O, disposar d’un estudi i projecte de gran valor, elaborat per la Cambra de Comerç de sabadell per a la dinamització del comerç local que constitueix un veritable full de ruta per als botiguers palauencs i plegamanins. I parlant de Bokk road, disposar d’un estudi i veritable Pla de turisme que de ben segur ens ajudarà a donar a conèixer d’ara en endavant els enormes atractius que té Palau-solità i Plegamans.

Estic content, d’haver aconseguit que al nostre poble, ningú, que vol dir ningú, estigui descobert pel que fa a assistència social i ajudes de tota mena si es troba en situació de vulnerabilitat!

 

Són tantes i tantes coses, que segur que m’en deixo moltes i, que alguns m’escriureu per recordar-les. Però, tampoc cal fer-ho més llarg, que això sí que sempre m’ho critiqueu, que m’enrotllo massa. Pferò, això no té remei!

 

No em digueu que no és per estar-ne content!!!

 

divendres, 14 de juny de 2019

2007/2019. DOTZE ANYS SERVINT AL MEU POBLE COM A REGIDOR

Aquesta nit, al punt de les dotze, deixaré de ser regidor de l’Ajuntament de Palau-solità i Plegamans. Dotze anys després, torno a la meva vida professional, que mai he deixat d’exercir.

 

Hauran estat dotze anys amb moments de tota mena, amb estades al Govern i a l’Oposició. Amb esprit de servei i estimació al meu poble per damunt de tot.

 

Vaig prendre possessió del càrrec en el mes de juny de 2007, després que de l’any 1991 al 1993 ja hagués estat també regidor de Govern, en una etapa molt combulsa i complexa que no desitjo a ningú, però que entomo amb total responsabilitat i plena consciència que tot el que vaig fer ho tornaria a fer sense cap recança, convençut que allò era el millor pel municipi, més enllà d’interessos personals que més val oblidar, tot i que són moltes les persones que, havent-me criticat en aquells moments, ara em reconeixen l’encert de les meves decisions.

 

En tot cas, ara sí que tanco una etapa, que mai es pot dir que sigui de forma definitiva. Als que ens agrada la Política, sobretot la de proximitat, per la coneixença del poble i per l’estimació i les ganes de servir a la seva gent, sempre romandrem en guàrdia per tal d’arremangar-nos de nou si considerem que podem resultar d’utilitat.

 

Recordo quan, cap al mes de febrer de 2007, quan jo era només un simple i modest militant d’Unió Democràtica, partit al qual pertanyia des del mes de novembre de 1992, em va trucar la que havia de ser la Cap de llista de Convergència i Unió, per demanar-me que formés part de la seva candidatura. Mai he amagat, per una banda la sorpresa que em va suposar, però per una altra, l’enorme il·lusió que va despertar en mi. El problema era comunicar-ho a la família, a qui ja sabia que no li faria pas cap il·lusió, més si tenia en compte els mals moments que van haver de passar en aquella primera etapa dels anys noranta. Però, les sensacions tot i ser aquestes, la seva resposta va ser molt clara en el sentit de respectar clara i decididament els meus sentiments i desitjos. I és així que, anant com a sisè a la llista de CiU, pensant que en cap cas arribaria a sortir escollit, el cert és que vaig ser elegit regidor i que les ganes de canvi al nostre poble van fer possible un Govern d’enorme entesa i lleialtat amb ERC i PP, quedant a l’oposició el PSOE i ICV. Van ser quatre anys de Govern, els que van de 2007 a 2011, dels que guardo un gran record i que algun dia escriuré sobre la gran tasca de govern portada a terme, sense que cap altre equip de govern hagi igualat ni de lluny la gran feinada feta durant aquells anys en els que vam aconseguir canviar el poble de dalt a baix girant-lo com un mitjó!

 

Després van venir quatre anys més, ara ocupant el tercer lloc a la llista de CiU, en els que vam ocupar el lloc de principal partit de l’oposició, ja que socialistes i ICV van recuperar el Govern per ben pocs vots de diferència, i sobretot, perquè un vot estripat a favor de la CUP va comportar que aquests es quedéssin sense representació i que el PSC tingués un regidor més que nosaltres. El que recordo d’aquell mandat és el lideratge de l’oposició que em va tocar exercir i el canvi a fer possible que ser oposició no signifiqués necessàriament destrucció de l’adversari polític a costa del que fos, sino que el nostre treball esdevingués una veritable eina de construcció de poble, de propostes i de tirar endavant noves i grans iniciatives. És quan la gent et diu allò de: Potser sí que treballeu molt i porteu grans propostes, però el rendiment polític és per a qui governa. Tenen tota la raó. Però fer d’oposició vol dir també construir i treballar. No pas només anar sempre a la contra del govern amb el No per sistema.

 

Finalment, va arribar el mandat que avui s’acaba. El que vaig encapçalar amb tanta il·lusió com a Cap de llista de CiU al 2015. Però les coses no van anar com ens hagués agradat. Vam quedar com a segona força política a força distància dels socialistes. La nostra gent va considerar que calia superar velles disputes i posar-nos a treballar al costat de qui havia guanyat les eleccions. Vam entrar a Govern i vam treballar molt a gust. Tot es va estroncar com a conseqüència de l’actitud dels socialistes en relació al referèndum del dia 1 d’octubre de 2017, cosa que va comportar que, també de la mà de les militàncies dels nostres partits, deixéssim l’equip de Govern, passant de nou a l’oposició fins avui.

 

Hi ha qui diu que a la política no s’hi van a fer amics, sino a treballar pel poble. A fe de Déu que he treballat i aconseguit grans fites per Palau-solità i Plegamans. Però també és cert que hi he fet grans amics i molt pocs, per no dir cap, enemic. Sempre estaré disposat a treballar i a ajudar a qui sigui pel bé del nostre poble. Però, tingueu clar quan em pregunteu si després de dotze anys ja n’estic cansat, us diré que no, que crec que cal renovació i regeneració a la Política. Però que això a mi m’agrada i que mai saps què et pot deparar el futur.

 

Agraït a tots els que heu fet possible que dediqui dotze anys de la meva vida al poble. Disculpeu-me als que hagi pogut deixar amb algun mal regust per alguna gestió poc encertada.

 

Aquí seguiré pel que convingui!

 

divendres, 7 de juny de 2019

SOBRE SISTEMES ELECTORALS I ELS SEUS EFECTES

En tota tertúlia on es parli de política, sempre hi ha qui treu aquella dita o afirmació que diu: “La Democràcia és el menys dolent dels sistemes polítics”. Dit d’aquesta manera, el que volem constatar és que tots els sistemes polítics són dolents. I no estic pas gens d’acord en això. La Política, no és que sigui necessària, sino que resulta imprescindible a l’hora de gestionar l’exercici del poder i per tant, de garantir una adequada convivència dins qualsevol comunitat o societat, en la que es preciï que la presa de decisions es fonamenti en la voluntat popular i en el respecte a tothom, però sobretot a les minories.

 

Suposo que era a la Universitat, en l’etapa d’estudiant de dret que en els primers cursos de Dret Polític ens explicàven allò que en Democràcia són bàsicament dos els sistemes electorals predominants en qualsevol sistema democràtic modern. El sistema majoritari i el proporcional. Aquest darrer és el nostre, el que ens serveix per escollir als representants a les cambres legislatives de l’estat espanyol, el Parlament de Catalunya, però també els ajuntaments. Basada en l’anomenada Llei d’Hondt, d’acord amb una prèvia atribució d’escons vinculat a la població per territoris en les cambres legislatives, però unificat en el cas dels ajuntaments, es distribueix la representació obtinguda en funció dels vots emesos,de tal manera que s’intenta afavorir, per una banda, a les formacions més votades, i per una altra, a fer que zones amb menys població vegin compensat amb representants polítics en detriment de les ciutats o conurbacions més habitades.

 

Ara, com cada quatre anys, assistim a un lamentable espectacle d’equilibris, suports, “venjances”,condicions inversemblants i el que volgueu, a l’hora de fer pactes per formar els diferents governs. I això, és especialment cridaner, a banda de sensible, en el cas dels ajuntaments. És quan ens adonem que, per evitar que aquest o aquell sigui alcalde o alcaldessa, n’hi ha un que, potser amb un sol representant, pot evitar que el que ha resultat més votat esdevingui el nou alcalde o alcaldessa. O que es puguin ajuntar formacions tradicionalment enemistades i del tot incompatibles des d’un punt de vista ideològic per evitar que qui ha estat més votat acabi gestionant els afers municipals. D’exemples en tenim molts i diversos més lluny o més aprop. I també és evident que el paper ho aguanta tot i per tant, tot es pot justificar d’una manera o altra. Però, no em negareu que qui guanya les eleccions ha de tenir dret a esdevenir l’alcalde o l’alcaldessa. I penso que aquest és un canvi imprescindible en el nostre sistema electoral. El que guanyi, ni que sigui per un sol vot, ha de poder ser l’alcalde del municipi. A partir d’aquí, negociem el que calgui amb qui faci falta, però aquest hauria de ser un element prou clarificador de que el o la més votada ha de ser el proper alcalde. De fet, el legislador, en el seu moment, ja va insinuar aquesta circumpstància, en el benentès que el cap de llista de la formació més votada esdevindrà l’alcalde encara que hi hagi qui el superi en vots en el ple d’investidura, sempre que no obtingui la majoria absoluta en el plenari. És a dir que, pensant en el nostre poble, si l’Oriol Lozano obtingués el vot només del grup d’ERC (sis) i un altre candidat n’obtingués vuit, l’alcalde seria l’Oriol. Per tant, perquè no sigui l’Oriol Lozano l’escollit, l’altre candidat hauria d’obtenir nou vots en el plenari, ja que el total de regidors en el nostre cas és de disset.

 

Un altre plantejament és el del sistema anomenat Majoritari, que funciona amb prou eficàcia en el nostre veí del nort. A França, a banda que els mandats no són de quatre sino de sis anys, la qual cosa també garanteix unes majors possibilitats de desplegar el pla de Govern compromès, també existeix el règim de segona volta, que comporta que, per molts grups o candidatures que es presentin, són dos els que s’acaben imposant, els quals normalment han rebut el suport de les formacions que han resultat descartades en la primera volta. I això, al mateix temps, també suposa que de les dues llistes que s’enfronten en segona volta, la més votada serà qui es farà amb l’alcaldia.

 

A mi, què voleu que us digui. Em sembla que aquest sistema vigent a frança seria una molt bona garantia d’estabilitat política, al menys a nivell municipal. Només crec que ens manca un nou graó de perfeccionament democràtic, del que tothom parla però cap partit hi està interessat. Es tracta de les anomenades Llistes Obertes. Això, que a l’hora de votar obligaria als electors a fer el que ja fem quan votem per a la cambra legislativa més inútil creada mai a l’Estat espanyol com és el Senat, és el que caldria fer quan anem a votar per l’alcalde del poble. Així, la persona més votada, que més s’hagués marcat a les butlletes seria l’alcalde. I aquest ja s’espabilarà a formar el seu govern amb la resta de representants escollits amb independència de la seva ideologia.

 

Potser sí que penseu que estic filosofant massa. És de les utopies que el món ha avançat. I depenem només de nosaltres. Això d’aquest nou Grup creat per en Jordi graupera amb el suport de l’ANC, (Primàries per la república), nés un bon exemple de com aplicar el mateix sistema a les eleccions municipals. Llàstima que aquest “invent”, al final, només haurà servit per dividir encara més el vot independentista i no per aconseguir una sola força unitària independentista. Però això, ja és un altre tema!

 

dimecres, 29 de maig de 2019

ALEGRIES I LAMENTACIONS D'UNES ELECCIONS DIFERENTS

Dues grandíssimes alegries i enorme satisfacció de les eleccions de diumenge: que Palau-solità i Plegamans ja és definitiva i decididament un poble majoritariament independentista agradi o no, i que també la candidatura del President Puigdemont va arrassar, seguida de la d’esquerra Republicana al nostre poble sense paliatius ni discussió possible. Lamentacions: Que Junts per Palau-solità i Plegamans, va quedar en tercer lloc, després d’ERC (clara guanyadora dels comicis i a qui cal felicitar de forma explícita) i del PSC-PSOE a molts pocs vots dels primers. JxPalau no va assolir, ni de lluny, els resultats esperats. Al menys jo era dels que pensava que, amb una aposta transversal, diversa i plural com la que encapçalava la Laura Navarro, les possibilitats d’aconseguir un gran suport popular eren força elevades. No va ser així, es digui el que es digui, tot i que el fet de coincidir amb el que s’ha donat en general arreu del país, fa pensar en que això no sigui pas conseqüencia ni d’una mala campanya, ni menys encara d’una llista poc ambiciosa i preparada; ben al contrari!

 

En quant a les dues alegries que us comentava, resulta extraordinari constatar la força del President Puigdemont, invencible davant qui sigui. Ell té la legitimitat necessària per liderar el procés d’independència que ningú pot donar per mort ni liquidat. Amb ell el suport a la independència, per no parlar ja del dret a decidir, ha anat pujant com l’escuma. És amb ell que el país ha superat per primera vegada el 50% dels vots a favor de la República. Si això és així en unes eleccions europees, com també en unes municipals, és evident quin seria el resultat en una consulta via referèndum. Tenim mig Govern a l’exili i mig a la presó. Ara hom pot veure quines són les avantatges d’haver optat per l’exili. Tenim persones lliures, que els tribunals de quatre països diferents han dit que no han comès cap delicte dels que s’els imputa, que podran tornar a ser dignes i legítims eurodiputats al Parlament europeu, juntament amb l’Oriol Junqueras que necessàriament haurà de sortir de la presó si no es vol incórrer per part d’Espanya en una causa d’expulsió de la Unió, que tots plegats podran defensar no només els nostres interessos com a nació europea que som, sino que podran tornar a casa sense el risc de ser detinguts de forma irregular i il·legal per part d’un estat tant represor i antidemocràtic com l’espanyol. I és per això que, en aquestes eleccions, s’ha demostrat un altíssim grau de maduresa en la societat catalana, sabent perfectament a què i per què votava en les municipals i en les europees. Que li preguntin sino al tal Albiol de Badalona, qui ha pogut comprovar com molts ciutadans han optat per votar Puigdemont a Europa i per a ell a les municipals!

 

Pel que fa a la segona de les alegries, la referent a l’aplastant majoria independentista al nostre poble, vull dir que es compleix amb allò que us he comentat en diverses ocasions: Si en el referèndum del dia 1 d’octubre de 2017 van sortir 4800 palauencs i plegamanins a votar que sí a la independència, tota aquesta gent encara hi és. I si ens atenem a les enquestes, encara en som més que aleshores. Per tant, necessàriament s’havia de traslladar i traduir també això a les urnes. I ens hem quedat curts! Perquè amb els vots emesos a favor d’eRC, JxPalau, Primàries per la República i la CUP, encara no arribem ni de bon tròs al volum de suports al sí del referèndum del 1 O. Hem passat per tant, de sis regidors independentistes d’un total de disset, a deu de disset. Els socialistes, amb el canvi de cap de llista, posant en Marc sanabria en lloc de la Teresa Padrós, ha incrementat en més de quatre-cents vots els resultats d’ara fa quatre anys. S’ha confirmat (i ja em permetreu la modèstia) el que també he comentat en alguna ocasió: Que els votants del PP han donat suport majoritàriament al PSOE local sense discussió possible. Els socialistes ho sabien i per això van decidir enfocar la campanya cap a aquest electorat; i de poc que els hi ha anat guanyar! C’s s’ha quedat on era malgrat l’increment de participació. Per tant, ens hem d’alegrar que el vot ultra de dretes és aquest i no més!

 

Cal pensar doncs que, pactes a banda, les primeres decisions del nou govern municipal seran les de penjar el llaç groc al balcó de l’ajuntament, junt amb la pancarta de Llibertat Presos Polítics, l’estelada i si cal la retirada de la bandera okupa. També, que en el primer ple, s’aprovi l’adhesió del nostre consistori a l’AMI, Associació de Municipis per la Independència, que tantes vegades hem portat al ple i que sempre ha resultat no aprovada, com també tot el referent a la sobirania fiscal, és a dir, que l’ajuntament liquidi tots els impostos a l’Agència Tributària catalana. Aquest, entenc, que pot ser un bon inici de mandat que deixi clares les coses des del primer dia!

 

En relació a les lamentacions. Junts per Palau-solità i Plegamans, no ha assolit, al menys per a mi, els resultats esperats. Potser sí que les dinàmiques de país han fet que el nostre poble pateixi els efectes d’arreu, pel que fa a aquesta opció política. No he amagat mai el meu explícit suport a la Laura Navarro, malgrat que no he participat en res de la seva candidatura, més enllà de donar algun consell quan m’han consultat alguna cosa, o compartir les seves publicacions a les xarxes. La sensació és que el ball de sigles que han succeït a la marca Convergència, només han contribuït a la confussió. Que si PDECAT, Junts per … o la Crida Nacional per la república. Potser que ens aclarim d’una vegada! Potser no calia tant canvi de nom. Potser que algú (i aquest algú no pot ser ningú més que el President Puigdemont) es decideixi a crear un partit com cal. Amb organització, estructura, militància o associats, etcètera. Que som transversals…, perfecte. Que volem aglutinar diferents postulats independentistes i per la República…, Collonut! Però, hem de saber on som. Si no ho sabem ni nosaltres, difícilment la gent, el votant, entendrà res!

 

Ara és l’hora de replantejar coses. De posar ordre. De liderar un nou i gran projecte i de defugir debats del tot innecessaris sobre dretes i esquerres, més enllà de prioritzar el país i la seva independència, sempre des d’una òptica humanista i personalista. Així, amb estructura, organització funcional i territorial, i potser o sobretot, sense presses, es podrà engegar un nou projecte ambiciós, engrescador, il·lusionador, i que reflexi la realitat del país. Això és exactament el que ha de ser Junts per Catalunya o com se li vulgui dir.

 

A partir d’aquí, JxPalau amb tres regidors i pocs vots més que la CiU d’ara fa quatre anys, el que li caldrà és treballar perquè es compleixi amb les seves propostes electorals. Diuen que JuntsxP-siP tenen la clau, pensant en que la suma d’ERC i Junts fan els nou regidors necessaris per la majoria absoluta. Jo no ho tindria tant clar, però ja ho anirem veient. També Primàries per la República ha obtingut un representant, la Núria Solà. La felicito, malgrat que ja coneixeu la meva opinió sobre la provocada divisió independentista partint d’una pretesa unitat. L’objectiu era lloable. El resultat no m’agrada pel que té de divisió. Ara caldrà veure si tots plegats (em refereixo als deu regidors independentistes) són capaços d’anar a la una. M’agradaria moltíssim, però, em sap greu dir-ho, no sóc massa optimista.

 

Desitjo molta sort a tothom. A l’Oriol Lozano com a merescut Alcalde del poble, a Esquerra que, o bé liderarà el Govern o l’exercirà en solitari (ja ho veurem), i a tots els regidors que conformaran el nou consistori palauenc i plegamaní a partir del proper dia 15 de juny.

 

Sigueu dignes representants dels prop de quinze mil habitants del poble, i que mai més les rancúnies i males arts protagonitzin la vida política palauenca, al menys pel que fa a la nova majoria independentista!

 

divendres, 24 de maig de 2019

NOMÉS QUATRE MUNICIPIS DE TOT L'ESTAT ESPANYOL (PALAU-SOLITÀ I PLEGAMANS ENTRE ELLS) GARANTIRAN EL VOT ACCESSIBLE PER A CECS EN LES ELECCIONS MUNICIPALS DE DIUMENGE!

Només 4 municipis de l’estat garantiran el vot accessible a les persones cegues per escollir els seus ajuntaments

Les eleccions europees, generals i autonòmiques  són accessibles. No ho són les municipals ni el vot per correu.

Resum de les convocatòries. Més avall els detalls.

Cerdanyola del Vallès: 10:00h. Convocatòria principal. Escola La Sínia

Ripollet: 12:30h. Casal d’avis

Cubelles: 12:30h. Parc 1 d’octubre, davant col·legi Charly Rivel 

Palau Solità i Plegamans: 12:00h. Sala Polivalent

En aquest document  trobareu els detalls  de les convocatòries.

23 de maig de 2019 

Després d’anys de reivindicacions polítiques, mediàtiques, tècniques i socials, l’Associació Catalana per a la Integració del Cec, ACIC, va aconseguir que al 2007 es modifiqués la Llei Electoral (LOREG).

Fins llavors les persones cegues havíem de votar acompanyades ja que no existia cap sistema que permetés l’autonomia personal i el secret de vot.

 

Després d‘estudiar molts sistemes d’altres països es va promulgar el decret que en detallava un per a Espanya i es posava en funcionament per primer cop al 2008, per totes les eleccions excepte les municipals. Aquestes  van quedar pendents de regulació a l’espera d’informes que indiquessin la viabilitat i bon funcionament del sistema. També va quedar pendent el vot per correu.

 

Som al 2019 i han passat 12 anys en els que ens hem manifestat, fet campanyes de premsa, parlat amb totes les forces polítiques, comparegut al Congrés dels Diputats, promogut mocions a ajuntaments... i seguim sense tenir garantit aquest dret fonamental i constitucional. Només es garantirà als 4 municipis citats.

 

El 26M tornarem a retrocedir. Votarem amb el quit de vot accessible a les eleccions europees i sense a les municipals, després d’haver-ho fet també de manera accessible a les generals del 28A.

 

Al gener d’aquest any l’Ajuntament de Cubelles va suggerir-nos implementar el mateix sistema de vot accessible a les municipals fent-se’n càrrec el consistori.

El ple de la localitat ho va aprovar i a partir d’aquell moment d’altres poblacions com Ripollet, Cerdanyola i Palau Solità i Plegamans s’hi van sumar.

Més informació detallada a la secció d’actualitat  del web www.webacic.cat

Cerdanyola del Vallès. 10:00h del matí. Escola la Sínia. Carrer La Sínia 13

José Ángel carrey, president de l’ACIC i Meritxell Aymerich, responsable de comunicació de l’associació, ambdós residents a la ciutat, permetran a la premsa acompanyar-los a votar i veure els dos sistemes de vot accessible (el de LES EUROPEES i el de les municipals).

Faran declaracions a la premsa sobre la història de la reivindicació, les qüestions pendents (vot accessible a les municipals arreu i per correu) i valoraran l’aprovació dels ajuntaments que han garantit aquest dret fonamental. Provablement els acompanyaran representants de l’ajuntament (per confirmar).

Cubelles. 12:00h. Parc 1 d’octubre, davant Col·legi Charlie Rivel

Neus Salvat, vicepresidenta de l’ACIC i d’altres representants d’entitats del poble i provablement (per confirmar) de l’ajuntament, explicaran la reivindicació i la iniciativa de Cubelles, el primer municipi que va aprovar garantir el vot accessible a les municipals.

La premsa no podrà fer seguiment de cap elector invident ja que no hi ha hagut peticions del sistema de vot accessible a la localitat. Tot i així, l’ajuntament ha continuat amb la seva idea de garantir el dret, independentment de les peticions.

Ripollet. 12:30h. Casal d’avis. C/Calvari 90

Javier Conesa, Un votant de la localitat mostrarà el sistema de vot accessible i farà declaracions sobre les seves impressions.

És el primer cop que demana el quit de vot accessible en qualsevol dels comicis.

L’acompanyaran representants de l’ACIC que faran declaracions sobre la reivindicació i provablement (per confirmar)també de l’ajuntament..

Palau Solità i plegamans. 12:00h.  Sala Polivalent de Palau. Camí Reial 136

El regidor invident Jaume Oliveras votarà al seu col·legi electoral fent ús del sistema implantat pels 4 ajuntaments per a les municipals.

Contactes per declaracions i  entrevistes

Meritxell Aymerich, responsable de comunicació d’ACIC: 696209444

José Ángel Carrey, president de l’ACIC: 608038822

Neus Salvat, vicepresidenta de l’ACIC i representant de l’entitat que atendrà a la premsa a Cubelles: 651356113

Joan Heras, representant de l’ACIC:  605340723

Jaume Oliveras, regidor invident de l’ajuntament de Palau Solità i Plegamans: 637796180

Mail de l’associació: comunicacio@webacic.cat

Twitter: @aciccat

Webs: www.webacic.cat i www.votoaccesible.com 

 

divendres, 17 de maig de 2019

L'ESTUPIDESA DEL VOT ÚTIL

Jo no sé quina sensació teniu vosaltres quan sentiu a segons quins candidats a parlar de l’anomenat Vot Útil que, en definitiva, no és res més que fer una crida a conculcar el més elemental sentit democràtic. I és que, tot i que sol ser un argument recurrent en qualsevol elecció, no sé perquè, però diria que en aquests darrers processos electorals, i sobretot ara a les municipals, en sento més a parlar, però per determinats candidats que, havent obtingut resultats força discrets en anteriors comicis, ara sembla que es vegin les orelles i facin aquesta crida al vot útil com si d’una fórmula màgica de derrotar al o als seus adversaris més immediats es tractés.

 

Quan hom es refereix al Vot Útil, entenc que està expressant als altres la idea que “Votant-me a mi tindreu majors garanties que allò que cerqueu votant a uns altres, s’aconseguirà”. Per tant, en el fons, es tracta de menysprear a les altres candidatures manifestant-se com a veritables posseïdors de la veritat en relació a d’altres, que potser no fan altra cosa, segons el seu entendre, que fer volar coloms.

 

Això s’està veient, aquests dies sobretot en el camp independentista. Però també ho hem pogut observar en els debats esquerra dreta. És a dir, com que es presenten no sé quants partits d’esquerra, voteu-me a mi que sóc d’esquerres i els altres no hi tenen res a fer doncs, segons les enquestes jo sóc qui guanyarà. I en aquest terreny, el que segur no es donarà al nostre poble és cap situació semblant entre partits de dretes. I és que, el PP no es presenta i per tant, la dreta queda totalment circumpscrita a C’s. amb tot però, tenim al PSC/PSOE, que a la vista de la seva forma d’actuar, no sabem si li queda encara algun resquici de plantejaments esquerrans o, com diuen ells, Progressistes. Ara que dic això, em ve al cap un professor a la Universitat, que diria que ens impartia Dret Penal, que sempre que es referia als partits d’esquerres ho feia titllant-los com “Los partidos mal llamados progresistas”. Ara podria dir allò de “Y ahí lo dejo”!

 

Tornant al tema. Al nostre poble tenim tres partits molt semblants en quant a principis ideològics. El Comú de Palau (antiga ICV- EuiA) encapçalada malgrat les proclames de renovació i regeneració, per l’àngels Marcuello des de fa vint anys. Tenim a Ganemos, o Guanyem de la Luísa fernández, que es van presentar fa quatre anys amb aquesta denominació perquè Podemos va decidir que no es presentava a municipis relativament petits, Ganemos que encapçalava el tal José Luís Heras, que va desaparèixer de l’Ajuntament fa més de dos anys i sembla que a tothom ja li ha estat bé; sobre tot al govern, que podia imposar les majories absolutes a les votacions només amb vuit i no pas nou vots. Finalment, tenim, ara sí, a Podemos, que ja no són els de Ganemos, tot i que diuen que són molt amics, però que algú m’expliqui aquí la teoria del vot útil.

 

Clar que, és evident que en l’àmbit de les esquerres tenim també a la CUP, amb plantejaments del tot radicals ideològicament parlant, però també a ERC, que com a partit que es proclama d’esquerres, progressista i independentista, és a qui he sentit més a fer crides al famós vot útil. Però, entenc que, donada la situació actual del país, quan parlem de vot útil no es deuen referir al vot d’esquerres útil, al vot de dretes útil, o al vot independentista útil. Si fos així, estaríem perseguint que, de cada franja ideològica s’imposés una sola candidatura en detriment de les altres amb plantejaments iguals o similars.

 

Amb tot, els qui ho tindran més fàcil són els votants de dretes i espanyolistes que, votant a C’s, no hauran de dubtar ni un segon. Els espanyolistes moderats (crec que m’he descuidat les cometes) votaran al PSOE amb alguna reminiscència del PSC. I això és més clar que mai si ens fixem en la mateixa inserció dels anuncis efectuats a les dues revistes locals… Són només i exclusivament en castellà! Quin és doncs el votant que cerquen? És evident que aquell vot del PP d’en david zambrana de 2007 i 2011, o el de la Mercedes Rodríguez de 2015, que no s’acaba de sentir gens còmode amb la deriva ultra de C’s qui, malgrat tot, sí que es pot veure beneficiat de la no presència del PP a les urnes. De totes formes, està claríssim quin és el votant que cerca el PSOE palauenc, havent renunciat al vot que tradicionalment s’adreçava a la Teresa Padrós, que de ben segur ara s’adreçarà ja no a la persona si no al perfil ideològic més coincident amb cada votant.

 

A la vista de tot plegat, ens trobem amb dos espais ideològics sobre els que podem aturar-nos a analitzar el que jo anomenaria com “L’estupidesa del Vot Útil”. Per una banda, els partits anomenats d’esquerres, Comú, Guanyem i Podemos, i per una altra, les candidatures decididament independentistes formades per Junts per Palau, ERC, la CUP i Primàries per la República. En quant als primers, la sensació és que, a la vista dels resultats de les formacions d’aquella franja ideològica en tota mena d’eleccions, ens podem trobar molt fàcilment en que cap d’elles obtingui representació. Com a molt podria obtenir-ne l’Àngels Marcuello per la raó que ja disposa d’un vagatge i una experiència i coneixement que les altres dues candidatures no poden pas exhibir. Penseu però en la possibilitat, per exemple, que cadascuna d’aquestes tres formacions obtingués uns tres-cents vots aproximadament. Això voldria dir que no obtindrien cap regidor, quan si s’haguéssin presentat juntes, això es podria traduir en tres edils. És potser això el vot útil? Penseu, que si no obtenen representació, d’acord amb el sistema de representació proporcional actual, aquests vots, que hi ha qui considera llençats, acreixeran a favor de les formacions més votades! Per tant, a favor de candidatures del tot allunyades del que pretenia l’elector a l’hora de dipositar el seu vot a l’urna.

 

Finalment, en relació al camp independentista, ens trobem amb quatre candidatures que, dit sigui amb tots els respectes, han optat per presentar-se per separat malgrat que, diguin el que diguin i xerrin tant com vulguin, saben perfectament que la unió fa la força, que només units podrien aconseguir superar amb escreix i amb amplíssimes majories a tota la resta de formacions. Si en el referèndum del 1 d’octubre van ser quatre mil vuit-centes persones de Palau-solità i Plegamans les que van votar que sí a la independència, és més que evident que això comportaria una majoria més que aplastant a l’Ajuntament. Sabem que Junts per Palau ha lluitat fins a l’extenuació per aquesta unitat. Que Primàries tenia aquest mateix plantejament, sempre que els partits no es presentéssin, agrupant-se per tant en una mena de nova formació basada en un sistema clar de bases populars amb l’objectiu de la República. Hi va haver un moment però que, legítimament ni ERC ni la CUP van voler participar d’aquesta formulació. Per tant, deixava de tenir sentit seguir endavant amb la nova proposta. Junts per Palau feia molt temps que treballava amb aquesta idea d’unitat, de transversalitat, de projecte integrador, aglutinador de persones de tot perfil ideològic i professional; malgrat tot, Primàries va voler seguir endavant, la qual cosa ha comportat que, sota el pretex i la proclama de la unitat independentista, en aquestes eleccions haguem passat de tres candidatures a quatre a la recerca de fer efectiva la República proclamada el 27 d’octubre de 2017. I ara digueu-me: quin és el vot útil independentista? És com si us veiés a tots aixecant la mà i cridant Jo! Jo! Jo! Clar que, si ens fixem en les actuals representacions, en el benentès que Junts per Palau ve a substituir, amb un enorme esprit de transversalitat, l’antiga CiU, entendria que la Laura Navarro, com a representant de la formació independentista que fins ara ha obtingut més suports a nivell local, reivindiqués aquest famós vot útil, cosa que, per cert, no li he sentit pas. En canvi, sí que sento a d’altres demanant-lo en base a elements de discurs dreta/esquerra, que segur resultaran del tot inapropiats en uns comicis com aquests.

 

Amb tanta divisió independentista, penseu només en qui pot treballar amb més experiència i coneixement pel nostre poble. Per programa, tarannà, experiència, esprit renovador, projecte integrador…, etc. Deixeu-vos d’un absurd debat ideològic sobre esquerres i dretes, que res aporta a nivell municipal. El vot útil no existeix. Existeixen les conviccions, les certeses de saber qui treballarà més i millor pel nostre poble. Existeixen les demostracions del que ja s’ha aportat per part d’alguns, davant el que només són paraules vuides.

 

Si ens fixem en aquests elements, voteu el que volgueu, que segur que serà útil! Jo, per la meva part, votaré Junts per Palau!!!

 

dimarts, 14 de maig de 2019

UI SÍ, EL MERCAT MEDIEVAL!

Això de les xarxes socials és molt “distret”. Tant que t’adones que, o n’hi ha molts que no tenen memòria, o que ho fan veure per tal d’oferir la imatge que tenen grans idees de futur. I és que, fa uns dies, al Facebook. Vaig llegir algunes reflexions o dissertacions sobre el què i el com del Mercat Medieval: que si el poble no en treu profit, que si cal aprofitar els nostres grans atractius per repartir-lo per tot el municipi, que si els comercians palauencs i plegamanins no s’en poden beneficiar…. I penses: “Ai Senyor, algú s’en recorda de com era el Mercadet Medieval anterior a 2007? Doncs, era una petita fira amb unes quantes paradetes amb productes d’artesania i gastronomia, situades en un petit espai a l’entorn del castell de Plegamans sense més, que, a sobre comportava un cost important per a l’ajuntament, ja que aquest l’únic que feia era contractar la seva organització a una empresa externa que es limitava a posar les quatre paradetes i fer una mica d’ambientació medieval. Això volia dir, ni més ni menys, que, amb tota una altra gran despesa consistent en contractar publicitat a grans mitjans de comunicació, es feia venir a molts visitants a que deixéssin els seus diners a uns paradistes forasters, dit sigui amb tots els respectes, que, acabada la fira s’en anàven i a Palau no hi quedava ni un sol euro de benefici.

 

Va arribar un canvi de govern municipal al 2007, amb CiU, ERC i PP que va prendre una gran i transcendent decisió: Aquest Mercat, si és que calia mantenir-lo, havia de servir per dues coses: 1, Per donar a conèixer el nostre poble als visitants del nostre entorn. I 2, Perquè els nostres comerciants en poguéssin treure un profit. Això sí, calia també aprofitar l’enorme potencial del teixit associatiu del municipi perquè també s’impliquéssin les entitats amb l’organització de tota mena d’actes.

 

El nostre ha estat tradicionalment un municipi que, basta que un Govern faci quelcom novedós, perquè vingui l’adversari polític i ho intenti rebentar amb ves a saber quines excuses de malalt o idees peregrines, per no dir supines. I ja hi vam ser pel tròs!

Com que aquests de CiU van voler obrir el mercat en benefici de comerciants, entitats i per potenciar el poble a l’exterior, els va anar perfecte l’excusa que es tallava la carretera per fer tot el soroll hagut i per haver, per intentar llençar a uns contra els altres, per a enfrontar comerciants, per crear mal ambient entre entitats i més coses, que els que sí teniu memòria no us cal pas que ho recordi! Es va canviar de dalt a baix un Mercat Medieval que encara ara viu d’aquell record. Els que ara ens comencen a donar la raó als qui hem lluitat per aconseguir la cesió de l’avinguda catalunya a l’ajuntament per convertir-la en un carrer més del poble, per fer que esdevingui un veritable eix urbà i comercial de la vila, sabem que aquell experiment va constituir la demostració més palpable que l’avinguda Catalunya sí pot ser una via urbana, si convé de vianants per tal que esdevingui el veritable centre social i comercial del poble. Ara ho veuen clar, però aleshores qualsevol arma política contra CiU era bona. Per això, quan els socialistes van recuperar el Govern al 2011, van tornar a canviar el model del Mercat que tant d’èxit, diguin el que diguin, havia conreat! Per aquesta raó, van deixar de tallar la carretera, però van mantenir el nou format que s’havia consolidat, en el sentit de deixar que tota la fira es desplegui des del castell fins pràcticament el Carrer Sant Lluís a tocar de l’avinguda Catalunya però sense tallar-la. Quin és el problema? Doncs, que a la carretera era on s’hi van situar les parades dels nostres comerciants. Les que primer visitàven els que venien de fora. A partir de 2011, sí que cal dir que van aprofitar tot el Parc de can Linares, que per cert, aquell denostat govern de CIU, ERC i PP va arranjar i recuperar per al poble, fent que les entitats i alguns comerciants que amb el temps han anat desapareixent, ocupéssin el nou espai rehabilitat. Però ja no era el mateix. Els comerços del poble han desaparegut de la fira. Hi resten pacients algunes entitats. Però, el benefici s’el tornen a emportar els paradistes i empreses de fora de Palau, tornant a constituir l’organització d’aquest Mercat una despesa econòmica que, si no recordo malament, supera amb escreix els vint-i-cinc mil euros.

 

Mireu, aquest format, sí que entenc que, gràcies a l’impuls que va rebre durant els anys 2007 a 2011, fa que els restaurants palauencs i plegamanins en treguin profit, però zero benefici pels nostres comerciants.

 

Què vol dir això que alguns plantegen de repartir el Mercat per no sé quants llocs del poble? El format ja està inventat. Els resultats en quant a beneficis econòmics i més visitants, estan més que demostrats. Ara seguiu reflexionant. Només cal que feu una mica (no gaire) de memòria!

 

dimecres, 8 de maig de 2019

EL QUE JA NO SERÀ, EN AQUEST MANDAT!

Demà dijous, a partir de la mitja nit, comença una nova campanya electoral. Totes són importants, però quan es tracta de la referent a les eleccions municipals, la cosa agafa una dimensió diferent, per moltes raons, però sobretot per la proximitat dels candidats amb la gent, el seu coneixement del municipi, de la realitat local i pel que fan o pensen. És evident, que, per molt que alguns vulguin aprofitar no sé quines dinàmiques electorals, el cert és que en uns comicis municipals els ciutadans voten en clau de poble i pel que saben o coneixen al candidat o candidata. Però d’això ja en parlarem en els propers dies.

 

La reflexió d’avui, que crec que ja serà la darrera en tant que Portaveu del Grup municipal del PDECAT – DEMÒCRATES, està relacionada amb el que em va venir al cap dijous passat en la meva darrera intervenció en el Palau a Debat de Ràdio Palau, on es feia referència per part d’alguns membres que han exercit l’oposició al llarg de tot el mandat, en el sentit que durant aquests quatre anys s’ha dialogat, consensuat i treballat de forma constructiva entre Govern i Oposició. Tothom semblava estar-hi d’acord. Vaig haver de pensar-hi una bona estona per intentar trobar algun exemple d’aquesta mena de “nova forma de funcionar que alguns s’esforçaven a confirmar”, sense massa èxit per la meva part.

 

I és que, hi ha dos exemples flagrants, descarats i maldestres que demostren que això no és pas del tot cert, que els he viscut amb perplexitat notòria. Per una banda, el famós Codi Ètic, i per una altra, la no menys frustrada Comissió de Tarifació Social. I és ara quan, els que ja coneixeu es posen en posició d’atac dient-me allò que mira com defenses als socialistes, els contesto que no, només defenso la nostra tasca durant el poc més d’any i mig que vam romandre a Govern i la decepció de veure com, per molt que hom s’hi esforci, no hi ha res a fer si qui tens al davant no està disposat a cedir absolutament en res. Ens podria passar com amb el Reglament de Participació Ciutadana que fou aprovat en el ple del mes de març, a proposta nostra, on vam anar cedint en moltíssimes qüestions que ja es veurà com a la pràctica resultaran inaplicables, però com que no serà pas a nosaltres a qui ens espanti la participació dels ciutadans, és probable que en poc temps llegiu en algun mitjà local que s’ha modificat aquest reglament per ves a saber quines peregrines raons. Algú m’ho explicarà!

 

Codi Ètic. Mireu, quan al juny de 2015 vam subscriure l’acord ‘investidura, un dels compromisos fou la signatura d’un Codi Ètic. Nosaltres, per les nostres formacions polítiques, ja teníem el nostre propi Codi Ètic signat, com també els cinc regidors socialistes que en el seu dia vam contrastar i que vam fusionar en un text que vinculava als membres de l’equip de Govern. Però, arran de l’aprovació per unanimitat d’un dels Codis Ètics més moderns i avançats fins al moment, com és el del Consell Comarcal del Vallès Occidental, redactat a través duna comissió integrada per totes les forces polítiques amb representació a la comarca i presidida per la CUP, va ser quan a través d’una moció presentada al ple municipal per ICV s’instava al consistori a aprovar un Codi Ètic per unanimitat! Doncs bé, semblava un bon punt de partida aquell Codi comarcal que, amb ben poques variacions, podia servir-nos de guia per al que caldria aprovar a nivell municipal. Van ser mesos i mesos de negociació, de plantejaments estrafolaris i de dubtosa legalitat que, malgrat advertiments de tècnics i assessors, res de res. No hi va haver manera d’avançar i ni tan sols modificant aquell Codi comarcal a l’alça vam acabar de ser capaços de arribar a cap consens.

 

Comisió de Tarifació Social. També aquí va ser via una moció d’ICV que tots plegats ens vam comprometre a acordar un sistema de tarifació social que comportés que les persones i famílies més vulnerables tinguéssin accés a un nivell d’atenció superior en funció del nivell d’ingressos o renda dels possibles usuaris o beneficiaris, partint de la base que les tarifes, taxes i arbitris municipals, en molts casos, s’han de circumpscriure a una determinada legalitat i que a l’Ajuntament li queda molt poc marge de maniobra. Vam constituir la comissió en qüestió, assistits de tècnics, interventor municipal i Secretària, recorrent a regulacions que, en aquest sentit s’havien portat a la pràctica en d’altres ajuntaments, com Sant Cugat, Terrassa, Cerdanyola, Gavà, el Prat de Llobregat, l’Hospitalet i algun altre. Però, nosaltres que sabíem des del primer dia i per molt que des d’alguns grups s’entestàven a no voler-ho veure, que el nostre nivell de prestacions socials, aplicació de tarifes reduïdes o exempcions en moltes situacions d’especial vulnerabilitat costaria molt de trobar algun municipi que ens superés, també va provocar que, malgrat mai es va voler reconèixer per part d’aquests grups que el nostre sistema d’atenció social és dels més elevats que pogueu trobar en el nostre entorn, es va evidenciar que no es podia avançar en millorar el que teníem i seguim tenint. I és que a Palau-solità i Plegamans, podem dir amb total satisfacció que no hi ha cap ciutadà que no tingui accés a ajudes, prestacions o assistència social necessària. El cas és però, que la Comissió avançava demostrant-se que això era així i que qualsevol proposta nova es demostrava que ja s’estava aplicant. Però, al final, en la darrera de les reunions, el meu plantejament com a president d’aquella comissió, va ser: Aportin doncs vostès noves propostes i quan les tinguem damunt la taula ens tornem a reunir i en parlem. Encara les estem esperant!

 

Per tant, que prengui nota el proper equip de Govern. Quan tens clar un full de ruta i un esprit de servei basat en els interessos de la gent del poble, no us deixeu enredar amb maniobres polítiques que, en molts casos, només cerquen el desgast sense més. I perquè després em vinguin dient que n’hi ha que han mantingut una actitud constructiva, dialogant i pactista! Les coses són com són i, com deia en Puyal, no com sembla que són. I si durant aquest mandat no tenim ni Codi Ètic ni cap regulació diferent en matèria de tarifació social, no haurà estat pas perquè des del Govern (al menys al que nosaltres vam formar part) no s’hagi intentat!

 

dilluns, 29 d’abril de 2019

L'INDEPENDENTISME SEGUEIX CREIXENT. FELICITATS ERC!

Unes noves eleccions, aquest cop espanyoles, i els independentistes seguim augmentant. N’hi haurà que miraran cap a una altra banda, que no ho voldran veure, que esmerçaran tots els esforços i més per intentar justificar les raons d’aquest fet amb arguments del tot inversemblants, tal i com ja ens tenen acostumats amb tot: amb el judici farsa als presos polítics, amb la realitat social catalana, amb la societat espanyola en general. Però el cert, és que l’independentisme segueix creixent de forma imparable. Hem passat de tenir disset diputats independentistes a tenir-ne vint-i-dós! I això, sense comptar els set dels Comuns, qui es declaren decididament sobiranistes, havent manifestat en Jaume Asens les seves conviccions independentistes. Per tant, tot plegat vol dir que, com a mínim Catalunya tindrà al Congrés dels Diputats un total de vint-i-nou diputats favorables a que Catalunya pugui exercir el seu inalienable dret a l’autodeterminació! Sí 29 de 48! I és amb aquesta capacitat de resistència i de perseverança que més d’hora que tard les coses han de canviar. Aquesta Espanya que ens pensàvem desapareguda partidària d’unes altres formes ben allunyades de les dretes extremes i de l’extrema dreta, ha de veure que no hi ha cap més sortida que no sigui el diàleg i les urnes. Com també ho ha de veure Europa.

 

Al final, malgrat les obstruccions, les traves, les maniobres de tota mena per tal d’intentar ocultar l’existència d’una força independentista radical com és la gent del President Puigdemont a través de les propostes transversals de Junts per Catalunya, s’ha demostrat que sabem desafiar totes aquestes menes d’enquestes pagades amb clares intencionalitats polítiques i que aguantem el cop mantenint les xifres d’ara fa quatre anys. I és a ERC a qui cal felicitar per haver apostat per una estratègia de suma de noves generacions procedents d’entorns ideològics d’esquerra però de formacions que fins ara no havien pas optat per la independència de catalunya com a eix vertebrador definidor dels seus objectius polítics.

 

Palau-solità i Plegamans, com sempre dic, ha tornat a ser el clar reflex del que de mitjana ha passat a Catalunya en general. Victòria d’ERC, seguida del PSC i C’s, amb un quart lloc per a Junts per Catalunya, mantenint els nivells de suport anteriors, però evidenciant també que sumant tots els vots independentistes, encara ens manquen més de mil i escaig vots per arribar als que es van dipositar pel referèndum del dia 1 d’octubre de 2017. I aquest ha de ser ara el gran objectiu a perseguir i pel que lluitar per part de les quatre formacions independentistes que es presenten a les eleccions municipals del proper 26 de maig. Només així l’independentisme es podrà garantir no ja el Govern, que també, sino l’alcaldia sense crosses de cap mena al nostre ajuntament.

 

Sempre he estat dels que han sumat vots, escons o regidors independentistes a totes les eleccions. I no pas d’ara. Ja ho feia als anys vuitanta, quan es parlava de grups nacionalistes, quan no sé si ningú més ho feia. Depenem només de nosaltres per disposar d’una gran majoria a l’Ajuntament. Sabem que si poden pactaran PSOE i C’s. De nosaltres dependrà que això no passi. Vaig parlant en primera persona del plural quan jo ni em presento ni estic pas implicat en cap candidatura. Però, com que em sento tant meu el sentiment independentista, qualsevol victòria en aquest sentit, la consideraré també com a meva!

 

Fa molts anys, potser des que la CiU de l’alcalde Joan Payola disposava de majories absolutes en els anys anteriors a 1991, que el nacionalisme, ara transformat decididament en independentisme, no aconsegueix una clara majoria a l’Ajuntament. Ara dependrà dels quatre grups independentistes que s’hi presenten (que per a mi són masses) que per primera vegada en molts anys, recuperem, amb diversitat i transversalitat ideològica, la possibilitat de posar-nos al costat de la majoria social del país i esdevenir un municipi més al costat de la nova República catalana independent.

 

Seguiré donant tot el meu suport a la proposta de Junts per Palau i a l’estimada Laura Navarro en particular perquè pugui convertir-se en la propera nova alcaldessa. I estic convençut que la dinàmica de les eleccions municipals no tindrà absolutament res a veure amb els comicis celebrats ahir diumenge. Els factors personals, les candidatures que ahir no hi eren, afegit a l’efecte aglutinador del President carles Puigdemont, farà possible que aquest esprit d’unitat no aconseguit, però que encarna la candidatura de Junts per Palau, amb aquesta gran transversalitat i diversitat ideològica, farà possible que el nostre poble recuperi la lluita clara per fer efectiva la república, això sí, sense deixar de banda en cap cas, els principis que han guiat la seva actuació fins ara: escoltar a tothom, a les persones, als barris, a les entitats, incorporant les propostes de la gent al seu programa i prioritzant el poble per damunt de tot!

 

La majoria independentista la vam poder veure amb claredat ahir a Palau-solità i Plegamans. Ara només cal treballar perquè, per una banda, les diferents formacions independentistes vagin a l’una un cop celebrades les eleccions municipals, i per una altra, que la Laura Navarro sigui la més votada i pugui així convertir-se en la nostra propera Alcaldessa!

divendres, 26 d’abril de 2019

PLE ABRIL 2019: THE END!!!

Tot comença i tot s’acaba. I mentre dura, cal aprofitar les oportunitats, aprendre molt del que hi passi, treballar, gaudir…, en definitiva, tirar endavant amb uns projectes! I quan s’acaba, s’obre un altre ventall d’oportunitats que també cal aprofitar al màxim. És a dir, que quan es tanca una porta s’en obren d’altres.

 

I, encara que les properes eleccions municipals tindran lloc el 26 de maig i que l’actual mandat finalitza el dia 15 de juny amb la constitució del nou consistori, ahir va tenir lloc el darrer ple ordinari d’aquesta legislatura. Caldrà, en els propers dies, algun tipus de valoració del que ha significat pel nostre Grup municipal i per a mi personalment aquest mandat municipal tant combuls per les circumpstàncies del país. Avui però, entenc que toca, com cada mes, explicar els diferents punts de l’ordre del dia d’un ple que, per cert, no és encara el darrer, ja que el proper dilluns 29 d’abril encara s’en celebrarà un d’extraordinari tot i que circumpscrit només a fer el sorteig dels membres de les diferents meses electorals per a les eleccions municipals i europees del 26 de maig.

 

Com us anunciava ahir via xarxes socials, sembla que el Govern socialista/Ganemos amb el suport incondicional de C’s sortint, li han picat les presses a finals de mandat per aprovar qüestions de caràcter urbanístic que en cap cas es poden considerar d’urgència. Si el mes passat van decaure de l’ordre del dia alguns punts pel fet de no disposar l’oposició de cap tipus d’informació detallada al respecte, sí que van mantenir-hi, al menys, sense que haguem entès encara les raons, el tema de la sol·licitud de cessió de l’Avinguda Catalunya (C143) en el sector del polígon de Llevant, per entendrens entre la rotonda d’entrada al poble fins a can Maiol. Això no tenia, ni té, cap sentit, menys des que per part dels tècnics municipals s’ens van oferir més explicacions, ja que estem demanant la cessió d’una via, sense finançament ni res a canvi, sense conveni, que diu que s’està negociant…, i sense saber encara com serà el projecte definitiu a executar per part de l’Incasol. Però, tot plegat ja ho vaig valorar en la crònica del ple del mes passat. En aquest cas, ens van portar la modificació puntual del POUM per tal de subsanar errors detectats en la destinació del sòl comercial a la zona de la Pedra Llarga, que hi vam donar suport ja que, efectivament, es tracta d’un error que ara sí farà possible que aquest metres es puguin o no destinar a comerços, sense fer-ho obligatori. Però, també van voler fer passar per error, quelcom que no tenim tant clar que ho sigui. Es tracta de la zona de can Llonch, on sota el mateix argument que a la Pedra Llarga, a la pràctica s’incrementa la volumetria constructiva, passant de planta baixa més un a més dos i més tres. Tampoc es deixa clar si l’espai destinat a comerços se li ha de restar el destinat a zones comunes, ascensors i aparcaments, es produeix una distorsió important respecte del que ja hi ha construït a l’altra banda del carrer, i sobretot, que es produeix una discrepància important entre la normativa del POUM que consta en els Planells i la que consta a la fitxa, on sembla que ha de primar aquesta última. Però tot plegat es fa, segons es diu, perquè els tècnics ho diuen, perquè és ara quan s’ha detectat… i el més preocupant, diu un dels tècnics, que tal i com estava previst fins ara, la construcció futura no sortiria a compte als promotors. És evident que, no entenent per res del món tanta pressa a final de mandat, més el que us acabo de dir, vam votar-hi en contra, tot i que va resultar aprovat per ampla majoria. Un altre punt urbanístic és el relatiu a la falla. Sí que és cert que es tracta d’una aprovació provisional i que la definitiva l’ha de fer la generalitat via Comissió provincial d’Urbanisme. Però, de la franja de quinze metres de protecció sense poder-hi construir a banda i banda de la famosa falla, ara passem a diferents nivells de protecció, restringint-se només a cinc metres el perímetre on restarà prohibit executar cap nova obra. Per a la resta de deu metres sí que es podrà construir sota determinats condicionaments. Ens posen damunt la taula informes de l’Institut Cartogràfic de catalunya, també de l’Agència Catalana de l’Aigua…, però no ens acaba de convencer, com tampoc entenem aquestes presses de darrera hora. Ens vam abstenir per entendre que la responsabilitat última la tindrà la generalitat i no pas l’Ajuntament.

 

També en l’ordre urbanístic, es va aprovar el pla especial que farà possible la construcció de la futura biblioteca municipal, la qual cosa vam recolzar de forma entusiasta.

 

A nivell econòmic, la cinquena modificació de crèdits d’aquest exercici. Canvi de partides de diversos imports, entre els quals del fons de contingències per fer front a una important reclamació via contenciós administratiu, de la que ja parlarem algun dia amb calma, o canviar els diners previstos per a la fase final de la Champions de hoquei patins per si s’hagués celebrat al nostre poble per fer aportacions en l’àmbit de l’esport. O, com ja sabíem, ja que no es farà la rotonda del carrer Indústria amb l’avinguda Catalunya, repartir aquells set-cents cinquanta mil euros en altres inversions en diversos vials del poble. Una pròrroga de dos anys en la concessió del servei d’aigua potable amb l’empresa CASSA, per donar temps a fer els estudis necessaris, als que ens vam comprometre en el ple del mes passat, que hauran de determinar la viabilitat de municipalitzar aquest servei gestionant-lo directament des del consistori. També, l’aprovació dels premis de l’emprenedoria d’enguany amb canvis poc significatius respecte dels que ja havia deixat ben establerts la Laura Navarro com a regidora de l’àrea d’Empresa i Ocupació. Finalment, a banda d’altres qüestions de pur tràmit, es va portar a aprovació el plec de clàusules administratives per portar a terme una concessió per activitats culturals a part de la masia de can Falguera, on ja hi ha concedits alguns espais a entitats com l’Associació de veïns del barri, a la colla de Geganters i grallers així com a la Societat Coral la Unió. Però, no entenem les raons per les quals, després que el regidor Jordi Pujol ja va deixar preparat l’esborrany d’aquestes clàusules abans de deixar el Govern a l’octubre de 2017, ni s’han dignat a parlar-ne amb ningú, ni han consensuat res, ni són les mateixes qque teníem preparades d’antuvi…, i s’esperen també al darrer ple a posar-ho damunt la taula sense més. Ara, un cop passat el periode d’exposició pública ja es podran presentar projectes per tal de poder ocupar aquella masia que, recordem-ho, s’ha pogut restaurar i recuperar gràcies al més d’un milió i mig d’euros que vam aconseguir dels pressupostos generals de l’Estat durant el nostre Govern en el mandat 2007/2011.

 

A l’apartat de les mocions, una per posar el nom de dones a tres carrers del municipi, després del concurs realitzat a l’entorn dels actes celebrats amb motiu del 8 de març, entre les que vam poder afegir a darrera hora a la Néus Català, que ens va deixar a l’edat de 103 anys ara fa poques setmanes; llàstima que, d’acord amb la normativa vigent no es podrà posar el seu nom a un carrer o espai de la vila fins que no hagin transcorregut al menys cinc anys des del seu traspàs. I la darrera de les mocions, de la mà de C’s que actuava en representació de la Societat de Caçadors l’Alzina del nostre poble que, per genèrica i poc clarificadora en els acords proposats no vam tenir altra opció que votar-hi en contra, malgrat reconèixer la necessitat de l’activitat de la caça en qüestions tant importants com les dels porcs senglars. Però, de fet, ni tan sols semblava una moció. Era una mena de declaració institucional en suport a la caça on semblava que es demanés el foment d’aquesta activitat així com la dels ocellaires per part de l’Ajuntament. Nosaltres considerem que el que cal és una adequada regulació. Ara, demanar el foment a l’Ajuntament, ja és tota una altra cosa!

 

Al final, a l’apartat de precs i preguntes, al tractar-se del darrer ple del mandat, cap prec ni cap pregunta per part de ningú. Això sí…, despedides per part de tots els i les regidores amb una mica de tot: Emotivitat sincera, paraules sinceres i sentides, alguna intervenció de pur tràmit o quedar bé, i perquè no dir-ho, una mica d’hipocresia. De tot, com a la vida mateixa!

 

Només voldria remarcar les paraules molt, però que molt emocionades del company i amic Regidor Jordi Pujol recordant quan el vaig trucar perquè formés part de la llista de CiU al 2015 que jo encapçalava. No m’hauria imaginat mai aquesta situació. Demostra que, tant pel que fa a ell com a la Laura Navarro que ara encapçalen la candidatura de Junts per Palau, va ser tot un encert. Que hem compartit durant aquests quatre anys grans moments que espero seguir compartint encara que ja sense que jo sigui regidor. N’hi ha molts que diuen que a l’ajuntament no hi han anat a fer amics. Doncs, jo sí. N’hi he fet i molts. Del meu partit i dels altres.

Tothom hauria de passar per l’Ajuntament, ja sigui com a regidor de l’oposició o de Govern i conèixer el seu funcionament. Segur que moltes coses es veurien diferent i es treballaria d’una altra manera!

 

En els propers dies em comprometo a fer una mica de valoració personal i política d’aquest mandat i dels dotze darrers anys en que he estat regidor a l’ajuntament. De moment, quedem-nos ara amb el resum estricte del darrer ple ordinari de la legislatura 2015/2019!

 

divendres, 12 d’abril de 2019

PLA DE TURISME. UN NOU COMPROMÍS REALITZAT!

Durant el periode en el que vaig actuar com a Regidor de Turisme, a banda d’exercir també la direcció de les àrees de serveis socials, Solidaritat, Cooperació i Comerç, vaig tenir molt clar des del primer dia que, tot el que es refereix a la promoció turística del nostre poble, s’ha de fonamentar en quelcom que doni sentit a aquesta acció. Que no pot ser que anem prenent decisions aïllades, puntuals i concretes, que poden tenir molt bones intencions, però que en realitat no fan altra cosa que demostrar que no sabem ben bé cap a on anem en aquesta matèria.

 

Per això mateix, ja en el propi programa electoral de Convergència i Unió, amb el que vam concórrer a les eleccions ara fa quatre anys, ja vam incloure que el que ens calia fer davant de tot, era l’elaboració d’un Pla de Turisme que, mitjançant un autèntic diagnòstic o estudi de la nostra realitat, el nostre gran potencial turístic en molts àmbits, afegit al fet “miraculós” d’haver estat declarat Palau-solità i Plegamans per part de la Generalitat de catalunya com a Municipi Turístic des de 1998, fa necessari i del tot imprescindible disposar d’un Full de Ruta que marqui l’acció municipal per donar així resposta al que en aquest camp mereix la nostra vila.

 

Així, no només fou un compromís inclòs en el programa electoral de CiU l’any 2015, sino que també va esdevenir un compromís assumit per la totalitat de l’equip de Govern municipal, passant a formar també part del Pla de govern per al present mandat.

 

És evident que, amb els recursos i personal que disposa l’ajuntament, resultava molt complicat emprendre un treball tant acurat com el que comporta la realització d’un estudi amb el corresponent pla estratègic en matèria de Turisme. Per aquesta raó des del primer dia que em vaig decidir a iniciar els contactes i les converses pertinents amb l’àrea de Turisme de la Diputació de Barcelona amb l’objectiu d’aconseguir la seva ajuda i col·laboració. Després de cartes, trucades i correus electrònics diversos, fou a principis de l’any 2017 quan, després d’una reunió a la seu de la Diputació amb l’aleshores Diputat de Turisme i Alcalde de sitges, Miquel forn, vam obtenir el compromís que la Diputació es faria càrrec de contractar una empresa especialitzada que portés a terme l’estudi en qüestió amb la participació de representants polítics i de la societat civil palauenca i plegamanina, després que nosaltres presentéssim una petita proposta de projecte del que consideràvem necessari per al nostre poble.

 

Sabíem, com sabem, que Palau-solità i Plegamans gaudeix d’enormes atractius turístics que poden i han de despertar l’interès per a molts possibles visitants. Més, si tenim en compte la nostra proximitat amb una gran capital com és barcelona. Sabem de la importància i gran valor d’elements patrimonials com l’Església romànica de santa Maria de Palau-solità amb el seu retaule, la Comanda Templera de santa Madalena, el Castell de Plegamans, masies medievals prou destacables… o també l’existència de la Fundació Folch i Torres, la Torre de la casa Folch i el seu jardí noucentista, les escoles velles… El Parc de l’Hostal del Fum, amb el seu trenet amb miniatura, la Ronda Verda seguint el curs de la Riera de Caldes, algunes de les fonts que encara es conserven, arbres històrics…, i podria seguir amb un llarg etcètera. Però, a això cal afegir-hi la gran oferta en restauració i la possibilitat gens explotada que els nostres comerços puguin obrir en diumenges i festius.

 

Amb tot, la Diputació hi va mostrar un enorme interès, fins que a principis d’octubre de 2017, coincidint amb la nostra retirada del Govern com a conseqüència de la situació creada arran de la celebració del Referèndum del 1 d’octubre al nostre poble, s’ens va confirmar que la Diputació es faria càrrec del cost d’un estudi i pla d’acció corresponent com el que havíem sol·licitat.

 

A partir d’aquí, han estat diverses les ocasions en les que ens hem interessat en els plens municipals sobre l’estat en que es trobàven els treballs d’elaboració del Pla estratègic de Turisme, obtenint com a resposta que s’hi estava treballant amb gran intensitat. Efectivament, així era. Això mateix em va confirmar fa uns mesos el nou Diputat de Turisme, Miquel Samper, qui ha estat company de Grup comarcal en el Consell Comarcal del Vallès Occidental fins fa uns mesos. I no vull deixar d’expressar el més sincer agraïment a la Regidora Carmen Cabeza, qui em va substituir com a responsable de turisme a l’octubre de 2017, que ha mantingut l’interès en l’elaboració d’aquest Pla.

 

Ahir, finalment, diversos representants de la Diputació de barcelona i de l’empresa encarregada de l’elaboració del pla en qüestió, ens el van presentar en el Saló de Plens de l’Ajuntament. Un grandiós treball, analític, diagnòstic amb una proposta de pla d’actuació de cara al futur que es recull en un document de poc més de cent-vint pàgines.

 

Ara ja disposem de l’eina bàsica i fonamental per començar a treballar en quelcom que pot resultar apassionant pel nostre poble. Ara és quan el consistori sortint de les properes eleccions municipals que s’han de celebrar el 26 de maig, té els deures damunt la taula per posar-se mans a l’obra.

 

Què voleu que us digui. Que estic content que s’hagi complert amb un dels nostres compromisos electorals i de Govern. Un més de tants, encara que només forméssim part de l’equip de Govern durant poc més d’un any i mig.

 

Gràcies doncs, i que el proper Govern es prengui molt seriosament l’encàrrec que ja té damunt la taula per començar a treballar!

divendres, 5 d’abril de 2019

POTSER QUE COMENCEM A PENSAR EN PROCLAMAR LA INDEPENDÈNCIA!

Proclamar la independència, fer efectiva la República, esdevenir un nou Estat independent…, digueu-li com volgueu, però, anem per feina!

 

I és que, tots hem sabut des del primer dia, que això no era una tasca fàcil. Tots sabem que calen grans consensos, grans majories, gran capacitat de resistència, molta paciència, molta perseverança… Tot això ja fa molt de temps que ho tenim clar. També és cert, que des del 10 de juliol de 2010, com a conseqüència d’aquella primera de les grans mobilitzacions populars amb la sentència del Tribunal Constitucional desfent el poc que s’havia aconseguit amb el nou estatut, tenim una plena consciència col·lectiva que hi ha una majoria social a Catalunya partidària de la Independència. No dic ja del Dret a Decidir, mitjançant el vot dels ciutadans, que aquí la majoria ja és del tot aclaparadora rondant el 80% de la població. I ara que parlo d’això, deixeu-me riure molt, però que molt, amb totes aquestes enquestes electorals que cada dia surten als mitjans. L’endemà de cadascuna de les eleccions que venen, en parlem. Ja comencem a acumular masses experiències com per creure’ns els seus resultats mediàticament tendenciosos.

 

Amb tot, no hem fallat mai fins ara. Hem anat a totes les mobilitzacions amb milions de persones al carrer. No hem fallat a cap. Hem fet totes les performances i més. Hem demanat poder votar lliurement sobre el futur polític de catalunya i no ens han deixat. Ens han impugnat i anul·lat tota iniciativa empresa no només per concretar alguna forma de participació en decidir el futur de la nació catalana, sino en tot allò que comporti una millora, un progrés, un avanç en qualsevol àmbit ja sigui social, econòmic, laboral o polític. Hem fet processos participatius exitosos que han acabat amb inhabilitacions i amb la ruïna econòmica dels responsables polítics que es van “atrevir” a tirar-ho endavant. Hem organitzat unes eleccions unint les dues forces independentistes majoritàries emul·lant un plebiscit per conèixer si la majoria social del país seguia sent clarament independentista. Sempre ens han pogut els matisos, les diferències, el jo vull la independència però d’esquerres, l’altre que la vol però fent net de no sé què, o el que la prefereix només per reventar el sistema capitalista…, i encara podria seguir!

 

Vam fer un Referèndum. Encara no sabem com ho vam aconseguir entre tots, però el vam fer malgrat que les forces d’ocupació espanyoles (les que tenim entre nosaltres des de 1714) ens van venir a estomacar, davant la impotència que van sentir al no trobar ni urnes, ni paperetes, ni res de res. Qui va voler va poder anar a votar aquell dia 1 d’octubre de 2017 memorable i el Sí es va imposar d’una forma clara i contundent!

 

Ens vam pensar que davant tot això Espanya negociaria. Quan hi vam ser al mig, amb una suspensió de la Declaració d’Independència producte del nostre “mal sentiment” per pensar que potser ara sí que aquella gent s’asseuria, vam adonar-nos que Espanya només opta per la represió sense més. Per això, davant l’inminent violència extrema en que l’estat espanyol podria actuar, es va produir el campi qui pugui. Uns a l’exili i els altres a la presó. Ara tots distrets amb un judici deplorable, en el que no es respecta ni el més elemental dret fonamental a confrontar realitats davant les falsedats que declaren els membres de les forces policials espanyoles. I, com aquell qui res, ara, amb tot un govern a la presó i a l’exili, encara hi ha qui està pensant en sentències del Tribunal suprem, o la que vindrà del Constitucional o fins i tot la que es pot dictar a estrasburg posant en evidència el sistema no democràtic espanyol. Per si fos poc, eleccions al Congrés dels Diputats i el senat espanyols, eleccions al Parlament Europeu i les municipals! A sobre, en aquestes últimes, els que prediquen la unitat divideixen, si cap, encara una mica més als electors prometent que faran República des dels ajuntaments, que encara no sé benbé en què consistirà la cosa.

 

Al Parlament de Catalunya, els del 155 i els “ni carn ni peix” que ara s’anomenen Comuns (que no sé si deu tenir alguna cosa a veure amb allò de la Comuna) aprofitant-se de forma perversa que les forces del Govern disposen de cinc diputats menys dels que van resultar elegits a les eleccions il·legals i il·legítimes imposades per l’Estat represor i celebrades el 21 de desembre de 2017, resulta que voten resolucions demanant que el President Torra es sotmeti a una moció de confiança o que convoqui eleccions.

 

I aquí estem. Governem com podem, sense pressupostos, amb mirades de reüll, amb uns independentistes que diuen que estan aquí per trinxar-ho tot i que no donaran pas suport al Govern ni al President. Amb gent inhabilitada, a la presó, a l’exili, sense les lleis que la majoria ha aprovat en vigor…. Santa, santa, santíssima paciència!!!

 

Tot i els anys de lluita que portem a l’esquena, sembla que no defallim. Cap independentista ho ha deixat de ser. Ben al contrari, espanya fa que cada dia n’hi hagi algun més. Però seguim mirant el judici, com si d’un culebrot es tractés, tot i conèixer perfectament el final. I seguim donant sensació de ser molts, els que més, els qui volem la independència, però no sabem com fer-ho per tirar endavant.

 

Doncs, davant d’aquest atzucac, no hi ha més que començar a pensar en fer efectiva la República i proclamar d’una vegada i per totes la independència!

 

Tinc molt clar que es fa necessari fer una bona demostració de potència independentista en totes i cadascuna de les eleccions que es celebraran els propers 28 d’abril i 26 de maig. És importantíssim, com sempre, seguir demostrant que som els més i que això és del tot irreversible.

 

Però cal que, un cop fets tots els processos de participació possibles (llegeixis 9N) i fet ja el referèndum d’autodeterminació amb els resultats obtinguts, toca pensar en celebrar ja unes eleccions autonòmiques legals (sí, com les que ells volen) com sempre, demanaria que les forces independentistes vagin unides en una sola candidatura, però ja sé que, entre els que volen eixamplar, els que volen negociar i els que volen bloquejar, això és una misió impossible. Doncs, que es presenti la Crida, com a força que vol ser transversal i unitària, més els que no volen la unitat. La Crida s’hauria de presentar amb candidats que no estiguin ni a la presó ni a l’exili. El seu Programa Electoral només ha de contenir tres paraules: PROCLAMAREM LA INDEPENDÈNCIA! Si guanya les eleccions, un cop constituït el nou Parlament i elegit el President, es fa efectiva la República que el poble de catalunya ja va votar el dia 1 d’octubre de 2017. Si no guanyem, seguim com a Comunitat Autònoma, que potser ens l’haurem guanyat a pols. I els que vulguin eixamplar la base, que vagin fent i que quan ho tinguin, ens avisin per tornar a començar.

 

Per cert, que pensin en la possibilitat de convocar aquestes eleccions el proper Onze de Setembre, ja que a votar sí que sortirem, però no sé si ens quedarien forces per anar a més mobilitzacions. O, per allò de que coincideix amb el final de les vacances d’estiu, que es convoquin per a un altre festiu com el dia de la Raza hispànica, del 12 d’octubre. Al menys a partir d’ara, tindríem alguna cosa a celebrar!