divendres, 29 de novembre de 2019

PRESSUPOSTOS MUNICIPALS, GESTIÓ, AVORRIMENT GENERAL I BLOQUEIG DE PAÍS

Us ho haig de confessar: Cada dia em costa més escoltar els plens municipals. I no és pas que hagi deixat d’interessar-me tot el que es refereix tant a la política local com al dia a dia del nostre poble. Hi ha qui diu que cal que l’Ajuntament s’obri més al poble, fins i tot, n’hi ha que presenten mocions (tot i que al final la van retirar) demanant que els plens se celebrin en espais grans on hi pugui assistir força públic. De fet, actualment, ja em direu quanta gent està disposada a anar a veure i escoltar disset persones durant quatre hores parlant, en molts casos, sobre qüestions que poc tenen a veure ni amb el poble ni amb res sobre el que l’Ajuntament hi tingui competència ni tan sols una mínima influència. Més, ara que no només es pot escoltar via radio Palau, sino també en directe, i en diferit, pel You Tube! Però, res. Que si cal demanar a la generalitat (perquè els socialistes estan obsessionats amb presentar mocions que ataquin per damunt de tot a la Generalitat) que faci polítiques de protecció i reconeixement a les persones discapacitades, que si cal treballar perquè no s’estigmatitzi a les persones que pateixen VIH, que si ens hem d’adherir a una ben poc reixida xarxa per treballar contra la prostitució i més encara de menors d’edat…, i ara ja no les recordo pas totes.

 

I és que ahir es va celebrar el Ple corresponent al mes de novembre. Jo diria que el més important de l’any. Ja us he comentat molts cops que, des que no sóc regidor, em limito a escoltar-ho per la ràdio, mentre intento fer feina assegut al despatx. Porto anys i anys sentint als grups de l’oposició de torn, queixant-se pel fet de no haver disposat de tota la informació i documentació necessària per tal de conèixer els Pressupostos municipals que s’aproven aquest mes. Ahir ho vaig sentir gairebé d’esquitllada. Vaig pensar: quin “txollo” que té aquest Govern amb una oposició que sí, deixa anar que no ha tingut prou temps per preparar-s’ho, però que a veure si l’any vinent els lliuren la documentació no deu o quinze dies abans del ple, sino amb més temps d’antel·lació. Em ve al cap quan ens demanaven que s’ajornés l’aprovació dels pressupostos perquè deien que necessitaven com a mínim dos mesos per estudiar unes xifres de més de disset milions d’euros! Ara, ho enllestim ràpid, no tenim notícia de cap procés participatiu del que tant i tant ens parlaven alguns que ara conformen l’equip de Govern, i com a molt sentim a dir que, com que no s’ho han pogut mirar bé, que s’abstindran. Si voleu que us digui la veritat, d’un tros lluny i a les fosques, ben bé em va donar la sensació que ni el propi Govern s’ho havia preparat massa, De fet, són molt semblants, pel que em va donar la sensació, als de l’any passat, si bé amb un increment en despesa corrent i inversió, en uns quatre-cents mil euros conseqüència de l’increment d’una part de l’IBI que es va aprovar el mes passat i l’eliminació d’algunes bonificacions amb l’excusa, sempre recorrent del medi ambient. Veig que s’acaba amb les desorbitades xifres de pressumptes arranjaments en via pública que no s’acabaven executant. I m’alegra veure com s’incrementen les partides destinades a Comerç, Turisme, Salut Pública, Empresa, Ocupació i manteniment d’espais i vies públiques gestionades pels bons amics de Junts per Palau. I si dic que la sensació era que ni el Govern s’ho havia preparat bé, és perquè la Regidora Portillo d’Economia, a qui no conec pas personalment i que ahir mateix va presentar la seva renúncia al càrrec, es va limitar a llegir el Programa electoral d’ERC en lloc de contestar a les sempre encertades reflexions del Portaveu socialista Marc Sanabria.

 

Però res, que ja tenim Pressupostos pel 2020, que ara sí que el nou Govern podrà desplegar plenament els seus propòsits…, i no hi haurà “mala gent” com ho erem nosaltres a l’Oposició, que es dediqui a presentar al·legacions contra els mateixos, ja que fins i tot els socialistes deuen estar contents de veure com, amb algunes modificacions, es prorroguen els mateixos pressupostos aprovats per ells en el seu últim mandat.

 

A partir d’aquí, es van tractar qüestions d’estricta gestió municipal. Que si modificacions de crèdit necessàries pel dia a dia municipal, que si nomenament de representants a diferents òrgans, consells i consorcis, que si l’aprovació d’aquella famosa modificació del perímetre al voltant de la falla on es pot construir que ja es va aprovar inicialment el passat mes d’abril, que si un retoc tècnic al POUM per permetre una edificabilitat d’una empresa del polígon, o l’aprovació definitiva del Progecte de clavegueram de la zona de can Clapés. Perfecte. A partir d’aquí, mocions. Algunes d’importants, com demanar que la Sardana sigui declarada Patrimoni de la Humanitat per la Unesco. Altres d’interessants, com la que va presentar Primàries per declarar al Rei dels espanyols Persona non grata al nostre municipi…, que està bé, però potser que marxem ja d’una vegada d’Espanya i ja s’ho faran aquella gent amb el seu estimadíssim rei! Unes altres mocions d’aquelles que el partit et mana que les presentis, com fan els socialistes, per demanar la lluna en un cove, o les de aquesta gent de C’s, que demanen que es faci un estudi per si cal posar un reductor de velocitat al carrer la Plana de la Sagrera, com si no disposés l’ajuntament d’un bon estudi de viabilitat del municipi, o una altra que demanava, per una banda, que s’equipari a les parelles de fet i les casades pel que fa al dret a la pensió de viduitat, però per una altra, instàven a que el Govern espanyol reguli les parelles de fet per equiparar-les a les casades. Es veu que encara no saben que això és Catalunya i que aquí disposem d’una normativa, que es concentra bàsicament a l’article 234 del Codi Civil català que regula les parelles de fet de tal manera que constitueix una de les legislacions més modernes d’Europa en aquest camp. Però, deixeu-los, que a ells això de Catalunya cada cop els queda més lluny!

 

Però, nois, no vaig tenir prou forces ni per acabar d’escoltar el Ple. Pel desembre no s’en celebrarà cap, a no ser que hi hagi qui presenti al·legacions o bé a les ordenances fiscals o bé als pressupostos. Si algú s’hi atreveix, pot ser que sigui titllat de “traidor a la pàtria” perquè, diran, que convocar un ple costa diners, i que què s’han cregut aquests!

 

Amb tot, seguim amb el país embarrancat. L’independentisme segueix creixent i dividit. I n’hi ha que s’asseuen a parlar de no sé exactament què. Com que els van preguntar si estarien d’acord en investir al tal Sánchez si es constituia una taula de negociació, ara ja tenim taula amb gent asseguda. N’hi ha algun que, de tant seriós que surt a la tele, se li nota massa que “lo suyo es puro teatro”. Però, vaja, que seguim endavant, que això és imparable, que acabarem votant, que els partits cada cop ens importen menys, que serem independents…, i que aleshores, ja ens podrem dividir del tot i que cadascú defensi el seu model de país.

 

Per cert, n’hi ha que em diuen que com és que no dic res sobre aquesta pressumpta problemàtica derivada de la doble direcció del carrer Folch i Torres a l’alçada del pabelló Maria Victor. No sé què dir. Faré com el Govern: si els tècnics i tots els informes diuen que així és millor, doncs potser que deuen tenir raó. Jo què voleu que us digui!

 

dijous, 14 de novembre de 2019

SIEMPRE DENTRO DE LA CONSTITUCIÓN...

Quantes vegades heu sentit aquesta cançoneta? Cada vegada que sentiu aquesta màxima inalterable que sembla impedir qualsevol iniciativa encaminada a fer possible l’exercici del legítim dret dels catalans a ser consultats sobre el seu futur polític, només cal que els recordeu que tot es redueix única i exclusivament a una qüestió de pura voluntat política.

 

I, sense necessitat de fer cap comentari, perquè es comenta sol, només us reproduiré tres articles d’aquell text “sagrat”, (que nos dimos entre todos), entre tots els que avui tenen 59 anys o més, que és la Constitució espanyola de 1978 que, per segons què, sí que s’ha modificat en poques hores.

 

Són aquests tres articles:

 

Artículo 10.2. Las normas relativas a los derechos fundamentales y a las libertades que la Constitución reconoce, se interpretarán de conformidad con la Declaración Universal de los Derechos humanos y los tratados y acuerdos internacionales sobre las mismas materias ratificados por España.

 

Artículo 92.- 1. Las decisiones políticas de especial trascendencia podrán ser sometidas a referéndum consultivo de todos los ciudadanos.

2. El referéndum será convocado por el Rey, mediante propuesta del Presidente del Gobierno, previamente autorizada por el Congreso de los Diputados.

3. Una ley orgánica regulará las condiciones y el procedimiento de las distintas modalidades de referéndum previstas en esta Constitución.

 

Artículo 150.- 2. El Estado podrá transferir o delegar en las Comunidades Autónomas, mediante ley orgánica, facultades correspondientes a materia de titularidad estatal que por su propia naturaleza sean susceptibles de transferencia o delegación. La ley preverá en cada caso la correspondiente transferencia de medios financieros, así como las formas de control que se reserve el Estado.

 

Conclusió:

 

Es pot convocar un referèndum sobre el futur polític de catalunya per tal d’iniciar, o no, qualsevol negociació sobre la concreció de la voluntat majoritària dels catalans.

 

Si es vol, es pot!

 

dimecres, 13 de novembre de 2019

DE 23 A 27. AQUESTA ERA LA QÜESTIÓ!

De la xerrameca aquella de que “Si les forces independentistes es presenten per separat, representen millor la diversitat del país, que són més veus i més per a la lluita per la independència, i bla, bla bla”, només cal que us fixeu en aquesta xifra: 23 diputats al Congrés dels Diputats espanyol anant per separat, o 27 si s’hagués configurat una llista única! Però, com que som així, sense solució de continuïtat, com que hi ha qui prefereix, no ja el matís, que si aquest fos el tema, rai, sino que els partits prefereixen el múscol, la força dels uns sobre els altres, sempre sota l’excusa ideològica, doncs estem com estem. I sort en tenim de la gent que, per damunt d’interessos i partits, estan pel país. I és la gent i només la gent als carrers, a les places, a les autopistes…, qui ens traurà de l’etzucac.

 

De moment, molt a pesar del PDECAT, sembla que només hi ha una formació política que està decidida a treballar per la unitat independentista. Li resta només acabar amb les petites remores d’aquell partit i les restes fumejants de l’antiga Convergència, per poder esdevenir l’única i veritable força al voltant de la qual ha de girar l’independentisme. S’ha demostrat que acaba d’iniciar-se el seu gran ascens que s’ha de consolidar en els propers mesos, quan espero que Junts per Catalunya assoleixi definitivament aquest rol de força aglutinadora de tot l’independentisme, prioritzant per damunt de tot el país i deixant de banda les petiteses d’un partit polític qualsevol. Ha de ser Junts per Catalunya, colze a colze amb el que és i representa la Crida Nacional per la República, el que ha d’acabar conformant aquest mapa polític de futur que ens permeti unir forces fins a la definitiva proclamació de la independència o, com hom ho prefereix dir: Fer efectiu el mandat del 1 d’octubre. Veurem properament la fi d’aquest sistema de partits, que s’haurà de tornar a articular un cop la independència esdevingui real i efectiva.

 

Jo, que ja no milito ni estic associat a cap partit, més enllà de la Crida, com a eix vertebrador d’aquesta futura unitat independentista, estic molt més que esperançat amb la força de la gent que, dia rere dia es mostra als nostres carrers o places.

 

Desconfio d’aquells que es passen el dia parlant de República, d’independència i de democràcia, però que no estan disposats a bloquejar el sistema polític espanyol i acabar amb el règim del 78. Desconfio d’aquells que, fa encara no dos mesos, sortien a tots els mitjans manifestant que per ells no quedaria si el tal Sánchez i el tal Iglesias arribaven a un acord de govern. Ara faran veure, potser que s’ho han de pensar, però tots sabem que el final serà el mateix, no sé si a canvi de les sempre incomplertes promeses. De CiU ja n’hi va haver una, amb èxits i desgràcies, segons com es miri. Però, qui vulgui tornar a fer de CiU, ha de saber allò que diuen els castellans de: “que nunca segundas partes fueron buenas”.

 

Mireu. El camí és la unitat. I això ho sap tothom. Només units aconseguirem l’objectiu de la independència. Mentre hi hagi qui faci veure que no, que separats som més i més diversos. Que l’altre independentista, en el fons, és el meu adversari. Mentre no es busqui la unitat real, fent veure que pactem amb uns independentistes però no amb els altres (mireu sino l’Ajuntament de P-siP…, o mentre no vigilin alguns que, amb segons quins pactes es vulgui acabar amb l’altre. Mentre aquesta erràtica estratègia, que no cerca la lluita unitària sino el partit per damunt del país, això no podria acabar bé. Però, l’esperança està en la gent. La que es mobilitza, la que tant li fot si el del seu costat és més lliberal, socialdemòcrata o comunista, la que sap que l’únic objectiu és la independència. Això només s’ha començat a vislumbrar en aquestes eleccions espanyoles de diumenge, que per cert, encara són molts els que consideren que no cal anar a votar per escollir els representants d’un Estat, l’espanyol, que ens oprimeix i ens humilia.

 

Per votar a favor de la formació d’un nou govern a Espanya, només s’han de posar dues condicions damunt la taula: Amnistia de tots els presos, processats i represaliats, retorn dels exiliats i referèndum d’autodeterminació. Tot el que no passi per aquí, s’ha de traduir necessàriament en el bloqueig constant i permanent a la governabilitat d’aquell país. Així, fins a la victòria final!

 

dilluns, 4 de novembre de 2019

PLE MUNICIPAL D'OCTUBRE 2019: MÉS GESTIÓ QUE POLÍTICA

Som a dia 4 de novembre i ja hi ha qui troba a faltar l’habitual crònica del darrer ple municipal. Concretament la sessió ordinària corresponent al mes d’octubre d’enguany.

 

Entre que es va celebrar el dimecres en lloc de dijous, que és quan tocava, però coincidia amb la Castanyada, que l’he anat escoltant a troços, una part en directe i l’altra en diferit, i que obligacions professionals van impedir-me seguir-lo d’una forma més concentrada, unit tot plegat al pont de Totsants, és la raó per la qual no és fins ara que m’hi he posat.

 

De totes formes, penseu que, per una banda, d’un total de disset regidors/es, només n’hi van assistir quinze. Faltava la nova regidora socialista que, pel que sembla encara no s’ha rebut el seu nomenament per part de la Junta Electoral Central (tots sabem que la tenim ocupada en qüestions de Lesa Magestad) i que la regidora de Primàries Núria Solà va preferir assistir a l’acte de constitució de l’assemblea de Càrrecs Electes. Clar, el Ple havia de ser dijous. Es va avançar a dimecres per la Castanyada. Després va venir la convocatòria de l’assemblea en qüestió, i els terminis legals de tot plegat no permetien pas avançar més el ple per la celebració prèvia de la Comissió Informativa i la Junta de Portaveus. S’havia de celebrar dimecres. Tampoc es podia retardar més, ja que això no permetria que les Ordenances Fiscals a aprovar entressin en vigor el primer dia de gener, com correspon. Però, és el que té no estar a Govern, que la Núria Solà sí hi va poder assistir. Si ERC hagués acceptat a la regidora de Primàries al govern, ara no sentiríem la cançoneta aquella que la vol fer aparèixer com la més independentista del poble, només pel fet d’haver-hi anat. Si algú de l’equip de Govern hi hagués assistit, és molt probable que les noves ordenances fiscals es possessin en perill.

 

Dit això, la major part de punts del Ple corresponien a qüestions prou importants a tràmits i gestions del consistori. I és que, a banda de les Ordenances Fiscals, de les que ja en parlaré al final, es va aprovar l’actualització preceptiva del Pla Local de Mobilitat, que exigeix el Departament de Territori de la Generalitat, que comporta posar al dia quins són els punts negres pel que fa a la sinistralitat en les nostres vies, permetent atacar problemes que en el futur ens beneficien a tots. Alguna modificació de crèdits que vol canviar diners de partides dels Pressupostos, acabant amb la fébre infrenable d’asfaltats i reasfaltats, que tant agradava als governs socialistes, per destinar-ho a qüestions de més utilitat per als ciutadans, com és la senyalització dels carrers i l’enllumenat públic. També l’aprovació d’uns nous preus públics a iniciativa de la Regidoria de Comerç i Turisme que permetrà instal·lar una pista de gel sintètic durant les properes festes de Nadal que, prèvia invitació dels nostres comerciants als seus clients, els usuaris només hauran d’abonar un preu de 50 cèntims, o de 3 euros si hi acudeixen sense invitació de cap comerç local. O l’aprovació de la població d’habitants de Palau-solità i Plegamans que, a dia 1 de gener d’enguany era d’un total de 14 771 habitants.

 

En relació a les mocions de caire polític, diverses del grup socialista: que si per atacar només a la Generalitat pel que fa a l’infrafinançament de les universitats catalanes, que si instar al Govern municipal perquè organitzi actes i activitats amb motiu de la Setmana o Dia de l’Estudiant, o perquè es declari una “injustificada” emergència climàtica al nostre poble. Socialistes i C’s, (Sí, ho dic bé) van presentar una moció sobre la problemàtica dels porcs senglars al nostre poble. Em va semblar impressionant la capacitat del Regidor Jordi Plaza en consensuar un acord de tots en el que, en definitiva, s’acaba passant el “mort” a la generalitat, i com que aquesta àrea al Govern no la porta pas ERC, ja hi anirem a trucar i reclamar quan correspongui!

 

Finalment, una més que impresentable moció de Ciutadans sobre la violència independentista que, com que no tinc ganes d’escalfar-me, no cal ni comentar. Tenim majoria independentista, i això vol dir que, ja poden anar presentant les seves falses i més que inútils proclames, que només els hi votaran els del PSOE palauenc…, que no sumaran mai per molt que s’hi esforcin. És ben bé que el riure va a estones…, i ara a Palau, riem nosaltres!

 

Com us deia, he deixat pel final el tema de les Ordenances Fiscals. El Ple d’octubre és un dels dos més importants de l’any. Aquest perquè s’aproven els impostos, taxes i tributs de l’Ajuntament, i el del proper mes de novembre, perquè s’ha d’aprovar el Pressupost per a l’any vinent. Crec que no m’equivoco si dic que, gràcies a la presència de Junts per Palau al Govern, els canvis en els impostos per al 2020 no han estat del tot desorbitats. Al final, a banda d’alguns ajustos administratius i petits canvis en algunes taxes, les dues grans modificacions han estat, per una banda un increment del 15% de l’IBI en immobles no residencials, corresponents la majoria a grans empreses, grans comerços i algun gran solar, cosa que comportarà un increment en els ingressos municipals de gairebé dos-cents mil euros pel proper any. I l’altra canvi important correspon a l’eliminació de les bonificacions als vehicles de més de vint-i-cinc anys, sota l’argument que són els que més contaminen. També podrien pensar que, en molts casos, són els vehicles que utilitzen les persones amb menys recursos. Però, en tot cas, m’he quedat tranquil en veure com no passa el que sí està passant en d’altres municipis governats per Esquerra on s’han aprovat pujades importantíssimes no només de l’IBI, sino també de l’IAE i de les escombraries.  Cal que agraïm doncs a Junts per Palau la seva gran tasca en impedir que la cosa no hagi anat a més.

 

Acabo només amb una reflexió: De veritat creieu que calen augments d’impostos, quan portem anys i anys amb superàvits de prop de cinc milions d’euros i romanents de gairebé tres milions? Potser caldria, en primer lloc, executar adequadament els pressupostos que s’aproven any rere any, per després, si cal i només si cal, estudiar la necessitat o no d’incrementar impostos. De moment, amb l’excusa mediambiental pel que fa als vehicles antics, i que fan pagar més a les empreses i comerços més rics, poca crítica desfermaran. Però, caldrà seguir amatents!