dissabte, 21 de març de 2020

CRÒNICA D'UNA GUÀRDIA EN PANDÈMIA

Ja portem una setmana sencera de confinament. El més important, que seguim bé i no patim cap dels símptomes de l’apestat virus que ens té a tots atemorits. Una setmana, que s’allargarà no pas vuit dies més, com inicialment es va disposar, sino que ves a saber quant de temps haurem de seguir amb aquesta reclusió que, de ben segur, canviarà per sempre les nostres vides en molts sentits. Ara fa una estona parlava amb una amiga catalana que viu i treballa a Itàlia, a la zona confinada des del primer moment, que m’explica que ja porten un mes recluïts, sense sortir de casa, sense escoles i treballant com poden entre el teletreball i petites sortides imprescindibles per a la més estricta supervivència, sense que es puguin allunyar en cap cas més de dos-cents metres d’on viuen. I em diu també que les previsions apunten que les escoles no tornaran a funcionar amb normalitat fins a començaments del mes de maig, tot i que oficialment es diu que es tornaran a obrir el 6 d’abril. Doncs, que ens serveixi per anar-nos fent una idea del que ens espera encara. I no sabem pas la sort que tenim els que podem gaudir d’una casa amb pati i, en el meu cas, accés directe al despatx que, com sabeu, ha de romandre tancat al públic a la vista de les disposicions del decret d’Estat d’Alarma. Per cert, em crida l’atenció veure a les xarxes determinats companys advocats explicant com d’enfeinats n’estant treballant a porta tancada. No sé si sentir enveja o llàstima; ja que, amb tots els judicis, vistes, actes, compareixences, llençaments i terminis suspesos, no sé pas d’on els ve la feina! El que sí és cert, és que en el meu cas, he mantingut els horaris de feina, atenent trucades, sobretot relacionades amb com cal interpretar el Decret declarant l’Estat d’Alarma pel que fa a l’aplicació del Règim de visites, estades i comunicacions dels fills menors vers els seus progenitors mentre duri aquesta situació, extrem aquest que ja analitzarem un altre dia, però, que sí he volgut seguir una rutina, ni que sigui per aprofundir més en qüestions que tinc damunt la taula o analitzar jurisprudència diversa.

 

Amb tot, com advocat adscrit al Torn d’Ofici d’assistència al Detingut, TOAD, aquest dijous dia 19, Sant Josep i dia del Pare, em tocava estar de Guàrdia en l’àmbit de Violència sobre la Dona al partit judicial de Cerdanyola del Vallès. Durant els dies previs, vaig rebre un seguit de comunicacions del meu Col·legi professional, el de l’Advocacia de Sabadell, informant-me sobre els acords assolits amb Mossos, Jutges i Fiscals de Sabadell, per tal que, tant l’assistència als detinguts inicial davant els Mossos, com la posterior declaració davant el Jutjat, es podia fer per mitjans telemàtics, havent-se habilitat la corresponent aplicació en video per si era necessari efectuar l’assistència al detingut amb totes les garanties, incloent la signatura digital dels documents. Tot plegat em feia preveure una jornada de guàrdia prou segura sense la necessitat d’haver-me de moure de casa o del despatx. La sorpresa vingué quan, parlant amb una companya advocada el dia anterior, em comenta i confirma que tot aquest dispositiu i acords assolits, no era aplicable al partit judicial de Cerdanyola del Vallès. Desconec si la negativa prové de la Jutgessa Degana o de discrepàncies entre els òrgans i cossos actuants; però el cert és que, si es produïa alguna detenció, en el meu cas per Violència sobre la Dona, (penseu que aquests dies sembla que hagin desaparegut de cop els delinqüents i que no es perpetrin maldats més enllà de l’àmbit domèstic), calia anar a les corresponents dependències policials i judicials.

 

Dit i fet. Cap a les tres de la tarda rebo trucada de Mossos de cerdanyola per una detenció. Per tant, que calia que acudís a entrevistar-me amb el detingut així com realitzar la resta de diligències. Ja em van advertir, que no disposaven de mascaretes, ni gel amb alcohol per netejar les mans, ni guants. Que calia que anés prou previngut al respecte. Jo que, com us podeu imaginar, acudeixo sempre als llocs acompanyat de la meva dona, extrem aquest justificable, també pel decret d’estat d’Alarma donada la meva condició de discapacitat, vam dirigir-nos a la Comissaria de Mossos de cerdanyola, amb qui, a la vista de les excepcionals circumpstàncies i la precarietat que pateixen, vam acordar com procediríem. Així, un cop conegudes les raons de la detenció i els detalls de la mateixa, ens vam entrevistar amb el detingut en el mateix calabós. A continuació se li van tornar a llegir tots els seus drets en presència meva. I havent optat per no declarar, vam signar la declaració i els drets en els mateixos calabossos, separats per la reixa de contenció. Les circumpstàncies del cas, van fer que pogués quedar en llibertat sense necessitat d’haver d’acudir a presència judicial. Els Mossos disposaven de guants i mascaretes, perquè uns nois xinesos els hi van donar. Les mans se les rentaven amb Sanitol, que tenien ben visible damunt la taula. Sort que nosaltres ja veníem de casa ben proveïts de guants, mascaretes i gel. Diuen que ens podem negar a portar a terme l’assistència si no ens faciliten aquest material. Però, quina culpa en té el detingut d’aquesta precarietat de les nostres administracions? A partir d’aquí, cap a casa i, com aquell qui diu, donant per acabada la Guàrdia.

 

Però no! A l’hora de sopar rebo nova trucada per una altra detenció. Necessitant el detingut la presència d’un intèrpret, quedem per a dos quarts d’onze de la nit. Vam procedir de la mateixa manera que amb l’anterior, però ara hi calia afegir a la intèrpret en un espai prou reduït que incompleix qualsevol mínim distanciament del metre i mig recomanat per a no contagiar-nos del Covid-19. Però, no quedaria pas en llibertat, ja que l’endemà divendres dia 20 hauria de declarar davant el jutjat de guàrdia de Cerdanyola del vallès per diversos delictes. I ja ens tens ahir divendres cap al Jutjat. Allà, exactament el mateix: entrevista als calabossos dels jutjats amb nosaltres i la intèrpret i cap al despatx de la jutgessa a prestar declaració, això sí, tots amb guants i mascaretes, amb la presència del detingut, les dues mosses que el conduïen amanillat, la intèrpret, la jutgessa, així com la meva dona i jo. Tots en un sol despatx de dimensions reduïdes, incomplint qualsevol mínim protocol de seguretat sanitària dels que tant ens insisteixen els uns i els altres.

 

Aquesta ha estat la primera de les experiències en estat d’Alarma per l’actual pandèmia. Em donava la sensació que estigués veient una pel·lícula de ficció, o potser de terror, que mai m’hauria imaginat de viure. Però, aquesta és la realitat d’avui. Espero que la propera sigui a la zona de Sabadell, on sembla que sí impera el seny i les més elementals condicions i garanties de seguretat per a tots i totes.

 

Per cert, vam sentir un testimoni de primera mà de com funcionen en aquests moments les UCI d’hospitals molt propers amb els criteris de selecció dels malalts. Qui era que deia que “esto no es Uganda”? Doncs això!

 

dilluns, 16 de març de 2020

UTILITAT PÚBLICA, INTERÈS SOCIAL, O... INTERÈS POLÍTIC?

Quart dia de confinament a casa, o al despatx. I és que, en el meu cas, no haig ni de sortir al carrer per anar a treballar, la qual cosa a vegades és positiu, com ara, però en ocasions, potser no ho

Es tant, tot i que la comoditat ho compensa.

 

Feina, ben poca, després que s’hagin suspès terminis, actes, judicis i tota tramitació o diligència de les que podríem considerar ordinàries. Altra cosa seran les urgències, les guàrdies (com la d’aquest proper dijous) que ja veurem com les afrontem! Aquí, seguim treballant tancats, amatents al telèfon, al mail o a les reunions telemàtiques, si cal, preparats per atendre, assessorar a qui ho necessiti i per a formalitzar els contractes i/o documents que resultin necessaris.

 

Però, des de la tranquil·litat del despatx, no deixo de pensar en com els uns i els altres, actuen amb o sense sentit de la responsabilitat davant d’una situació d’emergència global com és la que es deriva de la pandèmia provocada pel Covid-19. Els uns, els del Govern de Catalunya, sense distingir en cap cas si aquest és d’aquest partit, de l’altre o és independent, preocupats en tot moment pel benestar de la població, per preservar-la de la pandèmia, aïllant aquí o allà, actuant d’acord amb les seves competències, o fins i tot més enllà, al menys, donant consells i instruccions perquè tothom faci el que els altres no acaben d’acordar. I, els altres, com deia, que són els del Govern espanyol, preocupats només per la pàtria, pel sentiment d’espanyolitat sempre imposat, amarats de propaganda patriòtica, lemes sense més, però no fent el que realment convé per aïllar un virus que s’està desenvolupant d’una forma més ràpida que a Itàlia o fins i tot que a la Xina en els primers temps d’expansió.

 

El Govern català, des del primer moment va actuar amb responsabilitat i d’una forma coordinada entre els diferents departaments, des de la Consellera de Salut (que no seré pas jo qui la critiqui per haver-se emocionat al parlar de la seva família confinada a Igualada i a qui no podrà veure fins ves a saber d’aquí a quantes setmanes), el President, el Vicepresident, la Consellera de la Presidència, el Conseller d’Interior, a qui, malgrat tot, no perdonaré mai la persecució d’independentistes per part dels Mossos a qui mana i els epissodis estomacant-los en les protestes d’octubre de 2019, així com la resta de responsables polítics. Per un moment, he pensat en les imatges d’unitat que vam veure a l’agost de 2017 o durant el referèndum d’autodeterminació del 1 d’octubre, que tant alt van deixar el llistó de qualitat i eficàcia de la política catalana. En canvi a Madrid, sense fer el que aquí s’ha fet per a Igualada i voltants, han optat pel “Coronavirus para todos”. Del “Café para todos” al “Coronavirus para todos”. Resulta lamentable i causa veritable perplexitat constatar com la declaració d’un Estat d’Alarma, el que realment ha comportat és un escampament d’una infecció concentrada a la capital del seu regne per tota la costa mediterrània, fent del concepte Confinament una mena d’instrucció sense sentit, en la que tothom no és que pugui, sino que ha d’anar a treballar, no confinant Madrid tal i com correspondria, amb improvització, que si ara aquests sí que poden obrir, ara no que millor que tanquin, tancant fronteres tard i malament, però deixant que circulin trens, avions i vaixells sense cap limitació…, i, en definitiva, res que no sapigueu. Catalunya, en canvi, ha tingut les idees clares, deixant missatges clars com el de “Tothom a casa”. Allà, a Espanya, els ha preocupat més la idea política, el missatge patriòtic, el “Todos Unidos”, sense tenir en compte que el virus, abans que ells el fessin o deixessin escampar, no afectava per igual als diferents territoris del seu estat fallit.

 

Hi ha un principi que hauria de ser absolut i inalterable davant qualsevol decisió política. És allò de “La utilitat pública i el interès social”. Res d’això ha imperat en les decisions fins ara preses per un Govern maldestre i dividit com és l’espanyol de Pedro Sánchez. Diuen i s’enriuen del nostre Govern: que si no s’entenen entre ells, que si estan dividits…, i no seré pas jo qui ho negui. Però, el seu Gobierno, el español, el de Pedro Sánchez, en el que els Comuns o Podem o com es diguin no s’en sap ni gall ni gallina, on sembla que amb un parell de mesos n’hauran tingut prou per tirar-se els plats pel cap, després que el comitè d’emergències o com es vulgui dir anomenat pel tal Sánchez, només el conformen ministres socialistes. Veieu com només tenen al cap l’interès polític? Veieu com tant els fot el poble? Veieu com només pensen electoralment, centrípetament i anticatalanament?

 

Potser sí que ens convenen eleccions a Catalunya, tot i que no ho tinc gens clar. S’han d’aprofitar els moments de feblesa de l’adversari per anar units. I ara és una de les grans oportunitats. No sé si ara seria el moment de fer efectiva la DUI i publicar-la al DOGC. El que sí tinc clar, és que ara seria el moment d’exercir la nostra sobirania, tancant carreteres d’entrada al país, vigilant qui arriba en tren, en vaixell o en avió per retornar-lo a casa seva o enviar-lo a algun lloc per fer quarentena o a l’hospital. Fer, en definitiva, el que vam fer després dels atemptats del 17 d’agost de 2017, mostrant a la comunitat internacional el que som i sabem fer nosaltres sols, sempre respectuosos i solidaris amb qui convingui, sigui qui sigui i vingui d’on vingui. Això és exactament l’utilitat pública i l’interès social. El que fan a Madrid és pur interès polític sense més. I segur que acabaran fent el que des d’aquí es reclama, però ja serà massa tard!

 

Acabo. Faig un especial esmén a la política comunicativa del nostre Ajuntament, a la seva unitat d’acció i de missatge, a les decisions preses, sempre d’acord amb les instruccions dimanants del Govern de Catalunya, sempre sense que li tremoli la mà ni a l’alcalde ni a la resta de regidors i regidores, decidint, per exemple la clausura de parcs i jardins o la forma de portar-se a terme el mercat municipal del dissabte a la pista coberta, o assumint la donació de sang que s’havia organitzat en un centre escolar i que s’hauria d’haver suspès pel tancament dels col·legis. Felicitats i seguiu així que, de ben segur, la gent, els ciutadans us ho agraïrem, sense haver de pensar si aquest és d’un partit o de l’altre. El poble, el país, la gent, estan per damunt dels interessos polítics i quan es governa és, senzillament per afavorir l’utilitat pública i l’interès social!

 

diumenge, 1 de març de 2020

PLE FEBRER 2020: PIM, PAM, PUM!

Permeteu-me que us digui abans de res que jo no era a Palau aquest dijous passat i la celebració del Ple coincidia amb el vol de tornada cap a Barcelona. Alguns m’han dit que si no pensava fer la meva habitual crònica del plenari. Doncs, mireu, no el vaig seguir en directe i, de moment, encara no l’he escoltat en la versió penjada a Internet. Però, a la vista de l’ordre del dia que he pogut consultar, així com el resum fet en el Palau Notícies de divendres a la tarda a Radio Palau, sí que em permetré fer algunes consideracions sobre el fons, ja que sobre el que es va dir i com no puc pas fer, ara per ara, cap aportació.

 

M’alegra veure com finalment, un equip de Govern municipal, més enllà de proclames i mocions de tots colors, omple l’ordre del dia d’una sessió ordinària del Ple de qüestions directament relacionades amb la gestió municipal del dia a dia de l’Ajuntament. No ens podem acostumar a fotos, titulars més o menys encertats i mocions polítiques que, en molts casos, sembla que volguem esdevenir un petit Parlament on debatem sobre extrems respecte dels quals no té l’Ajuntament, ni res a dir que no diguin ja els partits respectius en òrgans de major rang, ni cap competència sobre la matèria.

 

En aquest sentit, sí que resulta interessant constatar com (en això sí que coincideixen tots els governs) com es van aprovant modificacions de crèdits per tal d’anar adaptant els pressupostos municipals a la realitat cotidiana del consistori. Com també veure renovats convenis de col·laboració amb la Diputació, com és el cas del de la gestió informatitzada del padró municipal, o un altra renovació de conveni com és el que ja disposem amb el Síndic de greuges. M’ha cridat l’atenció que sigui aprovada ara i no pas junt amb els pressupostos municipals, com passa arreu, la modificació de la plantilla municipal o també la modificació, en conseqüència, de la relació de llocs de treball. Suposo que tot són maneres i dinàmiques d’actuar en matèria de personal laboral i funcionari, però, jo diria que això té molt més sentit i es pot constatar la seva aplicació pràctica si tot el que es refereix a personal i llocs de treball s’inclou, com un expedient més, en els Pressupostos municipals per a tot l’exercici. I el mateix diria sobre l’equiparació a l’alça de l’anomenat Complement Específic dels treballadors públics, que si no s’inclou en els pressupostos, caldrà la corresponent modificació de crèdits per tal d’habilitar les partides per fer front a quelcom que comporta inevitablement un increment de la despesa en el capítol I dels esmentats pressupostos. Però, s’ha fet així i no seré pas jo qui discuteixi la seva oportunitat o viabilitat.

 

Observo com, segons sembla per manca absoluta de previsió, s’ha hagut d’aprovar un increment considerable de la retribució d’un càrrec de confiança d’ERC, com és el cap de Comunicació, que no seré pas jo qui critiqui aquesta pujada, ja que, a la vista de la que es va aprovar inicialment, la cosa sembla evident i necessària.

 

Un punt que no pot pas passar per alt, és l’adjudicació de la contractació de la recollida d’escombraries, la neteja viària, la Deixalleria, el fibrociment, etc. Sembla que, havent-se ja esgotat el periode de vigència de l’anterior contractació, cal fer aquesta nova adjudicació via el corresponent concurs públic. I si tenim en compte que el nou equip de Govern pretén fer canvis importants en aquest terreny, introduïnt el sistema de recollida Porta a Porta  no només respecte de la fracció orgànica sino també de tota la resta, és la raó per la qual s’ha efectuat una adjudicació per un any a unes noves empreses amb l’objectiu d’anar consolidant aquest nou sistema al que tothom hi estarà obligat en pocs anys per així haver-ho determinat la Unió Europea. Sembla que encara, l’Oposició socialista, segueix parlant de mancomunar tot aquest sistema amb els municipis de Sentmenat i Polinyà, però és tant evident que això no és possible amb uns ajuntaments sense cap experiència en aquest sistema, que si aquesta és l’oposició que té aquest Govern, us podeu imaginar l’enveja sana que sento, després d’anys i anys de crispacions desmesurades amb qualsevol excusa. Penso que, respecte de tot el que es refereix a les escombraries, cal incidir d’una manera molt clara en el civisme d’algunes persones. Es parla dels famosos agents cívics, de campanyes de sensibilització, que clar que fan falta. A veure si l’Ajuntament s’en surt amb el tema de la instal·lació de càmeres de vigilància, que no és cosa fàcil. Si res d’això funciona, ningú em podrà discutir que l’única opció possible a l’hora de combatre l’incivisme, és la policial.

 

I amb això i alguns nomenaments de representants a òrgans col·legiats, s’acaba la gestió municipal, que per alguns ja podria ser el mateix Ple. I és que, a partir d’aquí arriben les mocions. Aquelles proclames, majoritàriament polítiques on cadascú vol treure una mica de pit per fer-se notar amb propostes que, en molts casos, masses, els fan arribar els partits matriu per pressionar aquí o allà o per aconseguir algun posicionament polític en concret. Sempre he pensat que, això de les mocions polítiques, no és que no siguin viables en un plenari que no hi té cap competència. Ara sí, que caldria limitar els debats, per innecessaris, perquè ja sabem el que dirà cadascú i perquè el que acaba trascendint és l’acord o acords presos, així com la brillantor dels intervinents si aconsegueixen aplacar d’alguna manera a l’adversari. Però aquest és un tema, que si la llei no canvia, no cal pas que hi perdem el temps.

 

En les mocions, els Martínez de C’s aquesta vegada han optat per fer veure que els preocupa alguna cosa del poble. Per això van presentar-ne una que es titulava “Per millorar la mobilitat en bicicleta pel nostre poble”. Perfecte! Els acords diuen que cal posar aparcaments de bicicletes en diversos punts del municipi. Qui no hi està d’acord? Junts per Palau i ERC, en tant que equip de Govern, van presentar dues mocions. Una per tal que es pugui implantar algun dia l’anomenat Vot Telemàtic a fi que, com passa ja en el Parlament de Catalunya i alguna altra administració, es pugui conciliar la vida laboral i familiar dels representants electes i es pugui exercir el vot d’una forma telemàtica. També en van presentar una altra per declarar Palau-solità i Plegamans com a municipi lliure de Racisme. Finalment, els socialistes, en la seva dinàmica de presentar quatre o cinc mocions a cada ple, en van presentar una perquè el poble de Palau sigui declarat Vila feminista, una altra, molt encertada, per demanar que no es suprimeixin determinats jutjats de violència sobre la dona, com es pretén fer per part del TSJC, la qual cosa comportaria un colapse important de jutjats especialitzats en aquesta matèria com és el cas del de Sabadell. També van portar davant el Ple una moció relativa a evitar l’instal·lació de cases d’apostes al poble i la proliferació d’aquests tipus de jocs al nostre poble. Res pot regular l’ajuntament, però no els diràs pas que no. A veure si el seu Govern d’esquerres a Espanya s’en surt amb això, no fos cas que els surti el tir per la culata. I la darrera de les mocions, amb una clara, expressa i manifesta intencionalitat política i populista, feia referència al famós conflicte sobre les dues direccions del carrer folch i Torres. S’asseguraven la presència de tots els veïns que lluiten per recuperar l’antiga unidireccionalitat del carrer i així un atac frontal a l’equip de Govern durant els torns de precs i preguntes del públic assistent. Jo no sé si s’en van sortir. I és que, uns parlen que l’anterior Govern socialista ja ho havia previst així, que els tècnics municipals també consideren que la doble direcció és el més correcte, que, segons sembla, la subvenció atorgada per la Diputació era per a fer-ho així i que si es canvia, caldria retornar tots els diners rebuts. I entre bronques, crits i pancartes, que si uns la posen i el Govern la fa retirar, però ara te la torno a deixar posar perquè has demanat permís…, i com si d’un joc de criatures es tractés, el fet és que no sé què dir. Que potser caldria cridar a qui correspongui de la Diputació i fer-lo venir perquè confirmés si es podria mantenir la subvenció canviant alguna cosa o tot, asseures amb tècnics i veïns a fi de trobar una solució. O potser tot això ja s’ha fet. No sé què dir. El que sí sé, és que, analitzant una mica el que ha passat, és clar que els socialistes volien soroll al ple, i això ho van aconseguir, però potser a canvi de donar per acabat el debat. Em sona molt això dels socialistes fent les coses i quan hi ha un canvi de Govern tirar als veïns en contra del nou equip, quan són ells qui han provocat el desori. I penso en Montjuïc.

 

A veure si el proper mes estic en condicions de seguir el plenari d’una forma més acurada. Però, avui encara estic sota els efectes de Perpinyà i vull seguir pensant que ens en sortirem!!!

dissabte, 22 de febrer de 2020

DE DESAGRAÏTS L'INFERN N'ÉS PLE

He manllevat aquesta expressió que sovint deixava anar la meva àvia Antònia, quan es referia a determinades reaccions d’algunes persones properes que, aprofitant-se d’algun gest o acció, acabaven actuant en contra de qui els hi havia proporcionat quelcom que només en podien treure algun benefici. I us preguntareu que a què em vull referir ara amb aquest rotllo. Doncs, m’ha vingut al cap arran de l’acord assolit entre l’equip de Govern municipal i l’Inspector en Cap de la Policia Local, Xavier Virgili, pel qual aquest retira les accions que tenia interposades contra l’Ajuntament, l’anterior Alcaldessa, teresa Padrós i algun altre alt funcionari municipal en reclamació de centenars de milers d’euros en concepte d’indemnització pels danys i perjudicis que ell considerava se li havien causat com a conseqüència d’haver-lo “apartat” i, en definitiva, assatjat laboralment en tant que màxim responsable operatiu de la Policia Local durant els dos mandats socialistes posteriors a l’any 2011.

 

I és que, més enllà d’apreciacions subjectives o interessades, el que sí és evident es que les accions penals interposades també pel referit comandament policial, via querella criminal contra la que fou regidora de Seguretat Ciutadana en el mandat 2011/2015, àngels Marcuello i l’alcaldessa Teresa Padrós, com també contra el sots-inspector Joan Gracia qui, via Decret fou nomenat l’any 2011 Coordinador de l’àrea de Seguretat Ciutadana, com si d’un càrrec de confiança es tractés, sempre em va semblar que gaudiria de molt poc recorregut, com així va ser, decretant-se, despres de recursos i recursos, el seu arxiu o sobresseïment definitiu. Altra cosa és el que es refereix a una possible degradació de l’Inspector querellant i les conseqüències d’haver-lo apartat “de facto” de les tasques i responsabilitats que li són pròpies, que sí pot oferir dubtes legals, la qual cosa podria tenir alguna opció de sortida victoriosa en una acció, ja sigui civil o com així va ser, davant la jurisdicció social. Diferent cosa seria l’import reclamat, que, com es va fer públic, si, segons el que es va informar, es reclamava cap a tres-cents mil euros d’indemnització a l’Ajuntament, l’Alcaldessa i la resta de persones que abans ja he esmentat, podem considerar que resulta del tot desproporcionat i injustificat. Ho evidència l’acord assolit, que estableix la retirada d’aquestes accions per part de l’Inspector Virgili a canvi de l’abonament de vint mil euros, cosa raonable, això sí, amb la restitució de l’Inspector en les seves funcions com a Cap de la Policia Local.

 

No es tracta ara pas d’explicitar opinions personals sobre la forma de ser i de fer d’aquell o d’aquest, que en això cadascú té la seva experiència i també de l’experiència s’aprèn per totes les parts. Del que es tracta, en definitiva, és d’entendre com aquest acord és d’una gran transcendència per al nostre poble així com per al funcionament i eficàcia del nostre cos de la Policia Local.

 

Com sabeu, durant el mandat 2007/2011, en el que em va tocar exercir com a Regidor del que aleshores s’anomenava Governació, vam fer una gran aposta per la Policia Local, que vol dir per canviar dinàmiques i modernitzar la seva operativa i estructura. Des del primer dia, que des del departament d’Interior de la generalitat, sota les regnes d’ICV amb el Conseller Joan Saura, es van posar en contacte amb nosaltres expressant la perentòria necessitat de fer canvis substancials a la nostra Policia. Tant és així que, vam seguir les seves instruccions mitjançant l’intervenció de qui ocupava el càrrec de Director general de Coordinació de les Policies Locals, Carles sánchez, amb qui vam establir un grau de col·laboració enorme. A partir d’aquí i sempre d’acord amb les prescripcions legals, calia adaptar en nombre i en estructura el nostre cos de la Policia Local al que ha de ser una policia moderna, estructurada i propera a la ciutadania. Per això, es van convocar places de nous agents, calia passar d’un a cinc caporals, per tal de garantir que a cada torn de treball hi hagués un caporal responsable. Calia recuperar els cursos de formació a tot nivell, apostar per l’especialització en diferents branques com la Proximitat, la Policia Administrativa, la Violència sobre la dona, la Mediació en conflictes, o la preservació del Medi Ambient. Com així es va fer. Calia convocar la plaça d’Inspector perquè, via oposició lliure, es disposés d’un comandament que, ja fora de l’escala bàsica i intermitja, integrés la nova escala executiva com a màxim responsable d’una policia que volíem moderna i propera als ciutadans.

 

És evident que per a portar a terme tot això i més, calia una nova Comissaria o edifici per a la Policia Local que reunís les condicions òptimes perquè s’hi desplegués un Pla Estratègic, com el que també es va aprovar en el Ple municipal. Amb tot, es va crear l’Oficina de Suport, amb la possibilitat d’interposar denúncies les 24 hores del dia, es van crear unitats com les de Mediambient, Proximitat i Educació Vial que, per cert, va aconseguir els primers reconeixements de bones pràctiques, no només per la Diputació de barcelona sino a nivell europeu. Es va integrar la Policia en el sistema d’emergències de catalunya, es va dotar de seguiment via GPS a tots els vehicles, es va renovar la flota d’aquests, disposant-se d’un vehicle tot-terreny per al control en zones rurals o poc accessibles, així com un vehicle no logotipat, amb l’eficàcia demostrada en la majoria de policies del nostre entorn.

 

Podria seguir i seguir amb multitud d’exemples sobre els canvis en la modernització de la nostra Policia Local, aconseguint un alt grau de motivació en els seus membres, després de temps i temps de divisions i trencaments. Però, tota aquesta gran aposta va topar de ple amb l’actitud obstruccionista i brabucona dels representants socialistes i d’ICV al nostre Ajuntament. Entre el que es pot i el que no es pot explicar, sí que us puc assegurar que durant quatre anys es va cercar la divisió, l’enfrontament entre els membres del propi cos policial. S’inventàven  notícies i informacions falses de forma constant, tals com que jo mateix m’havia instal·lat un despatx a comissaria, que si jo atenia al telèfon, que si l’Inspector Virgili era amic meu i per això és qui va superar les proves…., mireu si n’era d’amic que d’ençà que vaig deixar el càrrec de regidor de l’àrea, ni tan sols he tornat a parlar amb ell, com tampoc mai més s’ha adreçat a mi ni per oferir-me una simple salutació protocolària!

 

La dinàmica “d’acoso y derribo” practicada per socialistes i ICV durant aquell mandat, només perquè es feien evidents els grans avenços en matèria de seguretat, va arribar a nivells horribles i insoportables. Cartes anònimes, filtracions amb informacions falses, al·legacions a la construcció del nou edifici policial, propagació de notícies sobre un fals us del vehicle no logotipat per a l’alcaldessa o membres del Govern, intromissions en les negociacions col·lectives fins a nivells poc explicables, falsos rumors sobre la vida privada del propi Inspector o sobre el meu despatx professional. I podria seguir, però tampoc cal. El que sí sabem, és que un cop els socialistes i ICV arriben novament al govern l’any 2011, es dediquen d’una forma sistemàtica a destruir tot el que s’havia construït durant l’anterior mandat. La conseqüència, recuperar com a Cap al Sots-Inspector amb tasques com a personal de confiança (vagi per davant que tinc un gran respecte personal i professional per al Sots-inspector), desfer-se de les unitats policials, deixar la formació continuada, com també l’especialització, tornar a disposar d’una oficina de denúncies només de matins, desmuntar l’estructura policial aconseguida, amb la corresponent fugida d’agents cap a d’altres municipis i, en definitiva, deixar de ser un cos policial per tornar a esdevenir un cos de simples vigilants sense estructura, sense objectius i sense res més que no sigui agafar el cotxe patrulla per anar a voltar pel poble i estar amatents a alguna trucada d’urgència per actuar. És evident que no pararia d’escriure tot el que em ve al cap en aquests moments. Però sí que, deixeu-me felicitar a l’actual equip de Govern municipal, ja sigui a l’Alcalde Oriol Lozano com a màxim responsable de la Policia Local o a la seva regidora delegada, per haver aconseguit un acord que hagi posat fi a tant despropòsit. Esperem que, ni que sigui poc a poc, es recuperi l’esprit que va guiar-nos en aquell mandat 2007/2011 i disposar així d’un cos policial, proper, modern i eficaç.

 

I ara direu: I a què et referies amb allò dels desagraïts? Doncs a aquells que, havent volgut destroçar la nostra Policia, tenien damunt seu una possible condemna de centenars de milers d’euros, que ara l’Ajuntament ho ha tancat amb un acord econòmic, salvant-los, també a ells d’haver d’afrontar una condemna. Ells, sobretot els socialistes, s’ho han mirat, en el Ple municipal encara posaven en dubte l’acord, i n’han sortit indemnes com si amb ells no anés la cosa. No sé si són conscients del favor que aquest Govern els ha fet. No sé per què, però em sembla que ells no ho haguessin fet!!!

 

dissabte, 15 de febrer de 2020

POLÍGON DE LLEVANT: EL QUE NO POT SER NO POT SER I A MÉS ÉS IMPOSSIBLE

Escolto aquests dies, tant en el Palau a Debat com en el Palau Notícies de Radio Palau, que, per molt que des de l’Ajuntament és vulgui preservar la part dels anomenats Polígon de Llevant i de can Planes, que són la part de l’espai protegit de Gallecs que voreja la C155 que constitueix l’entrada al nostre poble arribant des de la banda de Barcelona, que malgrat l’interès del Govern municipal en preservar aquest espai impedint que s’hi porti a terme cap tipus de desenvolupament industrial o urbà, que això no serà possible. Que, al ser propietat de l’Institut Català del Sòl, res pot decidir el consistori sobre quelcom que no és seu i que, segons sembla, la Generalitat en els propers Pressupostos destinarà al desplegament i execució d’obres d’aquesta zona un total de pràcticament tretze milions d’euros durant els propers tres anys.

 

La qüestió és la següent: Junts per Palau i ERC van subscriure el passat mes de juny de 2019 un Pacte d’Investidura en el qual un dels principals compromisos polítics per a l’actual mandat era preservar l’espai del Polígon de Llevant, mantenint la protecció integral continguda a l’actual PEIN, Pla Especial d’Interès Natural de Gallecs, amb tota mena d’iniciatives i accions encaminades a la protecció i foment de tot l’entor natural, agrícola, forestal i faunístic d’aquest territori. El problema fonamental no és només que tot aquest territori pertany a diversos municipis, sino que no tota la seva extensió gaudeix del mateix nivell de protecció. Encara menys el Polígon de Llevant que el propi POUM del nostre poble ja va deixar palès que caldria desenvolupar com a zona on cal implantar empreses de serveis de diferent tipus, com també ho preveu la planificació urbanística que pertany a Santa Perpetua de Mogoda. Però, si a més és propietat d’un altre, poca cosa pots fer més que no sigui la de vetllar perquè les teves pròpies normes urbanístiques es desenvolupin dins d’uns paràmetres de respecte a l’entorn així com al propi POUM.

 

ERC, va fer bandera de la lluita per aquesta protecció del Polígon de Llevant durant tot el mandat 2015/2019, passant per una defensa que, en molts casos, avançava per l’esquerra als postulats de la mateixa CUP, cosa que va fer també en d’altres propostes i que mira que bé li va anar des d’un punt de vista electoral, pujant com a força política i fent desaparèixer del mapa a la CUP. Va mantenir la seva proposta, fent que en el Pacte d’Investidura, Junts per Palau s’avingués a quelcom amb el que fins aquell moment hi havia treballat de manera diferent, intentant que el desenvolupament d’aquest polígon comportés tants elements positius per al poble com fos possible. I ja se sap que, en una negociació uns cedeixen per un cantó i uns altres per un altre. I a Junts per Palau entenc que els va tocar cedir en això. No passa res!

 

Sí que passa, quan arriba el moment de la veritat. Quan et diuen que la normativa urbanística de la zona és la que és, que a sobre tu no n’ets el propietari i que, per si no n’hi havia prou, el teu propi partit al Govern de catalunya està decidit a invertir d’immediat en aquest polígon per al seu desplegament amb empreses de serveis, hotels, benzineres, etc.

 

Tot plegat m’ha fet rememorar alguns epissodis interessants de la nostra història recent. Per una banda, si ens situem en el mandat 2007/2011, amb un Govern municipal format per CiU, ERC i PP, ja tenim clara constància que per part de l’Incasol s’està enllestint el projecte del Polígon de Llevant i can Planes. Des de l’Ajuntament es treballa amb aquest organisme per tal que, ja que la cosa és irreversible, que al menys aquell projecte sigui el menys agressiu possible i que comporti un respecte a l’entorn, fent que les diferents construccions quedin força esponjades, amb un nivell alt de zones verdes, arbrades i ajardinades, que es respecti també el traçat de la Via Augusta i altres aspectes que ara seria massa llarg d’enumerar. El projecte queda definit i tancat, de tal manera que les seves previsions són incloses al POUM. I aquí val la pena recordar que aquell POUM, aprovat el 2015 de la mà de la Regidora àngels Marcuello d’ICV, qui també s’havia fet farts de fer bandera de la protecció d’aquest espai i pel seu no desenvolupament, va acabar portant a Ple una planificació industrial afirmant públicament que, malgrat no hi estava d’acord, no havia tingut més remei que aprovar-lo i que ja miraria des del Govern municipal que no s’apliqués.

 

A partir d’aquí, ja l’any 2017 es va posar damunt la taula una proposta de conveni entre l’Ajuntament i l’Incasol on es preveia un seguit d’inversions per part de la Generalitat, la possibilitat de cedir l’us o la propietat de la masia de can Planes a l’Ajuntament, la cesió, amb diners d’aquella part de l’avinguda Catalunya a l’Ajuntament i altres propostes. Però, de tot això no n’havíem sentit parlar més. És aquests dies que sento que, efectivament, la Generalitat està disposada a tirar endavant amb el desplegament i urbanització d’aquests polígons i que, poca cosa hi pot fer el consistori, més enllà d’intentar negociar contrapartides profitoses per al poble. Doncs això, que, quan una cosa no és teva, resulta que t’has de limitar a controlar que es faci d’acord amb les previsions urbanístiques municipals i poca cosa més. Aquest Polígon es tirarà endavant, pel gust d’alguns i el disgust d’uns altres, i només resta que l’Ajuntament vetlli perquè sigui el menys agressiu possible amb l’entorn, aprofitant, això sí, per mirar que les empreses que s’hi ubiquin també s’impliquin de ple amb el poble, prioritzant la contractació de treballadores i treballadors de Palau-solità i Plegamans. Per cert, aquests Pressupostos de la Generalitat, encara en fase de tràmit, també gaudeixen del suport dels Comuns. Ho dic per si algú encara s’atreveix a despenjar-se públicament comprometent-se ves a saber en què respecte del Polígon de Llevant!

 

Caldrà veure com acaben altres grans compromisos electorals com allò de la famosa Remunicipalització del Servei de l’Aigua, que en aquests moments diria que es troba en fase d’estudi. Però, ara per ara, el Poligon de Llevant serà una realitat i només ens resta saber aprofitar els beneficis que comportarà per a Palau-solità i Plegamans!

 

dissabte, 1 de febrer de 2020

UN PLE, EL DE GENER, AMB GESTIÓ, PERÒ MOLTA MOCIÓ

Com veieu, segueixo pendent del que passa en els plens municipals que, de forma ordinària, es venen celebrant cada últim dijous de mes a l’Ajuntament. Tot i que hi ha qui no entén les ironies quan en alguna ocasió faig referència a la mandra que em fa escoltar-los, ni que sigui per la Ràdio, el cert és que, a no ser que sigui per algun interès, conflicte en concret, dubto que hi hagi massa gent disposada a seguir uns plens de prop de quatre hores de mitjana en els que la major part del temps es discuteixen qüestions polítiques en masses casos poc relacionades amb el nostre municipi. I és que, si no és, o perquè en aquest o aquell carrer o barri es dona una situació polèmica, una protesta veïnal o qualsevol altra circumpstància semblant, a l’Ajuntament poques vegades s’hi veuen més de deu o dotze persones com a públic assistent. O, en tot cas, en molts casos, es tracte de persones, sempre molt respectables, que s’esperen fins a la finalització del ple per poder exposar en públic alguna qüestió d’interès per tal d’aconseguir una major atenció i que, d’aquesta manera, es pugui solucionar el que planteja.

Dit això, el d’ahir va ser un ple, en el que, a banda de les set o vuit mocions polítiques de rigor, cosa no pas nova, en destacaria dos punts: En primer lloc, que de la reurbanització del polígon industrial de can Cortès, ja finalitzat, un cop liquidades les corresponents contribucions especials a abonar pels propietaris, s’han acabat retornant diners de les quotes en el seu dia abonades. No passa gaire, però aquí ha passat i ens n’hem de felicitar per la tasca portada a terme per la Regidora d’Empresa, Laura Navarro, amb col·laboració amb l’àrea d’Urbanisme municipal. I en segon lloc i molt important, finalment es va posar fi a anys i anys d’incompliments del conveni de cesió de la masia de can Maiol a la Fundació Arqueològica Clos. Si no sabeu què fer i voleu mirar què va presentar al plenari el Grup que jo mateix encapçalava, ara fa aproximadament un any, veureu com van patir els socialistes davant una moció elaborada pel Regidor Jordi Pujol, denunciant els incompliments d’aquells convenis subscrits els anys 1997 i 1998 del segle passat, regalant a aquella fundació un total de quaranta-cinc milions de pessetes (270 000 euros) els quals mai ningú va controlar la seva destinació ni mai es va rendir comptes amb detall del seu destí. Quan vam presentar la moció denunciant aquells incompliments que evidenciaven com aquella masia amenaça ruïna, tot van ser corredisses, advertint que ja s’hi estava treballant i que estàven preparant un nou conveni. Res de res! Volíem recuperar aquell equipament per al poble per tal de dotar-lo d’uns usos en benefici de Palau-solità i Plegamans. Ara sí, ara s’ha aprovat subscriure un nou conveni en el que es disposa cedir la part que realment utilitza la Fundació Clos, que la nau central i el pati del darrera sigui recuperat per l’Ajuntament i que aquella entitat faci els treballs necessaris de recuperació i restauració durant els propers tres anys per tal de dignificar l’immoble, obligant-se a destinar-hi més de cent-cinquanta mil euros. I això sí, constituïnt-se una comissió de seguiment per vetllar pel compliment de les previsions acordades. La veritat és que em van venir moltes ganes de riure quan sentia al Portaveu socialista dir que aquest era el conveni que ells havien deixat preparat; va home va! El cert és que el nostre grup d’aleshores, amb el suport del Regidor d’ERC, Jordi Plaza, no va aconseguir fer prosperar una moció que finalment ara sí que ofereix una possibilitat real que el poble recuperi uns espais dels que està tant i tant mancat.

Deixant estar la resta de punts de tràmit, tant en qüestions urbanístiques, de gestiò, com de nomenament de representants a diferents òrgans col·legiats i la delegació de competències al nou Regidor d’ERC, en substitució de la Regidora Portillo, va arribar el torn de les mocions, que és on, al menys l’Oposició i esmersa uns grans esforços. Bé, no tota, perquè, com he dit en altres ocasions, els de C’s encara que estiguin presents, ni hi són ni s’els espera.

Mocions en contra de la inhabilitació del President Quim Torra, en suport al Vice-president Oriol Junqueras com a eurodiputat i per la seva inmunitat, moció en contra del famós Decret Digital d’en Pedro sánchez, o llei mordassa digital, que té com a únic objectiu el control d’Internet no fos cas que a Catalunya li passés pel cap fer res en relació a l’anomenada República Digital o sobre un sistema propi d’identitat català on line. El que em va cridar més l’atenció, és que algú ha après la lliçó i s’ha donat compte que en aquests tipus de mocions sí que cal que tots els grups independentistes vagin a l’una. Suposo que per això, aquest cop s’han presentat les mocions de forma conjunta entre els tres grups. Felicitats! Primàries però, va voler marcar perfil, cosa que l’honora, presentant una moció demanant quelcom així com que “Es doti als plens municipals de tota la seva significació”. En definitiva, intentant cercar més participació de la gent, es pretén que l’Ajuntament faci un estudi per adequar espais (tots sabem que la sala de plens és molt reduïda) perquè qui vulgui acudir a presenciar les sessions es pugui acomodar i no haver de romandre dret. També, que en determinades ocasions, per raons d’acords de gran trascendència, els plens se celebrin en llocs amb més cabuda de persones. En fi, el que sempre s’ha fet, com per exemple, quan es va aprovar el POUM. O també que un cop l’any, a mode de prova pilot, es celebri un ple en diferents barris del poble, cosa que no aconsegueixo imaginar. Tothom hi va estar a favor; però si algú s’entreté a llegir la moció, de seguida es veurà l’aportació consensuada del Govern, ja que a cada acord, se li posa aquell final tant nostrat que diu “Sempre que hi hagi disponibilitat pressupostària”; vosaltres mateixos! Penseu però, que actualment els plens són totalment retransmesos per ràdio Palau i també pel Youtube de l’Ajuntament.

I la darrera de les mocions de Primàries presentada d’urgència, com no podia ser d’una altra manera, es referia a la situació vergonyant viscuda al Parlament de Catalunya el passat dilluns, amb l’acceptació per part del President de la cambra, Roger Torrent, de la inhabilitació de la JEC com a Diputat per al President Torra, pels insults i bronca dels “xulos de discoteca de C’s”, o dels aplaudiments i no aplaudiments. Quin gran regal que debia suposar aquesta moció pels meus amics de Junts per Palau! Ells estan a Govern no ho haurien pas presentat, però van tenir un obsequi amb llacet inclòs de la Regidora de Primàries. Al final, moció desestimada, amb els vots a favor només de Junts per Palau i Primàries i tretze vots en contra de PSOE, Ciutadans i ERC!

Sí que també els socialistes busquen cada mes els seus minuts de glória amb mocions que, encara que a primera vista no us ho sembli, només cerquen el desgast de l’equip de Govern. Bé, suposo que és el que ha de fer qui pretengui liderar una oposició. Ahir demanant que el Govern municipal també reclami el que la Generalitat ha deixat d’abonar durant el 2018 en matèria d’escoles bressol, una altra perquè es redacti una ordenança reguladora de la mobilitat de patinets elèctrics i tota aquesta mena d’estris que volten pels carrers…, i una altra demanant que es retiri el famós avantprojecte de l’anomenada Llei aragonès. D’aquesta última, que es presentava en nom d’una associació vinculada al món de la Salut del que en diuen Baix Vallès, no sé què voleu que us digui; que discutir sobre el sexe dels àngels, sempre m’ha semblat una autèntica pèrdua de temps. Discutir sobre quelcom que s’està treballant, que ni tan sols s’ha aprovat iniciar el procés de discussió i debat, és voler fer soroll per no-res. Sobre això dels patinets, després de fer els estudis i tot el que calgui, que ningú pateixi, que arribarà una llei d’àmbit nacional, que farà que tota la feinada i temps emprat en els estudis, no serveixin per gran cosa; però el PSOE ja haurà pogut fer un twit més per aconseguir una mica de notorietat. I sobre la reclamació de les escoles bressol a la Generalitat, només cal esperar que en el proper ple presentin una moció reclamant els mils de milions que l’Estat espanyol deu a Catalunya i que incumpleix d’una forma constant i reiterada, encara que hi hagi sentències del seu Tribunal Constitucional, que en això donen la raó a Catalunya. Però, m’agrada veure com a Palau, per damunt d’interessos de partit, es cerca el benefici pel poble. A nosaltres, a l’antiga CiU, PDECAT-Demòcrates, com ara Junts, ningú ens ha d’explicar res. Sempre ho hem fet. Vam batallar en contra del Quart Cinturó, quan el nostre partit governava la Generalitat i hi treballava a favor; vam lluitar en contra dels interessos del nostre partit en relació a l’escola de can Periquet…, i ara, també lluitem pels diners (molts) que es deuen per part de la Generalitat per les nostres escoles bressol.

Acabo. Els precs i preguntes, ni els comento. Com tampoc tot el que es refereix a posades i retirades de pancartes i direcció del carrer Folch i Torres, sobretot perquè no disposo d’informació suficient.

divendres, 17 de gener de 2020

DESCONCERTAT

Arriba un moment a la vida, que un ja no sap benbé si les coses que passen al seu voltant, no és ja que tinguin una lògica, sino si realment responen a cap criteri raonable. Arriba un moment en el que els dubtes s’apoderen del teu cervell i ja no saps ni on pares. I això es palpa a cada moment. I és que, seguint l’actualitat política, sobretot des que els jutges són els qui marquen les directrius dels afers importants del país, t’adones que les coses, com deia aquell: no és que, “son com són i no com sembla que són”, sino que són exactament tot el contrari del que hauria de ser.

 

A la Universitat, quan estudiavem Dret ens van ensenyar com qui diu des del primer dia, allò de la Pressumpció d’Innocència. Sí, allò de “In dubio pro reo”. Ens van ensenyar que si no hi ha unes proves concluents, el jutge ha de veure en la persona acusada que té al seu davant, com un individu que no ha comès cap dels delictes dels que és imputat. Mireu bé totes les acusacions fetes sobre els nostres presos polítics i exiliats. Ens van ensenyar que el dret penal en cap cas tenia la finalitat de càstig, d’escarment, d’exemplificar d’alguna manera les conseqüències d’haver actuat d’una forma penalment reprotxable. Que la principal funció d’un procés penal no era cap altra que recuperar a la persona per a la societat. Penseu (i no cal que hi esmerceu masses esforços) en quin d’aquests elements es compleixen, no ja amb els presos i exiliats polítics, sino amb tota la gent represaliada com a conseqüència del procés, o de les manifestacions contra la sentència, o contra tots els detinguts en les diverses ràtzies practicades per la policia sota les ordres de jutges i fiscals, com tots els detinguts el 23 de setembre acusats de terrorisme sense proves i sense ni tan sols indicis de cap mena. On es la famosa Tutela judicial efectiva?

 

Penso també en el raper mallorquí exiliat a Bèlgica i em crida l’atenció com es pot demanar la seva extradició emparant-se en que la nova regulació penal, posterior a la seva condemna, ha augmentat la pena de presó pel delicte d’enaltiment del terrorisme. Però, que no ens ensenyaven a Dret que les lleis no favorables al reu mai podien tenir efectes retroactius? Però, que no ens van dir que només les normes favorables tenien retroactivitat?

 

D’exemples en tenim a cavassos. No acabaríem. Ja no parlo de la riota internacional que deu provocar veure com a un president de la Generalitat s’el inhabilita per penjar una pancarta! Només cal fer una lectura ràpida de l’article 9 de la més que “sagrada” Constitución, per adonar-se que tots aquells principis bàsics d’un Estat de dret són reiterada i sistemàticament conculcats. Diu aquest precepte: “3.- La Constitución garantiza el principio de legalidad, la jerarquía normativa, la publicidad de las normas, la irretroactividad de las disposiciones sancionadoras no favorables o restrictivas de derechos individuales, la seguridad jurídica, la responsabilidad y la interdicción de la arbitrariedad de los poderes públicos”.

 

Doncs això. Que hi aneu pensant. En el que he dit, en governar via decret per a tot i en interpretar les lleis de la manera que convingui en cada moment. I, si bé és cert que totes les normes són interpretables, també ho és que ni els principis d’igualtat, llibertat i seguretat jurídica han primat en cap de les actuacions respecte dels nostres represaliats polítics.

 

Sincerament, m’agradaria molt pensar que tot això canviarà. Que amb el nou Govern les coses seran molt diferents. Que, al menys, des de la Fiscalia i l’advocacia de l’Estat es donarà un enfocament més d’acord amb una interpretació extensiva dels principis democràtics i constitucionals.

 

Però tot plegat em desconcerta. De vegades penso que no calia estudiar tant per acabar veient com aquells a qui hauria de tenir com a veritables referents en l’àmbit jurídic, com són jutges i magistrats i més si pertanyen al Tribunal Suprem o al Superior de Catalunya, exhibeixen un nivell d’una mediocritat que, ni un odi visceral cap als qui han de jutjat pot en cap cas justificar.

 

Però, si això em desconcerta, també ho pateixo veient com qui tant t’ha atacat en d’altres èpoques exigint coses inassumibles, ara es mostra orgullós de la seva activitat dialogant i respectuosa amb els del 155. Però, més val que ho deixi estar. I ja no diguem res de la que em diu que si només escolto els plens quan tinc sòn o m’avorreixo, que em manca una percepció de la realitat. Ja li agradaria a ella que els plens municipals hi hagués més gent que prestés tanta atenció com jo, que fins i tot vaig aguantar el ple del mes de setembre fins a les dues de la matinada! I això que jo ja portava dotze anys seguits assistint als plenaris sense haver d’absentar-me per anar a no sé quina assemblea!

 

Per desconcertar, ja només ens resta parlar de la directiva del Barça i la seva més que erràtica trajectòria. Gràcies a Déu ha marxat, de la pitjor manera possible, una bona persona i mal entrenador com era en Valverde, qui mai ha cregut en l’estil de joc del Barça. Amb en Setién no sé què guanyarem, però jugarem bonic. Més val això. Però, potser que aquest tema el deixi per un altre dia!

 

divendres, 10 de gener de 2020

HOLA, SOY ESPAÑOL. A QUÉ QUIERES QUE TE GANE?

No em digueu que no fa riure tot plegat, sino és perquè en realitat fa plorar! És molt bèstia el que està passant amb la Justícia espanyola respecte de les decisions superiors del TJUE. Tenim gent a la presó per delictes inventats, per querelles presentades pel Fiscal General de l’Estat, sota arxius de noms tant imparcials com el de Más dura será la caída, partits de dreta, ultradreta i extremadreta, que no sé benbé quina diferència hi ha, amb no sé quants jutjats, audiències, tribunals superiors de justícia, tribunal suprem, constitucional…., jutjant el mateix. A la cúpula dels Mossos els jutgen per l’Audiència Nacional, que és l’antic Tribunal de Órden Público, una mena d’instància superior i especial que no té parangó en cap sistema democràtic de dret. Al nostre Govern legítim el jutja el Tribunal Suprem via uns magistrats nomenats a dit pels grups parlamentaris majoritaris a les Corts espanyoles, com també els del Tribunal Constitucional. A d’altres membres de la Mesa del Parlament i càrrecs més o menys intermitjos els jutja un òrgan d’instrucció, si cal detenim unes quantes persones sota acusacions inversemblants que no porten enlloc, només per donar sensació de més gravetat. I, en definitiva, el que calgui per atacar l’independentisme, per venjar-se, per destruir famílies si cal. I si resulta que, al final, no hi ha condemna per malversació, habilitem aquell altre cementiri d’elefants anomenat Tribunal de Comptes, per així embargar tots els béns i titularitats dels encausats fins que estiguin a la misèria.

 

Fan i han fet tot el que han pogut contra un poble i uns polítics que, al final, només van fer possible que la gent votés lliurement en un referèndum d’autodeterminació.

 

Espanya, en les diferents besants, ha fet i segueix fent el que està a les seves mans, amparats o no per la llei per tal d’aniquilar la voluntat majoritària d’un poble. Afirmen sense més, que la majoria de catalans no volen la independència. Però, al mateix temps, neguen qualsevol possibilitat als ciutadans d’expressar-ho. Mira que n’és de fàcil! Si no som més els del sí a la independència, tema tancat i no en parlem més! Però, si han arribat fins tant lluny, és perquè saben que la majoria vol la independència. I que si permeten votar, Catalunya s’en va i Espanya quedarà absolutament empobrida, ja que sempre ha viscut de l’explotació econòmica a una evident situació colonial com és la de Catalunya.

 

Són moltes les ocasions en les que, en el dia a dia del meu despatx, em lamento de la lentitud de la Justícia, que és la causa de la majoria de situacions injustes i d’indefensions. I això és també el que passa amb tots els processos relacionats amb les persones encausades pel Procés d’independència i totes les seves variants. Però, l’única certesa i aventatge actuals és la nostra pertinença a la Unió Europea, Nacions Unides, com la subscripcció de diversos convenis internacionals dels que tribunals supranacionals han d’encarregar-se de fer cumplir, ni que sigui a la llarga. I això és el que tot just ha començat. Això és el que s’ha començat a vislumbrar amb la sentència del TJUE sobre l’inmunitat d’Oriol Junqueras, com també del president Puigdemont i del Conseller Comín. Definitivament Espanya està entrant en el ridícul més espantós. Però, tant els és. Ells van a la seva. Ells sempre guanyen perquè les lleis les apliquen sempre en defensa de la més que sagrada unitat del seu estat artificial i imposat. Ells fan i faran sempre el que els doni la gana. Tant seval el que digui aquest o aquell tribunal internacional al que haurien d’obeir. Tant és que Marchena pregunti al TJUE, perquè digui el que digui Europa, ell mantindrà empresonat a Junqueras i a qui faci falta.

 

Mentrestant, hi ha qui s’entesta a fer de la CiU de les “millors èpoques” i, per molt que ho neguin, han agafat el cove, a veure si hi poden ficar algun peix encara que estigui mig podrit. Però, no s’adonen que així no anem enlloc? Que Espanya ha incomplert sistemàticament sempre tots els acords? Tots els pressupostos? Totes les promeses?

 

Tinc clar que només amb el bloqueig a la governabilitat d’Espanya en podrem treure alguna cosa. El bloqueig vol dir també, unitat de totes les forces polítiques independentistes. Voldria dir, com a mínim, mirar de seure i negociar, però anant tots a l’una. Amb acords només de partit, mirant de reüll a qui se suposa que és el teu company de lluites, però a qui en realitat vols anul·lar, només fa que anar-nos desgastant i minant entre nosaltres sense solució de continuitat. Hem de ben diferenciar entre el que són polítiques locals i pactes puntuals, del que és la governabilitat d’Espanya. I més en uns moments de tanta complexitat com l’actual. No ens podem esgargamellar i fer-nos els ofesos davant determinats pactes com els de la Diputació de Barcelona o d’altres acords municipals, per després fer president d’Espanya a qui no només ha aplicat el 155, sino que ha insultat i amenaçat fins fa quatre dies als nostres legítims representants.

 

Amb aquesta gent només hi podem seure un cop s’hagin alliberat els presos polítics i hagin reconegut el dret de Catalunya a l’autodeterminació. A partir d’aquí, podem negociar els termes per exercir-la, les condicions i els terminis. Però, si qui mana a la Fiscalia i a l’Advocacia de l’Estat no demostra la seva clara i decidida determinació, què és el que s’està negociant? Més competències? Més inversions? Més i millors infrastructures? Que és que no sabem que tot això ho incumpliran com sempre han fet?

 

Ara en Sánchez ja té el que volia. Ara, que ens demostrin on són capaços d’arribar a la famosa taula de negociació i què és el que volen sotmetre a consulta.

 

Només bloquejant ens en sortirem. Només amb Tsunamis, amb CDR i amb mobilitzacions. I quan dic mobilitzacions, no em refereixo pas a concentracions, manifestacions i d’altres simbolismes. Tot això ja ho hem fet. Ja portem massa temps amb manifestacions de milions de persones, amb concentracions per cantar a favor de la llibertat dels presos i no sé quantes coses més. Necessitem més Urquinaona, més aeroport, més Jonquera i més dilatat en el temps, perquè tothom s’adoni del que realment volem. Els partits no ens trauran d’on som, com tampoc unes noves eleccions. No hem passat pel 9N, per 1 O, pel 3 O, pel 27 O, per la presó, per la ignomínia ni per la lluita jurídica davant tots els tribunals europeus que ens han donat la raó, per fer president d’Espanya a un dels nostres botxins, que evidència que el que més s’assembla a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres. Hem arribat aquí per dir prou i per deixar clar que no en passem ni una més. Ahir que si mantenen en presó al vicepresident Junqueras, avui que si deixen sense escó al president Torra…, i encara algú comença a dir que qui el substituirà. Aquests tribunals i pseudotribunals com la JEC no tenen ja legitimitat sobre nosaltres i només ens resta plantar-nos i dir prou. Mentre anem fent el préssec amb abstencions que permeten fer president a caragirats com el tal Sánchez, no ens en sortirem pas.

 

Llegeixo que la família d’en Junqueras s’ha decidit a presentar un Habeas Corpus davant el jutge de Manresa per considerar que l’Oriol es troba detingut, retingut o “segrestat” per la Justícia espanyola de forma il·legal. Això és el que el mateix dia 20 de desembre va proposar el professor Pérez Royo. Ya era hora!

 

Algun dia tocarà repassar tot el que hem hagut de soportar alguns per part dels qui ara abanderen pactes de governabilitat espanyols. Però, això millor ho deixem per més endavant!