divendres, 17 de gener de 2020

DESCONCERTAT

Arriba un moment a la vida, que un ja no sap benbé si les coses que passen al seu voltant, no és ja que tinguin una lògica, sino si realment responen a cap criteri raonable. Arriba un moment en el que els dubtes s’apoderen del teu cervell i ja no saps ni on pares. I això es palpa a cada moment. I és que, seguint l’actualitat política, sobretot des que els jutges són els qui marquen les directrius dels afers importants del país, t’adones que les coses, com deia aquell: no és que, “son com són i no com sembla que són”, sino que són exactament tot el contrari del que hauria de ser.

 

A la Universitat, quan estudiavem Dret ens van ensenyar com qui diu des del primer dia, allò de la Pressumpció d’Innocència. Sí, allò de “In dubio pro reo”. Ens van ensenyar que si no hi ha unes proves concluents, el jutge ha de veure en la persona acusada que té al seu davant, com un individu que no ha comès cap dels delictes dels que és imputat. Mireu bé totes les acusacions fetes sobre els nostres presos polítics i exiliats. Ens van ensenyar que el dret penal en cap cas tenia la finalitat de càstig, d’escarment, d’exemplificar d’alguna manera les conseqüències d’haver actuat d’una forma penalment reprotxable. Que la principal funció d’un procés penal no era cap altra que recuperar a la persona per a la societat. Penseu (i no cal que hi esmerceu masses esforços) en quin d’aquests elements es compleixen, no ja amb els presos i exiliats polítics, sino amb tota la gent represaliada com a conseqüència del procés, o de les manifestacions contra la sentència, o contra tots els detinguts en les diverses ràtzies practicades per la policia sota les ordres de jutges i fiscals, com tots els detinguts el 23 de setembre acusats de terrorisme sense proves i sense ni tan sols indicis de cap mena. On es la famosa Tutela judicial efectiva?

 

Penso també en el raper mallorquí exiliat a Bèlgica i em crida l’atenció com es pot demanar la seva extradició emparant-se en que la nova regulació penal, posterior a la seva condemna, ha augmentat la pena de presó pel delicte d’enaltiment del terrorisme. Però, que no ens ensenyaven a Dret que les lleis no favorables al reu mai podien tenir efectes retroactius? Però, que no ens van dir que només les normes favorables tenien retroactivitat?

 

D’exemples en tenim a cavassos. No acabaríem. Ja no parlo de la riota internacional que deu provocar veure com a un president de la Generalitat s’el inhabilita per penjar una pancarta! Només cal fer una lectura ràpida de l’article 9 de la més que “sagrada” Constitución, per adonar-se que tots aquells principis bàsics d’un Estat de dret són reiterada i sistemàticament conculcats. Diu aquest precepte: “3.- La Constitución garantiza el principio de legalidad, la jerarquía normativa, la publicidad de las normas, la irretroactividad de las disposiciones sancionadoras no favorables o restrictivas de derechos individuales, la seguridad jurídica, la responsabilidad y la interdicción de la arbitrariedad de los poderes públicos”.

 

Doncs això. Que hi aneu pensant. En el que he dit, en governar via decret per a tot i en interpretar les lleis de la manera que convingui en cada moment. I, si bé és cert que totes les normes són interpretables, també ho és que ni els principis d’igualtat, llibertat i seguretat jurídica han primat en cap de les actuacions respecte dels nostres represaliats polítics.

 

Sincerament, m’agradaria molt pensar que tot això canviarà. Que amb el nou Govern les coses seran molt diferents. Que, al menys, des de la Fiscalia i l’advocacia de l’Estat es donarà un enfocament més d’acord amb una interpretació extensiva dels principis democràtics i constitucionals.

 

Però tot plegat em desconcerta. De vegades penso que no calia estudiar tant per acabar veient com aquells a qui hauria de tenir com a veritables referents en l’àmbit jurídic, com són jutges i magistrats i més si pertanyen al Tribunal Suprem o al Superior de Catalunya, exhibeixen un nivell d’una mediocritat que, ni un odi visceral cap als qui han de jutjat pot en cap cas justificar.

 

Però, si això em desconcerta, també ho pateixo veient com qui tant t’ha atacat en d’altres èpoques exigint coses inassumibles, ara es mostra orgullós de la seva activitat dialogant i respectuosa amb els del 155. Però, més val que ho deixi estar. I ja no diguem res de la que em diu que si només escolto els plens quan tinc sòn o m’avorreixo, que em manca una percepció de la realitat. Ja li agradaria a ella que els plens municipals hi hagués més gent que prestés tanta atenció com jo, que fins i tot vaig aguantar el ple del mes de setembre fins a les dues de la matinada! I això que jo ja portava dotze anys seguits assistint als plenaris sense haver d’absentar-me per anar a no sé quina assemblea!

 

Per desconcertar, ja només ens resta parlar de la directiva del Barça i la seva més que erràtica trajectòria. Gràcies a Déu ha marxat, de la pitjor manera possible, una bona persona i mal entrenador com era en Valverde, qui mai ha cregut en l’estil de joc del Barça. Amb en Setién no sé què guanyarem, però jugarem bonic. Més val això. Però, potser que aquest tema el deixi per un altre dia!

 

divendres, 10 de gener de 2020

HOLA, SOY ESPAÑOL. A QUÉ QUIERES QUE TE GANE?

No em digueu que no fa riure tot plegat, sino és perquè en realitat fa plorar! És molt bèstia el que està passant amb la Justícia espanyola respecte de les decisions superiors del TJUE. Tenim gent a la presó per delictes inventats, per querelles presentades pel Fiscal General de l’Estat, sota arxius de noms tant imparcials com el de Más dura será la caída, partits de dreta, ultradreta i extremadreta, que no sé benbé quina diferència hi ha, amb no sé quants jutjats, audiències, tribunals superiors de justícia, tribunal suprem, constitucional…., jutjant el mateix. A la cúpula dels Mossos els jutgen per l’Audiència Nacional, que és l’antic Tribunal de Órden Público, una mena d’instància superior i especial que no té parangó en cap sistema democràtic de dret. Al nostre Govern legítim el jutja el Tribunal Suprem via uns magistrats nomenats a dit pels grups parlamentaris majoritaris a les Corts espanyoles, com també els del Tribunal Constitucional. A d’altres membres de la Mesa del Parlament i càrrecs més o menys intermitjos els jutja un òrgan d’instrucció, si cal detenim unes quantes persones sota acusacions inversemblants que no porten enlloc, només per donar sensació de més gravetat. I, en definitiva, el que calgui per atacar l’independentisme, per venjar-se, per destruir famílies si cal. I si resulta que, al final, no hi ha condemna per malversació, habilitem aquell altre cementiri d’elefants anomenat Tribunal de Comptes, per així embargar tots els béns i titularitats dels encausats fins que estiguin a la misèria.

 

Fan i han fet tot el que han pogut contra un poble i uns polítics que, al final, només van fer possible que la gent votés lliurement en un referèndum d’autodeterminació.

 

Espanya, en les diferents besants, ha fet i segueix fent el que està a les seves mans, amparats o no per la llei per tal d’aniquilar la voluntat majoritària d’un poble. Afirmen sense més, que la majoria de catalans no volen la independència. Però, al mateix temps, neguen qualsevol possibilitat als ciutadans d’expressar-ho. Mira que n’és de fàcil! Si no som més els del sí a la independència, tema tancat i no en parlem més! Però, si han arribat fins tant lluny, és perquè saben que la majoria vol la independència. I que si permeten votar, Catalunya s’en va i Espanya quedarà absolutament empobrida, ja que sempre ha viscut de l’explotació econòmica a una evident situació colonial com és la de Catalunya.

 

Són moltes les ocasions en les que, en el dia a dia del meu despatx, em lamento de la lentitud de la Justícia, que és la causa de la majoria de situacions injustes i d’indefensions. I això és també el que passa amb tots els processos relacionats amb les persones encausades pel Procés d’independència i totes les seves variants. Però, l’única certesa i aventatge actuals és la nostra pertinença a la Unió Europea, Nacions Unides, com la subscripcció de diversos convenis internacionals dels que tribunals supranacionals han d’encarregar-se de fer cumplir, ni que sigui a la llarga. I això és el que tot just ha començat. Això és el que s’ha començat a vislumbrar amb la sentència del TJUE sobre l’inmunitat d’Oriol Junqueras, com també del president Puigdemont i del Conseller Comín. Definitivament Espanya està entrant en el ridícul més espantós. Però, tant els és. Ells van a la seva. Ells sempre guanyen perquè les lleis les apliquen sempre en defensa de la més que sagrada unitat del seu estat artificial i imposat. Ells fan i faran sempre el que els doni la gana. Tant seval el que digui aquest o aquell tribunal internacional al que haurien d’obeir. Tant és que Marchena pregunti al TJUE, perquè digui el que digui Europa, ell mantindrà empresonat a Junqueras i a qui faci falta.

 

Mentrestant, hi ha qui s’entesta a fer de la CiU de les “millors èpoques” i, per molt que ho neguin, han agafat el cove, a veure si hi poden ficar algun peix encara que estigui mig podrit. Però, no s’adonen que així no anem enlloc? Que Espanya ha incomplert sistemàticament sempre tots els acords? Tots els pressupostos? Totes les promeses?

 

Tinc clar que només amb el bloqueig a la governabilitat d’Espanya en podrem treure alguna cosa. El bloqueig vol dir també, unitat de totes les forces polítiques independentistes. Voldria dir, com a mínim, mirar de seure i negociar, però anant tots a l’una. Amb acords només de partit, mirant de reüll a qui se suposa que és el teu company de lluites, però a qui en realitat vols anul·lar, només fa que anar-nos desgastant i minant entre nosaltres sense solució de continuitat. Hem de ben diferenciar entre el que són polítiques locals i pactes puntuals, del que és la governabilitat d’Espanya. I més en uns moments de tanta complexitat com l’actual. No ens podem esgargamellar i fer-nos els ofesos davant determinats pactes com els de la Diputació de Barcelona o d’altres acords municipals, per després fer president d’Espanya a qui no només ha aplicat el 155, sino que ha insultat i amenaçat fins fa quatre dies als nostres legítims representants.

 

Amb aquesta gent només hi podem seure un cop s’hagin alliberat els presos polítics i hagin reconegut el dret de Catalunya a l’autodeterminació. A partir d’aquí, podem negociar els termes per exercir-la, les condicions i els terminis. Però, si qui mana a la Fiscalia i a l’Advocacia de l’Estat no demostra la seva clara i decidida determinació, què és el que s’està negociant? Més competències? Més inversions? Més i millors infrastructures? Que és que no sabem que tot això ho incumpliran com sempre han fet?

 

Ara en Sánchez ja té el que volia. Ara, que ens demostrin on són capaços d’arribar a la famosa taula de negociació i què és el que volen sotmetre a consulta.

 

Només bloquejant ens en sortirem. Només amb Tsunamis, amb CDR i amb mobilitzacions. I quan dic mobilitzacions, no em refereixo pas a concentracions, manifestacions i d’altres simbolismes. Tot això ja ho hem fet. Ja portem massa temps amb manifestacions de milions de persones, amb concentracions per cantar a favor de la llibertat dels presos i no sé quantes coses més. Necessitem més Urquinaona, més aeroport, més Jonquera i més dilatat en el temps, perquè tothom s’adoni del que realment volem. Els partits no ens trauran d’on som, com tampoc unes noves eleccions. No hem passat pel 9N, per 1 O, pel 3 O, pel 27 O, per la presó, per la ignomínia ni per la lluita jurídica davant tots els tribunals europeus que ens han donat la raó, per fer president d’Espanya a un dels nostres botxins, que evidència que el que més s’assembla a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres. Hem arribat aquí per dir prou i per deixar clar que no en passem ni una més. Ahir que si mantenen en presó al vicepresident Junqueras, avui que si deixen sense escó al president Torra…, i encara algú comença a dir que qui el substituirà. Aquests tribunals i pseudotribunals com la JEC no tenen ja legitimitat sobre nosaltres i només ens resta plantar-nos i dir prou. Mentre anem fent el préssec amb abstencions que permeten fer president a caragirats com el tal Sánchez, no ens en sortirem pas.

 

Llegeixo que la família d’en Junqueras s’ha decidit a presentar un Habeas Corpus davant el jutge de Manresa per considerar que l’Oriol es troba detingut, retingut o “segrestat” per la Justícia espanyola de forma il·legal. Això és el que el mateix dia 20 de desembre va proposar el professor Pérez Royo. Ya era hora!

 

Algun dia tocarà repassar tot el que hem hagut de soportar alguns per part dels qui ara abanderen pactes de governabilitat espanyols. Però, això millor ho deixem per més endavant!