diumenge, 26 d’abril de 2020

CANSAMENT

Em refereixo principalment al cansament polític, no pas al personal, tot i que la precarietat econòmica a la que ens pot arribar a sotmetre aquest Estat d’Alarma, potser acabarà desenvocant en una situació professional amb conseqüències gairebé irreparables. Però no serem pas els únics. Serem uns més dins la catastròfica dinàmica a la que aquesta professió, com tantes altres, es veurà abocada.

 

Quan parlo de cansament, em refereixo a la situació política, a la manera de fer i d’actuar d’uns i els altres. De la forma en la que hom es posiciona, sense justificació, sense raonament fonamentat, a favor d’uns o dels altres, només perquè es troba engullit per la més que perversa polarització dels posicionaments polítics, de l’excessiva ideologització de tot i per tot, d’allò del “Estàs amb mi o contra mi” sense admetre matisos de cap mena.

 

N’estic cansat de mentides sobre tantes i tantes coses que no ens quadren. Cansat que no ens diguin la veritat respecte de la manca de mascaretes, ara que, qui més qui menys, coneix a un o a l’altra que de cop i volta ha començat a fabricar i (vendre) mascaretes a dojo. Cansat de les xapusses d’un estat que compra material defectuós i sense homologar, però que, com si no hagués passat res, hi torna sense conseqüències. Cansat de la manca absolutament injustificable de tests per a tothom, que qui s’ho pugui pagar que s’ho pagui i qui no, que sigui a càrrec de l’Estat, voleu principi més d’esquerres que això? Cansat de les mentides dels ICOs que no funcionen, ni arriben els diners ni se sap quan arribaran. Cansat dels falsos ERTOs, que, ja siguin perquè els uns s’aprofiten de la situació per declarar coses que no són, o perquè els altres no tenen diners per pagar-los, la veritat és que no funcionen. Cansat que es miri a una Europa, que encara està més cansada que jo de veure com Espanya dilapida els seus diners amb autopistes sense cotxes, estacions sense trens, trens sense passatgers i aeroports sense avions…, que ara veu com se li reclama la mateixa solidaritat a la que sempre ha forçat a Catalunya respecte del sud de la península, però que no li funciona igual perquè allà, ja fa temps que li han vist el llautó a la pell de brau. Cansat que aquest pobre Govern de gestoria de poble en que s’ha convertit la generalitat, vagi decidint coses perquè siguin immediatament tombades per Madrid, però aplicades amb posterioritat, com si d’ells fos la proposta. Cansat d’escoltar a especialistes, que també déu n’hi dó el perduts que van, sense que el Govern de “mando único” els faci el més mínim cas. Que siguin degudament escoltats pel Govern català, sense cap mena d’eficàcia real per allò de la “autoridad competente”. Cansat d’escoltar cada dia unes rodes de premsa dedicades a la queixa permanent sense solució de continuitat. Cansat que no plantem cara d’una vegada, si realment som, ens considerem o pretenem ser un Govern efectiu. I també cansat de debats inútils entre nosaltres, que vol dir els independentistes. Ara ens perdem en imbecil·litats com si som o no som nacionalistes, si independentista vol dir una altra cosa… i ves a saber quantes bestieses més! Cansat, per tant, que cada dia ens anem empetitint una mica més. Cansat de gestos, com la d’aprovar uns pressupostos d’escala de veïns com si d’un gran projecte de país es tractés. Cansat que entre tots ens anem carregant cada dia que passa el procés cap a la independència que, per si fos poc, ho fem amb la gent que estava decidida a portar-nos-hi a la presó o a l’exili qui, a sobre veu impotent com la gent dels seus propis partits no fa res de res per posar fi a la seva injusta situació i rehabilitar-los en els seus llocs i càrrecs. Cansat de veure un President que intenta fer tot i més per tirar endavant el país, però que ell sol de cap manera ho podrà fer. Cansat de la gent, que es pren això del desconfinament com si d’una autèntica disbauxa col·lectiva es tractés, avui que ja han pogut sortir amb la canalla a fer el que els doni la gana al carrer. Cansat de……

 

Em veieu pessimista? Tothom tranquil. Sóc de mena optimista i em passarà i segur que ens en sortirem. Però, valguin les anteriors reflexions per aturar-nos a pensar en el que estem fent bé i el que no. I consti que parlo des de la no militància o adscripció a cap formació política, més enllà de l’independentisme que el meu pare em va inculcar de petit i que estic segur que mai abandonaré.

 

Sort però que al nostre poble, sembla que les coses estan millor. Diguin el que diguin alguns, sóc un autèntic defensor del Govern independentista que hi ha al nostre Ajuntament, més enllà de constatar que no he entès mai, com tantes vegades he comentat, la raó per la qual ERC no va voler integrar a la regidora de Primàries a l’equip de Govern. Potser algun dia veuran que sí que calia. Però, com que l’Oposició tampoc ha presentat batalla en el sentit tradicional del concepte en el combat polític, no han tingut ni la necessitat de plantejar-s’ho. Aquesta “pau” fa que des de l’equip de Govern es pugui treballar amb tranquilitat en els diversos fronts. Recordeu allò de quan Catalunya era considerada un oasi polític? Potser ara Palau ho sembla de veritat. I em remeto a les meves reflexions sobre gestos i gestió municipal que vaig deixar escrites ara fa quinze dies en aquest mateix bloc. I és que, sí m’agrada la política comunicativa de l’Ajuntament, el contacte personal i directe de l’alcalde, la gestió del Regidor Jordi Pujol, malgrat no tenir-hi competències, en la forma de treballar de manera participativa en tot el que es refereix als temes de Salut i Consum, en com el Regidor Ovidiu Popescu ha sabut treballar amb els comerços per intentar donar sortida en certa manera a les seves vendes a domicili, com amb d’altres iniciatives. I, com no, la fantàstica manera en que la Laura Navarro ha enllestit uns microcrèdits per als nostres comerciants, autònoms i petits empresaris, que sí ofereixen solucions de veritat a les gravíssimes conseqüències de l’estat d’Alarma en aquests col·lectius. I parlo d’ells perquè els conec, com ho podria fer dels altres a qui pràcticament no conec, més enllà d’en Jordi Plaza, amb qui vaig compartir feina i responsabilitats durant el mandat 2007/2011 i de qui en guardo un bon record.

 

Espero que la dinàmica municipal segueixi així. Sempre hi ha aspectes a criticar, però ho puc deixar per una altra ocasió. Si jo fos a l’oposició no em quedaria tant ample amb l’anunci aquest de destinar els imports que alguns grups reben en tant que grup municipal, a l’anomenat Fons de Contingència. Que ningú pensi que ara l’Ajuntament estalviarà diners amb això. Però, deixem-ho per més endavant si cal, perquè, més enllà d’un cert electoralisme en el que qui més qui menys s’hi veu abocat, les coses em dona la sensació que s’estan fent molt bé, al menys a Palau. Sempre és un consòl si ho comparem en el que passa a nivell d’autonomia (sí, he dit autonomia) i d’Estat espanyol. El que sí caldria revisar, per cert, són els barems en els ajuds d’urgència social. No pot ser que a l’hora de concedir determinades ajudes ens haguem de fixar en la mitjana d’ingressos d’una família en els darrers sis mesos. Estem davant d’una situació excepcional en la que moltes persones, famílies, treballadors, autònoms, etc, s’han trobat sense ingressos d’avui per demà; sense feina, amb la botiga tancada, el bar o el que sigui. El que sí podia pagar fins al 14 de març, ja no ho pot abonar a partir de l’endemà.

 

Sigueu bons, respecteu el confinament, feu cas de la vostra consciència i no us deixeu portar ni pels uns ni pels altres. Encara que no ho sembli estic convençut que ens en sortirem, i potser abans del que ens pensem!!!

diumenge, 19 d’abril de 2020

SI AIXÒ ÉS UNA GUERRA, L'ESTEM PERDENT

I no em refereixo pas a la més que pressumptuosa “guerra” a la que fa referència el president espanyol i tots els seus aplaudidors a sou cada vegada que parla de com combatre la pandèmia de la Covid-19. Parlo de nosaltres, dels catalans, de Catalunya. Que el Govern espanyol de torn, sigui de dretes o d’esquerres, que pel que fa a sentiment patriòtic i aniquilació de qualsevol idea o iniciativa catalanes, són exactament iguals, aprofiten el que sigui, el que calgui i quan convingui, per reduir-nos, anul·lar-nos, dividir-nos, enfrontar-nos i, si poguéssin, eliminar-nos. Em refereixo a la nostra lluita, la de l’autodeterminació, la de la independència.

 

I ara és quan, alguns de vosaltres dieu allò de: “Ja està aquest un altre cop amb les seves disertacions filopatriòtiques somniatruites”. Doncs sí, efectivament. Però si ho escric és perquè ho penso i no pas per jugar a passar l’estona, ara que el confinament ens permet arribar a conclusions poc plausibles, o no!

 

Amb independència del debat, o debats, que podríem tenir respecte de com uns i altres, els d’aquí i els d’allà, afronten les diferents fórmules per contenir la pandèmia, entenc que cal centrar-nos en com la Declaració de l’estat d’Alarma, ha aconseguit conquerir més terreny encara del que havia controlat d’ençà del 1 d’octubre de 2017 amb l’aplicació del famós 155, els empresonaments arbitraris, les conculcacions de drets fonamentals, l’atac constant a les nostres llibertats, l’exili, el judici farsa, la sentència infame, la represiò a les protestes populars per la sentència, les actuacions policials, el tractament dels presos polítics per les nostres pròpies institucions actuant sempre sota la por i l’amenaça…, i podria seguir.

 

Vull dir, que això de la Covid, pel que fa només a la progressiò dels compromisos sobiranistes, ha suposat un frè definitiu del que ens costarà molt, massa, redreçar-nos. I és que, si no havíem perdut prou terreny en les batalles posteriors als fets d’octubre de 2017, és a dir, al referèndum d’autodeterminació, a l’aixecament popular del 3 d’octubre, al Ple del Parlament de Catalunya del 10 d’octubre, i com no, a la Declaració d’independència, suspesa i no publicada, del 27 d’octubre, amb tot un poble disposat a deixar-ho tot per defensar el que s’havia aprovat a les urnes, malgrat les atrocitats d’un Govern colonial com l’espanyol que no va aconseguir aturar un referèndum per les armes ni requisar prèviament ni una sola urna.

 

Aquell era el moment. Ho vam tenir a tocar, però no ho vam saber aprofitar, o no ho vam voler, o no vam poder, tot i que d’això en tinc els meus dubtes. Ara ja no sabrem mai si ens n’haguéssim sortit. Però, sí que he arribat a la conclusió que ara, potser és quan caldrà esperar uns quants anyets i que sigui la propera generació la que, a la vista de tot el que hem passat i patit des de la tardor de 2017 fins avui, ho torni a intentar sense caure en els errors nostres.

 

Recordeu que n’hi va haver uns que es dedicaven a enviar presidents a la paperera de la història. Després van condicionar l’investidura d’un nou president i la formació d’un Govern que es comprometés a fer la independència en divuit mesos. Vam fer l’u d’octubre. Alguns van arriscar les seves vides i la de les seves famílies i patrimonis per aconseguir la fita proposada. Són a la presó o a l’exili. Com en seria de diferent si els tinguéssim actualment al capdavant de les nostres institucions! La manca d’unitat, sempre la manca d’unitat, ens ha destrossat. Em podeu dir el que volgueu, que si ideologies, que si valors republicans, que si integracions mal enteses, que si no sé què de la base, o que si tu o que si jo, perquè, és clar, jo sóc millor que tu, perquè tu provens d’una mena de gent que fa que no em cregui que vols el que diu que vols….. Sí, tot això i molt més. La manca d’unitat ens ha frenat, junt amb les ànsies de protagonisme d’alguns, el victimisme dels altres i les ganes d’esdevenir herois per la història d’aquells de més enllà. Però, a partir del 27 d’octubre de 2017, tot han estat derrotes. Fins i tot, aquella batalla guanyada el 21 de desembre de 2017, amb la renovada victòria independentista, no va servir de res. Vam acabar formant Govern, després que gairebé la meitat dels independentistes elegits no volguéssin que el president legítim Puigdemont fos investit. Aquí Espanya ja va començar a veure que podia amb nosaltres. Al final, escollim a un home honrat, que poc en sabia de Política i crec que segueix sense voler entrar en el joc dels polítics “professionals”, perquè tirés endavant un Govern efectiu, del que molts dels seus membres no estan disposats pas a arriscar el que van arriscar els seus predecessors per proclamar la independència. Alguns van voler aprofitar aquell Govern per intentar lluir unes polítiques “socials” que els farien ampliar la base, cosa que volia dir obtenir la majoria en unes eleccions futures, i res més que això. La independència ja no és en els seus plans. Pretenen abatre a qui sigui per esdevenir majoritaris en un àmbit sobiranista que, amb l’excusa de que cal ampliar la base, podran fer el que tota la vida havien fet els Pujols i els Duran i Lleida d’antuvi.

 

Però la Covid ens ha obert de nou els ulls a tots. Hem vist com s’ha seguit ampliant, no la base sino l’aplicació del 155, com s’ha centralitzat tot novament a Madrid i el nostre Govern només s’ha dedicat a la pataleta diària: Que si no ens donen això, que si no ens faciliten allò, que si no ens deixen fer no sé què, que si 1714 mascaretes, que si ara no us deixem confinar o desconfinar fins que no ho diguem nosaltres, que si us requisem el material…. I així fins a la vergonya total i definitiva. Rodes de premsa diàries queixant-nos del que nosaltres volem però no ens deixen. Sí, hem perdut. No hem sabut ni plantar cara a això. No hem sabut ni fer com el que vam fer amb les urnes. Estem tocats i enfonsats. Però, n’estic segur que ens en sortirem, de la Covid-19, és clar, però també d’aconseguir la independència. Perquè diu que divendres s’aprovaran uns pressupostos que res tindran a veure amb la realitat del país de quan es van elaborar i negociar, la qual cosa vol dir que si no s’aprovéssin, tampoc passaria gran cosa. Deia el President Torra, l’únic que ha sabut mantenir la dignitat del càrrec i que si no ha fet més ha estat per la gent que l’envolta, que quan s’aprovéssin els pressupostos convocaria eleccions. Doncs, potser que les convoqui, a poder ser pel proper dia 1 d’octubre de 2020. Que es presenti una candidatura comprometent-se només, a Declarar la Independència si guanya les eleccions. Si s’en surt, endavant. Si no, haurem perdut la guerra i serà una altra generació la que ho haurà de tornar a intentar, aquesta vegada sabent el que pot i el que no pot fer i amb la lliçó ben apresa!

 

 

divendres, 10 d’abril de 2020

GESTOS I GESTIÓ MUNICIPAL EN TEMPS DE PANDÈMIA

Són aquests uns dies molt durs, molt colpidors, que sempre guardarem en la nostra memòria i que segur que canviaran per sempre més les nostres vides. També, són temps que els governants s’han de posar més que mai al costat de la gent, de les persones, dels ciutadans, al seu servei. Si pensem en allò del Principi de Subsidiarietat, és a dir, aquell que ens diu que els problemes els ha de mirar de resoldre l’administració més propera al ciutadà que, en general, vol dir l’Ajuntament. Això és així arreu a excepció d’Espanya, que la seva voluntat centralitzadora l’incapacita per deixar que siguin les administracions més competents, com és el cas de Catalunya, amb més de vint anys de competències plenes en Sanitat, les que exerceixin les seves funcions, deleguin en qui més en sap i executin les polítiques que els experts recomanin, més encara en una situació d’emergència sanitària com l’actual. D’altra banda, també arreu, a excepció d’Espanya, qualsevol governant en surt reforçat políticament davant de situacions catastròfiques o de crisi com les que ara ens afecten. Són aquestes ocasions en les que un president, conseller, alcalde o regidor, tenen l’oportunitat d’aparèixer com a bons servidors públics amb tota mena de gestos i actes que beneficien en gran manera la seva imatge. Com dic, això passa a tot arreu però no pas a Espanya, que la seva acció sempre brabucona i testosterònica els fa perdre qualsevol bona oportunitat d’actuar en benefici del comú.

Abans de res, permeteu-me que feliciti molt sincerament als grans professionals de Radio Palau qui, dia rere dia, des de casa i amb els mitjans que disposen, fan un treball informatiu extraordinari, plural, veraç i amb autèntica vocació de servei, informant als oients del que saben que passa al nostre poble en relació a l’afectació de la pandèmia per la Covid-19. A la Sira, la Raquel, la Laura, el Jordi, elJoan i l’Eduard, moltes gràcies per l’enorme servei que presteu a la gent de Palau-solità i Plegamans! I és que, com sempre us dic, la meva principal font d’informació pel que fa al nostre municipi, és l’emissora municipal que segueixo a diari amb més interès gairebé que la informació general que ens arriba a través dels grans mitjans. Però, saber tot el que està passant a la residència geriàtrica Residencial Palau, els testimonis, les dades i la forma d’aconseguir la notícia, faria sentir enveja a qualsevol mitjà que es vulgui dir professional, plural i objectiu. A banda de tot el que passa en quant a dades oficials, l’activitat de les entitats, més encara les esportives que han vist truncades les diferents competicions, el contacte amb la gent i, com no, amb l’alcalde i els i les regidores de l’equip de Govern, ens ofereixen una visió prou ampla com per saber amb claredat i exactitud tot el que està passant al nostre voltant, des del confinament més estricte a les nostres cases.

M’agrada saber la disponibilitat de l’àrea de Serveis Socials que, si mai fins ara, al menys per la meva experiència com a regidor, s’havia deixat ningú a l’estacada, tampoc ara ningú s’ha de quedar sense els ajuds d’urgència social, els pagaments a qui no hi arribi dels suministres bàsics, de la hipoteca, del lloguer, de l’allotjament en una residència, dels aliments, dels medicaments, del material escolar, les activitats extraescolars i un llarg etcètera. Són aquestes les coses que donen sentit a la dedicació a la política durant un determinat temps de la nostra vida. És saber que si de cop hom no pot pagar el lloguer, la llum o el gas, pot anar a Serveis Socials per trobar l’ajud d’unes grans professionals que si abans estàven desbordades, ara més que mai necessitaran l’incorporació de nous reforços, ja sigui propis o per part del Consell Comarcal, precisament quan les limitacions legals d’un Estat com l’espanyol han començat a cedir en aquest sentit. Val la pena saber que, també al nostre poble, com en tants i tants pobles de catalunya, hi ha gent voluntària disposada a ajudar en el que calgui als altres, cosint bates, fent mascaretes, ajudant a fer la compra, a treure el gos i el que convingui! Això també és el que fa sentir orgullós a un alcalde i a un equip de Govern. És ara més que mai, quan poden sortir a ser transparents en tot, a informar del que l’ajuntament pot i no pot fer. És l’hora d’intentar estar conectat amb tothom perquè els veïns i veïnes sentin la proximitat dels seus governants.

Tot plegat sempre té un risc. El de passar-se de frenada. Sento que regidors, regidores i alcalde reparteixen els lots d’aliments de Caritas a les famílies que s’indiquen des de serveis socials. Potser a primera vista sembla interessant. A mi m’ha sorprès la flagrant vulneració de la legislació sobre protecció de dades. Com pot ser que des de serveis Socials es faciliti un número de referència a caritas perquè les famílies, sense identificar-se amb cap dada, puguin recollir els seus aliments, i ara, de cop i volta, siguin regidors, l’alcalde o qui sigui els que disposin de noms, cognoms, adreces i telèfons per repartir els aliments? Em temo que l’inexperiència junt amb unes ganes de servei amb massa protagonisme polític, hagin provocat aquest greu error. Com tampoc entenc, sota uns criteris semblants la raó per la qual, també des de l’equip de Govern es reparteixen personalment, lliurant-les en mà les mascaretes elaborades pels voluntaris a totes les persones majors de 65 anys. El fet és indiscutiblement bonic, necessari i d’agraïr. Però, per quina raó, tenim a tots els regidors donant voltes pel poble repartint mà en mà mascaretes, quan les podrien deixar a la bústia? O per quina raó no ho fa l'empresa contractada per l'ajuntament per a repartir correspondència de tota mena?

Em sento molt orgullós que Palau-solità i Plegamans tingui, després de tants i tants anys un Govern independentista. Però, penso sincerament i amb tota honestedat que cal replantejar-se una mica la política comunicativa i de protagonisme massa personal. No sigui que la gran i bona feina que s’està fent, es vegi pertorvada per unes ànsies que, potser de forma involuntària, ratllen un excés d’electoralisme mal entès, en un moment en el que ni això caldria per lluir esprit de servei i obra de Govern!

Dic tot això des del més absolut dels respectes. És una simple anàlisi com a observador de la informació que m’arriba. I, què voleu que us digui, m’ha vingut de gust exposar-ho!

dilluns, 6 d’abril de 2020

SOBRE GUARDA I CUSTÒDIA EN TEMPS DE PANDÈMIA

Com és sabut, des que es va decretar l’estat d’Alarma amb el consegüent confinament a casa de tota la població, s’ha entrat en una nova dimensió en tants i tans àmbits de la vida que en podríem escriure grans teories que només quedaran plenament desvetllades a mesura que la vida vagi girant. Conseqüències catastròfiques a nivell de l’economia global, com en les economies de cada persona o família, en la forma de ser i de relacionar-nos tots plegats…, podríem escriure i escriure, però la realitat no la sabrem fins que tot això s’acabi i uns i altres volguem tornar a una normalitat que mai més serà com la que teníem abans del 14 de març de 2020.

 

El fet de trobar-nos en aquesta mena d’estat letàrgic, amb unes normes que, al menys pel que es refereix al meu despatx professional, ens obliga a “intentar” treballar a porta tancada, amb els terminis, els actes, les vistes, les compareixences a nivell judicial suspeses “sine die”, fa que, més enllà de centrar la feina del despatx a la redacció d’actes, contractes i convenis a títol privat, o la preparació de demandes i escrits per quan s’aixequi aquesta actual suspensió, es limita molt a les consultes que, com no podia ser d’una altra manera, s’han de portar a terme, ja sigui per telèfon, per correu electrònic, o mitjançant la celebració de reunions virtuals a través d’aplicacions informàtiques, de gran utilitat per cert, com són l’skipe o el Jitsi meet.

 

Cal dir que, una de les principals preocupacions en matèria de Dret de Família, és com cal interpretar aquest estat d’Alarma pel que fa a l’aplicació dels Règims de visites, estades i comunicacions dels fills menors respecte dels seus progenitors mentre duri tot això. I és que, per una banda, hi ha les parelles amb acords o sentències on s’estableix una Guarda i Custòdia compartida entre ambdós, però, per una altra, hi ha les parelles en les que només un dels progenitors té atribuïda la guarda dels fills i filles havent-se acordat un règim per a l’altre de caps de setmana alterns, tardes intersetmanals, etc, com també el corresponent repartiment durant els periodes de vacances escolars de Nadal, Setmana Santa i Estiu, per meitats entre ambdós.

 

Davant d’això, ens trobem amb una situació que, inicialment s’assemblava al que va passar l’any 2010 amb l’invent aquell de la setmana Blanca del Conseller Maragall, però que ara pot arribar a tenir unes conseqüències nefastes en la relació entre pares, mares i fills, com també entre els mateixos progenitors. I és que, si el decret de l’estat d’alarma considera que estan perfectament permesos els desplaçaments de progenitors per anar a recollir al fill o filla o retornar-lo en compliment dels règims de visites, el cert és que, a l’hora de la veritat, aquesta situació d’estat d’Alarma, ha provocat l’existència de grans i greus discrepàncies entre cònjuges, agreujat i molt pel fet que, el no funcionament dels jutjats fa impossible que es pugui acudir al jutge per tal que obligui al progenitor que incompleix amb llur obligació a aplicar el règim de visites, estades i comunicacions en vigor.

 

La Junta de Jutges i Fiscals de barcelona, com els jutges de sabadell i granollers en el nostre cas, han emès comunicats advertint que cal que els progenitors arribin als acords més beneficiosos per als seus fills i filles menors, sense necessitat de fer canvis substancials en els règims de visites en vigor. I així és en molts casos. S’imposa el seny i són les mares i els pares qui van acordant en cada moment com segueixen mantenint contacte amb els menors i durant quins periodes. Però, són molts, moltíssims, els casos en els que, donada la ja existent mala relació i tensió entre els progenitors, s’aprofita l’avinentesa per perjudicar a l’altre impedint que les filles o els fills no puguin romandre amb qui en algun moment havia estat la seva parella sentimental.

 

Penso, sincerament, que aquesta és una situació que caldria equiparar amb un periode de vacances, pel que es refereix a la relació entre mares-pares i descendents menors d’edat. Seria aconsellable per moltes raons, entre les quals el fet que el confinament comporta un tancament a la llar que, si es practica el canvi de domicili, pot beneficiar en gran manera als menors, pel fet que mantenen un contacte igual amb cadascun dels progenitors, però també, perquè canviar d’ambient, segur que els comporta un plus d’equilibri personal i emocional.

 

Hi ha qui, emparant-se en raons de protecció mal enteses, impedeix que la filla o fill vagi amb l’altre, al·legant qualsevol excusa. És evident però, que si un dels progenitors pateix símptomes o la pròpia malaltia del covid-19, de cap de les maneres, s’hauria de deixar que la filla o fill anés amb ell. Però, el que de cap de les maneres resulta de rebut, és que, aprofitant-se d’aquest estat d’alarma, es vulgui seguir utilitzant als menors com a arma llancívola contra l’altre, només per perjudicar-lo, no adonant-se que la seva actitud, per una banda, segueix crispant la relació entre progenitors, però, sobretot, per una altra, el que provoca, és un dany irreparable al menor.

 

Seran múltiples les demandes i reclamacions de tota mena que es derivaran d’aquest Estat d’Alarma, com a conseqüència dels reiterats incompliments en l’aplicació dels règims de visites. Hi ha qui em diu que la Mediació resulta extraordinàriament útil en aquests casos. Efectivament, jo que en sóc un ferm defensor de la Mediació, hi estic d’acord. El problema està en que normalment aquests tipus de situacions, que venen d’aprofitar qualsevol excusa per atacar a l’altre en perjudici de les filles i fills, són els que mai es volen sotmetre a mediació. Són els que es pensen que tot s’arregla amb demandes, denúncies i reclamacions. I sembla que del que no s’adonin, és del mal que li estan causant al seu fill o filla que, tard o d’hora en pagarà les conseqüències.

 

Intentem arribar a acords. Intentem que s’imposi el sentit comú i el seny entre els progenitors. Intentem que, si cap d’ells ni del seu entorn es troba afectat per la malaltia, que s’apliqui el règim de visites existent, i si pot ser, un règim més ampli que faci canviar d’ambient i d’entorn als menors, com també afavoreixi l’estabilitat personal i emocional de fills, filles, mares i pares. La venjança és mala consellera i la prioritat ha de ser sempre, sempre, sempre, el benestar dels fills amb independència de discrepàncies i tensions entre progenitors.

 

Jaume Oliveras Malla
Advocat
C/. Barcelona núm. 43 08184 - Palau-solità i Plegamans
Telf.  93 864 40 77 Fax.  93 864 48 18
www.jaumeoliveras.cat