Tots hem sentit parlar en alguna ocasió de la institució d'hereu a Catalunya, com un dels símbols característics del Dret Civil del nostre país; i més concretament en allò que es refereix a les successions per causa de mort. I és que quan pensem en un hereu, és probable que a molts els vingui al cap la imatge del fill gran, que no filla, d'una família de pagès amb grans propietats, qui es fa amb la totalitat del patrimoni familiar deixant sense res, o només amb la Legítima als altres germans, esposa i demés membres de la família.
Això, tot i que mai ha estat regulat d'aquesta manera, sí que en canvi, ha estat la pràctica habitual a Catalunya fins fa relativament pocs anys al menys en el món rural. I l'explicació que podia tenir aquesta pràctica no era altra, que l'interès que sempre hi ha hagut en no dividir patrimonis i així poder mantenir íntegres les explotacions agràries i ramaderes, encara que fos en perjudici dels altres aspirants a una pretesa partició del patrimoni.
Tot i que qualsevol sistema successori serà criticable per una raó o altra, el cert és que en la realitat de les herències actuals al nostre país, ser hereu no significa precisament ser un beneficiari d'un gran patrimoni sense més; ja que d'una banda, el cabdal hereditari es veu atacat amb força, diguin el que diguin, per la via impositiva, mitjançant l'impost de successions que cal liquidar duran els sis mesos següents a la mort del causant davant l’Agència Tributària de Catalunya; i per una altra, per què ser hereu pot voler dir que el que es rep en una determinada herència no són més que càrregues i obligacions de suportar deutes o crèdits dels que n'era titular el causant, o persona que ha mort.
Ens podem trobar perfectament amb una herència que, per exemple, la conformi un patrimoni consistent en diverses finques les quals són atribuïdes a diferents persones que es relaten en el testament, i en canvi, sigui nomenat hereu una altra que, a la pràctica el que rep és un deute o l'obligació de pagar un crèdit del que n'era titular el causant. És a dir, que ser hereu no vol dir necessàriament ésser el receptor d'un gran patrimoni; tot i que, en general, quan s'institueix un o diferents hereus en una herència, aquest o aquests són els beneficiaris de la totalitat del cabdal hereditari; tenint com a única limitació el pagament de la Legítima que cal comptabilitzar en una quarta part de tot el patrimoni successori.
Amb tot això, cal tenir en compte que qui posa més o menys límits als beneficiaris d'una herència no és un altre que el propi causant, és a dir, la persona que ha mort quan va atorgar testament. És doncs, en el testament on les persones hem de decidir de quina manera volem que es distribueixi el nostre petit o gran patrimoni per a després de la mort. I és que, si no s'atorga testament s'obrirà allò que legalment s'anomena la Successió intestada; i és la llei qui determina com s'ha de repartir el mateix i de quina manera.
Convé doncs, que no ens refiem i que en cada moment de la nostra vida tinguem explicitat mitjançant testament què és el que volem fer amb el nostre patrimoni en el cas de mort, ja que la no previsió pot comportar conseqüències no desitjades per a nosaltres.
Jaume Oliveras Malla.
Advocat.
