divendres, 21 de juny de 2019

SÍ, N'ESTIC CONTENT!

Fa just una setmana us parlava del darrer dia dels dotze anys com a Regidor a l’Ajuntament de Palau-solità i Plegamans. Hi ha qui m’ha escrit per expressar sentiments diversos sobre aquest fet, però sobretot, per dir-me que semblava transmetre amb les meves paraules un sentiment de pena, o tristor pel fet de deixar de ser Regidor. De cap manera! Estic molt content d’haver pogut dedicar aquests dotze anys seguits de la meva vida a servir al meu poble. Crec que és quelcom que tothom hauria de poder fer, no només per conèixer les dificultats d’aplicar determinades polítiques que des de fora semblen fàcils, sino perquè el goig de sentir-se protagonista dels canvis, les millores i els avenços pel teu poble, ja us puc ben assegurar que no tenen preu!

 

I en mig de tots aquests comentaris, més enllà d’una persona que sempre s’esforça en transmetre un odi visceral cap a mi, a les xarxes i que mai contesto ni contestaré, mentint d’una forma compulsiva sobre aspectes, que ja us vaig comentar també l’altre dia, relacionats amb les situacions viscudes en el mandat 1991/1995, el cert és que, tant la bona acollida i predisposició de la gent, com la comprensió i sensibilitat amb que una inmensa majoria de ciutadans m’ha tractat, em fa sentir cofoi i orgullós d’aquesta etapa de servei al meu sempre estimat poble.

 

Estic content de tantes coses:

D’haver culminat, com a Regidor de Cultura, la rehabilitació de la masia de can Cortès. D’haver distribuït i adequat els seus espais, d’acord amb les entitats de la vila. D’haver traslladat tant la Biblioteca municipal com el museu parroquial a can Cortès, sota l’atempta mirada i conformitat de l’admirat Lluís ventura. D’haver aconseguit grans donacions de llibres per a la Biblioteca, subscrit conveni amb el Bisbat i equipat tècnicament la masia amb donacions d’empreses privades.

D’haver creat i posat en funcionament el primer servei municipal per als joves del poble, amb el Punt Palau, amb la Montse Montpeyó al capdavant.

D’haver culminat la restauració del Castell de Plegamans, sota la direcció tècnica de l’arquitecte Serrano Codina. D’haver-hi traslladat definitivament l’escola municipal de Música, procedent de les seves primeres dependències a l’altell de la Sala Polivalent.

D’haver organitzat les primeres sis hores de Rock a Palau, de la mà i amb l’ajuda de l’Àngel Requena. I d’haver patrocinat l’enregistrament de la primera maqueta de música per part del extraordinari grup local denominat Beirut! D’haver fet venir als Status quo a fer un concert per la Festa Major del 92 al camp de futbol municipal. D’haver acordat i començat la construcció de les actuals instal·lacions del Tren de Palau al Parc de l’Hostal del Fum, amb els Amics del Tren. D’haver canviat la forma d’organitzar diferents activitats com la mateixa Festa Major, o d’haver fet arribar per primera vegada Als Reis Mags en Helicòpter al camp de futbol, amb la cavalcada subsegüent.

 

Suposo que hi ha moltes més consecucions d’aquella primera època prèvia a 1995. I és a partir de 2007 que també estic content:

 

D’haver contribuït a la posada en funcionament del nou Espai Jove l’Escorxador i haver consolidat l’exitós sistema de cogestió del centre juvenil.

Es digui el que es digui, també d’haver legalitzat, regularitzat i professionalitzat l’emissora municipal de Ràdio Palau, sense deixar de comptar amb entitats i col·laboradors de tota mena.

D’haver construït la nova Comissaria de la Policia Local, reorganitzat el cos i dotar-lo d’una estructura i especialització que responsables posteriors s’han encarregat de destruir. D’haver aconseguit sistemes de negociació col·lectiva amb personal laboral i funcionaris municipals, assolint grans acords que hom va tirar enrere per errònies interpretacions legals i equivocades estratègies polítiques.

D’haver format part d’un Govern que va transformar el poble de dalt a baix amb la vianantització del centre de la vila, la construcció d’un nou edifici per als serveis socials municipals, l’arranjament total i definitiu de la Rambla del Mestre Pere Pou i del carrer Isaac Peral. De les construccions de dos grans col·lectors d’aigua, posant fi als problemes d’inundacions, tant a l’Avinguda Diagonal com al carrer Arquitecte Falguera cap a la riera. De la creació de la Ronda Verda i la consolidació del projecte Riera Viva amb els ajuntaments dels pobles colindants. De la restauració amb la corresponent accessibilitat de l’edifici històric de l’Ajuntament. De la total restauració de la masia medieval de can Falguera. D’haver ajudat a trobar nous sistemes i més àgils per a la contractació pública d’obres. D’haver estat a punt d’iniciar les obres, contractades i adjudicades, de la que havia de ser la Piscina municipal, que politiqueries de vol gallinaci es van encarregar de tirar enrere.

 

Però, també en aquesta última etapa: D’haver aconseguit diners, projecte i aprovació definitiva de la nova Biblioteca municipal que d’aquí a pocs mesos esperem començar a veure maquinària i fonaments! D’haver participat en les decisions que han fet possible una gran baixada en el nombre d’aturats al poble, no només amb nous i més plans d’ocupació, sino amb noves fórmules com les del Prospector d’Empresa que tant ha ajudat a conectar demanda i oferta de treball. O les noves fórmules de col·laboració amb les entitats culturals, socials i cíviques. La implantació d’un nou sistema efectiu de subscripció de convenis amb organitzacions solidàries com Creu Roja, Caritas Palau, Palau solidari i Haribala. Haver posat en funcionament el nou Punt del Voluntariat, o contribuït amb noves fórmules d’aposta per a emprenedors. Haver col·laborat directament amb els comerciants del poble posant a la seva disposició els tècnics i recursos que els proporcionéssin una diagnosi del seu negoci per tal de poder millorar i optimitzar els seus establiments. O, disposar d’un estudi i projecte de gran valor, elaborat per la Cambra de Comerç de sabadell per a la dinamització del comerç local que constitueix un veritable full de ruta per als botiguers palauencs i plegamanins. I parlant de Bokk road, disposar d’un estudi i veritable Pla de turisme que de ben segur ens ajudarà a donar a conèixer d’ara en endavant els enormes atractius que té Palau-solità i Plegamans.

Estic content, d’haver aconseguit que al nostre poble, ningú, que vol dir ningú, estigui descobert pel que fa a assistència social i ajudes de tota mena si es troba en situació de vulnerabilitat!

 

Són tantes i tantes coses, que segur que m’en deixo moltes i, que alguns m’escriureu per recordar-les. Però, tampoc cal fer-ho més llarg, que això sí que sempre m’ho critiqueu, que m’enrotllo massa. Pferò, això no té remei!

 

No em digueu que no és per estar-ne content!!!

 

divendres, 14 de juny de 2019

2007/2019. DOTZE ANYS SERVINT AL MEU POBLE COM A REGIDOR

Aquesta nit, al punt de les dotze, deixaré de ser regidor de l’Ajuntament de Palau-solità i Plegamans. Dotze anys després, torno a la meva vida professional, que mai he deixat d’exercir.

 

Hauran estat dotze anys amb moments de tota mena, amb estades al Govern i a l’Oposició. Amb esprit de servei i estimació al meu poble per damunt de tot.

 

Vaig prendre possessió del càrrec en el mes de juny de 2007, després que de l’any 1991 al 1993 ja hagués estat també regidor de Govern, en una etapa molt combulsa i complexa que no desitjo a ningú, però que entomo amb total responsabilitat i plena consciència que tot el que vaig fer ho tornaria a fer sense cap recança, convençut que allò era el millor pel municipi, més enllà d’interessos personals que més val oblidar, tot i que són moltes les persones que, havent-me criticat en aquells moments, ara em reconeixen l’encert de les meves decisions.

 

En tot cas, ara sí que tanco una etapa, que mai es pot dir que sigui de forma definitiva. Als que ens agrada la Política, sobretot la de proximitat, per la coneixença del poble i per l’estimació i les ganes de servir a la seva gent, sempre romandrem en guàrdia per tal d’arremangar-nos de nou si considerem que podem resultar d’utilitat.

 

Recordo quan, cap al mes de febrer de 2007, quan jo era només un simple i modest militant d’Unió Democràtica, partit al qual pertanyia des del mes de novembre de 1992, em va trucar la que havia de ser la Cap de llista de Convergència i Unió, per demanar-me que formés part de la seva candidatura. Mai he amagat, per una banda la sorpresa que em va suposar, però per una altra, l’enorme il·lusió que va despertar en mi. El problema era comunicar-ho a la família, a qui ja sabia que no li faria pas cap il·lusió, més si tenia en compte els mals moments que van haver de passar en aquella primera etapa dels anys noranta. Però, les sensacions tot i ser aquestes, la seva resposta va ser molt clara en el sentit de respectar clara i decididament els meus sentiments i desitjos. I és així que, anant com a sisè a la llista de CiU, pensant que en cap cas arribaria a sortir escollit, el cert és que vaig ser elegit regidor i que les ganes de canvi al nostre poble van fer possible un Govern d’enorme entesa i lleialtat amb ERC i PP, quedant a l’oposició el PSOE i ICV. Van ser quatre anys de Govern, els que van de 2007 a 2011, dels que guardo un gran record i que algun dia escriuré sobre la gran tasca de govern portada a terme, sense que cap altre equip de govern hagi igualat ni de lluny la gran feinada feta durant aquells anys en els que vam aconseguir canviar el poble de dalt a baix girant-lo com un mitjó!

 

Després van venir quatre anys més, ara ocupant el tercer lloc a la llista de CiU, en els que vam ocupar el lloc de principal partit de l’oposició, ja que socialistes i ICV van recuperar el Govern per ben pocs vots de diferència, i sobretot, perquè un vot estripat a favor de la CUP va comportar que aquests es quedéssin sense representació i que el PSC tingués un regidor més que nosaltres. El que recordo d’aquell mandat és el lideratge de l’oposició que em va tocar exercir i el canvi a fer possible que ser oposició no signifiqués necessàriament destrucció de l’adversari polític a costa del que fos, sino que el nostre treball esdevingués una veritable eina de construcció de poble, de propostes i de tirar endavant noves i grans iniciatives. És quan la gent et diu allò de: Potser sí que treballeu molt i porteu grans propostes, però el rendiment polític és per a qui governa. Tenen tota la raó. Però fer d’oposició vol dir també construir i treballar. No pas només anar sempre a la contra del govern amb el No per sistema.

 

Finalment, va arribar el mandat que avui s’acaba. El que vaig encapçalar amb tanta il·lusió com a Cap de llista de CiU al 2015. Però les coses no van anar com ens hagués agradat. Vam quedar com a segona força política a força distància dels socialistes. La nostra gent va considerar que calia superar velles disputes i posar-nos a treballar al costat de qui havia guanyat les eleccions. Vam entrar a Govern i vam treballar molt a gust. Tot es va estroncar com a conseqüència de l’actitud dels socialistes en relació al referèndum del dia 1 d’octubre de 2017, cosa que va comportar que, també de la mà de les militàncies dels nostres partits, deixéssim l’equip de Govern, passant de nou a l’oposició fins avui.

 

Hi ha qui diu que a la política no s’hi van a fer amics, sino a treballar pel poble. A fe de Déu que he treballat i aconseguit grans fites per Palau-solità i Plegamans. Però també és cert que hi he fet grans amics i molt pocs, per no dir cap, enemic. Sempre estaré disposat a treballar i a ajudar a qui sigui pel bé del nostre poble. Però, tingueu clar quan em pregunteu si després de dotze anys ja n’estic cansat, us diré que no, que crec que cal renovació i regeneració a la Política. Però que això a mi m’agrada i que mai saps què et pot deparar el futur.

 

Agraït a tots els que heu fet possible que dediqui dotze anys de la meva vida al poble. Disculpeu-me als que hagi pogut deixar amb algun mal regust per alguna gestió poc encertada.

 

Aquí seguiré pel que convingui!

 

divendres, 7 de juny de 2019

SOBRE SISTEMES ELECTORALS I ELS SEUS EFECTES

En tota tertúlia on es parli de política, sempre hi ha qui treu aquella dita o afirmació que diu: “La Democràcia és el menys dolent dels sistemes polítics”. Dit d’aquesta manera, el que volem constatar és que tots els sistemes polítics són dolents. I no estic pas gens d’acord en això. La Política, no és que sigui necessària, sino que resulta imprescindible a l’hora de gestionar l’exercici del poder i per tant, de garantir una adequada convivència dins qualsevol comunitat o societat, en la que es preciï que la presa de decisions es fonamenti en la voluntat popular i en el respecte a tothom, però sobretot a les minories.

 

Suposo que era a la Universitat, en l’etapa d’estudiant de dret que en els primers cursos de Dret Polític ens explicàven allò que en Democràcia són bàsicament dos els sistemes electorals predominants en qualsevol sistema democràtic modern. El sistema majoritari i el proporcional. Aquest darrer és el nostre, el que ens serveix per escollir als representants a les cambres legislatives de l’estat espanyol, el Parlament de Catalunya, però també els ajuntaments. Basada en l’anomenada Llei d’Hondt, d’acord amb una prèvia atribució d’escons vinculat a la població per territoris en les cambres legislatives, però unificat en el cas dels ajuntaments, es distribueix la representació obtinguda en funció dels vots emesos,de tal manera que s’intenta afavorir, per una banda, a les formacions més votades, i per una altra, a fer que zones amb menys població vegin compensat amb representants polítics en detriment de les ciutats o conurbacions més habitades.

 

Ara, com cada quatre anys, assistim a un lamentable espectacle d’equilibris, suports, “venjances”,condicions inversemblants i el que volgueu, a l’hora de fer pactes per formar els diferents governs. I això, és especialment cridaner, a banda de sensible, en el cas dels ajuntaments. És quan ens adonem que, per evitar que aquest o aquell sigui alcalde o alcaldessa, n’hi ha un que, potser amb un sol representant, pot evitar que el que ha resultat més votat esdevingui el nou alcalde o alcaldessa. O que es puguin ajuntar formacions tradicionalment enemistades i del tot incompatibles des d’un punt de vista ideològic per evitar que qui ha estat més votat acabi gestionant els afers municipals. D’exemples en tenim molts i diversos més lluny o més aprop. I també és evident que el paper ho aguanta tot i per tant, tot es pot justificar d’una manera o altra. Però, no em negareu que qui guanya les eleccions ha de tenir dret a esdevenir l’alcalde o l’alcaldessa. I penso que aquest és un canvi imprescindible en el nostre sistema electoral. El que guanyi, ni que sigui per un sol vot, ha de poder ser l’alcalde del municipi. A partir d’aquí, negociem el que calgui amb qui faci falta, però aquest hauria de ser un element prou clarificador de que el o la més votada ha de ser el proper alcalde. De fet, el legislador, en el seu moment, ja va insinuar aquesta circumpstància, en el benentès que el cap de llista de la formació més votada esdevindrà l’alcalde encara que hi hagi qui el superi en vots en el ple d’investidura, sempre que no obtingui la majoria absoluta en el plenari. És a dir que, pensant en el nostre poble, si l’Oriol Lozano obtingués el vot només del grup d’ERC (sis) i un altre candidat n’obtingués vuit, l’alcalde seria l’Oriol. Per tant, perquè no sigui l’Oriol Lozano l’escollit, l’altre candidat hauria d’obtenir nou vots en el plenari, ja que el total de regidors en el nostre cas és de disset.

 

Un altre plantejament és el del sistema anomenat Majoritari, que funciona amb prou eficàcia en el nostre veí del nort. A França, a banda que els mandats no són de quatre sino de sis anys, la qual cosa també garanteix unes majors possibilitats de desplegar el pla de Govern compromès, també existeix el règim de segona volta, que comporta que, per molts grups o candidatures que es presentin, són dos els que s’acaben imposant, els quals normalment han rebut el suport de les formacions que han resultat descartades en la primera volta. I això, al mateix temps, també suposa que de les dues llistes que s’enfronten en segona volta, la més votada serà qui es farà amb l’alcaldia.

 

A mi, què voleu que us digui. Em sembla que aquest sistema vigent a frança seria una molt bona garantia d’estabilitat política, al menys a nivell municipal. Només crec que ens manca un nou graó de perfeccionament democràtic, del que tothom parla però cap partit hi està interessat. Es tracta de les anomenades Llistes Obertes. Això, que a l’hora de votar obligaria als electors a fer el que ja fem quan votem per a la cambra legislativa més inútil creada mai a l’Estat espanyol com és el Senat, és el que caldria fer quan anem a votar per l’alcalde del poble. Així, la persona més votada, que més s’hagués marcat a les butlletes seria l’alcalde. I aquest ja s’espabilarà a formar el seu govern amb la resta de representants escollits amb independència de la seva ideologia.

 

Potser sí que penseu que estic filosofant massa. És de les utopies que el món ha avançat. I depenem només de nosaltres. Això d’aquest nou Grup creat per en Jordi graupera amb el suport de l’ANC, (Primàries per la república), nés un bon exemple de com aplicar el mateix sistema a les eleccions municipals. Llàstima que aquest “invent”, al final, només haurà servit per dividir encara més el vot independentista i no per aconseguir una sola força unitària independentista. Però això, ja és un altre tema!