diumenge, 29 de setembre del 2019

PLE MUNICIPAL SETEMBRE 2019: RECUPERANT EL TEMPS PERDUT!

Dijous passat es va celebrar el Ple ordinari a l’Ajuntament corresponent al mes de setembre. Escoltant-lo per la Ràdio, va resultar insuls i gairebé inhumà! Va començar a les set de la tarda, i amb la necessitat de fer un parell de pauses, com mai abans s’havien hagut de fer, va finalitzar cap a tres quarts de dues de la matinada! Jo, quan van ser les dotze tocades, ho vaig deixar estar, limitant-me a contactar amb amics i coneguts perquè m’expliquéssin com va acabar la “pel·lícula. De fet, si pensem una mica, entenc que resultés fins i tot necessari fer-ho d’aquesta manera. I és que, calia recuperar el temps perdut durant anys i anys de majories socialistes i, perquè no dir-ho també, espanyolistes, que han impedit d’una forma reiterada tirar endavant amb iniciatives que sí han estat aprovades a l’immensa majoria d’ajuntaments catalans. Així, a banda de les qüestions pròpies del dia a dia de l’Ajuntament, que ara comentarem, calia posar damunt la taula qüestions de gran importància i que ja han estat aprovades a pràcticament vuit-cents ajuntaments del país. Com l’adhesió del nostre consistori a l’AMI, Associació de Municipis per la Independència, la col·locació d’una estelada amb vocació de permanència al castell de Plegamans, o d’una pancarta amb la paraula “Llibertat” i el corresponent llaç groc col·locats al balcó de la casa consistorial, una moció en suport dels presos polítics catalans, els exiliats i represaliats exigint la seva posada en llibertat i el retorn respectivament, moció a favor de la sobirania fiscal instant a que l’ajuntament, quan sigui tècnicament possible, liquidi els impostos a l’Agència Tributària catalana i no a l’espanyola, o una altra demanant l’eliminació de les delegacions i subdelegacions del govern espanyol a Catalunya. Totes aquestes propostes van ser presentades, o bé pel Govern municipal que l’integren els grups d’ERC i JxP-siP (la majoria), o bé pel Grup de Primàries per la república, la majoria d’elles, normalment les presentaven uns amb l’adhesió dels altres o l’altre. Em va cridar molt l’atenció, (potser massa) una mena de bel·ligerància, que considero del tot innecessària, del propi Alcalde i en general dels representants d’ERC cap a l’única regidora de Primaries. No ho entenc. Sobretot, quan es debatia sobre la pancarta al balcó de l’ajuntament amb la paraula Llibertat, que des de Primàries, i en això penso el mateix, es defensava que el text seria millor que digués: Llibertat presos polítics, exiliats i represaliats. El debat sempre es bo, però acabar retraient a Primàries el fet d’haver-se presentat a les eleccions municipals amb la bandera de la unitat, dividint més el vot i a sobre deixant anar que potser el que hi havia era un excés de protagonisme per part de la persona que encapçalava aquella llista, em sembla una mica de falta de respecte als més de quatre-cents electors de Primàries. No cal pas que us recordi que jo no era partidari tampoc d’una llista més en el terreny independentista. Però, ells així ho van decidir. Atacarem ara a la CUP per presentar-se a les eleccions espanyoles del 10N? Dividiran encara més el vot independentista o potser el d’aquells que de sobte demanaran unitat perquè això els perjudica?

 

Dit això, cal deixar clar que el ple es va desenvolupar amb total respecte per part de tothom, amb lleialtat  i debat democràtic. Si tot plegat es va allargar tant, va ser perquè, des dels grups de l’Oposició, que recordem són PSOE, Ciutadans i, encara que sembli mentida, Primàries, es va demanar en Junta de Portaveus que a cada proposta hi hagués debat de set minuts en un primer torn i de tres en el segon. Si això ho multipliquem per quinze mocions, ja sabeu per quina raó el plennari va acabar gairebé a les dues de la matinada!

 

Encara en el terreny independentista, es va aprovar també que el parc que s’està acabant de construir a la zona del Mas Pla rebi el més que merescut nom de 1 d’Octubre! Penseu que totes aquestes mocions, com també la denominació d’un parc o d’una plaça del poble a la data del Referèndum d’Independència, són propostes que durant els dos anteriors mandats, es a dir, des del juny de 2011, ja s’havien presentat en més d’una ocasió. Per això dic que ara s’ha hagut de recuperar el temps perdut!

 

En el terreny de les mocions, van ser també d’altres temàtiques les que van conformar l’ordre del dia d’un plenari de trenta punts. Una en suport de les ONG que treballen al Mediterrani pel salvament de víctimes que escapen de la misèria i la persecució. Moció exigint a Endesa que deixi d’amenaçar a les famílies vulnerables amb tallar la llum si no s’abona el deute pendent i perquè s’apliqui la llei 24/2015 contra la pobresa energètica i l’emergència habitacional. La moció que cada any veníem presentant de Suport al Correllengua, en aquest cas per a l’any 2019. Els socialistes van presentar també mocions: Una pel restabliment de la memòria històrica dels palauencs assassinats pel franquisme. Una altra a favor de revertir la “greu” situació financera de les Universitats catalanes (ho diuen els que potser podrien fer alguna cosa per dir-li al seu cap Sánchez que cumpleixi amb les lleis i l’Estatut d’Autonomia i aboni tot el que deu a la generalitat de catalunya). I una moció d’aquelles que es presenten quan et saps minoritari i que no pots lluitar contra l’evidència, com és la de garantir, segons ells, que per això s’hi va adherir el grup de C’s, la neutralitat de l’espai públic i el respecte al pluralisme polític.

 

Sabeu què passa? Que el debat era sempre el mateix. Que si vosaltres dividiu, que si això no representa la majoria…, i què voleu que us expliqui que no sapigueu! Però, aquest debat, repetit quinze vegades i fins a quarts de dues de la matinada!

 

El cas però, és que ara ja hem recuperat el temps perdut amb governs poc respectuosos amb el sentir de la majoria social palauenca i plegamanina. Ara toca governar l’Ajuntament, que feina hi haurà i no serà pas cosa fàcil!

 

Per això, també van ser molts i ben diversos els punts tractats a la part inicial del Ple, que sí toquen del tot aspectes de tràmit d’enorme transcendència per a tots nosaltres. Així, dos punts urbanístics que tocava aprovar definitivament, provinents d’una mena d’extranyes presses socialistes de final de mandat, relatius a suposats errors materials del POUM de les zones de Pedra Llarga i can Llonch, que si voleu més informació, podeu consultar la meva crònica del Ple en aquest bloc del mes d’abril passat. També fou aprovat un sempre necessari, que tocava renovar, Pla de prevenció d’Incendis Forestals i protecció i manteniment d’espais i camins rurals, habitualment redactat per tècnics de la Diputació de barcelona. Es va aprovar, finalment, i és clar que en això també s’ha notat el canvi de Govern, la creació de dues noves places o llocs de treball municipals, com és la del responsable de Recursos Humans i la de Tècnic Jurídic del consistori, adaptant-se la plantilla municipal al nou organigrama conseqüència d’aquesta aprovació.

 

La Regidora socialista Carme sanz ha presentat la seva renúncia al càrrec, provocant que s’hagi de votar que pugui ser substituïda per la següent a la llista. Vagi des d’aquí el meu més sincer suport i reconeixement a la persona de la Carme sanz i la seva dedicació i capacitat de treball absolutament innegables, més enllà de les sempre saludables discrepàncies polítiques.

 

D’altra banda, fou aprovat, també definitivament, el Reglament de Participació Ciutadana, acordat per la unanimitat de les forces polítiques de l’anterior consistori a les que s’han incorporat algunes modificacions de caràcter tècnic proposades des del corresponent departament de la Generalitat.

 

Deixo pel final l’aprovació que es va portar a Ple sobre l’acord entre l’Ajuntament i un treballador municipal, concretament l’Inspector Cap de la Policia Local, Xavier Virgili, pel qual retira les reclamacions encara en marxa contra el consistori, l’anterior Alcaldessa, teresa Padrós, i tècnics municipals, a canvi de rebre vint mil euros de les arques municipals per suposats danys morals. No diré pas que trobi malament l’acord. Menys jo que com advocat sempre intento resoldre els conflictes d’una forma dialogada i amistosa, evitant, sempre que sigui possible el manteniment de reclamacions, contrareclamacions, recursos i querelles. Ara es restitueix a l’Inspector al seu lloc com a cap de la Policia Local, d’on mai se l’hauria d’haver foragitat. En tot cas, cal exigir que faci la seva feina, que la faci bé i que s’estigui vigilant sobre la seva forma de fer i treballar, així com de tractar als seus subordinats. Consti que em sembla perfecte, essent molt però que molt necessari recordar d’on bé el mal. És conseqüència de la més que bruta forma d’actuar dels socialistes, i perquè no dir-ho, en el seu moment de la desapareguda ICV, amb el tema de la Policia, la seva modernització i professionalització amb la contractació d’un nou inspector durant el mandat 2007/2011. Els socialistes i ICV saben perfectament com per tal de fer mal políticament van utilitzar aquest tema. Em fa molta mandra, però segur que algun dia m’entretindré a fer memòria i explicar les raons del perquè es va arribar a extrems absolutament del·lirants en Política. Per què us penseu que els socialistes es van abstenir en la votació d’aquest acord? Ells són els primers interessats en tirar endavant amb uns pactes als que mai haurien pogut arribar si estéssin ells al Govern!

 

I agafeu-vos fort, que ens ve un mes d’octubre entretingut!!!

dijous, 19 de setembre del 2019

I QUAN EL MÉS CALENT ÉS A L'AIGÜERA

Si no aconseguim la independència, serà, només, culpa nostra! I quan dic nostra, vull dir, dels catalans. Perquè, n’estic segur que una gran majoria social d’aquest país, si ara mateix pogués votar sí o no a la independència, hi votaria a favor. Però noi, els detalls, els personalismes, les preferències de partit, els càrrecs, la butxaca, la cadira, les mal enteses tàctiques electorals, així com les constants “bronques brabucones hispàniques” que intenten (i aconsegueixen) espantar-nos, fan que el que ja podria ser una realitat, estigui encara molt, però que molt lluny.

 

Tots sabíem des del mateix 28A a la nit que es repetirien eleccions a espanya. Més encara des que els inocents seguidors socialistes cridàven allò de: “Con Rivera no!” I ara ja ho tenim. El proper dia 10 de novembre, se suposa que haurem de tornar a anar a votar per unes cambres de representació espanyoles que s’han demostrat del tot inútils i inservibles per a nosaltres.

 

Llegia dissabte a l’Ara un article que intentava analitzar això que anomenem Unitat. I arribava a la conclusió que al davant tenim dos tipus d’Unitats. Una, la del famós 80%, que aglutinaria a totes les formacions, entitats i col·lectius que defensen la lluita per les llibertats bàsiques, els drets civils dels pobles i les persones i, per damunt de tot, el dret a l’autodeterminació de Catalunya. L’altra, seria la Unitat que ajuntaria als partits, col·lectius, entitats i persones partidaris clars i ferms de la independència de Catalunya.

 

Realment, algú creu que és possible la unió de forces tant dels uns com dels altres? Realment, algú creu que serien capaços uns i/o els altres d’unir forces per lluitar junts i com un de sol per qualsevol d’ambdós objectius? Realment, algú creu que hi haurà algun partit disposat a renunciar a retribucions, indemnitzacions i/o privilegis que eleccions i composicions de governs en tota mena d’administracions comporta? Realment, algú creu que, ni tan sols hi ha possibilitat d’unir forces en l’àmbit ideològic? Són moltes preguntes que, si de veritat el que volem és la independència, serien relativament fàcils de respondre. Però, si ni la represió, ni les porres, ni els jutges i tribunals, ni el 155 i més han aconseguit unir-nos, realment algú creu que ara ho farem?

 

Si JxCat, ERC, la CUP, l’ANC, Òmnium, Front republicà i algun altre estiguéssin disposats a fer el que calgui per aconseguir la Independència, ja ens hauríem d’haver presentat junts a totes les eleccions hagudes i per haver i així bloquejar qualsevol iniciativa espanyola i tirar endavant pressupostos fent efectiva la república des de fa molt de temps. Si voleu, podríem estar només per l’autodeterminació i als anteriors hi afegim a Comuns, per allò del 80%, mireu com en serien de diferents les coses!

 

Ara tornem a tenir una gran oportunitat d’unir esforços per seguir bloquejant l’Estat espanyol fins que no s’avingui a negociar, ni que sigui perquè des de l’exterior se li imposa, l’opció d’un Referèndum acordat. Però, molt em temo que ni d’això serem capaços. Uns perquè, retornant a les polítiques del “peix al cove” volen practicar pragmatismes falsos propis d’altres èpoques liderades per Duran i Lleida i similars; i d’altres perquè, recolzant-se en justificacions estrictament ideològiques, per allò de les esquerres, no volen seure al costat de qui no pensa com ells en matèria social i econòmica. Així no farem República ni ara ni mai!

 

Sóc dels que pensa que, la Llei del Referèndum i la de transitorietat ja van ser clara i decididament aprovades pel Parlament de catalunya amb grans majories, diguin el que diguin. Sóc dels que pensen que, agradi o no, el referèndum ja el vam fer i el resultat va ser el que va ser. Sóc dels que penso que el Parlament de catalunya ja va votar i aprovar la Declaració d’Independència. Doncs, què ens cal ara? Publicar-ho al DOGC i tirar endavant, a partir del moment en que es faci pública la sentència sobre els nostres presos polítics. A les eleccions espanyoles no cal que s’hi presenti cap formació independentista. Un cop publicada i promulgada la declaració d’Independència, alliberem els presos abans no s’els tornin a emportar cap a espanya. Comptabilitzem els Mossos que es posin a disposició de la república, posem en marxa definitivament la ja existent Hisenda Catalana i actuem com un nou país independent en el concert internacional dels estats i les nacions.

 

Què sí, que tot plegat no estarà exemp de dificultats enormes, d’un clar embogiment d’espanya, del que volgueu! Però, ara és el moment. Aprofitem la debilitat dels nostres botxins per tirar pel dret. Que es barallin, discuteixin i que votin el que vulguin que, amb petites excepcions com determinats representants d’Unides Podem, la resta és tot del mateix. Pel que fa a catalunya, cap diferència entre PSOE, PP, C’s i fins i tot Vox.

 

Aquesta hauria de ser la reacció a la sentència, independentment de la lluita pacífica i no violenta als carrers, places, fronteres, ports i aeroports del país. Ara és el moment. Si no, també sóc dels que penso que la independència de catalunya ha entrat en un camí de no retorn i que per tant s’acabarà aconseguint. Però probablement haurem d’esperar a una nova generació que la farà possible amb una major convicció i capacitat d’unir esforços a tot nivell.

 

Si no passa res d’això, potser no caldrà molestar-se en anar a votar el dia 10 de novembre i trobarem maneres més interessants d’aprofitar aquell cap de setmana!

 

divendres, 6 de setembre del 2019

BEN TROBATS!

Sembla que les prop de mil cinc-centes entrades mensuals a aquest blog han baixat exponencialment al ritme de publicacions durant el mes d’agost. Sempre m’ha cridat molt l’atenció com és possible que tantes persones visitin aquest lloc web que, en molts casos, masses, constitueix una mena de teràpia de desfogament per a mi davant determinades situacions o sensacions personals. Si bé és cert que el mes d’agost durant molts anys encara tenia més inspiració per parlar dels temes que ja sabeu que m’agraden, enguany ha estat diferent. No sé si el fet d’haver-me apartat de l’activitat política a nivell municipal hi ha pogut influir, però certament la mandra m’ha envaït durant les vacances i és aquesta la raó per la qual no he publicat cap més apunt des de finals de juliol.

 

La veritat és que, recuperada l’activitat professional i el que entenem per normalitat quotidiana, sí que he tornat a sentir aquesta mena de necessitat d’explicar coses. Ara mateix, són molts i diversos els temes que em volten pel cap i sobre els que voldria reflexionar-hi. Per això, poc a poc aniré desgranant-los en els propers dies, setmanes o mesos. Parlaré de Dret, de Justícia, que no és pas el mateix encara que ho sembli. Parlaré de país i de l’irreversible camí empès cap a la independència per molt cansament que es detecti en les converses de amics i coneguts. Ara més que mai és l’hora del poble, de la ciutadania, de la societat en general. L’hora dels polítics i que les diferents administracions es posin al capdavant de les nostres reivindicacions, ja ha passat. Ara, veient les conseqüències d’allò hem de ser nosaltres els qui, més que mai, prenguem el carrer, les places i el país…, i que vinguin, que aquí els esperem democràtica, pacíficament, però convençuts que no podran amb nosaltres, que sabem que podem desbordar-los i acabar amb la seva prepotència, els seus tribunals i els seus exèrcits i policies. Em deia un amic aquest estiu una frase que cal interpretar en el seu sentit més metafòric: “No vull anar a cap més concentració, mobilització, a cantar o a fer no sé quina performance. Quan hagi de tornar a sortir, que sigui per anar a cremar….”. Doncs això, que ha arribat l’hora de desbordar i portar Espanya al límit. Només així ens en sortirem! I és d’això del que us vull seguir parlant. Però, també de Palau, com a persona, veí, ciutadà del municipi. I per què no, també de futbol, del barça i les seves vergonyes, tot esperant que s’acabi el mandat d’una directiva nefasta i que finalment s’incorpori un entrenador que sàpiga aplicar els nostres valors al camp sense manies. I sort que no ha vingut el “cantamanyanes” d’en Neimar!

 

L’estiu ha estat plaent, amb una calor fora de control, que només et permetia mantenir-te en remull si volies aconseguir un nivell d’estabilitat mental i emocional adequada. Enguany, amb les obres de renovació del Parc del dt Robert de davant de casa, amb la impossibilitat que els joves l’ocupéssin durant la nit, hem gaudit d’un nivell de silenci i tranquil·litat extraordinaris, que hem volgut aprofitar al màxim. Em preocupa el nivell de seguretat que pot comportar tantes cordes, pals, ganxos i tirabuixons que els socialistes ens van dir que la canalla demanava. Sort que, al final, la tirolina va anar a parar a un altre parc, que ara sembla que es veuran obligats a retirar. De la festa Major, com a ciutadà “privilegiat” que viu al centre, vam pensar que, amb una mica de sort, potser un altre any tot això tant bonic de les matinades, timbals i coets a les set i vuit del matí, ho aniran repartint pels diferents barris del poble. I com que preferia dormir una mica més de les dues hores que van del “chumba chumba a les Matinades, vam preferir tornar diumenge, participar una mica de l’ambient de festa del carrer, algun bon àpat amb amics, el rebujito del Centro Cultural Andalús, o el concert de jazz, sense jazz d’enguany del dilluns. De totes formes, esperem que de cara al futur hi hagi algun canvi substancial a la festa Major, ja que si no no cal ni que reparteixin el programa, doncs ja ens l’hem après de memòria després de tants anys amb els mateixos actes, grups, artistes i/o activitats. Ah, que és fruit de la participació? Perdoneu, que tot segueixi igual! Però, al menys, el castell de focs en memòria d’en Josep Maria Vilardell, el meu tiet Josep, potser que el dignifiquin una mica més i estigui a l’alçada del que ell va fer pel nostre poble!

 

I res, que tot torna a començar. I caldrà també restar amatents a l’activitat política municipal. Ara a participar en tots els actes de la diada, sobretot anant, si és possible amb les conviccions més reforçades que mai, a la mani de dimecres a barcelona. Després, restarem també molt pendents de si finalment el Govern independentista municipal porta al ple i aprova d’una vegada les mocions d’adhesió a l’AMI, la de la sobirania fiscal i la de declarar al rei espanyol Persona non grata al nostre poble. M’ha agradat que desaparegués la bandera espanyola del balcó de l’ajuntament, encara que només fos durant els dies de la Festa Major, o l’estelada al castell de Plegamans, amb l’autoexclusió dels dos regidors de C’s. Com m’ha agradat que els representants del PSC hagin seguit participant a tots els actes sense posar el crit al cel, entenent que la majoria social vol que les coses vagin així a partir d’ara. I, finalment, em preocupen els meus amics de Junts per Palau. Encara és aviat, però he tingut la sensació que la política comunicativa del Govern no ha mostrat un interès massa remarcable en fer-los sortir a la foto. Estem a començament de mandat i tot té solució. Però cal mantenir-se vigilants davant determinades actituds que en cap cas són innocents. També els aconsellaria que, per molt que ERC vulgui mantenir apartada a la regidora de Primàries (i ja sabeu la meva opinió contrària a que es formés aquella candidatura) des de JxP-siP cal que segueixin treballant per la unitat i comptant i col·laborant amb ella i el que representa d’ara en endavant!

 

Seguim!!!