L'OPORTUNITAT PEL NOSTRE POBLE DE L'ANOMENADA LÍNIA ORBITAL FERROVIÀRIA

Ja sabeu que això de la política (sí, sempre en minúscules), massa sovint consisteix en anar canviant de discurs i justificacions en funció de si el vent bufa d’un cantó o d’un altre i, sobretot, de què és el que més convé en cada moment, encara que això suposi dir tot el contrari del que fa quatre dies constituïa l’element vertebrador de l’exercici del poder.

 

Arran d’aquesta “novetat” que de cop i volta ha irrumput com a notícia principal en els mitjans públics i privats subvencionats per tal de justificar l’aprovació, sempre de fireta, dels pressupostos de la Generalitat de Catalunya, com és això de la “línia orbital ferroviària”, que ve a substituir el que no fa tant fou la base que condicionava l’existència del Govern Illa, o que fins i tot va fer-lo possible, com va ser l’assumpció total de la recaptació del IRPF per part de la Generalitat, després substituït per aquella mena “d’invent” del “Finançament Singular”, sí, que venia a no fer altra cosa que fer veure que, també a Catalunya disposaríem d’una mena de Concert a la basca o a la navarresa; doncs després de tot això, resulta que ara aquells magnífics i intrèpids negociadors. en tindran prou en que en el text dels pressupostos figuri un trist paràgraf on consti, si convé en negreta, majúscules i cursives, que el Govern de Catalunya es compromet a tirar endavant amb els estudis previs i aprovació del projecte d’aquesta mena de línia ferroviària que rodejarà tota la conurbació de l’àrea metropolitana, fent-la encara una mica més gran, per donar així compliment als somnis més humits de la progressia dels anys vuitanta, quan Pujol i Maragall es repartien el país entre ruralitat/burgesia i urbanitat/obrerisme. Sí, allò de Generalitat-Diputació, Teatre Nacional-Ciutat del Teatre, Catalunya Ràdio-COM Ràdio… i moltes més. I ara s’aprovaran uns pressupostos en els que ni la total recaptació del IRPF, ni el Finançament Singular, ni res del que ja sabien que no es cumpliria, serà important, per substituïr-ho per un compromís d’anar fent bullir l’olla afirmant que d’aquí a quinze o vint anys disposarem d’una línia de tren que cosirà i recosirà el territori de tal manera que, sense haver d’entrar a Barcelona, podrem anar per les principals ciutats de Catalunya que l’envolten.

 

Aquest projecte, que ja existeix des de fa més de vint anys, del que ja es van fer i publicar els corresponents estudis i avantprojectes, ja fou discutit i posat damunt la taula durant el mandat municipal 2007/2011. I aquí es recomanable recordar com aquella bona gent de CiU, sí, que es va atrevir a governar l’Ajuntament amb ERC i PP, es van enfrontar al seu o seus propis partits en contra del “Quart Cinturó”. Tant és així, que al considerar que no calia anar trinxant el nostre poble amb tota mena de vials i carreteres, calia apostar per aquesta mateixa proposta, que s’estava discutint a nivell nacional, en el que una de les opcions, es plantejava que aquest tren no només passés per Palau-solità i Plegamans, sino que hi tingués parada, en el seu pas per la línia procedent de Sabadell i Castellar del Vallès en direcció a Granollers. Com sabeu, aquesta l’ínia uneix les principals ciutats del voltant de la gran capital, des de vilanova i la Geltrú fins a Mataró, passant per Terrassa, Sabadell i Granollers, entre d’altres.

 

Actualment, sembla que la proposta existent passaria per Santa perpètua de Mogoda, on hi faria aturada, i no pel nostre poble. Però, caldria pensar que els nostres veïns del sud ja disposen de conexions de tota mena, entre les que hi compta una estació de Rodalies Renfe, cosa que Palau no té.

 

Potser sí que ara, aprofitant aquesta suposada gran força negociadora, mitjançant una força política que també governa P-siP amb una majoria molt folgada, seria el moment de fer servir tota aquesta influència per tal d’aconseguir que no es perdi l’oportunitat de disposar d’una línia de ferrocarril que ens conectaria amb les capitals d’ambdós vallesos i la resta d’àmbit metropolità que tanta falta ens fa a la vista del nostre gran potencial industrial,demogràfic i de serveis.

 

Si tot això és una proposta seriosa, que no hagi de quedar substituïda per alguna altra de compliment incert i a un termini encara més distant, caldria posar-hi ganes, incloure-ho en els programes electorals que vindran i, sobretot, treballar per fer-ho viable i possible!

 

COM QUEDA ARA LA SEGURETAT INTERNACIONAL?

Us deixo aquí algunes conclusions extretes del darrer butlletí del Catalonia Global Institute, respecte de la crisi generada pels atacs d’Israel i EEUU contra la República islàmica de l’Iran:

 

Esclata el conflicte de nou a l’Orient Mitjà amb la segona operació militar contra l’Iran en menys d’un any, després de l’acostament paulatí de les forces estatunidenques a la regió en coordinació amb Israel. Durant el cap de setmana van realitzar atacs sobre infraestructura militar i contra líders polítics i militars iranians, incloent el líder suprem Ali Khamenei, del qual el règim iranià ja ha confirmat la mort. Els objectius principals dels EUA i d’Israel són frenar parcialment o totalment els programes nuclears i balístics de l’Iran, reduir la seva marina i pressionar per un canvi de règim.

La resposta iraniana va ser immediata, amb llançaments de míssils i drons sobre Israel, bases nord-americanes al Golf Pèrsic, així com objectius civils a països com Qatar o els Emirats. La guerra planteja dues grans incògnites: el pla de sortida del costat del binomi EUA-Israel, i la capacitat d’Iran d’ampliar i sostenir el conflicte, tancant l’estret d’Hormuz o mobilitzant aliats regionals.

Per entendre per què la guerra era inevitable cal analitzar el context estratègic posterior a la guerra dels dotze dies (juny de 2025), el fracàs de les negociacions nuclears i la profunda feblesa de la República Islàmica.

Els objectius no assolits de la guerra dels dotze dies

La guerra era inevitable i, per comprendre-ho, cal atendre el resultat del darrer enfrontament directe entre les parts. Després de la guerra dels dotze dies del juny de 2025, va quedar clar que els objectius fixats per Israel i pels Estats Units —la destrucció del programa nuclear iranià— no s’havien assolit. Igualment, tampoc no s’havien complert plenament els objectius addicionals d’Israel relatius a la neutralització del programa de míssils balístics, mentre l’Iran es trobava en ple procés de producció i ja disposava d’un arsenal proper als 2.500 míssils balístics.

El fracàs de les negociacions nuclears

Les negociacions obertes entre els Estats Units i l’Iran per assolir un acord sobre el programa nuclear iranià difícilment podien prosperar. Les exigències nord-americanes passaven, en la pràctica, per la renúncia gairebé íntegra tant al programa nuclear com a bona part del programa de míssils balístics, una pretensió que Teheran no estava disposat a acceptar en cap cas, especialment en un context de màxima fragilitat del règim de la República Islàmica.

La profunda feblesa de la República Islàmica

En l’àmbit intern, la contestació és més intensa que mai, i el règim ha respost a les darreres mobilitzacions amb una repressió sense precedents que han causat desenes de milers de morts. En l’àmbit extern, la xarxa de proxies finançada durant anys per la República Islàmica ha quedat pràcticament neutralitzada per part d’Israel: la reducció de Hamàs i de la Gihad Islàmica a estructures de guerrilla arran de la invasió de Gaza iniciada el 2023; la decapitació de Hesbol·là; la caiguda de Bashar al-Assad el desembre de 2024; i els forts atacs contra els houthis el 2025 han deixat el règim exposat als atacs d’Israel i dels Estats Units. Si abans podia projectar dany directe sobre Israel a través dels seus aliats regionals, avui aquesta capacitat s’ha vist severament erosionada. A tot això s’hi afegeix la disponibilitat de l’espai aeri sirià, que atorga a Israel un avantatge estratègic sense precedents.

En aquest context, l’acceptació d’una renúncia de facto al programa nuclear era percebuda per la República Islàmica com una amenaça existencial.

L’objectiu israelià: canvi de règim

Israel no tenia interès a assolir cap acord i treballava activament perquè no prosperés. Des de la seva perspectiva, el canvi de règim a Teheran constitueix un objectiu estratègic central, atès que considera inviable qualsevol forma de coexistència amb la República Islàmica, percebuda com una amenaça existencial, en la mesura que la destrucció de l’Estat hebreu forma part dels seus postulats fundacionals i un fonament ideològic clau. En conseqüència, Israel pressionava els Estats Units per aprofitar la conjuntura de feblesa del règim i intentar assestar-li un cop decisiu, partint de la premissa que la seva mera existència, amb o sense capacitat nuclear, és inacceptable.

Els primers dies de guerra i les incògnites que planegen

Els èxits assolits pels Estats Units i Israel en els primers dies de la campanya són, ara com ara, incontestables. Tanmateix, caldrà seguir amb atenció l’evolució del conflicte. Si bé Israel està disposat a assumir un cost elevat per eliminar el que percep com una amenaça existencial, un eventual allargament de la guerra pot resultar molt més onerós per als Estats Units, que difícilment en poden suportar els costos polítics i econòmics en els mateixos termes.

L’Iran n’és plenament conscient i ha reaccionat amb el tancament de l’estret d’Hormuz i amb atacs contra infraestructures d’aliats nord-americans al Golf. Les conseqüències econòmiques potencials d’aquestes accions, així com eventuals baixes americanes, poden generar una pressió considerable sobre Donald Trump, especialment davant d’un sector de la seva base, de perfil aïllacionista, que qüestiona la implicació dels Estats Units en conflictes que no afecten directament els seus interessos. En aquest context, no és descartable que Trump es vegi temptat a explorar una sortida negociada en qualsevol moment, malgrat haver promès un canvi de règim.

Les dificultats objectives del canvi de règim

L’objectiu declarat de canvi de règim presenta dificultats objectives elevades, malgrat la profunda feblesa de la República Islàmica. El descontentament majoritari de la població no s’ha traduït en l’articulació d’una oposició estructurada i amb capacitat efectiva de presa del poder, tal com han evidenciat els diversos cicles de protesta, inclòs el darrer, el més massiu fins ara. La repressió sistemàtica del règim n’ha estat un factor determinant.

D’altra banda, una part significativa de la societat iraniana, tot i el cansament respecte del règim, manté una forta sensibilitat envers la sobirania nacional i pot percebre amb recel un canvi de règim impulsat des de l’exterior, especialment amb participació dels Estats Units. El record del cop d’Estat contra Mohammad Mossadegh el 1953, que va desembocar en la dictadura del Xa, continua pesant de manera rellevant en la memòria col·lectiva.

Les implicacions per a Rússia i la Xina

Rússia, que havia tingut un alineament estratègic important amb Teheran, especialment en matèria de seguretat, —per exemple, intercanviant drons per sistemes de defensa antiaèria—, ha mostrat, un cop més, la seva incapacitat d'ajudar un aliat clau, mentre es troba empantanada a Ucraïna. La pèrdua del règim de la república islàmica seria un cop molt dur, atès que la provisió de drons i míssils és ara mateix clau per sostenir la guerra a Ucraïna.

Pel que fa a la Xina, la caiguda de la República Islàmica seria important en termes estratègics: la seva mera presència obliga els Estats Units a mantenir una presència rellevant a l'Orient Mitjà. Sense ella, els Estats Units podrien centrar-se encara més en la competició amb la Xina a l'Àsia-Pacífic, fet que seria altament perjudicial per a les ambicions xineses en el seu entorn regional immediat.