diumenge, 26 d’abril de 2020

CANSAMENT

Em refereixo principalment al cansament polític, no pas al personal, tot i que la precarietat econòmica a la que ens pot arribar a sotmetre aquest Estat d’Alarma, potser acabarà desenvocant en una situació professional amb conseqüències gairebé irreparables. Però no serem pas els únics. Serem uns més dins la catastròfica dinàmica a la que aquesta professió, com tantes altres, es veurà abocada.

 

Quan parlo de cansament, em refereixo a la situació política, a la manera de fer i d’actuar d’uns i els altres. De la forma en la que hom es posiciona, sense justificació, sense raonament fonamentat, a favor d’uns o dels altres, només perquè es troba engullit per la més que perversa polarització dels posicionaments polítics, de l’excessiva ideologització de tot i per tot, d’allò del “Estàs amb mi o contra mi” sense admetre matisos de cap mena.

 

N’estic cansat de mentides sobre tantes i tantes coses que no ens quadren. Cansat que no ens diguin la veritat respecte de la manca de mascaretes, ara que, qui més qui menys, coneix a un o a l’altra que de cop i volta ha començat a fabricar i (vendre) mascaretes a dojo. Cansat de les xapusses d’un estat que compra material defectuós i sense homologar, però que, com si no hagués passat res, hi torna sense conseqüències. Cansat de la manca absolutament injustificable de tests per a tothom, que qui s’ho pugui pagar que s’ho pagui i qui no, que sigui a càrrec de l’Estat, voleu principi més d’esquerres que això? Cansat de les mentides dels ICOs que no funcionen, ni arriben els diners ni se sap quan arribaran. Cansat dels falsos ERTOs, que, ja siguin perquè els uns s’aprofiten de la situació per declarar coses que no són, o perquè els altres no tenen diners per pagar-los, la veritat és que no funcionen. Cansat que es miri a una Europa, que encara està més cansada que jo de veure com Espanya dilapida els seus diners amb autopistes sense cotxes, estacions sense trens, trens sense passatgers i aeroports sense avions…, que ara veu com se li reclama la mateixa solidaritat a la que sempre ha forçat a Catalunya respecte del sud de la península, però que no li funciona igual perquè allà, ja fa temps que li han vist el llautó a la pell de brau. Cansat que aquest pobre Govern de gestoria de poble en que s’ha convertit la generalitat, vagi decidint coses perquè siguin immediatament tombades per Madrid, però aplicades amb posterioritat, com si d’ells fos la proposta. Cansat d’escoltar a especialistes, que també déu n’hi dó el perduts que van, sense que el Govern de “mando único” els faci el més mínim cas. Que siguin degudament escoltats pel Govern català, sense cap mena d’eficàcia real per allò de la “autoridad competente”. Cansat d’escoltar cada dia unes rodes de premsa dedicades a la queixa permanent sense solució de continuitat. Cansat que no plantem cara d’una vegada, si realment som, ens considerem o pretenem ser un Govern efectiu. I també cansat de debats inútils entre nosaltres, que vol dir els independentistes. Ara ens perdem en imbecil·litats com si som o no som nacionalistes, si independentista vol dir una altra cosa… i ves a saber quantes bestieses més! Cansat, per tant, que cada dia ens anem empetitint una mica més. Cansat de gestos, com la d’aprovar uns pressupostos d’escala de veïns com si d’un gran projecte de país es tractés. Cansat que entre tots ens anem carregant cada dia que passa el procés cap a la independència que, per si fos poc, ho fem amb la gent que estava decidida a portar-nos-hi a la presó o a l’exili qui, a sobre veu impotent com la gent dels seus propis partits no fa res de res per posar fi a la seva injusta situació i rehabilitar-los en els seus llocs i càrrecs. Cansat de veure un President que intenta fer tot i més per tirar endavant el país, però que ell sol de cap manera ho podrà fer. Cansat de la gent, que es pren això del desconfinament com si d’una autèntica disbauxa col·lectiva es tractés, avui que ja han pogut sortir amb la canalla a fer el que els doni la gana al carrer. Cansat de……

 

Em veieu pessimista? Tothom tranquil. Sóc de mena optimista i em passarà i segur que ens en sortirem. Però, valguin les anteriors reflexions per aturar-nos a pensar en el que estem fent bé i el que no. I consti que parlo des de la no militància o adscripció a cap formació política, més enllà de l’independentisme que el meu pare em va inculcar de petit i que estic segur que mai abandonaré.

 

Sort però que al nostre poble, sembla que les coses estan millor. Diguin el que diguin alguns, sóc un autèntic defensor del Govern independentista que hi ha al nostre Ajuntament, més enllà de constatar que no he entès mai, com tantes vegades he comentat, la raó per la qual ERC no va voler integrar a la regidora de Primàries a l’equip de Govern. Potser algun dia veuran que sí que calia. Però, com que l’Oposició tampoc ha presentat batalla en el sentit tradicional del concepte en el combat polític, no han tingut ni la necessitat de plantejar-s’ho. Aquesta “pau” fa que des de l’equip de Govern es pugui treballar amb tranquilitat en els diversos fronts. Recordeu allò de quan Catalunya era considerada un oasi polític? Potser ara Palau ho sembla de veritat. I em remeto a les meves reflexions sobre gestos i gestió municipal que vaig deixar escrites ara fa quinze dies en aquest mateix bloc. I és que, sí m’agrada la política comunicativa de l’Ajuntament, el contacte personal i directe de l’alcalde, la gestió del Regidor Jordi Pujol, malgrat no tenir-hi competències, en la forma de treballar de manera participativa en tot el que es refereix als temes de Salut i Consum, en com el Regidor Ovidiu Popescu ha sabut treballar amb els comerços per intentar donar sortida en certa manera a les seves vendes a domicili, com amb d’altres iniciatives. I, com no, la fantàstica manera en que la Laura Navarro ha enllestit uns microcrèdits per als nostres comerciants, autònoms i petits empresaris, que sí ofereixen solucions de veritat a les gravíssimes conseqüències de l’estat d’Alarma en aquests col·lectius. I parlo d’ells perquè els conec, com ho podria fer dels altres a qui pràcticament no conec, més enllà d’en Jordi Plaza, amb qui vaig compartir feina i responsabilitats durant el mandat 2007/2011 i de qui en guardo un bon record.

 

Espero que la dinàmica municipal segueixi així. Sempre hi ha aspectes a criticar, però ho puc deixar per una altra ocasió. Si jo fos a l’oposició no em quedaria tant ample amb l’anunci aquest de destinar els imports que alguns grups reben en tant que grup municipal, a l’anomenat Fons de Contingència. Que ningú pensi que ara l’Ajuntament estalviarà diners amb això. Però, deixem-ho per més endavant si cal, perquè, més enllà d’un cert electoralisme en el que qui més qui menys s’hi veu abocat, les coses em dona la sensació que s’estan fent molt bé, al menys a Palau. Sempre és un consòl si ho comparem en el que passa a nivell d’autonomia (sí, he dit autonomia) i d’Estat espanyol. El que sí caldria revisar, per cert, són els barems en els ajuds d’urgència social. No pot ser que a l’hora de concedir determinades ajudes ens haguem de fixar en la mitjana d’ingressos d’una família en els darrers sis mesos. Estem davant d’una situació excepcional en la que moltes persones, famílies, treballadors, autònoms, etc, s’han trobat sense ingressos d’avui per demà; sense feina, amb la botiga tancada, el bar o el que sigui. El que sí podia pagar fins al 14 de març, ja no ho pot abonar a partir de l’endemà.

 

Sigueu bons, respecteu el confinament, feu cas de la vostra consciència i no us deixeu portar ni pels uns ni pels altres. Encara que no ho sembli estic convençut que ens en sortirem, i potser abans del que ens pensem!!!