diumenge, 31 de maig de 2020

PRINCIPIS FONAMENTALS PER A UNA NACIÓ PLENA (III)

 

Un cop constatat que les administracions exerceixen avui dia una actuació invasiva i

intervencionista, més enllà del que justifica el bé comú, l’interès general i el servei públic, i que en algunes ocasions esdevé un comportament hostil i de desconfiança respecte de les persones o que provoca unes despeses innecessàries. Lluny de convertir-nos en una societat cada cop més intervinguda, les nostres institucions haurien de ser un element coadjuvant de la societat i recolzar-la en el seu esforç pel progrés, generant confiança i col·laboracions entre els diferents sectors. Tota la vitalitat de la nostra comunitat aflora quan la societat pot desplegar les seves sinèrgies lliurement i, per contra, un excés d’intervenció administrativa comporta una Innegable decadència de les energies comunitàries. Contràriament a exercir una activitat subsidiària i complementària de la societat civil, l’administració ha adquirit un  caràcter reglamentista i obstaculitzador, que es manifesta en decisions adoptades sense consens ni debat social. La societat civil hauria de poder fer la seva feina en llibertat, sense pors, sense sentir-se ni mediatitzada ni intervinguda, i confiant en l’administració com a eina subsidiària i garantia última de la dignitat de les persones i del gaudi efectiu dels drets humans individuals i col·lectius.

 

 

CENTRALITAT

 

La centralitat també és una actitud imprescindible per a la nostra comunitat. Cal partir de la base que el progrés només es pot aconseguir des d’una posició d’efectiva centralitat. No s’ha de definir la centralitat com un espai geogràfic que ens situï a mig camí dels dos extrems, ni tampoc com un simple concepte de caràcter sociològic. Menys encara s’hauria d’acceptar l’ús i abús de l’equidistància com una etiqueta buida, destinada a confondre l’electorat i a justificar qualsevol comportament. Ben al contrari, la centralitat és una actitud, un tarannà constructiu, i es manifesta en la capacitat d’equilibrar el país, d’impulsar-lo, de conjuntar i aprofitar totes les seves energies, de ser útils a cadascun dels seus sectors, cohesionar-los i dotar-los de capacitat de diàleg i d’entesa. La centralitat és contraria a la radicalitat, en el benentès que la lluita per la independència de Catalunya en cap cas s’ha de considerar una proposta radicalitzada sino centrada, com a element cohesionador i per a la salvació de la llengua, la cultura, el dret propi i, en definitiva, la Nació com a estat.

 

En els darrers temps, a Catalunya, existeix una tendència a deixar de banda la

centralitat i a desertar-ne, cosa que ha allunyat els ciutadans de la política. Amb

l’apel·lació sistemàtica a un malinterpretat eix dreta/esquerra, venut com a

contraposició de bons i dolents, els diferents governs de Catalunya, han abandonat la

centralitat i la seva capacitat d’impulsar el progrés del país. Catalunya no pot anar bé si partits i institucions s’entesten a generar divisions inexistents i no s’esforcen a cercar, cadascú des de les seves responsabilitats i plantejaments ideològics, els elements de consens que retornin al país la confiança en les seves energies i que converteixin les institucions en un patrimoni comú de tots els ciutadans.

 

Conscients d’aquestes necessitats, cal oferir a la societat catalana els principis i l’ideari que suposi, per la seva defensa de les persones, de les famílies i de la societat civil, i pels seus valors humanistes i dinamitzadors de la societat, un referent de centralitat i de coherència.

 

La voluntat de construir, la capacitat per a dialogar, la consciència social, l’impuls de polítiques solidàries i de progrés efectiu, han de ser característiques de la actuació de qui pretengui liderar la nostra reconstrucció nacional. Només des de la centralitat, des dels valors, des de l’esforç conjunt, es podrà generar una imatge útil i positiva de l’activitat política i del compromís comunitari.

 

Així, cal donar resposta a totes les necessitats del país i cal adoptar les decisions necessàries, encara que siguin difícils o que resultin desagraïdes electoralment o que puguin generar impopularitat a curt termini.

 

I qui sóc jo per a fer aquests plantejaments? Ningú. Però m’ha vingut de gust compartir uns principis, uns pensaments que hom podria aprofitar com a base de qualsevol discussió política o ideològica a l’hora de posar les bases d’un nou Estat independent en forma de República, que entenc irreversible!