Hi ha moments en els que ens perdem en debats inútils, en crear conflictes artificials, en inventar motius de debat sense objectius clars, que, potser, i només potser, en gran mesura responen a interessos del tot perversos que, sota l’aparença de cercar una finalitat encomiable, no pretén altra cosa que la d’entretenir-nos amb discussions sobre “el sexe dels àngels”, que no fan altra cosa que dividir-nos, enfrontar-nos i, en definitiva, provocar que en cap cas poguem avançar cap allò que de ben segur tots coincidim en que cal assolir.
Aquests dies, tots aquells que des de fa tants i tants anys ens hem esforçat en crear les condicions perquè, junts, units, com un de sol, lluitem per la Independència de Catalunya, hem assistit atònits a l’enèssim enfrontament entre Junts i ERC, ara amb motiu de si cal actuar com un sol grup i amb un sol objectiu en el Congrés espanyol dels diputats. I com sempre, si un diu blanc, l’altre respon que res de res, que és negre, perquè la culpa és del primer, que ells ja ho havien proposat abans, i que si tú més!
Espanya, amb la seva represió, però també amb el saber-nos dividir i enfrontar entre nosaltres, ens fa ballar la seva música i es fa un tip de riure amb com de babaus arribem a ser. Hi va haver un moment, sobretot després de la sentència del Constitucional amb motiu de l’estatut d’Autonomia de Catalunya l’any 2010, que ni nosaltres ens crèiem aquella unitat que es va començar a desfermar als carrers. Es va iniciar una lluita, que va arrossegar als partits que s’han fet dir independentistes cap a la més que suposada creació d’unes bases que ens van fer creure que la cosa anava de debò. Vam arribar a unir esforços amb allò del Junts pel Sí l’any 2015, amb la consecució d’una majoria absoluta si hi sumàvem la CUP, qui, al final, amb l’absurd debat sobre dretes i esquerres, es va encarregar de trinxar tota possibilitat d’èxit sota excuses que cap independentista pot arribar a comprendre si ho analitza de manera objectiva i sense vicis ideològics invalidants. Que si ara enviem aquest President a la Paperera de la Història, que si no votem a l’altre, tot i saber que l’endemà entraria a la presó, i tants exemples podríem anar recordant, que es fa innecessari ni que sigui per evitar entrar en noves depressions.
Amb tot, mentre semblava que hom caminava de forma unitària, la realitat era molt diferent. No tinc gens de ganes de recordar situacions prèvies i posteriors al 1 d’octubre de 2017, on quan uns ens proposàvem fer determinades actuacions, els altres responien amb ultimàtums, condicions o contrapropostes inacceptables. I, sí, em sap greu, però estic parlant del meu poble, però que es venia produïnt a tots i cadascun dels municipis del país.
Hauríem de reflexionar amb l’exemple escocès, on un sol partit independentista aglutinava la lluita. Així, en el moment en que s’escindeix i comencen a aparèixer grupuscles per raons ideològiques o de plantejament, l’independentisme perd tota la seva força i la gran feinada portada a terme s’en va annòrris.
Llegia l’altre dia una d’aquestes enquestes que algú vagarós deu encarregar, sobre si una Catalunya independent hauria de disposar o no d’exèrcit. Algú pensa realment que podem arribar a l’independència amb un lliri a cada mà, que tothom serà amic nostre i que tots som bona gent? Com el famós debat sobre si s’ha d’aconseguir la independència només si aquesta ha de ser socialista o d’esquerres. O allò tant poc nostrat i repetit fins a l’avorriment, de la República Catalana. Qui diu que no podem ser una monarquia, com ho són els països amb gran solidesa democràtica, com Gran Bretanya, Bèlgica, Països Baixos, Dinamarca i tants altres? Que és que no venim d’una cultura i arrels monàrquiques? Que no volíem l’arxiduc Carles d’Àustria quan ens van ocupar els castellans comanats per un borbó francès?
Catalunya ha de ser allò que vulgui, perquè així ho ha de decidir el poble de forma democràtica. La independència no s’ha de plantejar en termes ideològics de dretes ni d’esquerres, com tampoc en termes de República o Monarquia. Sento parlar, i cada vegada em venen ganes de riure, d’allò dels “Valors Republicans”. Però, què vol dir Valors Republicans, pressupostos republicans i no sé quantes mandangues més? La república, com la Monarquia, pot emparar-se en valors i principis com; la Igualtat, la Justícia Social, la Participació Ciutadana, la Llibertat i, per què no, com diu la Constitució americana, La FELICITAT!
De tot el procés viscut a catalunya fins l’any 2017, de tota la represió posterior, de tota l’acció, o més aviat inacció, dels més que suposats polítics independentistes, de les seves absurdes col·laboracions amb els governs de Madrid, siguin del color que siguin, només es pot concloure que així no ens en sortirem. Que els que ens van portar a l’octubre del 17, ja no ens serveixen, que aquells partits tampoc, que els independentistes de veritat n’estem farts, que no volem més acords o pactes vergonyants, que a Madrid no cal anar-hi a fer ni a pactar res. En definitiva, que la força, com sí s’ha demostrat, la té el poble. I el poble deslliurat de polítics cercant càrrecs o influències malenteses i absolutament inútils. Necessitem algú que uneixi, que aglutini forces, que ens faci trempar amb els valors de la catalanitat, la nostra cultura, les nostres essències, que no podem baixar del burro amb la llengua i cal utilitzar-la amb tot i per a tot sense excepcions. Que ens hem de plantar, que cal dir prou i cal començar de nou, si convé des de zero, amb tot el que hem après del mal anomenat Procés i post-procés. Que la gent al carrer té molta més força que quatre polítics barallant-se i fent veure que negocien escorrialles. Que, si volem l’independència l’hem de lluitar, de forma tant pacífica com calgui i sigui possible, però des de la força de la gent i sense limitacions ni polítiques ni ideològiques. Aquell dia, el que ens plantem, ja tornaran a venir els partits a dir-nos que sí, que faran el que demanem, però aquell dia tindrem ben apresa la lliçó i no ens deixarem enredar. I tot això ho dic des del respecte personal que em mereixen els que han patit i encara ho fan ara, amb la represió, la presó o l’exili. Però cal superar aquell escull d’una vegada i tornar a començar amb la convicció que aquesta vegada ho farem nosaltres i no ho deixarem a les seves mans. Això requerirà temps. Però si ens mantenim ferms amb qüestions tant elementals com la llengua, la cultura, les tradicions i institucions pròpies, els nostres descendents veuran aquest país lliure i sense el jou espanyol que fa més de tres-cents anys que ens esclavitza i intenta aniquilar per tots els mitjans. Serà aleshores quan tocarà decidir si som més de dretes o d’esquerres, o si volem una República o una Monarquia!
