No us espanteu. Aquesta expressió és la que, amb onze anys d’edat, vaig sentir al cap d’uns mesos del 20 de novembre de 1975, dia en que va morir el criminal dictador espanyol Francisco Franco, en un acte organitzat per l’assemblea de Catalunya al que em va portar el meu pare, que va tenir lloc al que actualment coneixem com el Teatre de la Vila, que anys abans va rebre també la denominació de local de la Cooperativa, o el Centre Recreatiu. En aquell acte que, només recordo dos dels tres presentadors: Ramon Trias Fargas i Josep verde Aldea, reunien a un gran nombre d’assistents amb moltes proclames que no recordo pas, però el que sí em va quedar gravat per a sempre, és l’expressió repetida fins a l’extenuació: “S’ha mort el porc!!!”. I aquesta és la raó del títol de la present publicació.
M’ha vingut de gust, després de tant temps sense escriure aquí, i amb motiu dels cinquanta anys de la desaparició d’aquell infecte dictador, de recordar com vaig viure aquella jornada i les subsegüents.
20 de novembre de 1975. Colegio Espíritu Santo de la Once a Alacant. Centre escolar on em trobava intern junt amb més de dos-cents nens i nenes cecs des del 24 de novembre de l’any anterior, ens comuniquen la notícia de la referida mort, amb la conseqüència de la suspensió de les classes durant tota una setmana. Això va fer que el meu pare agafés el cotxe, sí, aquell cinca 1200 per venir-me a buscar a mes de sis-cents quilòmetres. Em va recollir a la tarda-vespre, i seguidament vam emprendre el camí de tornada, per unes carreteres que res tenen a veure amb les actuals, i que si no recordo malament, l’autopista en prou feines arribava a València des de Barcelona.
Aquell camí de tornada durant la nit, no va resultar gens farragós per a ell conduïnt al llarg d’hores i hores sense pràcticament aturar-nos. Fou un camí amb radiocaset al cotxe escoltant sense parar a Lluís Llach, Raimon, la Trinca…, i quelcom que també reservo ben present a la memòria: El discurs del President Macià de Proclamació de la República.
Res d’això em sorprenia. Sabia perfectament dels ideals clarament nacionalistes (així en dèiem aleshores) del meu pare, qui, contradint aquests plantejaments, formava part com a Regidor en representació de la Sección Sindical, a l’Ajuntament. Primer amb l’Alcalde Payola (el pare) i després amb en Josep Castells de can arimon. I allà, a l’Ajuntament, és on va aprofitar per aplicar subtilment algunes de les idees que defensava. Ell va fer que els noms dels carrers del nostre poble apareguéssin en català. Ell va fer que a la Festa Major, a banda de l’obligada bandera espanyola pels nostres carrers, també hi figurés la senyera catalana. Ell, com a Delegat d’Esports, és qui, juntament amb en Cisquet Truyols, i prèvia autorització del Club de Futbol Sant Andreu, presidit aleshores per en Josep Vivancos, demanéssin a aquell exjugador del barça, Mariano Martín, que tenia una botiga de roba esportiva a Barcelona, que elaborés les camisetes del Club de Futbol del nostre poble, que encara avui llueixen. Aquesta fou l’excusa perfecta per lluïr la senyera arreu del país, al·legant que es tractava dels colors del club i que res tenien a veure amb la bandera catalana.
Aquella època, vivia aquesta compartició del meu pare entre tasques a l’Ajuntament i reunions clandestines a casa, amb total normalitat.
Per això, aquella setmana de vacances escolars amb motiu de la mort del dictador, no fou pas un periode trist, sino ben al contrari, essent jo perfectament conscient del que podia dir i fer en públic sobre qüestions polítiques, malgrat la meva curta edat.
Amb tot el que està caient després de cinquanta anys, observem com tantes i tantes coses segueixen igual. Que ara hi ha qui es sorpren de situacions com les que han tingut lloc aquests dies a Madrid, quan nosaltres ja ens ho coneixem prou, sobretot des del 1 d’octubre de 2017 ençà.
Ni que sigui com a homenatge a qui em va inculcar les idees de catalanitat i de lluita per la independència de catalunya, he volgut recordar aquesta efemèride, ara que demà tornarem també al Camp Nou, on tantes i tantes tardes de futbol i reivindicació havíem compartit!
