L'INICI DEL FINAL DEL NO A TOT?

Fa ja unes quantes setmanes que, escoltant les cada vegada més insoportables notícies amb les que ens martellegen a tothora els mitjans públics i els subvencionats, vaig sentir a un polític del Parlament de Catalunya a qui mai votaria ni fart de vi ni de qualsevol altre substància que alterés la meva consciència, dir unes quantes frases encadenades que reflexen fidelment l’estat actual de les coses en una Nació deprimida i derrotada com la catalana, després que, amb la fugida massiva del 1 d’octubre de 2017, l’aplicació del 155 i la submisió perversa a la que ens hem anat avenint i acostumant, ens trobem actualment, sense solució de continuitat. El personatge en qüestió va dir literalment:

“La cultura del no s’ha instal·lat definitivament a Catalunya. I és que, amb “El perroflautisme contemplatiu” que es ve practicant des de les institucions del país, no anirem enlloc. Ni Hard Rock, ni aeroport. No ha tot! Portem deu anys amb el no. Nuclear no, però eòlica tampoc, per la contaminació paisatgística. Nuclear no, però solar tampoc perquè els parcs solars trinxen el territori. Indústria no, però turistes tampoc, que no ens agraden. Agricultura no, que és de terratinents. Intensiva tampoc, que contamina. De què dimonis volen vostès que es guanyi la vida la gent? Perquè del perroflautisme contemplatiu només podran viure els nens de papà. La resta de mortals d’alguna cosa haurem de guanyar-nos la vida!

Ni Hard Rock, ni quart cinturó, ni aeroport! Noves carreteres no, obres hidràuliques, tampoc, nous aroports, tampoc”.

 

Clar, tot dependrà del posicionament ideològic de cadascú, evidentment molt i molt respectable. Però el país no tirarà endavant només amb proclames feministes, ecologistes, igualitàries, integradores i ves a saber què, sense cap plantejament realista al darrere. Només cal que ens fixem en el sorgiment d’alguna idea per a fer progressar el país, o algun sector del mateix, perquè no passin ni “cinc minuts” que aparegui algun grup, grupuscle, plataforma, col·lectiu, (que potser estarà format per tres o quatre individus) convocant actes, manifestacions, recollint signatures o boicotejant el que sigui per tal d’evitar que allò tiri endavant.

 

Mireu, no he entès mai la raó per la qual no es poden tirar endavant instal·lacions d’interconexió entre conques de l’Ebre i les internes. Si som un país i ens el creiem, això no hauria de ser ni motiu de debat. Em recorda això allò del transvassament del Roine que va proposar el President Pujol, mira que s’en van sentir de grosses! Si apostem per energies renovables, alternatives i sostenibles, per què tanta oposició a tot? Quina és la raó perquè no volguem conexions viàries ràpides que millorin l’indústria i l’economia del país? De debò no es pot dur a terme una ampliació de l’aeroport per una petita reserva natural amb quatre ànecs, que poden ser objecte de superprotecció en algun altre lloc del territori? Són molts els interrogants que dia a dia tenim al davant per resoldre. Però sembla que preferim la bronca constant, que tant ens avorreix, que a tants pot portar a l’abstenció. Sempre amb allò del “I tu més”, que sembla que no tinguem remei. Convoquem eleccions sense pensar en la gent, només en si d’aquesta manera podré o no guanyar-les, o pitjor encara, en com puc perjudicar al meu contrincant.

 

El meu independentisme de sempre fa que em miri el panorama amb absoluta desolació. Això no ho guanyarem, no ho aconseguirem, amb les baralles, els insults constants, les marrulleries. Sembla que no haguem après res, que no sapiguem qui són els nostres veritables adversaris. És així com sí que trinxem el país, inclús el poble. La nostra llengua està més en perill que mai, després de voler-nos convèncer a nosaltres mateixos que la immersió lingüística s’estava practicant a les escoles, sense que mai hagi sigut veritat. Només em faltava escoltar els plens municipals i sentir que el castellà hi és més present que mai. Per si això no fos poc, veiem que, també des del Govern s’aproven mocions dels enemics del país perquè s’inclogui el castellà al lloc web municipal, i llegeixo avui les convocatòries de subvencions a entitats sense ànim de lucre publicades en català i castellà. Jo no ho havia vist mai fins ara!

 

Amb el no a tot permanent, mai avançarem cap enlloc. Però no només això, anirem retrocedint fins a ser una Rioja o un Múrcia més. Això sí, essent sempre els que més aportem i els que menys rebem. Però, tampoc es pot dir, que això és un victimisme mal intencionat i subversiu!

 

En uns moments en que hom comença a perdre l’esperança en que tot plegat es pugui revertir, s’ha encès la llum. Tenim unes eleccions que poden posar fi a tanta desídia. Es pot posar fi a un estat de coses fonamentat només en el titular, en la foto, en la mentida, en fer veure una cosa quan s’en practica una altra i en definitiva, en el no fer res. En la manipulació informativa permanent, tant aquí com allà com més enllà, que mai no ho havia vist fins ara. I és que, entre el no a tot dels d’aquí sota un més que fals progressisme, i el no que ve d’Espanya, al que sempre ens hem enfrontat, com creieu que podem tirar endavant?

 

Entre els qui voldrien que encara ens desplacéssim amb carros, que tampoc podrien ser tirats per animals, per allò del maltractament; els que proclamen falsos feminismes tot ensalçant l’islamisme més retrògrad; els que desde l’administració obliguen als petits propietaris a fer contenció de rendes del lloguer, renunciant a fer habitatge públic, o aprofitant els milers de pisos que entre tots vam pagar a la banca perquè al final fóssin totalment destroçats per okupacions delinqüencials, i els que només treballen per mantenir-se en el poder, assegurant-se la pagueta de final de mes per a no fer res i els del no a tot, penseu realment que podem avançar cap a algun lloc?

 

Segueixo somniant en un independentisme unit per assolir la independència i que no s’acolloni davant res ni ningú després de l’experiència acumulada. Però observo que ens seguim dividint cada vegada una mica més. I el que és pitjor, ens barallem entre nosaltres per qualsevol qüestió per poc important i transcendent que sigui. M’agradaria pensar que amb el retorn del President a l’exili això podria començar a revertir. Que comencem d’una vegada a anar junts només per assolir la independència. Un cop assolida, ja ens barallarem, ja ens discutirem i ja crearem vint-i-cinc partits i que el poble decideixi qui vol que el representi. Però ara, amb aquest panorama tant desolador, tant del “i tu més”, tant de si aquest és d’extrema dreta perquè ha dit no sé què i jo no m’hi ajunto, tant de temes tabús com la inmigració o el paper d’aquest o aquell col·lectiu.

 

No. Aquest no és el país que volem, i menys pel que vam sortir tots al carrer des de 2010 fins al 2017 i pel que vam arriscar la pell durant el referèndum del 1 d’octubre. Voldria pensar per tant, que es pot començar a entreveure el principi del final del no a tot!

 

DIA MUNDIAL DE LA RÀDIO. RECONEIXEMENT A RÀDIO PALAU DES DE LA "MEVA ALTRA MIRADA"

Avui és el Dia Mundial de la Ràdio. Amb motiu dels cent anys de la primera emisió radiofònica a Catalunya mitjançant l’EAJ1 a Barcelona l’any 1924, enguany es conmemora el Dia Mundial de la Ràdio d’una forma especial.

 

Com sabeu, tinc una especial debilitat per aquest mitjà, havent-me vinculat també, des de la mateixa fundació de l’emissora municipal de Palau-solità i Plegamans l’any 1989, a Ràdio Palau. Fou amb motiu d’aquella Fira Palau que els comerciants i entitats del poble orgànitzàven cada any entre els mesos de setembre i octubre. I allà, en aquell antic pabelló d’esports, i amb aquells estudis ubicats en el segon pis de l’edifici del carrer Anselm Claver 11, que cap a finals de la primera dècada d’aquest segle es va haver de refer i reconstruir per una suposada afectació d’al·luminosi, que van tenir lloc aquelles primeres emissions. I és que, en uns moments en els que no es disposava de cap tipus d’equipament per als joves del poble, la Ràdio fou l’element aglutinador d’un elevat nombre de noies i nois que, amb moltes ganes i sobretot il·lusió, ens vam posar a fer i crear una Ràdio d’una qualitat jo diria que envejable.

 

Recordo amb emoció tots aquells primers anys, aquells amics i amigues, aquells programes, aquella Unitat Mòbil amb aquelles conexions i retransmisions en directe de tota mena. Recordo com, entre tots, em van escollir com a encarregat, coordinador, director de facto, o digueu-ne com volgueu d’aquell grup de persones que tantes estones d’entreteniment, informació, i per què no, de servei públic, prestat al nostre poble, vam dedicar el nostre temps a la gent de Palau i a la de Plegamans.

 

Més tard la cosa es va legalitzar i sobretot professionalitzar. Amb gent del ram, que en sap de veritat i que ha fet de l’emissora un autèntic i veritable referent a nivell de Ràdios Locals de Catalunya. Però, hi ha quelcom molt important que s’ha sabut i volgut mantenir. I és el fet de seguir construint poble amb els col·laboradors, ja sigui particulars o com a entitats que segueixen fent d’aquesta Ràdio, la de Palau-solità i Plegamans, un element cohesionador i aglutinador de l’activitat social i cultural de la vila.

 

Em va fer il·lusió, un cop deixada la política local, poder tornar a col·laborar-hi. I em van donar l’oportunitat de fer aquest programa de converses tranquil·les i pausades per anar coneixent cada dilluns de 20 a 21h del vespre a diferents persones del nostre entorn, que també ens ajuda una mica més a entendre i comprendre amb major detall la nostra forma de fer i de ser com a poble. Tothom té coses importants a dir, i és bo que es coneguin. “Una Altra Mirada” és aquest programa que em manté unit a la Ràdio, que vol dir també al meu poble i a la meva gent.

 

Visca doncs la Ràdio, en un dia tant assenyalat com avui, i que em i ens pgogueu anar seguint escoltant, ja sigui en la forma tradicional o en la digital, com ho veniu fent, al menys pel que fa al programa “Una Altra Mirada”, des del 30 de setembre de 2019!

 

Us deixo aquí l’enllaç perquè pogueu accedir directament al programa i escoltar al convidat que més us plagui:

https://www.radiopalau.cat/pl3/programacio/programes/id30/una-altra-mirada.htm

 

LA INSTITUCIÓ D'HEREU A CATALUNYA

 

Tots hem sentit parlar en alguna ocasió de la institució d'hereu a Catalunya, com un dels símbols característics del Dret Civil del nostre país;  i més concretament en allò que es refereix a les successions per causa de mort.  I és que quan pensem en un hereu, és probable que a molts els vingui al cap la imatge del fill gran, que no filla, d'una família de pagès amb grans propietats, qui es fa amb la totalitat del patrimoni familiar deixant sense res, o només amb la Legítima als altres germans, esposa i demés membres de la família.

 

Això, tot i que mai ha estat regulat d'aquesta manera, sí que en canvi, ha estat la pràctica habitual a Catalunya fins fa relativament pocs anys al menys en el món rural. I l'explicació que podia tenir aquesta pràctica no era altra, que l'interès que sempre hi ha hagut en no dividir patrimonis i així poder mantenir íntegres les explotacions agràries i ramaderes, encara que fos en perjudici dels altres aspirants a una pretesa partició del patrimoni.

 

Tot i que qualsevol sistema successori serà criticable per una raó o altra, el cert és que en la realitat de les herències actuals al nostre país, ser hereu no significa precisament ser un beneficiari d'un gran patrimoni sense més;  ja que d'una banda, el cabdal hereditari es veu atacat amb força, diguin el que diguin, per la via impositiva, mitjançant l'impost de successions que cal liquidar duran els sis mesos següents a la mort del causant davant l’Agència Tributària de Catalunya;  i per una altra, per què ser hereu pot voler dir que el que es rep en una determinada herència no són més que càrregues i obligacions de suportar deutes o crèdits dels que n'era titular el causant, o persona que ha mort.

 

Ens podem trobar perfectament amb una herència que, per exemple, la conformi un patrimoni consistent en diverses finques les quals són atribuïdes a diferents persones que es relaten en el testament, i en canvi, sigui nomenat hereu una altra que, a la pràctica el que rep és un deute o l'obligació de pagar un crèdit del que n'era titular el causant.  És a dir, que ser hereu no vol dir necessàriament ésser el receptor d'un gran patrimoni;  tot i que, en general, quan s'institueix un o diferents hereus en una herència, aquest o aquests són els beneficiaris de la totalitat del cabdal hereditari;  tenint com a única limitació el pagament de la Legítima que cal comptabilitzar en una quarta part de tot el patrimoni successori.

 

Amb tot això, cal tenir en compte que qui posa més o menys límits als beneficiaris d'una herència no és un altre que el propi causant, és a dir, la persona que ha mort quan va atorgar testament.  És doncs, en el testament on les persones hem de decidir de quina manera volem que es distribueixi el nostre petit o gran patrimoni per a després de la mort.  I és que, si no s'atorga testament s'obrirà allò que legalment s'anomena la Successió intestada;  i és la llei qui determina com s'ha de repartir el mateix i de quina manera.

 

Convé doncs, que no ens refiem i que en cada moment de la nostra vida tinguem explicitat mitjançant testament què és el que volem fer amb el nostre patrimoni en el cas de mort, ja que la no previsió pot comportar conseqüències no desitjades per a nosaltres.

 

Jaume Oliveras Malla.

Advocat.

 

PARELLA DE FET O MATRIMONI

             

                    Més enllà de plantejaments estrictament religiosos, el que fa que una parella heterosexual home-dona, es decideixi per iniciar una convivència constituint-se en matrimoni mitjançant el casament, o amb unió estable de parella de fet; és una motivació purament ideològica o de forma de vida.

 

I és que, a la pràctica actualment i amb la cobertura legal existent, poques són les diferències que comporten les dues modalitats de convivències afectives.

 

D'ençà que al nostre país es va aprovar la Llei 10/1998 de 15 de juliol d'Unions Estables de Parella, posteriorment integrada i millorada en el Codi civil de Catalunya, s'han equiparat els tractaments legals a ambdues formes essent necessari afegir-hi les parelles homosexuals, que ja gaudeixen en l’actualitat de l’adequada cobertura legal tant pel que fa a la seva vessant matrimonial com en la unió estable de parella.

 Les unions home-dona no casades, així com les homosexuals entre homes o entre dones, únicament han de poder acreditar, en el seu cas, que estaven convivint com a tal mitjançant les proves que puguin aportar i que siguin admeses en dret.  Vol dir això, que han de poder demostrar que venien mantenint una convivència afectiva, d'un mínim de dos anys consecutius, per gaudir dels drets que la llei els atorga i que els equipara pràcticament al matrimoni casat.                  

 

La prova en qüestió, pot ser per exemple, el certificat de convivència i empadronament expedit per l'ajuntament del municipi on tinguin el seu domicili; o bé, acreditant la inscripció a algun registre d'unions de fet que els ajuntaments tenen oberts a aquests efectes i que tant poc s’han consolidat amb els anys, com també el que la Generalitat de catalunya disposa com a registre central d'unions estables de parella, o d'altres proves menors, com testimonis o d’altres...

 

En aquest sentit, la forma més aconsellable i adequada de constituir-se en parella de fet, és atorgant per part d'ambdós membres de la unió, escriptura pública notarial a l’efecte aprofitant la mateixa, per incloure-hi tots aquells pactes i/o disposicions de comú acord, que es pretén que regeixin durant la vigència d'aquella convivència;  establint-hi, a més una regulació de com s'hauria de procedir en el cas de cessament o extinció de la referida unió.             

 

Finalment, cal dir, que pel que fa a la resta de qüestions relatives a aquestes parelles respecte dels matrimonis, són pràcticament inexistents;  i una ruptura no consensuada de la vida en comú s'haurà de tramitar judicialment tal com la d'una separació o divorci matrimonial, amb els efectes que els són inherents. Per tant, la sentència a dictar, posarà fi a la relació de parella, i acordarà extrems com: l'atribució de la guardià i custòdia dels fills al pare o la mare; l'establiment de pensions d'aliments pels fills, o si és el cas, per l'altre membre de la parella;  pensions periòdiques compensatòries per desequilibri econòmic; repartiment dels béns comuns, o fins i tot, revocació dels poders que s'haguessin atorgat entre ells. I pel cas que no hi hagi fills menors i que ambdós estiguin d’acord en els efectes de la ruptura, des de 2015 es poden fer els tràmits amb molta més agilitat, acudint a la Notaria del municipi on s’ubiqui la vivenda familiar, atorgant la corresponent escriptura que comportarà l’inscripció del divorci en el Registre Civil, d’acord amb el que disposa l’actual Llei de Jurisdicció Voluntària.

 

Jaume Oliveras Malla.

Advocat.

 

EL CONSUM DE BEGUDES ALCOHÒLIQUES ENS POT CONVERTIR EN SIMPLES DELINQÜENTS

 

En moltes ocasions, hem sentit, a través dels diferents mitjans de comunicació, tota mena de recomanacions aconsellant-nos prudència a l'hora de conduir, i més, si hem de consumir algun tipus de begudes alcohòliques.

 

Però, la qüestió no es redueix simplement a considerar la nostra seguretat i la dels altres; és a dir, a vetllar per la salut i l'ordre;  ja que, en molts casos, el fet d'haver consumit, encara que sigui en poca quantitat, algun got de vi o una cervesa, ens pot portar a ser considerats com a presumptes autors d'un delicte contra la seguretat del trànsit, tipificat i castigat a l'art. 379 del vigent Codi Penal.

 

Diuen, i així s'entén des d'un estat social i democràtic de dret, que el dret penal té com objectiu últim la recuperació de l'individu que ha delinquit per a ser reinsertat novament a la nostra societat. I suposo que ningú de nosaltres quan està amb la familia o amics prenent-se una copa pensa en que allò el pot portar a cometre un delicte.  També es diu que l'element essencial per cometre un delicte és la voluntat de dur-lo a terme.

 

Doncs, tot això es posa en dubte, quan després d'un àpat amb un consum relativament normal de begudes alcohòliques o d'una trobada amb els amics, pugem al cotxe disposats a conduir-lo.  I, és que, ja no es tracte de si aquesta actitud posa en perill la vida dels altres o la seguretat del trànsit en general, sinó que, el que també està en joc són els nostres antecedents penals;  doncs, tot i que ens considerem plenament capaços de conduir el nostre cotxe, no vol dir això que com a conseqüència d'una maniobra no del tot adequada o d'una conducció fora de l'habitual, puguem arribar a ser considerats com a presumptes autors d'un delicte contra la seguretat del trànsit, el qual comportarà irremediablement la instrucció d'un procés penal, i prèvia la celebració de judici, la condemna a una multa considerable i a la retirada del permís per a conduir vehicles a motor d'entre un i quatre anys. Actualment, aquest tràmit es redueix a la celebració dels anomenats “Judicis Ràpids”, que vol dir que en poc més de 48 hores podem sortir del Jutjat amb una sentència condemnatòria. Això sí, si hem reconegut els fets i ens hem conformat amb la pena sol·licitada pel Ministeri Fiscal, aquella retirada del permís de conduir i aquella multa seran reduïts en un terç del que preveu el Codi Penal per aquest tipus de conductes.

 

Amb tot, cal saber que quan som aturats pels agents de l'autoritat i se’ns demana sotmetre'ns a la prova anomenada de l'alcoholèmia, ens podem negar a que ens l'efectuïn, però les conseqüències poden ser pitjors que la submissió voluntària, ja que en aquell cas, l'atestat policial informarà sobre indicis al voltant del nostre grau d'ingestió d'alcohol a la sang. Amb tot, mai no es pot descartar del tot que els agents policials ens puguin denunciar també per un pressumpte delicte de desobediència.

 

Finalment, si pensem que el resultat de la prova no coincideix amb les begudes realment ingerides, tenim tot el dret a exigir la realització d'unes anàlisis de sang de contrast, les quals mostraran definitivament i de forma exacte quins són els mil·ligrams d'alcohol per cada litre de sang.

 

 

Jaume Oliveras Malla.

Advocat.

 

EL TESTAMENT VITAL A CATALUNYA

 

El dia 11 de gener de 2001 va entrar en vigor la Llei 21/2000 de 29 de desembre, sobre els drets d'informació concernents a la salut, a l'autonomia del pacient i la documentació clínica.

 

Aquesta llei va culminar definitivament tot l'àmbit normatiu referit a l'ordenació del sistema sanitari de Catalunya;  doncs regulava aspectes tan cabdals com el dret a rebre una informació complerta i adequada de les patologies que afecten al pacient o usuari de la sanitat; o, la prestació del necessari consentiment davant determinats tractaments o intervencions, incloent-hi el que se n’ha anomenat Consentiment per Substitució;  o, també tot allò que fa referència a la documentació que ha d'integrar la Història Clínica de cadascú.              

                    

Però, en el que de veritat vull incidir, és en el que s'ha anomenat Testament Vital o Biològic, i que tècnicament rep el nom de DOCUMENT DE VOLUNTATS ANTICIPADES; essent Catalunya, el primer país del sud d'Europa que ho va regular i un dels primers de la Unió Europea.  Plasmat en la seva totalitat en l'article 8 de la llei, desenvolupat posteriorment en el Codi civil de Catalunya, es disposa que, aquest document s'ha d'adreçar al metge responsable, i en el mateix, la persona major d'edat, amb capacitat suficient i de manera lliure, pot expressar les instruccions a tenir en compte quan es trobi en una situació en què les circumstàncies que concorrin no li permetin expressar personalment la seva voluntat.

 

És a dir, que qualsevol de nosaltres pot manifestar anticipadament com vol ser o no ser tractat davant d'una situació de malaltia greu;  i caldrà, això sí, que s'expressi amb claredat què és exactament el que vol l'atorgant davant d'un determinat tractament o intervenció quirúrgica.  I és que, si no s'ajusten les circumstàncies que concorren a les exactament previstes pel pacient, s'actuarà sempre sota el criteri aconsellat per la pràctica clínica habitual en cada cas.                                

 

Podem, per tant, disposar que no volem ser sotmesos a tractaments agressius que comportin gran patiment;  o, que no volem ésser mantinguts en vida per mitjans artificials, etc.

 

El document de voluntats anticipades, s'haurà d'atorgar davant de notari, o bé, davant de tres testimonis dels quals dos no podran ser ni cònjuge, ni fills, ni pares, ni germans;  i tampoc que mantinguin relació patrimonial amb ell.  Així, també en aquest document es pot designar a la persona que es vol que actuï com a representant de l'atorgant en el supòsit que ell no pugui consentir personalment, essent aquest qui donarà les instruccions oportunes al metge o equip mèdic si s'escau, arribat el moment.

 

Aquest document haurà de ser lliurat, quan correspongui, al centre sanitari on és atesa la persona, al metge o equip mèdic responsable;  i s'incorporarà necessàriament a la història clínica de cada pacient; existint actualment habilitat un Registre de Voluntats anticipades on de forma automàtica es podrà consultar en el moment adequat el que aquell ciutadà hagi disposat.

 

A través d'aquest document es podrà:

 

lista de 4 elementos

· Determinar la destinació del nostre propi cos una vegada mort, podent fixar per exemple que es desitja ser enterrat o bé incinerat.

· Disposar que el nostre cos sigui donat a la ciència per a finalitats de recerca científica.

· Fixar el lloc en què es desitja que el nostre cos sigui enterrat o en el qual hagin de dipositar-se o abocar-se les nostres cendres.

· Autoritzar o no la donació dels nostres òrgans amb finalitats de trasplantaments a altres persones.

fin de lista

 

Pel que fa a les cures mèdic-sanitàries que es desitgen rebre pel cas de patir una malaltia greu i incurable, per exemple, es podrà establir:

 

lista de 3 elementos

· Per al cas que aquesta malaltia anul·li la capacitat natural d'entendre i voler del pacient, de manera que aquest no pugui per si mateix prendre les

decisions que el concerneixin, es podrà nomenar a un representant del malalt davant els professionals sanitaris, el qual serà l'encarregat d'adoptar les

decisions que procedeixin a cada moment, decidint els tractaments mèdics o pal·liatius que cal o no aplicar-se, tot això per descomptat a proposta i

sota la tutela i assessorament de l'equip mèdic corresponent.

· Nomenar fins i tot a un substitut del representant, per al cas que aquell no pugui exercir les funcions encomanades, sigui aquest el que adopti les decisions que calguin sobre la base de les voluntats fixades en el document atorgat.

· Determinar si es desitja, o no, rebre tractaments mèdics que prolonguin la vida quan la situació del pacient sigui ja irreversible.

fin de lista

 

Finalment, diu la llei que el testament vital no podrà contenir previsions contràries ni a l'ordenament jurídic, és a dir, prohibia de forma expressa l'eutanàsia activa, extrem aquest que finalment ha estat ja aprovat i legalitzat per les Corts espanyoles amb l’aprovació recentment de la Llei anomenada de l’Eutanàsia;  ni podrà anar en contra de la bona pràctica clínica.

 

Això, em fa pensar en que el pacient també s’ha de poder negar a signar qualsevol document de consentiment davant d'una determinada intervenció quirúrgica o tractament, que eximeixi de responsabilitat al metge, doncs, les exigències de la bona praxis mèdica ho haurien de fer innecessari.

 

 

Jaume Oliveras Malla.

Advocat

EL RÈGIM ECONÒMIC MATRIMONIAL

 

Tot allò que fa referència a la o les relacions econòmiques existents en el sí d'un matrimoni, també és objecte de regulació legal, com gairebé tot, en el món que ens envolta.

 

Quan una parella, home-dona, s'uneix en matrimoni;  aquí cal excloure les parelles de fet;  inicia a partir d'aquell moment una relació també econòmica, que serà diferent segons el lloc de l'estat on es casi, segons la procedència o origen dels que es casen, o, segons la seva pròpia voluntat.

 

Tots hem sentit dir allò de "a Catalunya hi ha separació de béns". Què vol dir això?

Doncs, que al nostre país, el règim econòmic del matrimoni és el de separació de béns;  la qual cosa significa que cada membre de la parella és únic propietari del seu patrimoni, és a dir:  del seu cotxe, pis, acció o part del compte bancari proporcional al nombre de titulars que tingui el mateix.  I que, per tant, ja sigui, abans, durant o després del matrimoni, ell o ella serà sempre titular d'allò que, dit en altres paraules, va a nom seu.

 

Aquest règim de separació de béns, fa molt senzilles les relacions econòmiques entre cònjuges, dóna llibertat a cadascú a disposar lliurement del seu patrimoni, i garanteix que aquest no es dispersi d'una forma excessiva. Evidentment, també pot comportar injustícies, com passa en tantes ocasions, quan un dels membres de la parella ostenta un patrimoni immens, i en canvi, l'altre no té pràcticament res.

 

També a Catalunya, existeix, com a institució provinent del dret romà, les capitulacions matrimonials:  que són aquells actes o contractes atorgats davant notari, pels quals ambdós membres de la parella, pacten de forma expressa com es regularan en el futur les seves relacions econòmiques i patrimonials, i com es farà la partició o liquidació en el moment de la dissolució de la societat conjugal.  Així, les capitulacions en qüestió, vénen a reduir les possibles injustícies abans esmentades; però sempre que hi hagi acord entre les parts.

 

Finalment, cal dir, que el règim econòmic de separació de béns és el vigent a Catalunya, sempre que en el moment de contraure matrimoni no es manifesti expressament una altra cosa, és a dir, que es vulguin sotmetre a un dels altres règims existents a l'estat espanyol, com són el de guanys -gananciales- i o el de participació, que ja seran objecte de comentari en una altra ocasió.

 

 

Jaume Oliveras Malla.  Advocat.