dissabte, 31 d’octubre de 2009

POLÍTICA I MITJANS DE COMUNICACIÓ

A continuació reprodueixo un article d'en Carles Puigdomènech publicat al Matí Digital, sobre quelcom que cal reflexionar amb profunditat donada la seva dinàmica expansiva i afectació, no només a nivell nacional sino també en l'àmbit més proper:


Política i mitjans de comunicació
Els polítics actuen segons un recte sentit del bé comú i condueixen les seves accions d’acord a la seva idea d’interès general. Els periodistes actuen segons un recte sentit de la veritat i condueixen les seves accions per garantir per sobre de tot el dret a la informació.
Aquestes afirmacions podrien ser una obvietat però de fet són una provocació. Una autèntica provocació. Perquè ni tots els polítics i periodistes són iguals ni cap d’ells viu en un paradís immune al partidisme, a la demagògia i al trepisme professional. I conceptes com bé comú, interès general, dret a la informació, dret a la intimitat tenen cert grau d’indeterminació, són percebuts amb subjectivitat, el seu perímetre és difús i hi ha zones de penombra on s’encavalquen i es generen conflictes entre diferents drets i interessos concurrents i a vegades contradictoris. Per això el judici que fem d’una determinada actuació, tant en l’àmbit del dret com de la ètica, o la informació que donem, no respon a simples operacions matemàtiques ni està a l’abast de robots. Ni podem per tant esperar que una norma o regla de conducta ens doni respostes i resultats universalment aplicables de forma automàtica. La realitat és massa viva i diversa i cal l’anàlisi essencialment humà, per adequar qualsevol judici a la justa mesura de les coses. Així mateix, les notícies que es publiquen passen pel subjectiu filtre personal, que de forma conscient o subconscient, les orienta en un determinat sentit.
Hi ha però una important diferència entre els dos col·lectius. Els polítics poden ser ridiculitzats, insultats i menyspreats. Els professionals que s’expressen a través dels mitjans de comunicació, en matèria política, en canvi són intocables. És cert que els polítics a vegades fan especials mèrits per rebre aquest tractament però també hi ha conductes en el mon de la comunicació que, més enllà del dret a la informació, que mai s’expressa de forma químicament pura, han de poder ser criticables.
Reivindico el dret de criticar a determinats mitjans i a determinats periodistes per clarament sectaris; no per defensar i escriure el que legítimament pensin, només faltaria, sinó per emparar-se en el dret a la informació per confondre-la amb opinió i per utilitzar la coartada d’una inexistent immunitat per obtenir uns objectius polítics que van més enllà de dita informació. Cap problema, que escriguin el que vulguin però que no es queixin i adoptin el posat de professionals immaculats i independents quan algú els retrata i situa políticament. I és que per sobre del dret a la informació: a informar-se, informar i ser informat hi ha el dret de les persones a que li expliquin la veritat. O al menys que es pugui conformar de forma mínimament objectiva el que creu que és la seva veritat.
Però ningú des de la política s’atreveix amb ells. I això passa perquè la classe política en general, i per injustícia d’alguns, ha perdut el respecte també dels mitjans de comunicació. El respecte personal i institucional, que és més greu. L’opinador amb columna diària, el redactor de política, el tertulià amb audiència, el director de diari poden dir impunement el que els dona la gana i cap polític s’atreveix amb ells. El principi “si no surts, no existeixes políticament” converteix en captius de determinats mitjans i periodistes a alguns polítics. El mercadeig de confidències i filtracions pot ser efectiu per guanyar quota mediàtica en alguna premsa afí però treu autoritat al polític que la practica davant el periodista que l’escolta; igual que el delit i obsessió per sortir a la foto cada dia, que en alguns casos ha arribar al ridícul i quasi pèrdua de dignitat.
Si un conseller de la Generalitat fos mínimament respectat políticament, s’hauria algú atrevit a publicar un sms seu ? Si es va fotografiar un sms del senyor Saura no era perquè el fotògraf hi tingués dret, sinó perquè aquest senyor no ha merescut la suficient autoritat institucional com per fer-ho impensable a ulls del reporter gràfic. Infantilisme polític reforçat és clar a més pel contingut del mail en qüestió.
En definitiva, ja que ningú ho diu, cal recordar també que en aquest suposat oasi català, on cada vegada surt més llot, no només alguns polítics sinó també alguns mitjans de comunicació i periodistes embruten les aigües com ningú. Salvant, és clar afortunadament, la majoria de polítics i periodistes, com a bons servidors de d’interès públic i el dret a la informació.