dijous, 24 de febrer de 2011

EL MEU 23 F

Ahir va fer trenta anys del cop militar contra la democràcia perpetrat per una colla d'energúmens descontrolats que, encapçalats pel Tinent Coronel Tejero, van ocupar, pistola en ma, el congrés dels diputats. I jo, a punt de complir disset anys d'edat, estant intern en un col·legi per a invidents, dels quatre que hi havia en tot l'estat espanyol, a alacant, vaig viure d'una forma especial aquella desgraciada situació i, per aquest motiu considero que pot resultar d'interès per algú aquest relat.

Havent perdut la visió a partir dels set anys, vaig ingressar en aquest centre escolar de l'ONCE que portava per nom Colegio Espíritu Santo, per tal de tornar a començar els estudis de primària tot i haver arribat a quart d'eGB a l'Escola Marinada del nostre poble. I això va comportar que finalitzés 8è de bàsica quan ja tenia els disset anys. I per tant, ben pocs mesos abans de tornar definitivament a casa i seguir estudiant, en aquest cas, en el centre d'Estudis Vidal i barraquer de Sabadell, amb una escolarització ja del tot integrada, vam viure amb intensitat uns moments que, qui ja es forjava des de lluny i gràcies a la influència del meu propi pare en el nacionalisme més convençut, va fer molt dur ja de soportar davant de determinades actituds que no li donaven la trascendència que va tenir realment.

Era la tarda del dia 23. Era dilluns, i estava en una aula amb l'únic amic de la meva promoció que va seguir els estudis com jo un cop sortit d'aquell excelent centre. Estudiàvem les nefastes matemàtiques per a un exàmen de l'endemà. De cop i volta torna el meu amic Gregorio a l'aula exclamant en veu molt alta: Ha habido un golpe de estado!

Jo, que, com ell, de seguida vaig saber de la gravetat de la situació vaig sortir d'aquella classe a la recerca d'un transistor per tal de seguir les informacions que s'anessin produïnt.

Estàven a la regió militar de la comunitat Valenciana, i per tant sota l'estat de Setge decretat pel General Milans del bosch.

Van fer marxar del col·legi a tots els mestres i cuidadors, aleshores anomenats auxiliars, i vam haver de viure tota una tarda nit més de dos-centes criatures d'entre 6 a 18 anys en un col·legi tipus internat i amb una tanqueta de l'exèrcit a la porta de l'escola!

això que explico, pot resultar molt però que molt increïble narrat d'aquesta manera, però, ja us asseguro jo que és ben cert. Nosaltres però, ho vam viure, per una banda amb molta angoixa, però, perquè no dir-ho, també com una gran aventura! Els grans ens vam cuidar dels petits, ens vam sentir responsables, ens vam convertir en l'autoritat dins de l'escola, i de veritat que, malgrat tot, sentiem una gran responsabilitat que pesava a les nostres espatlles.

El sopar ja havia estat preparat i no ens vam quedar sense, i com que a partir de primera hora del matí la normalitat es va anar recuperant, l'escola va seguir tot i que, evidentment, les classes van ser suspeses, i l'exàmen que, de ben segur hauria suspès, no es va portar a terme.

Vaig aconseguir trucar a casa, i em van comentar que tot semblava controlat, que l'alcalde Joan Payola havia parlat amb la guàrdia Civil de Caldes i que aquests van expressar el seu més absolut suport a la constitució i a la Democràcia posant-se a les ordres de l'alcalde com a màxima autoritat en el municipi.

el dia abans, el president Pujol havia visitat Palau de Plegamans per posar la primera pedra del que va ser l'escola Bressol Patufet.


els grans no vam dormir en tota la nit, i vam romandre davant el televisor i escoltant la ràdio; una ràdio que pel fet de trobar-nos a la tercera regió militar només emetia marxes militars i declaracions de l'estat de Setge imperant exortant als ciutadans a no sortir al carrer més de dues persones juntes i quedar-se a casa fins que la situació no es regularitzés.

L'endemà tot es va solucionar, i ara ho recordo gairebé com una anècdota de la meva joventut que encara em va reafirmar més en les meves conviccions democràtiques i catalanistes!