dimecres, 24 de setembre de 2014

FER EL JOC A ESQUERRA?

Recordo de ben jovenet, en plena adolescència, però sempre amb un clar interès sobre qüestions polítiques relacionades amb el sentit de País, de Catalunya com a Nació, o com a entitat política diferenciada, no ja d'Espanya, que també, sino de les altres comunitats, regions i estats del nostre entorn, com als qui defensàvem i lluitàvem per la nostra llengua, cultura i la recuperació de les institucions pròpies de Catalunya, així com lels principis de llibertat, amnistia i estatut d'autonomia, s'ens considerava catalanistes. I sembla que amb aquest qualificatiu tothom hi era ben rebut, perquè des de qualsevol perspectiva o plantejament es podia afirmar que hom era catalanista.
 
Arribats els anys vuitanta, ja vam començar a distingir entre aquest concepte poc clar, pel de Nacionalistes. I és a partir d'aquí, quan es comença a diferenciar entre forces polítiques nacionalistes i les que no ho eren, com per exemple, socialistes i PP, tot i que també s'hi podia incloure a formacions com ICV o similars. Era quan, al final de les jornades electorals al Parlament de Catalunya érem uns quants els qui ens dedicàvem a comptar si, en general, qui havia rebut més suports eren els grups nacionalistes o els altres, que no ho eren, ja que en cap cas consideràven Catalunya com a Nació, però sí que en general s'autodefinien catalanistes.
 
Molt sovint sento dir que Convergència, i per què no Unió, ha anat assumint el discurs d'Esquerra Republicana. Recordo moltes nits electorals i grans manifestacions dels vuitanta amb aquell crit que deia: "Pujol President, Catalunya independent"!. Per tant, dins d'aquestes dues formacions (i potser més a Convergència que a Unió) hi ha hagut des del primer dia, un gruix molt important del que avui anomenem Independentistes. Resulta que, malgrat que ERC també es definia molt sovint com a partit nacionalista, la necessitat de deixar ben clar que el que pretenem és marxar d'Espanya, ens ha fet oblidar el concepte nacionalista per definir-nos d'una forma directa com a independentista.
 
Les idees evolucionen i els partits també. La realitat del país i la seva societat fa que els plantejaments es vagin modificant. I és que, de la mateixa manera que als anys setenta i principis dels vuitanta els socialistes es proclamàven defensors del dret a l'autodeterminació dels pobles, ara ja ho han retirat definitivament del seu ideari, o només ho defensen en comptades ocasions, del tot interessades, com per exemple, per al Sahara o per a Palestina.
 
Si les idees evolucionen. Si el país avança cap a uns objectius, perquè la societat es mou majoritàriament en una determinada direcció, també els partits polítics s'han d'adaptar a les noves situacions i necessitats. Si als anys trenta del segle passat, es defensava la Confederació Ibèrica d'estats per tal de garantir el nostre ple autogovern, també ho és que ara els qui ho instàven, proclamen la "utòpica" confederació dels pobles i nacions d'Europa. I, partint de la nostra realitat nacional catalana, manifesten la necessitat d'una confederació a la qual s'hi ha d'arribar mitjançant el diàleg amb els governs espanyols.
 
Més d'hora que tard, s'hauran d'adonar que per arribar a una confederació amb qui sigui, s'haurà de partir de la plena sobirania que, es miri com es miri, només pot traduïr-se com plena independència política de Catalunya respecte de l'estat al que pertany per la força de les armes des de fa just tres-cents anys.
 
Per tant, a Convergència Democràtica sí que, a través del seu darrer Congrés va establir-se la necessitat d'assolir la plenitud nacional a través de la independència, però no ha passat el mateix, en canvi, pel que fa a Unió Democràtica. Però, tant en un partit com en l'altre s'evidència majoria de militants i simpatitzants que, d'una forma creixent, aposten decididament pels plantejaments independentistes com a única via possible per alliberar-nos d'un expoli fiscal, d'uns atacs a la nostra llengua, a la nostra Cultura i a les nostres institucions.
 
L'any 1984 vaig comprar la meva primera bandera estelada a una senyora de Sabadell que les cosia a mà. És des d'aleshores que sóc i em sento clarament independentista, acudint a tota mena d'actes i manifestacions acompanyat d'aquella estelada que seguirà amb mi fins que assolim els nostres objectius nacionals. Vaig iniciar la meva militància a Unió l'any 1992, i em sentia clarament independentista sense diferència en aquest sentit amb el que plantejava CDC.
 
El que em resulta del tot inacceptable és que algú pugui dir-me que anar a favor de la independència de Catalunya és fer el joc a Esquerra Republicana. Que és que té l'exclusiva de l'independentisme? Que no puc defensar els postulats humanistes, la doctrina social de l'església, els principis de l'economia social de mercat, la persona per damunt del tot, la família, etc si ´sóc independentista? Que no es pot ser de dretes o d'esquerres, liberal o progressista, alternatiu o superconservador si sóc independentista?
 
La resposta és que un país independent ho serà per la força de la gent. I gent amb tota mena de plantejaments ideològics que ara coincideixen en afrontar junts el repte d'assolir la independència de Catalunya amb l'objectiu de poder gaudir d'un país millor.
 
No faig el joc a ningú essent independentista. Seguiré defensant les meves idees i lluitant per la independència. Serà així, amb la claredat d'idees i sense dubtes sobre el que som i volem ser, que avançarem. En cas contrari, ens diluïrem!
 



This email is free from viruses and malware because avast! Antivirus protection is active.