dimarts, 11 d’abril de 2017

CAMINADA A MONTSERRAT

Feia anys que ho deia. sempre m'havia cridat l'atenció aquesta "Gesta" que
un grup de persones fan cada any, caminant els més de cinquanta quilòmetres
que separen Palau-solità i Plegamans del Monestir de Montserrat. Em cridava
l'atenció el fet que hi hagués qui gosava fer semblant "bogeria", i com que
m'agraden els reptes, els objectius difícils d'aconseguir..., després d'anys
d'anar repetint que: "L'any vinent segur que ho faig"! però..., mai
m'acabava de decidir. Però enguany, com que caminar ja m'agrada i feia un
temsp que feiem petites sortides pels diferents recorreguts (que n'hi ha i
de molt bonics) pel nostre poble, vaig decidir que, ara o mai!

La gent que m'envolten m'animava a apuntar-m'hi. Que si camines una mica
cada dia ja és suficient per tenir forces per arribar, que si el camí és
força arregladet, que si no tindràs pas problemes..., que si, va, que vinga,
a veure si t'animes! I, allà em teniu! Decidit a que, junt amb l'enric
Feitó, el Miquel Rovira i d'altres, em decideixo a fer la "caminadeta" en
qüestió!

Quan ho dic als de casa, crec que pensen que el grau de bogeria està
augmentant d'una forma inversament proporcional a la meva capacitat física
de fer un esforç d'aquest calibre. Però, quan tots ja portem uns quants dies
sortint a caminar, pujar a la Mola i el que faci falta, resulta que, també
els meus fills, la Mariona i l'Oriol, tenen clar d'apuntar-se a la gran
aventura. La Montse, la meva dona, segueix amb un grau d'escepticisme
elevadíssim davant l'increïble convicció de la resta..., i acaba sucumbint a
l'il·lusió que s'havia apoderat de nosaltres, si bé, tot i apuntar-se a
l'excursió, segueix convençuda que, sense suficient preparació i només amb
ganes i il·lusió, la fita esdevindrà inassolible!

Per tant, davant la sorpresa de propis i extranys, ja em teniu, a mi i, la
Montse i els nostres fills, a les cinc en punt del matí de dissabte passat,
davant de can Cortès, després de passar una nit d'insomni, pròpia de quan
s'inicien grans aventures fora de l'habitual. I un cop ja tenim el nostre
número pels controls que hi van havent al llarg del camí, el got i el
mocador identificatiu que ens faciliten la gent del Centre excursionista de
Palau que, juntament amb el de Caldes de Montbui, o penjant d'ells, són els
encarregats que això funcioni a la perfecció. I ja us dic jo que funciona i
de quina manera! Entre Caldes i Palau, més de cent-vuitanta persones sortim
dels dos pobles, caminant a una velocitat que ja va suposar el meu primer
esglai. Vaig pensar: "si tota la caminada l'hem de fer a aquest ritme, no
arribo ni a Castellar! A Sentmenat, concretament a can Vinyals, ens trobem
la gent de Caldes i Palau, passem pel primer control, descansem, mengem i
bevem una mica del que ens tenien preparat..., i torne-m'hi! Ara la
velocitat de la caminada disminueix (això també em tranquil·litza) però
comencem a fer camins amunt que provoquen els primers esbofecs. Detecto que
no sóc l'únic que bufa, i això em consola. Seguim caminant per boscos i
camins fins a una zona escarpada i de gran pendent amunt que, per primera
vegada em fa pensar en la possibilitat que això jo no ho podré resistir.
Però arribem a Sant Feliu del Racó, Hostal del Cim, esmorzem, descansem una
estoneta curta..., i sembla que torno a tenir les mateixes forces del
començament. Seguim caminant per plans i desnivells de tota mena i condició.
Boscos, urbanitzacions, pasem pel costat de la Mola on hi haviem pujat el
diumenge anterior. Arribem a Matadepera..., paradeta, beguda i seguim fins
al Pla de l'Obac on ens espera un aperitiu.

Aquí és quan el Ramon de Caldes, amb un sentit de la responsabilitat molt
superior al de la temeritat que hom deu pensar que estic cometent,
m'aconsella (suposo que gairebé suplica) que el proper tram fins a
Vacarisses m'el salti. que hi ha uns enormes desnivells vorejant barrancs
amb importants fondalades, amb un corriol per on només hi passa l'amplada
d'una persona, que és ple de pedres que rodolen de tal manera que podria
provocar una caiguda. Els nostres fills segueixen, però nosaltres ens saltem
el tram i esperem a la resta (i no som pas els únics) a la zona de l'Estació
de Vacarisses on dinem amb el que cadascú s'ha portat de casa, tot i que som
convidats a un exquisit pastís de formatge i cafè que també ens ofereix
l'organització. Quan són les tres de la tarda és quan arriba tothom i ens
posem a dinar. Tots em comenten l'encert que no hagi caminat aquell tram
doncs, els perills del terreny sembla que s'han fet evidents a tots els
caminaires.

Havent dinat, arriba la desbandada! Sí que hi ha un darrer control a
Monistrol, però, ja ningú espera a ningú. Tots amb la directa cap a
Montserrat!

em comencen a flaquejar les forces. Patim un petit ensurt abans d'arribar a
Monistrol, com a conseqüència d'una negligència meva, i només meva, a l'hora
de recolzar el bastó que portava i no asegurar-me l'estabilitat abans de fer
el següent pas, la qual cosa provoca una caiguda cap al barranc, sense més
conseqüències.

Arribem a Monistrol. Ja no puc més. M'aturo. Descanso. tinc clar que no puc
seguir. La Montse, que m'ha aguantat tot el camí, que ha aconseguit que jo
sortegés tots els obstacles haguts i per haver..., i que sense ella no
hagués arribat ni a l'Hostal del Cim, em diu: "Si hem arribat aquí, també
podem acabar d'arribar a dalt"! ella, la més escèptica, és la que m'està
empenyent! Em trobo amb d'altres que han decidit que no poden i que acabaran
de pujar amb autobús. Ja ha passat tothom. Som els últims i ens acompanya
(maig li podrem agraïr prou la seva ajuda i col·laboració, l'enric Feitó amb
els seus fills. Em torno a posar dret i dic: D'acord, pujo, però amb la
condició de fer-ho molt a poc apoc, i amb moltes petites parades. Seran
quatre quilòmetres d'enorme pujada pels rocs, caminots, graons
desproporcionats. Patiment. Suor, però convicció en arribar. Moments de
pujada a quatre grapes per les pedres fins arribar al darrer quilòmetre
encimentat, amb gran pujada però graons normals cada dos metres
aproximadament. Ja ho tenim...., però només puc caminar lentament.

Al arribar, una enorme emoció..., pels aplaudiments, pel com es valora el
que acabo de fer. Em cauen les llàgrimes, de la mateixa manera que ho fan en
aquest mateix moment d'escriure el relat del que va succeïr durant tot una
jornada de catorze hores de caminada a Montserrat inoblidables. Els meus
fills, com si res. Com si ho haguessin fet cada any. La Montse el mateix.
Però, és ella i només per ella que jo he aconseguit allò que feia tants anys
que deia que m'agradaria fer!

Ja sabeu que aquí no explico mai res de la meva vida personal. Només parlo
de Política. Però m'ha semblat un bon lloc per explicar tot el que sento i
el meu més gran i sincer agraïment, primer a la Montse, que tot el seu
esforç va ser només perquè jo pogués arribar a Montserrat, però també a
l'Enric, el Ramon i a tots els que em van ajudar!


---
This email has been checked for viruses by Avast antivirus software.
https://www.avast.com/antivirus