dissabte, 2 de gener de 2010

MENTRE UNS TREBALLEM PER LES PERSONES, D'ALTRES ELS HO POSEN BEN DIFÍCIL

La principal notícia per iniciar l'any és l'increment de tarifes dels serveis. És així any rere any i sempre per sobre del cost de la vida. En altres ocasions
s'ha dit que era per eixugar el dèficit, que creix i creix espectacularment cada any. Podríem dir-li la bombolla del deficit i esperar que no ens exploti
a la cara.

En any de recessió econòmica què tot el món ajusta preus, no es viatja i s'intenta salvar els mitjans premsa i televisió perquè no hi ha qui es vegi en
cor d'anunciar-hi, en aquest ambient de recessió, els serveis pugen les tarifes, el primer dia de l'any.

Poca-vergonyes és poca cosa. A Barcelona l' Ibi puja un 8,5%, les zones d'aparcament el 6,3%, els transports el 3,7%, la llum el 2,6% i així podria seguir
una bona estona però no us vull amargar l' inici d'any. Ja ho anireu descobrint en pagar les autopistes o les taxes municipals d'ajuntaments pretesament progressistes, defensors de no sé quina classe treballadora, i que, s'enriuen dels seus ciutadans apujant-los els impostos sense escrúpols ni vergonya.

Els serveis són la manera que té un Estat, o municipi per convertir-se en Estat Social. És la manera en què tots som solidaris amb les rendes més baixes i cedim part
dels nostres ingressos en forma d'impostos per sufragar el cost per a aquelles persones que no poden accedir al mercat lliure per obtenir aquest servei.

Fins aquí tots estem d'acord, o gairebé. El problema ve amb l'enfocament de determinats gestors administratius de segons quins indrets governats per la progressia imperant, que veuen en els pressupostos una bossa que cada any
li arriba nova i augmentada i que disposen de dotze mesos per a buidar-la. És una visió malaltisa i per això llanço la meva veu a demanar una gestió més
professionalitzada en el sentit empresarial de la gestió. I això inclou la privatització o externalització quan sigui necessari, que ja s'ha demostrat eficaç en moltes àrees
on l'administració pública no se'n surt.

Els pisos de protecció oficial ja són més cars que l'habitatge lliure en segons quins llocs. El mercat s'autoregula. L'administració de determinades poblacions i/o comunitats en canvi ens ho fa
pagar a tots.

No és el cas de l'ajuntament de Palau-solità i Plegamans, que en un exercici exemplar de responsabilitat, congela totalment els seus impostos, treballa eficaçment per aconseguir nous serveis i equipaments per als seus ciutadans i assoleix un nivell d'endeutament molt per sota del que es produeix en la major part de municipis catalans en temps de crisi.

Bon any 2010, de tot cor.