dimarts, 30 d’agost de 2011

EL PRESIDENT BARRERA, BALUARD DE LA NOSTRA LLIBERTAT

Ha mort el PRESIDENT HERIBERT BARRERA, un home treballador, capàç, tenàç, afable, bona persona, amb idees clares, que sempre va parlar sense embuts i sense mossegar-se la llengua. Ha mort un dels primers que va gosar parlar d'independència des dels inicis de la democràcia; una persona que ha posat sempre el país per davant dels seus interessos personals o polítics; una persona que ha apostat decididament per la unió de tots els nacionalistes i que ha parlat del perill d'aniquilació de la nació, la qual cosa va suposar haver-se vist apartat del seu propi partit.

Necessitem molta gent com ell per tirar endavant com a nació. Vaig tenir l'ocasió de conèixer personalment al president Barrera en la legislatura 1991/1995 en la que vaig ser Regidor de Cultura i Informació a l'Ajuntament de Palau-solità i Plegamans. Va ser durant el mes de novembre de 1992 quan, amb el també malaurat Magí Travesset vam organitzar un cicle de conferències a l'auditori de can Cortès amb motiu del recent aprovat conveni internacional de Maastrich que, en definitiva va constituir la base de l'actual unió econòmica, política i monetària europea.

Hi van participar quatre ponents: la sra. Concepció Ferrer, el Sr. Ferran Pont, el Sr. Jordi Portavella i el president Heribert Barrera explicant diferents aspectes del tractat i la seva futura afectació a catalunya.

Recordo amb emoció el dia de la seva xerrada. Recordo la seva amabilitat, el gran nivell intelectual a l'abast de molt pocs; la seva autoritat moral i la claredat en l'exposició. En acabar la xerrada, vam convidar-lo a sopar, a nivell personal al restaurant can Joan. I aquí vam tenir l'oportunitat de parlar d'una forma més íntima, parlant del nostre poble, la seva història, la raó de la seva denominació, i profundint més tard en aspectes de caire més nacional i de l'evolució del país.

Ja havia coincidit amb ell durant la manifestació en suport al president Pujol amb motiu de la intervenció del govern socialista a banca Catalana.

Ara, quan ens ha deixat, he topat amb aquest article d'en Quim torra al Matí Digital, que, com a homenatge, reprodueixo a continuació:


Ha mort el president Barrera. Desolat, només puc consolar-me pensant que pocs com ell representen el millor del que s'ha vingut a dir la generació republicana: esforç, compromís, cosmopolitisme, valors ètic, unit a un patriotisme cívic i a una radical defensa per les llibertats individuals i col·lectives.

En els temps de la pàtria errant, quan l'exili i la resistència interior ens van salvar alguna cosa més important que la vida, la dignitat com a poble, Barrera va destacar sempre per una tenacitat de ferro, per una fidelitat insubornable a la democràcia i a la llibertat.

Per la meva generació, que ratlla els 50 anys, Barrera ha estat sempre present, com un vell baluard que resistia el temps i et protegia de tota malastrugança, una roca de conviccions inamovibles on recuperar la confiança, un refugi on trobar consol a l'hora de les decepcions i les renúncies. Què serà de nosaltres, sense la seva determinació, sense el seu convenciment, sense la seva esperança?

Estimats lectors, em disculparan que recordi una conferència que vaig tenir el gran honor de fer plegat amb ell, el passat 14 d'abril, a la seu d'Òmnium.

En acabar la meva intervenció, el president Barrera va agafar el micròfon. Em va sorprendre la seva lucidesa, intel·ligència i elegància política de sempre. Sense papers i de manera impertorbable, va traçar en poc menys de vint minuts una tesi formidable del que hauria de ser una lectura contemporània dels fets ocorreguts fa 80 anys.

Per Heribert Barrera calia audàcia i lideratge. La mateixa que va demostrar Macià en aquella hora clau. Però audàcia cap a on? Doncs, naturalment, cap a la transgressió de la legalitat espanyola. Aquest va ser, per mi, el punt clau de la seva intervenció. Sota unes formes avellutades i afables, el president demanava ferèstega intransigència a cedir un mil·límetre en la conquesta de les nostres llibertats, coratge de no acovardir-se davant de totes les dificultats,la decisió de no capitular davant res ni ningú, ferma oposició i denúncia a qualsevol degradació del poder, voluntat de plantar cara, valentia per a la insubmissió i la transgressió.

No sé què sentirem a dir aquests dies que venen, no sé si caldrà recordar que el president Barrera no va votar la Constitució que ens té tancats a la gàbia, ni va dubtar en donar el seu suport al president Pujol l'any 80 per garantir un govern nacionalista, ni ha deixat de proclamar en tot moment que si “Si Catalunya vol ser una nació amb tots els ets i uts, forçosament ha d'aspirar a esdevenir un estat”.

Si mai algú us pregunta per què a Catalunya el tractament protocolari usa l'expressió “Honorable”, parleu-li del President Barrera. Ell i els homes com ell són els que donen sentit a la idea de pàtria, que ens interpel·len, que ens obliguen a continuar. Els estem perdent: Josep Benet, Joan Solà, Víctor Torres. La generació que va salvar la nostra dignitat va desapareixent. La responsabilitat del futur de Catalunya és nostra, no queden excuses.

Plora, Pàtria, els qui t'han imaginat i somiat lliure. Per tu han viscut. No els oblidis mai, perquè ells són el baluard de la nostra llibertat.