divendres, 12 d’agost de 2011

GRAN CARTA D'EN DURAN AQUESTA SETMANA ALS MILITANTS


Benvolgudes amigues i benvolguts amics,

Com ja podeu seguir pels mitjans de comunicació, aquest mes d’agost descansarem poc. Estem ja bolcats de ple a preparar la campanya de les properes eleccions generals. Aquesta mateixa setmana, dimecres concretament, vam tenir una primera reunió per anar perfilant el programa electoral, és a dir el que serà el nostre compromís amb la societat i, particularment, amb els nostres electors.

Al llarg de la setmana, però, més allà de la feina interna hi ha hagut alguns elements de notorietat mediàtica al voltant de CiU o de la meva persona que vull aprofitar per deixar clara la nostra posició. S’ha parlat, per exemple, d’un possible govern de concentració. Tot ha vingut a compte d’unes declaracions del president del Congrés, José Bono, que proposava un pacte entre el PSOE i el PP, tot i que no especificava si era de govern o no i si era amb participació de tots dos partits o no a l’executiu. Arran d’això, a banda de dir que jo m’havia sumat a la idea del govern de concentració, s’afegia que demanava que CiU fos present en aquest govern. I per acabar-ho d’arrodonir, es deia també que personalment em mostrava no només partidari que CiU fos en aquest govern, sinó que, a més a més, jo hi havia de ser com a ministre.

Doncs bé, que us quedi clar que no crec en un govern del PP-PSOE. Tots dos no han estat capaços de posar-se d’acord per pràcticament res. I quan ho han fet, ha estat per anar contra Catalunya, ja sigui no votant el pronunciament del Parlament català sobre la sentència de l’Estatut o la transferència de l’aeroport del Prat a la Generalitat, per posar només alguns exemples. Ara bé, si el que es tracta és de proposar pactes entre PP i PSOE, reivindico que hem estat els primers en demanar un pacte d’estat –per cert, el continuem reivindicant- que no es limités només al PP i al PSOE, sinó que hi fossin totes les formacions polítiques, almenys les que ocupem la centralitat de la vida política en el conjunt de l’Estat. CiU -i si m’ho permeteu jo personalment- tenim autoritat política i moral per reivindicar un gran pacte d’estat perquè la situació és molt greu. CiU hi pot aportar tot el seu bagatge i la seva clara condició de tercera via. Dit això, no és cap disbarat pensar que, si estem en la situació greu que abans esmentava, un govern de concentració pugui arribar a tenir sentit. N’haurem d’anar parlant.

Sobre la presència de CiU, o no, en un govern de concentració, s’ha volgut presentar les meves declaracions com a canviants i contradictòries. Fins i tot, un diari català parlava de la “yenka de Duran i Lleida”. Que jo digui que personalment no vull ser ministre no té res a veure amb que consideri que, si el “problema català” estigués resolt, seria bo que el catalanisme polític participés en el govern de l’Estat. Atenció!, no es tracta de participar per resoldre el “problema català”. Amb això no hi crec, sinó fer-ho si aquest problema estigués resolt, que és molt diferent.

Pel que fa a pactes, qui tornava a ressuscitar la por al PP com a únic argument és el dirigent socialista, Miquel Iceta. No penso dedicar ni la precampanya ni la campanya a contestar els adversaris, sinó a exposar el meu programa electoral i els propòsits i objectius de CiU. Però faig una excepció en aquesta ocasió. Només calia escoltar Catalunya Ràdio o Catalunya informació per comprovar com a cada informatiu es reiterava la consigna del socialisme català en boca d’Iceta: “CiU ja ha pactat amb el PP, arribaran a un acord de finançament i al final ens vendran qualsevol moto”. El mateix dia CiU havia presentat una enquesta en una roda de premsa llarga i havia parlat d’altres consideracions més enllà de l’enquesta, però als mitjans públics de la Generalitat de Catalunya els va interessar més la consigna socialista: “CiU ja ha pactat amb el PP”. Doncs bé, també sobre aquesta afirmació vull deixar reflectides un parell de reflexions. La primera és que en castellà diuen que “cree el ladrón que todos son de su condición”. Els socialistes estan tan acostumats a vendre motos que creuen que tothom pot fer el mateix. Amb l’agreujant que quan els socialistes “venen una moto” -per continuar amb la metàfora de Miquel Iceta– acostumen a vendre la dels altres i, a més, l’entreguen sense benzina, és a dir, amb el dipòsit buit.

Cal dir-ho d’una vegada: els socialistes han arruïnat Catalunya. El tripartit ha trinxat aquest país. I si ara cal reorientar i reajustar la despesa pública és per evitar que durant molts anys Catalunya no pugui aixecar més el cap. Si una família gasta el que no té, hi ha dues alternatives: continuar gastant si li presten diners hipotecant per anys el futur dels seus fills o estalviar, gastar menys, i privar-se de moltes despeses per garantir que les futures generacions de la família puguin subsistir amb dignitat. Això és el que s’està fent a Catalunya sense la complicitat i la coresponsabilitat dels qui han deixat el país com una era, que no són altres que el tripartit i, particularment, els socialistes.

Però continuant parlant de pactes, s’ha d’entendre d’una vegada que, en aquesta ocasió, no es tracta de si CiU pacta amb el PP o amb el PSOE o no ho fa amb ningú. Les properes eleccions les guanyarà el PP per majoria absoluta. N’estic més que convençut. I les guanyarà no pas per mèrits propis, sinó perquè en l’àmbit estatal els socialistes també han destrossat el país. I des de Catalunya no es tracta tant de si es pactarà amb els uns o amb els altres, sinó si d’una punyetera vegada trencarem el cicle que durant 30 anys ha marcat la història de la Catalunya moderna, que no ha estat altra que a Madrid mai, mai, les forces polítiques catalanes han tingut majoria. A principis de segle, durant la segona república, el catalanisme era majoritari. Des de 1977, a Madrid i en nom de Catalunya, són majoritaris els que tenen la veu i el vot llogat de ben antuvi i que no tenen, per tant, capacitat de defensar lliurement els interessos catalans a Madrid. Aquest és el gran dèficit de Catalunya.

Les properes eleccions són molt importants per a Catalunya. Més importants que mai. La gent està tipa dels socialistes i de Zapatero. Els socialistes han arruïnat el país però al mateix temps la gent sap i és conscient que el PP ha aixafat Catalunya quan ha tingut majoria absoluta i que tornarà a fer ara el mateix. Del que es tracta és que d’una vegada la gent que viu a Catalunya -parli la llengua que parli, vingui d’on vingui- pensi en allà on viu, on es guanya la vida, on pugen els seus fills. Si pensen, per tant, en Catalunya en aquests termes han d’entendre que cal trencar el simplisme que quan es vota a Madrid només hi ha dues opcions vàlides: el PSOE o el PP. No, les persones que viuen i treballen a Catalunya en tenen una altra: tenim la sort de tenir CiU. Una tercera via.

Acabo de llegir a la premsa que el candidat socialista demana al ministre de Treball, Valeriano Gómez, que prorrogui les prestacions d’atur a les persones a les quals se’ls hi ha acabat. Em sembla molt bé, tot i que òbviament la proposta feta per Rubalcaba té caràcter electoralista. Però jo afegeixo una altra petició al ministre de Treball: que d’una vegada deixi de bloquejar la tramitació parlamentària de la reforma col•lectiva, que permeti també la tramitació parlamenta de la reforma de polítiques actives, i que prengui alguna mesura per crear ocupació. Per exemple, que eximeixi de pagament de les quotes de la Seguretat Social durant un any per cada lloc de treball nou que es creï. O que es paguin 5.000 euros per cada persona que es contracti. En definitiva, a Rubalcaba ja li està bé que hi hagi aturats mentre vagin cobrant i considera que el fet que cobrin forma part de la política social socialista. Per contra, a mi el que m’interessa és que hi hagi menys gent que hagi de cobrar l’atur i més que tingui feina. De passada, rebaixarem l’import dels 30.000 milions d’euros que cada any paguem per subsidis d’atur, crearem més feina, més riquesa i més ingressos per a l’Estat.

Cordialment,
Josep A. Duran i Lleida