dimarts, 2 d’octubre del 2012

NO ÉS HORA D'AMBIGÜITATS NI DE MITGES TINTES

Si d'alguna cosa s'havia acusat a Convergència i Unió durant els vint-i-tres anys del pujolisme i al llarg dels anys dels dos governs tripartits, va ser, precísament, de jugar amb les paraules, amb els conceptes poc clars, amb definir-nos com a formació nacionalista però jugant a ser "espanyols", i molts altres retrets que, de vegades, t'arribaves a plantejar si s'estava actuant correctament treballant per l'estabilitat política, econòmica i social a nivell d'Estat espanyol, de fer polítiques de "Peix al cove", etc, si, al final, s'en treia un resultat molt minso.
 
Es va dimonitzar fins a límits forassenyats l'anomenat Pacte del Magestic. Però, la trajectòria impecable de CiU al llarg dels anys, implica inexorablement que en cap cas se la pugui acusar de no voler contribuir a l'estabilitat d'Espanya com a estat d'Europa ni de treballar per a la seva modernització a tots els efectes. I és que, resulta obvi que Catalunya ha volgut aprofitar les petites situacions, diguem-ne, de "debilitat" dels partits guanyadors de les eleccions estatals, per tal d'anar aconseguint les competències que, tot i considerar-se pròpies o exclusives de l'Estat, en aplicació de l'article 150.2 de la Constitució espanyola, poguesin anar-se incorporant a les exercides pels governs catalans per, d'aquesta manera, molt a poc a poc, anar assimilant estructures que, sense ser d'estat, poguessin configurar una "sensació" de trobar-nos en un estatus o nivell molt diferent al de la resta de comunitats autònomes.
 
Han estat més de trenta anys els que han hagut de passar, des que fou constituït el primer Parlament de Catalunya de la Democràcia, perquè ens n'adonem que això d'Espanya no funciona. Que en tots aquests anys ho hem provat tot, o hem intentat tot perquè l'estat al que pertanyem des de 1714 ens assimilés com una part integrant del seu territori, aprengués a respectar-nos a deixar-nos ser i a treballar amb l'objectiu que la nostra riquesa revertís de forma directa en la seva.
 
Espanya, des del dia 11 de setembre de 1714 ens ha considerat com un territori ocupat per dret de conquesta, com una colònia a la que cal explotar i sotmetre. La Primera República va acabar com va acabar, la proclamació del president Macià de 1931 va ser aturada i conculcada per l'espanya republicana, tant tolerant que semblava; i la proclamació de l'Estat català pel president companys al 1934 va acabar amb la detenció i empresonament de tot el govern.
 
Quan diem allò de: "Ara o mai", hem de tenir clar que és la constatació d'una màxima indiscutible. Som a Europa, i ara és quan més sentit adquireix aquella dita que feia: "Més Europa és menys Espanya". Ens trobem en Democràcia, ens expressem amb llibertat i de forma cívica, convivencial, respectuosa. No anem contra ningú, no anem contra Espanya. Volem que el poble s'expressi amb llibertat i que digui quin vol que sigui el seu camí i el seu futur. Si ho fem d'aquesta manera, no hi haurà cap estat que pugui atacar la nostra Independència o, millor dit, la nostra constitució com un estat més dins el concert internacional i la Unió Europea.
 
Ha arribat el moment de demostrar que, diguin el que diguin els alts responsables espanyols i els diferents representants tant dels socialistes com dels populars, no ens fan por; que tenim molt clares les idees, que no defallirem. Que la nostra salvació i garantia de drets i llibertats és Europa i la comunitat internacional. Veuran que no podran jugar a la divisió, a la confrontació, que l'estat propi és defensat pels catalans d'origen pels que van venir en les onades migratòries del segle passat, pels seus fills i pels que han arribat recentment. Tots han assimilats les avantatges de tenir estat propi, i tots han constatat l'expoli, el robatori patit per aquest país. Tots han patit els atacs de familiars i amics residents en el seu lloc de procedència i els enganys als que s'els sotmet per part d'un estat amb aires imperialistes que observa impotent com el final del viure a costa d'uns altres s'acosta i com no hi pot fer res.
 
Ens hem de mantenir ferms. No cal que ens flagelem mirant i escoltant tot el que es dirà a partir d'ara contra nosaltres. Hem de fer la nostra via. Deixem que parlin de Guàrdia Civil, de tancs, de suspensió de institucions. No ho faran. I no ho faran perquè saben que el seu remei seria molt pitjor que la malaltia.
 
Després de tants anys de col·laboració inútil, hem dit prou. No marxem, sino que ens fan fora. I això ja no té marxa enrere!