diumenge, 14 d’octubre de 2018

PER AIXÒ SÓC COM SÓC!

Sempre m'he adreçat a tu com a Papa. No t'anomenaré ara d'una altra manera! Sempre has estat el Papa, el meu Papa, i no deixaré pas de dir-te així. Divendres 12 d'octubre, el dia del sant de la Mama (no teníem pas res més a celebrar), després de gairebé dos anys i mig de patiment, d'ofecs, de fatigues, de dolors incomptables, d'oxígen, pastilles, pegats, tractaments i radioteràpies, el teu cos va dir prou definitivament. els metges ens ho anunciàven per molts mesos abans. Però la teva fortalesa física, la que ve de pagès, de la fàbrica de ca l'Estruch i de fer de pintor també durant tants i tants anys pel poble, ara amb en Josep grau, amb el Jaume solà i amb tants altres. O de tots aquells anys despatxant sabates a la botiga amb el cigarret a la boca..., aquesta fortalesa t'ha fet romandre molt més temps del previst entre nosaltres. Però tu, el de la personalitat indomable, el de l'inexcusable caragillo del matí i d'havent dinat, el que no et deixaves influenciar gairebé per res ni per ningú. tu, el rebel, el d'aquella irreverència simpàtica, el que mai es mostrava públicament enfadat, el que sempre feia broma de tot i per tot, el que tant ens havia fet patir perquè anava pel dret, que res es callava, el que, sota un esprit "gamberro" sempre es feia estimar per la seva enorme i sincera humanitat i esprit d'ajuda a tothom, fos qui fos i vingués d'on vingués.
 
Tu, que has estat una persona extremadament arrelada al poble. que t'has deixat la pell per Palau i per Plegamans. Tu, que vas néixer a Palau, al Forn de Santa Magdalena, però que de ben petit us vau instal·lar a can Padró com a Masovers on, juntament amb els meus avis Antònia i amadeu, així com amb la tieta carmeta, vareu passar la major part de la infància i la joventut fins que et vas casar amb la mama, la Pilar de can coret (avui Forn Inés-Anna) que us vau establir definitivament al carrer dom Bosco, cantonada Mn Cinto Verdaguer on, ja sigui al pis de dalt o a la casa de baix, és on has viscut fins al darrer dia.
 
Però l'arrelament i l'estimació al poble es veu ja quan, durant anys i anys de la teva infància, adolescència i joventut, exerceixes com a Escolà Major de sant genís, majoritàriament al costat de Mn Salvador. Quan vas ser gran, complert ja el servei militar, que per sort el vas poder fer a la caserna de sant Andreu de Barcelona, vas estar apunt d'iniciar-te com a seminarista. T'havien convençut. Però, quan al costat d'aquell capellà, ja havies enfilat els dos primers graons del Sagalés per anar cap a Barcelona, de cop, et vas adonar que no, que aquell no volies que fos el teu destí. vas baixar de l'autocar i et vas acomiadar d'aquell pobre mossèn que va haver de marxar sol cap al seminari. a partir d'aquí, després d'un curt periode de temps treballant per una empresa d'olis de barcelona, vas començar a treballar al Tel·ler de cal estruch, amb el Cisquet truyols com a company de treball, amb totes aquelles innombrables històries que ens explicàves d'aquells anys a la fàbrica amb els altres companys i amics, sempre inseparables. De cinc del matí a les dues de la tarda a la fàbrica i de quatre a vuit del vespre fent de pintor per les cases del poble. quàntes històries si les poguéssim escriure!
 
Per si això no fos poc, et ve el sindicat vertical de l'època i et proposa com a regidor a l'Ajuntament en representació del terç sindical. És clar que no es podia pas dir que no! les conseqüències haurien estat nefastes! Però, ja sigui amb l'alcalde Payola o amb l'alcalde Castells, vas saber aprofitar el temps. Malgrat ser les darreries del franquisme vas voler posar els noms dels carrers en català, vas fer que per la festa Major també es pengés la senyera pels carrers de la vila. com a regidor d'esports vas aconseguir quelcom que crec que n'hi ha que no els agrada reconèixer: posar la senyera a les camisetes del Club de Futbol Palau, amb l'ajuda d'en cisquet Truyols, d'en vivancos, qui ho havia aconseguit pel Club del sant Andreu... i d'altres persones que ara no recordo. Era la manera de que no es pogués prohibir l'exhibició de la bandera catalana, al·legant que aquells no eren pas els colors de cap bandera, sino els del club. Era jo petit i encara recordo la innauguració del pabelló d'esports, que posteriorment s'el va anomenar com a Maria Victor. O com encara vas participar en la innauguració de la nostra biblioteca, gràcies a la donació d'aquells sis mil primers volums que va fer en Joaquim Senties! Recordo molt la presència constant d'en Lluís ventura a casa parlant i preparant activitats culturals, sempre relacionades amb el poble i Catalunya. Essent jo petit, recordo reunions clandestines a casa, col·laboració amb la Marxa de la Llibertat... i parant-li els peus a aquell pobre policia anomenat Señor Uña que voltava pel poble fent el que podia. a la nit ajudaves a posar banderes catalanes al Castell, i de dies parlaves amb el Señor Uña fent veure que alguna cosa calia fer per evitar-ho.
 
Vas tenir un fill que, al cap de pocs anys et diuen que perdrà la vista i que no hi haurà res a fer. Lluny d'ensorrar-te, juntament amb la mama, una nova lluita. No n'hi havia prou amb el que carregaves al damunt. quan aquell mestre de la Marinada us va dir que el vostre fill no faria mai res de bo a la vida, que potser un bon destí podria ser fer de músic en algun vaixell entretenint als passatgers, és quan us vau revelar. al final, el nen cap a un col·legi de l'ONCE a Alacant, ben lluny de casa on amb molts altres nens i nenes cecs, tirés endavant. I aquí em tens! Fent d'advocat i envolicat també en política. tu em vas ensenyar a ser independentista des de ben petit, i renoi si ho he aplicat. No hauràs pogut veure la independència, però, per tu seguiré lluitant per aconseguir-la!
 
Aquells primers onzes de setembre del 77 i les darreres diades. aquell viatge des d'alacant fins a Palau pels dies de festa per la mort del dictador, de nit i en el cotxe escoltant les grabacions del President Macià proclamant la República, o els casetes d'en Lluís Llach i d'en raimón. Aquelles compres d'accions d'una televisió catalana privada, dels que ves a saber qui es va quedar amb els calers, fundador soci del Diari avui, de l'Enciclopèdia catalana, de l'Hospital General de Catalunya, on vas tancar definitivament els ulls.... Tantes i tantes coses que he après de tu..., i tantes i tantes coses que podria seguir escrivint sense parar. sempre et tindré com a exemple a la vida per la teva actitud positiva i de superació constant i lluita vital. Ara toca, com sempre hem fet, seguir units. fer que la mama sàpiga adaptar-se a la nova situació, a la solitud. Sortirem als nostres carrers i quan veiem els noms d'ocells de can falguera, recordarem que vas ser tu qui els vas posar, o els de les comarques de la zona del Castell i tants altres. quan jugui el Palau de futbol recordaré el terrat de casa ple de les camisetes amb els colors de la senyera que la mama rentava cada dilluns després dels partits del diumenge. quan surtin els gegants, recordarem que, com a President de fira Palau, vau ser els comerciants qui els vau comprar i posar a la disposició del poble. i, en definitiva, seguirem rebent durant molts anys els senyals de la teva presència constant entre nosaltres.
 
Per tot això et vull agraïr tot el teu esforç per la família, per nosaltres, pel poble, per la gent en general mediant en tants i tants conflictes quan durant un llarg periode vas exercir com a Jutge de Pau. I és per això, que jo també sóc com sóc i voldria haver sabut aportar, al menys, una petita part del que tu vas fer per tots nosaltres.
 
Papa, DESCANSA EN PAU!

Libre de virus. www.avast.com