Un dia com ahir de 1940, fa 79 anys, el nazi/feixisme exercit pel franquisme, va cometre un crim d’Estat pel que mai encara avui ha demanat perdó. Lluís Companys va ser el primer president d’un Govern escollit democràticament assassinat, després d’una detenció il·legal i de la celebració d’un judici sumaríssim sense garanties de cap mena.
El President Companys, just abans de ser executat i cridar “Per Catalunya, Visca la Llibertat”, amb els peus descalços en aquell fosar de santa Eulàlia del Castell de Montjuïc cap a dos quarts de set del matí, va pronunciar unes altres paraules que ens han de servir de guia sobretot a partir d’ara. Ens va dir que valors i principis tant fonamentals i universals com la Justícia, la Llibertat o la Igualtat, tenen moltes persones, molts pobles, molta gent per defensar-los. Però que catalunya, només ens té a nosaltres!
Dilluns el Tribunal Suprem espanyol, va dictar una sentència infame que suposa l’empresonament del primer Govern escollit democràticament després de la segona Guerra Mundial. Un Tribunal que es va irrogar unes competències que no té per jutjar a persones o càrrecs catalans, ha conculcat tota mena de lleis i drets fonamentals per tal de poder empresonar per la comisió d’un delicte inexistent i inventat, com és el de sedició. Es va detenir, prèvia citació irregular i arbitrària, al vicepresident Oriol Junqueras, el Conseller de Presidència Jordi Turull, a cinc membres més d’aquell Govern que no va fer altra cosa que donar compliment als seus compromisos electorals, com també a Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, presidents de les entitats cívico-culturals més importants del país. Tot plegat amb una tramitació mancada de tota mena de garanties jurídiques i processals que en cap cas van aplicar el principi de presumpció d’innocència, fent que els inculpats s’hagin vist obligats a demostrar la seva innocència, quan tant les Nacions Unides com el Pacte europeu sobre drets civils i polítics imposen que el que cal demostrar no és pas la innocència sino la culpabilitat i la participació efectiva en la comisió d’un delicte.
Catalunya, després de més de tres-cents anys d’ocupació espanyola amb la conseqüent represió, encara hi és. Encara resisteix. I som aquí per demostrar que, si amb tots aquests anys, ni la força militar ni la seva intol·lerància i manca de respecte a qualsevol dret o principi universal, no ha acabat amb nosaltres, tampoc ara ho aconseguiran!
Si amb la sentència de l’Estatut d’autonomia de catalunya del Tribunal (més polític encara) Constitucional, una inmensa majoria de ciutadans d’aquest país es va adonar que tots els esforços d’encaix a l’Estat espanyol havien esdevingut inútils, generant un seguit de mobilitzacions multitudinàries encaminades, primer a aconseguir un millor i més beneficiós finançament per a Catalunya, a la vista de l’expoli que sempre hem patit, però després a treballar amb totes les seves forces perquè el poble de catalunya pogués decidir lliurement, és a dir, votant, el seu futur polític. I és aquesta voluntat democràtica d’exercir el dret a decidir, que ha portat al nostre Govern legítim a la presó o a l’exili, primer amb una presó preventiva del tot injustificada i desproporcionada, i ara amb unes condemnes a llargs anys de presó per intentar fer que la gent votés pel futur de catalunya.
Ens trobem ara, davant d’una sentència que condemna a llarguíssims i injustos anys de presó als nostres líders polítics per la comisió d’un delicte de sedició inexistent a la resta de codis penals dels països de la Europa democràtica. No només és una sentència injusta, conseqüència de la celebració d’un judici polític, ple d’irregularitats i amb total manca de garanties processals, sino que ens trobem davant d’una venjança. D’un intent d’escarment i escarni encaminat a que la gent d’aquest país sàpiga quina és la força d’un estat guiat per la raó de la força i no pas per la força de la raó. Un Estat, l’espanyol, que no coneix ni la paraula Diàleg i encara menys el seu significat. Un Estat represor, que es va autoenganyar amb una transició democràtica que no va ser. Un Estat que segueix sota l’influència i mandat d’estaments que no s’han democratitzat, com els cossos i forces de seguretat, com l’exèrcit, però també la Justícia. Uns Tribunals, els espanyols, supeditats absolutament al poder executiu i als grans partits del règim, encarregats d’anomenar i destituir si convé als seus màxims responsables. Un Estat, per tant, sense separació de poders i al servei, només, dels interessos dels que els manen.
Les grans mobilitzacions populars, les manifestacions dels onzes de setembre d’ençà del 2010, les majories socials i polítiques tant al Parlament de Catalunya com a la major part d’ajuntaments catalans, la Consulta del 9 de novembre de 2014 i el referèndum d’autodeterminació de catalunya del dia 1 d’octubre de 2017, ens refermen en la nostra clara i decidida voluntat d’esdevenir definitivament un nou Estat independent d’europa en forma de república. El Poble està decidit a lluitar fins al final. Nosaltres, els catalans independentistes, expressió de la majoria social a Catalunya, hem de seguir lluitant per tal d’aconseguir els anhels de llibertat nacional. I cal que seguim participant en tota mena d’actes en suport als nostres presos polítics, exigint la seva immediata posada en llibertat. Cal que, també el Govern municipal del nostre poble formi part de l’Assemblea de Càrrecs Electes, i del Consell per la República. Al que convé seguir treballant perquè la gent s’hi adscrigui, i en tot el que calgui, al costat del Govern de la generalitat per fer efectiva la República, tornar a la gent el poder que li fou sostret després del referèndum del 1 d’octubre, alliberar els presos i fer que puguin tornar els exiliats i exiliades…, i sobretot, ens hem de conjurar a no defallir. És imprescindible que la gran majoria independentista que ara està representada a l’Ajuntament, sempre estigui al costat de la gent amb la mirada posada a la ja inevitable independència de catalunya!!!
Ahir, molt encertadament, es va celebrar un Ple municipal, amb caràcter extraordinari i urgent, convocat per l’alcalde el mateix dilluns, després de suspendre tota mena d’activitat institucional fins que no es celebrés l’esmentat plenari. Es va debatre i votar una moció de rebuig a la sentència dictada contra els nostres presos i preses polítiques. Fou aprovada pels deu regidors independentistes, l’assistència respectuosa del PSC, tot i no voler participar a la votació, i l’absència injustificada i insultant dels dos regidors de C’s, que deixant sense veu i representació als seus votants, prefereixen amagar-se i no donar la cara en uns moments tant transcendents per al país. Ells sabran el què fan. Els seus responsables els deurien dir que si no hi ha bronca, no cal que hi vagin. Que això del diàleg i del debat no va pas amb ells.
Ara, només cal que ens afegim a les anomenades Marxes per la Llibertat i a tota mena d’actes i accions cíviques i pacífiques, anant en compte amb els infiltrats que volen convertir les nostres reivindicacions en el que mai han estat, és a dir, violentes!
O pleguem o lluitem fins al final. I ara ja no podem defallir!
