dimecres, 13 de març de 2019

VOLEU DIR QUE DONAREM A L'ABAST?

Jo crec que acabarem tots bojos perduts. Ens ha tocat viure en un temps, que jo ja no sé si és de canvi, d’incertesa col·lectiva, de cerca d’algun objectiu encara per descubrir, de competir els uns contra els altres, o de tot plegat a l’hora.

 

Vivim immersos en el seguiment d’unes informacions polítiques interessades, on cada mitjà vol imposar el seu criteri, la seva “veritat”, sense contrastar, sense mirar a totes bandes. Tots llegim, sentim o mirem el que més ens agrada, sobretot perquè coincideix amb el que pensem. No ho fem amb els que diuen el contrari del que ens sembla, perquè estem ben convençuts que no només distorsionen la veritat, sino que fan tot el que calgui per imposar el seu relat. I és que, resulta evident que cadascú veu les coses d’una determinada manera. Que cadascú té una ideología, una forma de pensar davant cada situació o problema. Però, on vull arribar és a fer palès que s’ha perdut definitivament un esprit d’informació plural, veraç, compromès amb l’interès comunicatiu i no pas en fer tot el posible per a convencer als lectors/espectadors/oients del relat que la meva empresa vol imposar perquè té al darrera no sé quins interessos.

 

Amb tot, és evident que, amb la que està caient, els mitjans públics catalans com TV3 i Catalunya Ràdio, sí que, malgrat respondre a un perfil ideològic avui majoritari al país, mantenen un punt de pluralitat i imparcialitat en els seus continguts, perfectament contrastable amb la seva absoluta inexistencia pel que fa als mitjans públics espanyols. També passa, tot i que no tant, amb els privats, on observem que RAC1 ofereix un bon nivel d’imparcialitat i objectivitat en els seus continguts, cosa que escandalosament no passa a la resta i menys si ens centrem en els d’àmbit espanyol.

 

Aquesta capacitat de permanent tergiversació, engany, manipulació informativa i formulació de relats falsos a la recerca només de determinats interessos político/electorals, fa que arribi un moment que no sapiguem on som exactament.

 

Si a tot plegat, amb aquesta mena de guerra oberta entre mitjans, com si de veritat es tractés dels aparells de difusió dels diferents partits polítics, provoca que cadascú es miri, llegeixi o escolti el que més li agrada, bàsicament per no resultar incomodat per les tergiversacions d’altri, deia que si a això hi afegim l’enorme complexitat del moment històric que ens ha tocat viure, ens en podem fer creus de veure la maduresa d’una societat com la catalana, mantenint un nivel d’enteresa i qualitat cívica, democrática i de resposta col·lectiva ben poc habitual en qualsevol país o comunitat on, potser tots els problemes s’acaben centrant en qüestions més relacionades amb la xenofòvia i els conflictes socials que no pas els de plantejaments nacionals com els que ens ocupen i preocupen majoritariament als catalans.

 

Si no en teníem prou amb tot aquest entorn mediático/polític/social, a sobre, ens trobem tots enganxats a un judici que es celebra a Madrid, contra unes persones que van fer posible que els catalans votéssim amb llibertat sobre el futur polític de Catalunya, empresonades no només injustament, sino sense cap mena de fonament i d’una forma desorbitada i desproporcionada per delictes que en cap cas han comès. Un judici que es celebra davant d’un tribunal, el Suprem, que no és el que els correspondria per jurisdicció, ja que tocaria pel seu lloc de residencia i perquè, en cas d’haver-se comès els delictes dels que s’els acusa, aquests haurien tingut lloc a Catalunya. Tampoc correspon a aquell tribunal, perquè impedeix el més elemental dret a la segona instancia. I és que, en cas de condemna, com tothom coincideix a dir que es produïrà pel carácter eminentment polític del judici, no es podrá presentar recurs d’apel·lació contra la sentencia, sino que només es podrá recorrer en empara davant un tribunal absolutament polític com el Constitucional. Llavors sí, cap a Estrasburg, que d’aquí a uns anys tornarà a deixar el sistema polític i judicial espanyol a l’alçada de la sola de les sabates. Pero el mal ja estarà fet i aquestes persones ja hauran passat uns quants anys a la presó. Ara deia, tots amb les ràdios i les teles engegades tot el dia pendents del ridícul que fan els fiscals, jutges i advocacia de l’estat, com també el propi president de la sala, amb decisions sempre tendencioses. Permeteu-me també una crítica a alguns dels advocats de les defenses amb estratègies ben erràtiques, que, per una banda, es pensen que són estrelles del pop, però que per una altra, crec que no són prou contundents denunciant la vulneració flagrant dels seus drets com a acusats d’uns delictes inventats i sota uns relats falsos fent veure que els violents són els acusats quan l’única violencia la van perpetrar els cossos i forces de seguretat de l’Estat.

 

En cap cas, es digui el que es digui, la sentencia pot estar ja escrita. En cap cas s’els pot condemnar per rebel·lió, ni per sedició, ni per malversació. Com a molt es podrien jugar una condemna per desobediencia consistent en la inhabilitació sense més durant una temporadeta. I vinga a fer bullir l’olla amb disquisicions sobre uns temes que, en realitat mira que en són de simples. Només cal veure com el relat fals inventat per aquest estat opresor a través d’uns fiscals incompetents, en resulta de difícil de justificar. El problema és que, de tant repetir-ho, s’ho han cregut i ara no saben com fer-s’ho per intentar acostar-se ni que sigui una mica a la possibilitat de demostrar alguna cosa que s’assembli als delictes falsos sobre els que construeixen les seves acusacions.

 

I en mig de tot això, eleccions. Les españoles, les municipals, les europees. Doncs, com no voleu que parem bojos! Com no voleu que no sapiguem on som. Com no voleu que ni els partits polítics són els que van ser, i els que encara conserven alguna reminiscencia del que van ser, ara volen tornar a antics discursos dels que eren els seus adversaris. Uns fent de convergents, aquests que són els més convençuts independentistas, ara ja no van de moderats, canvis de sigles…, si tu dius A jo dic B. Uns que diuen que ara cal anar a Madrid a Negociar no sé ben bé què, els que abans negociàven són els que ara pretenen el bloqueig a l’estat, els bloquejadors per antonomasia que diuen que no es presenten a les eleccions…, i vinga, envolica que fa fort!

 

Ja no us dic res de l’àmbit municipal. De tres formacions independentistes ben consolidades, en surt una quarta que diu que ella i només ella representa la unitat. Que per tant, o anem tots amb ells o divideixen encara una mica més l’independentisme. I així farem la República! Mentrestant, em diuen que al nostre poble s’hi presentaran onze candidatures!!! Ganemos, Podemos, Comuns, CUP, PP, C’s, PSOE, ERC, els de Primàries i Junts per Palau.

 

Sort que hi ha qui de veritat s’ha constituït en el veritable botxí d’espanya que posa nerviosos i neguitosos als uns i als altres i que gràcies a ell Europa s’haurà de mullar definitivament i espanya s’acabarà de cobrir de “glòria”. És el President Puigdemont. Potser tornarà a aglutinar el sentiment majoritari del país i ens treurà de tanta confusió. Només ell pot alglutinar l’enorme força de la gent, mal que els pesi a molts. Volem forces transversals, gent que aglutini i que no divideixi. Volem una única i gran força que planti cara i deixi clar qui som, què volem i on anem. Si no és així, el que us deia, acabarem bojos perduts!!!