divendres, 5 d’abril de 2019

POTSER QUE COMENCEM A PENSAR EN PROCLAMAR LA INDEPENDÈNCIA!

Proclamar la independència, fer efectiva la República, esdevenir un nou Estat independent…, digueu-li com volgueu, però, anem per feina!

 

I és que, tots hem sabut des del primer dia, que això no era una tasca fàcil. Tots sabem que calen grans consensos, grans majories, gran capacitat de resistència, molta paciència, molta perseverança… Tot això ja fa molt de temps que ho tenim clar. També és cert, que des del 10 de juliol de 2010, com a conseqüència d’aquella primera de les grans mobilitzacions populars amb la sentència del Tribunal Constitucional desfent el poc que s’havia aconseguit amb el nou estatut, tenim una plena consciència col·lectiva que hi ha una majoria social a Catalunya partidària de la Independència. No dic ja del Dret a Decidir, mitjançant el vot dels ciutadans, que aquí la majoria ja és del tot aclaparadora rondant el 80% de la població. I ara que parlo d’això, deixeu-me riure molt, però que molt, amb totes aquestes enquestes electorals que cada dia surten als mitjans. L’endemà de cadascuna de les eleccions que venen, en parlem. Ja comencem a acumular masses experiències com per creure’ns els seus resultats mediàticament tendenciosos.

 

Amb tot, no hem fallat mai fins ara. Hem anat a totes les mobilitzacions amb milions de persones al carrer. No hem fallat a cap. Hem fet totes les performances i més. Hem demanat poder votar lliurement sobre el futur polític de catalunya i no ens han deixat. Ens han impugnat i anul·lat tota iniciativa empresa no només per concretar alguna forma de participació en decidir el futur de la nació catalana, sino en tot allò que comporti una millora, un progrés, un avanç en qualsevol àmbit ja sigui social, econòmic, laboral o polític. Hem fet processos participatius exitosos que han acabat amb inhabilitacions i amb la ruïna econòmica dels responsables polítics que es van “atrevir” a tirar-ho endavant. Hem organitzat unes eleccions unint les dues forces independentistes majoritàries emul·lant un plebiscit per conèixer si la majoria social del país seguia sent clarament independentista. Sempre ens han pogut els matisos, les diferències, el jo vull la independència però d’esquerres, l’altre que la vol però fent net de no sé què, o el que la prefereix només per reventar el sistema capitalista…, i encara podria seguir!

 

Vam fer un Referèndum. Encara no sabem com ho vam aconseguir entre tots, però el vam fer malgrat que les forces d’ocupació espanyoles (les que tenim entre nosaltres des de 1714) ens van venir a estomacar, davant la impotència que van sentir al no trobar ni urnes, ni paperetes, ni res de res. Qui va voler va poder anar a votar aquell dia 1 d’octubre de 2017 memorable i el Sí es va imposar d’una forma clara i contundent!

 

Ens vam pensar que davant tot això Espanya negociaria. Quan hi vam ser al mig, amb una suspensió de la Declaració d’Independència producte del nostre “mal sentiment” per pensar que potser ara sí que aquella gent s’asseuria, vam adonar-nos que Espanya només opta per la represió sense més. Per això, davant l’inminent violència extrema en que l’estat espanyol podria actuar, es va produir el campi qui pugui. Uns a l’exili i els altres a la presó. Ara tots distrets amb un judici deplorable, en el que no es respecta ni el més elemental dret fonamental a confrontar realitats davant les falsedats que declaren els membres de les forces policials espanyoles. I, com aquell qui res, ara, amb tot un govern a la presó i a l’exili, encara hi ha qui està pensant en sentències del Tribunal suprem, o la que vindrà del Constitucional o fins i tot la que es pot dictar a estrasburg posant en evidència el sistema no democràtic espanyol. Per si fos poc, eleccions al Congrés dels Diputats i el senat espanyols, eleccions al Parlament Europeu i les municipals! A sobre, en aquestes últimes, els que prediquen la unitat divideixen, si cap, encara una mica més als electors prometent que faran República des dels ajuntaments, que encara no sé benbé en què consistirà la cosa.

 

Al Parlament de Catalunya, els del 155 i els “ni carn ni peix” que ara s’anomenen Comuns (que no sé si deu tenir alguna cosa a veure amb allò de la Comuna) aprofitant-se de forma perversa que les forces del Govern disposen de cinc diputats menys dels que van resultar elegits a les eleccions il·legals i il·legítimes imposades per l’Estat represor i celebrades el 21 de desembre de 2017, resulta que voten resolucions demanant que el President Torra es sotmeti a una moció de confiança o que convoqui eleccions.

 

I aquí estem. Governem com podem, sense pressupostos, amb mirades de reüll, amb uns independentistes que diuen que estan aquí per trinxar-ho tot i que no donaran pas suport al Govern ni al President. Amb gent inhabilitada, a la presó, a l’exili, sense les lleis que la majoria ha aprovat en vigor…. Santa, santa, santíssima paciència!!!

 

Tot i els anys de lluita que portem a l’esquena, sembla que no defallim. Cap independentista ho ha deixat de ser. Ben al contrari, espanya fa que cada dia n’hi hagi algun més. Però seguim mirant el judici, com si d’un culebrot es tractés, tot i conèixer perfectament el final. I seguim donant sensació de ser molts, els que més, els qui volem la independència, però no sabem com fer-ho per tirar endavant.

 

Doncs, davant d’aquest atzucac, no hi ha més que començar a pensar en fer efectiva la República i proclamar d’una vegada i per totes la independència!

 

Tinc molt clar que es fa necessari fer una bona demostració de potència independentista en totes i cadascuna de les eleccions que es celebraran els propers 28 d’abril i 26 de maig. És importantíssim, com sempre, seguir demostrant que som els més i que això és del tot irreversible.

 

Però cal que, un cop fets tots els processos de participació possibles (llegeixis 9N) i fet ja el referèndum d’autodeterminació amb els resultats obtinguts, toca pensar en celebrar ja unes eleccions autonòmiques legals (sí, com les que ells volen) com sempre, demanaria que les forces independentistes vagin unides en una sola candidatura, però ja sé que, entre els que volen eixamplar, els que volen negociar i els que volen bloquejar, això és una misió impossible. Doncs, que es presenti la Crida, com a força que vol ser transversal i unitària, més els que no volen la unitat. La Crida s’hauria de presentar amb candidats que no estiguin ni a la presó ni a l’exili. El seu Programa Electoral només ha de contenir tres paraules: PROCLAMAREM LA INDEPENDÈNCIA! Si guanya les eleccions, un cop constituït el nou Parlament i elegit el President, es fa efectiva la República que el poble de catalunya ja va votar el dia 1 d’octubre de 2017. Si no guanyem, seguim com a Comunitat Autònoma, que potser ens l’haurem guanyat a pols. I els que vulguin eixamplar la base, que vagin fent i que quan ho tinguin, ens avisin per tornar a començar.

 

Per cert, que pensin en la possibilitat de convocar aquestes eleccions el proper Onze de Setembre, ja que a votar sí que sortirem, però no sé si ens quedarien forces per anar a més mobilitzacions. O, per allò de que coincideix amb el final de les vacances d’estiu, que es convoquin per a un altre festiu com el dia de la Raza hispànica, del 12 d’octubre. Al menys a partir d’ara, tindríem alguna cosa a celebrar!