Somnio en un país de gent ben educada que cedeix el pas a les cruïlles,
de persones que en lloc de cridar parlen,
que van a treballar en lloc d’anar a complir un horari,
que se serveix d’una Administració prima i molt eficient suport d’un sector privat preponderant, àgil i productiu,
amb un sistema conributiu que mereix aquest nom lluny de la confiscació que desincentiva l’esforç personal,
sense vagues ni manifestacions,
amb els carrers nets i les voreres transitables,
on es respecta la propietat privada com a principi bàsic de la convivència,
amb una policia que tracta diferent al ciutadà i al delinqüent,
que prova constantment d’innovar i millorar,
obert a allò que de bo hi ha al món i tancat i barrat a allò que no aporta res,
amb una meritocràcia impecable,
on ningú no té feina per ser fill del seu pare sinó pel seu esforç,
que no incentiva l’assistencialisme sinó la igualtat real d’oportunitats,
que segueix els seus equips esportius amb passió civilitzada,
ple d’homes i dones que avorreixen els brams dels estadis de futbol,
amb infraestructures potents i alhora respectuoses amb l’entorn,
on el mestre té autoritat i cap brètol no pot esbotzar l’educació d’una classe sencera,
on les sentències no es dicten als cinc o deu anys sinó als cinc o sis mesos,
on la minoria d’edat no és una patent de cors per delinquir impunement,
amb una tolerància zero per qualsevol mena i grau de violència,
on els pares són respectats pels fills,
on la gent sàpiga demanar perdó i els governants dimitir,
amb un Govern seriós i preparat,
on els ciutadans no puguin passar set anys segrestats per una aliança vergonyosa i incoherent de perdedors obsedits únicament per la poltrona.
Somnio en un país tan lluny de casa ... tan estrany al meu ...
