dimecres, 30 de juny de 2010

LA SENTÈNCIA. I ARA QUÈ?

Ens cal una lectura reposada de la sentència però ja sabem, com ja sabíem, quin era el veredicte. Espanya imposa i no dona opció. Espanya fixa les regles de joc i escull l’àrbitre. Cap sorpresa per tant. La sentència era tant previsible com inevitable. El tribunal només ha fet palès de forma descarnada el que Espanya pensa i aplica des de tots els poders de l’Estat. El miratge d’alguns s’ha esvaït.



No som una regió. Un poble és més que una norma. Catalunya era, és i serà abans i després de la sentència. Cap tribunal pot limitar la nostra llibertat i els nostres drets col·lectius. Els catalans hem tingut més temps del necessari per pensar una resposta des de la serenitat però també des de la fermesa i la dignitat. No hi ha excusa perquè totes les forces polítiques fixin quina és la seva posició. Hi ha qui, més enllà dels escarafalls formals inicials, amb manifestació inclosa, anirà conduint la resposta cap a la submissió.


En pocs dies veurem mitjans de comunicació, experts a sou i institucions de la societat civil subvencionada destacant el que la sentència no anul·la i minimitzant el que destrueix. Convindria no caure en el parany i seria un error convertir un greu i irreversible conflicte polític en una cansada discussió jurídica. O en un simple joc tàctic per recuperar el que ens han retallat. I és que la sentència no és el problema sinó la seva última expressió. El problema és el mateix estat, sigui quina sigui la institució que en cada moment ens menysté i abusa dels catalans.



Però resulta que Catalunya decidia i encara decideix. Per això, correspon a l’actual Parlament, avanç de res, expressar solemnement el seu profund desacord amb la sentència i correspon seguidament als Presidents de la Generalitat i del Parlament traslladar conjuntament aquest sentiment a les més altes institucions de l’Estat al que encara pertanyem (govern i corona), acompanyats dels presidents dels diferents grups parlamentaris i ex presidents de la Generalitat. En darrer terme pertoca al president de la Generalitat dissoldre la cambra catalana i convocar eleccions en les que cada força política haurà de proposar el camí a seguir en el futur.



El dilema no és: acatar o no acatar la sentència. Les alternatives reals són: acatar la sentència, superar la sentència per arribar al sostre estatutari o superar aquell estatut per assolir la independència. S'em fa difícil entendre cap opció que no sigui la tercera i en tot cas seria incomprensible que les forces polítiques que es diuen catalanistes no apostessin expressament en el seu programa electoral per convocar un referèndum, amb o sense autorització de l’Estat, i demanar als catalans si volen continuar sotmesos a la voluntat d’Espanya o aspiren a la plena llibertat amb un nou estat integrat a la Unió Europea.

Cap institució de l’Estat podrà impedir un referèndum recolzat per la majoria del poble català. Donem veu al poble i confiem més en la maduresa de la seva resposta que no pas en la de les institucions espanyoles, que ja sabem per on van.



Malgrat tot, si volem decidir, podem decidir. Contra la sentència, democràcia.