diumenge, 10 de juliol de 2011

JO TAMBÉ HI VAIG SER!

Avui fa exactament un any de la gran manifestació que a Barcelona va concentrar més d'un milió i mig de persones fartes de tanta explotació, de tanta expoliació, de tant posar i posar l'esquena perquè ens vagin pujant a cavall en cada pas que Catalunya fa, en cada paraula que pronunciem, en cada gest que intentem,...

Fou després d'anys de discussions i debats sobre un Estatut d'autonomia per aquest racó de la península ibèrica, que només demanava ser reconeguda com a Nació, que fos respectada la seva llengua, les seves institucions i, per tant, que pogués recaptar els seus impostos per, sense renunciar a la quota de solidaritat que li pogués correspondre amb Espanya, ser capaç de gestionar el seu dia a dia sense dependre d'un vergonyant sistema de pidolació constant que ens porta, cada cop més, a la convicció sense retorn que només amb la independència nacional podrem aconseguir ser lliures i així decidir nosaltres mateixos el nostre futur, sense lligams, amb respecte, amb valors, amb idees, amb autocentrament, però amb fermesa i gestionant els nostres propis recursos.

La Sentència dictada pel Tribunal Constitucional, amb magistrats recusats, d'altres amb el mandat caducat, un de mort i no sé quàntes circumpstàncies més, va fer que aquest país no pogués més, i sortís al carrer en ple més de juliol, amb unes temperatures molt superiors a les habituals, per fer una demostració de força del que és i sobre tot del que vol ser.

Recordo aquell dissabte, amb l'autocar ple de gom a gom que, organitzat per la Federació de CiU a Palau-solità i Plegamans va sortir cap a barcelona, també amb el crit unànim de IN, DE, IN DE PEN DÈN CI A!. recordo, gairebé amb llàgrimes als ulls quan, en ple Passeig de Gràcia, un Senyor gran es va adreçar al meu fill de cinc anys que romania assegut sobre les meves espatlles enarvolant una estelada, sí, aquella que vaig comprar-li a una senyora, també gran, de sabadell i que les cosia a ma, cap al 1984; doncs, aquell home li digué al meu fill: "noi, potser ara no acabes d'entendre res, però pensa que tot això ho fem per tú"!. Impressionant, veritat?

Aquell dia l'hem de guardar a la memòria com una de les grans dates de la nostra història. Tant com la de la manifestació de la Diada nacional del onze de setembre del 1977, a la que també vaig assistir, en aquella ocasió amb tretze anys d'edat.

Ara hi ha qui diu que cada any, i en record de la manifestació del 10 de juliol de 2010, hem de seguir manifestant-nos. Penso sincerament, que no cal que els catalans seguim celebrant derrotes; és suficient amb la de la Diada nacional de l'onze de setembre. Només cal que seguim lluitant, que seguim fent veure a tothom que espanya ens roba, ens expolia, ens maltracta..., amb això ens n'adonarem que aquella manifestació de l'any pasat sí que va servir de molt. va servir, per exemple, per a que ara, després d'un any, la generalitat faci una enquesta i doni com a resultat que un 43% dels catalans votarien a favor de la nostra independència nacional, i que només ho farien en contra un 28%. Així és com cal caminar cap al futur; sense embuts, amb claredat d'idees, amb governs, com l'actual de Convergència i Unió, que no li fa por preguntar als ciutadans sobre la independència, com mai es va atrevir a fer l'anterior govern tripartit, en el que un dels seus socis principals, ERC, es declaren més independentistes que ningú, però que mai van dubtar a fer president de Catalunya a una mediocritat d'un partit espanyol, com l'ínclit José Montilla del PSOE de Catalunya.

Sempre he cregut en la independència, i, com a convençut militant d'Unió Democràtica de catalunya, seguiré lluitant amb totes les meves forces per aconseguir-la. Pertanyo a un partit en el que, es digui el que es digui, té un origen clarament sobiranista plasmat en el seu manifest fundacional publicat al Matí el dia 7 de novembre de 1931. La Confederació Ibèrica per la que molts lluitaven en aquells moments era la millor sortida per a una nació que volia autodeterminar-se, i així ho expressa el mateix carrasco i Formiguera en els moments anteriors al seu assassinat pel franquisme: que volia una catalunya lliure i independent d'Espanya!

Ara només voldria, recordant a aquell senyor que es va adreçar al meu fill de cinc anys, que fos veritat que entre tots aconseguiremm que ell vegi fet realitat quelcom pel que fa més de tres-cents anys que lluitem!