Benvolgudes amigues i benvolguts amics,
Torno a ser amb vosaltres! Han passat les festes de Nadal i hem estrenat any nou. Amb ell hem inaugurat també govern central a l’Estat i amb les seves primeres mesures hem estrenat el debat parlamentari. Fora del Parlament, el debat polític se centra també en el principal partit de l’oposició. En vigílies del seu congrés, i per obrir una nova etapa després de Zapatero, hi ha dues candidatures que es plantegen accedir al lideratge del PSOE: la de Rubalcaba i la de Chacón.
Aquest mes de gener, les notícies al voltant de les passes d’aquests dos candidats ompliran pàgines de diaris i minuts d’informatius de ràdios i televisions. Tot el debat nominal polaritza aquesta etapa precongressual socialista i crec que és un gravíssim error. No és un debat nominalista, el que el PSOE necessita en aquests moments per tornar a recuperar el seu lideratge social. És un debat molt més de fons i no passa, ni de bons tros, només per les persones. Des de fora m’ho miro amb preocupació. Sempre he dit que es necessiten governs forts i oposicions també fortes i preparades per assolir el govern. Avui, en l’àmbit de l’Estat, tenim govern i el temps dirà el que dóna de si, però el que no tenim és oposició. De fet, aquesta segona consideració serveix també per a Catalunya.
A banda, però, del debat socialista, que correspon a ells resoldre, no puc deixar d’explicar-vos el somriure que em va provocar llegir o escoltar en algun mitjà que algun dirigent del PSC consideri Rubalcaba representant del jacobinisme i Chacón, exponent de l’Espanya plural. Tot el PSOE és jacobí. Ho és Rubalcaba i ho és Borrell. I ho és Carme Chacón, que ha passat de Catalunya i del PSC tant com ha pogut i que, cal recordar-ho, va ser l’única que va aplaudir una sentència del Constitucional que era expressió d’un pensament no només jacobí, sinó al mateix temps manifestació d’una decidida voluntat d’humiliació al fet diferencial català, a la nostra personalitat nacional, a la nostra voluntat de ser.
En seu parlamentària hi ha hagut una primera sessió a la qual no vaig poder assistir –m’he passat mitja setmana al llit engripat, empiocat i enfebrat. EL debat tenia diverses qüestions a tractar i en vull remarcar un parell d’abast i de dimensió completament diferents. Un és el debat sobre el reglament on, un cop més, es va rebutjar l’ús del català a la cambra. Amb quins vots? Amb els del PP i els del PSOE fonamentalment. I el PSC? Estrena una nova etapa amb veu pròpia i diferenciada? Les diputades i els diputats encapçalats per la representant de l’Espanya plural, Carme Chacón, van votar amb el PSOE contra el català o amb els partits catalans a favor de la nostra llengua? M’imagino que no teniu cap dubte i que enteneu prou bé que tots aquests interrogants són pura retòrica, com ho és la cançó de sempre que els socialistes ara sí que tindran veu o, almenys, vot diferenciat. Òbviament, tot el PSC darrere del jacobisme de Rubalcaba, que és qui ara per ara està comandant el grup parlamentari del PSOE.
La segona qüestió té una dimensió completament diferent. Es tractava de convalidar o no el reial decret llei que el govern de Rajoy va aprovar el 30 de desembre, que apujava l’IRPF i l’IBI, actualitzava les pensions adaptant-les al nivell de vida, recuperava la desgravació per compra del primer habitatge, l’IVA supereduït per a la rehabilitació, etc. Abans d’escriure aquesta carta he repassat les portades dels principals diaris d’ahir. Alguns, com El País i El Periódico, li dedicaven fins i tot l’editorial. Doncs bé, parlem-ne.
Un diari de Madrid destacava en portada que el fet que Convergència i Unió votés que sí era “el principi d’un pacte estable de suport mutu”. S’equivoquen! A Catalunya estem disposats a pactar amb qui vulgui fer-ho, i si ho fem amb el PP és perquè només ells s’han ofert fins ara. Crec que les coses estan canviant i que l’actitud d’ERC i del PSC va canviant o pot canviar. Per tant, de pacte estable i mutu, res de res. Ni aquí ni a Madrid. És més, crec que per a CiU no seria bo que es repetís la situació del 2000 al 2004, quan a Catalunya depeníem del PP i això comportava donar suport, sobretot en els primers anys, al PP a Madrid. Seria un greu error que no hem de cometre. Així, almenys, ho penso.
Un altre diari, en aquest cas català, deia “Duran sorprèn donant suport a l’ajust que tant havia criticat”. Vejam. Des del 30 de desembre no he obert la boca, i quan ho vaig fer, vaig pronunciar-me en contra de la pujada d’IRPF, vaig dir que la pujada de l’IBI no era solució per al finançament dels ajuntaments i poca cosa més. En canvi, vaig manifestar-me d’acord amb molts altres punts del reial decret llei convalidat ahir. I ho reitero, no he tornat a obrir la boca. Ahir el portaveu de CiU -Duran ni tan sols va prémer el botó de vot perquè, com ja he dit, malauradament, no hi vaig poder ser- va criticar la pujada de l’IRPF i també la de l’IBI, però va donar altres arguments per sostenir el vot positiu. Quins?
Dos diaris més diuen a la portada que “vam donar suport per tenir oxigen a Catalunya” i que “avalem el gran impost que Rajoy dedicarà a les autonomies”. Doncs bé, de quin gran impost per a les autonomies parlem? Jo no conec cap mesura que afecti les autonomies. Afecten, en tot cas, els ciutadans, contribuents, però no les autonomies. En qualsevol cas hem votat sí per coherència. Podem prendre mesures d’ajust a Catalunya i ¿girar-nos d’esquena quan es pren a nivell espanyol? ¿Podem tenir ara un comportament diferent davant la crisi que el que vam tenir el maig de 2010 mentre governava el PSOE i ens vam abstenir en el primer reial decret del president Zapatero sobre mesures d’austeritat? Hi ha qui es pregunta per què llavors ens vam abstenir i ara votem sí. Per dues raons molt clares: primera, llavors no governàvem a Catalunya i no sabíem l’abast real del dèficit, i segona, la situació en termes econòmics a Espanya i a Europa és ara molt pitjor que el maig del 2010.
Tot plegat transmet la sensació que hi ha qui no és prou conscient del que passa a Europa, que Grècia potser no podrà pagar, que això té un efecte dòmino i que la nostra economia no ha sortit, ni de bon tros, del risc d’intervenció. Tant és així que els propers sis mesos seran, financerament parlant, extraordinàriament difícils. Retingueu aquestes paraules de dimecres del president del Banc Central Europeu, Mario Draghi: “no és possible expressar confiança en la recuperació econòmica, malgrat els indicis favorables”. La UE està fent esforços, a Catalunya també, i no té sentit que no els faci l’Estat espanyol, encara que algunes mesures no ens agraden, i nosaltres tinguem alternatives. Hem entès des del primer dia quina és la situació europea potser perquè per aquesta Espanya jacobina, que viu d’esquena a Europa, no corre la sang carolíngia que circula pel nostre país. Les mesures aprovades ahir han estat aplaudides per les institucions europees. Això no és un únic argument, però és un argument més. Parlant d’Europa, no puc deixar de tornar a expressar la meva preocupació per les decisions del tàndem Merkel-Sarkozy. Només amb mesures d’austeritat no n’hi ha prou. Ens n’anirem a pastar fang.
Dit tot això, CiU fa un marge de confiança al govern. Si es tradueix en recentralització financera i en disminució de les competències de les comunitats autònomes, es trobarà amb la nostra porta tancada al nassos. S’haurà acabat la confiança. S’haurà acabat el crèdit. No ens ha de fer por que vulguin penalitzar els que no compleixin el dèficit. El que ens ha de preocupar i s’ha d’evitar és que l’Estat no se l’espolsi i que el centrifugui a les comunitats autònomes. De tot això, n’hem parlat i caldrà continuar-ne parlant. Del resultat de les converses, se’n derivarà la nostra conducta de futur: responsabilitat a canvi de lleialtat. Si no hi ha lleialtat, no tindrà cap sentit la responsabilitat.
Cordialment,
Josep A. Duran i Lleida
Barcelona, 13 de gener de 2012
