dimecres, 12 de setembre del 2012

ESTEM ESCRIVINT LA HISTÒRIA, ORGULLOSOS DE FORMAR PART DELS QUI VAM ACONSEGUIR LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA

I qui m'havia de dir a mi fa pocs anys, que a hores d'ara ens trobarien davant la ja inevitable independència del nostre país! Realment el meu sentiment independentista ve de molt lluny. Vaig ser, amb tretze anys, a la manifestació, dita del milió, de 1977 a Barcelona. Vaig ser a la del 10J en protesta per la sentència del TC en contra d'un migrat estatut d'autonomia votat pel poble català.
 
Diuen que si la crisi ha ajudat a assolir l'actual nivell de consens. Efectivament, tot hi ajuda. Però el grau al que hem arribat de mofa per part d'Espanya i els seus dirigents, siguin del color polític que siguin, l'insult permanent, l'amenaça constant, l'expoli, el robatori, la privació de la nostra llengua en tants i tants àmbits, però sobretot en l'ensenyament; tot plegat i molt més ha provocat que, hores d'ara, ens trobem ja davant d'un camí de no retorn. I és que, hem arribat a un moment, que ni tan sols ens interessa el Pacte Fiscal equiparable al concert econòmic. Ha arribat un moment en el que tota solució a la nostra voluntat de ser aniquilada ara fa 298 anys, passa per esdevenir un estat, amb totes les garanties, amb totes les seves estructures pròpies... A Madrid fan veure que senten a ploure, que no va amb ells tot això, que ja s'ho faran els catalans amb els seus crits i envolics. Però, encara que no ho sembli, tenen por, molta por. En tenen tanta, que ens haurem de preparar per sentir-nos amenaçats per totes bandes, són ells qui ens voldran fer por a nosaltres; però, si tenim clares les nostres aspiracions nacionals, tot aquest odi que expressaran, només és por. Por al desconegut, por a haver-se de guanyar les garrofes treballant quan ja no podran exprimir als altres. Però ens mantindrem ferms i orgullosos de ser qui som i ser on som.
 
Divendres CiU va celebrar el sopar que ve organitzant des de 1994 de forma ininterrompuda amb motiu de la Diada Nacional. vam comptar amb la presència d'en Josep Maria Vila d'abadal, alcalde de Vic, diputat per CiU i president de l'Associació de municipis per la Independència. Vam expressar la unanimitat independentista que tant Convergència com Unió manté a Palau-solità i Plegamans. Vam ser cap a cent cinquanta persones clamant per la independència i manifestant l'il·lusió també per poder recuperar el govern municipal en els propers comicis del 2015.
 
Ahir, Diada Nacional, CiU també va assistir a l'acte institucional del matí al Parc Onze de Setembre al nostre poble. exactament el mateix acte, amb la mateixa estructura i dinàmica que vam idear durant la darrera legislatura. felicito a la Societat Coral la Unió els noranta anys d'existència que enguany compleix, i per això el seu president, Francesc Vallicrosa, va ser l'encarregat de pronunciar el parlament institucional amb un alt contingut de compromís pel país i la llengua. L'alcaldessa, tot i haver-nos manifestat des del propi govern que no tenia cap intenció ni interès en intervenir, es veu que li van agafar ganes de fer-ho i va adreçar unes paraules d'agraïment als assistents, seguides d'unes altres, que ningú va entendre, parlant d'alguna cosa relacionada amb un punt i seguit.
 
Però noi, a la tarda sí que, abm dos autocars plens des de Palau i organitzats per CiU, ens vam encarregar més d'un milió i mig de persones, de posar el punt i final. el punt i final a la nostra dependència d'Espanya, a l'humiliació constant, a l'expoli i l'insult. Tots vam clamar per la independència. Som molts, cada vegada més, això no té aturador. Serem un estat més d'Europa perquè aquesta és la nostra voluntat i no ens cal demanar permís a ningú. És un dret i com a tal ens el prendrem.
 
Avui el president Mas, en la seva compareixença solemne a la Galeria Gòtica del Palau de la Generalitat, ha anunciat l'inici de la fase final del que anomena "transició nacional". I ara és l'hora de la veritat. Mentrestant, hi ha qui no sap on és ni quin paper ha de jugar; no sap si hi està a favor o en contra; no es vol creure que és veritat el que veuen els seus ulls: Cal doncs, que el PSC es defineixi amb urgència, si és PSC o PSOE; si està amb Catalunya o contra Catalunya; si està al costat del PP i Ciutadans o al costat de la gran majoria independentista.
 
és l'hora de les idees clares i de prendre decisions inequívoques!