Déu n'hi dó, el cap de setmana que cada any ens ofereix la celebració, en els dies més propers al 15 de maig, de la Festa de Sant Isidre, el Dinar de la gent gran i el sopar de Caritas!
S'aprofita que es pot disposar del pabelló d'esports per portar-hi a terme tot un seguit d'activitats que,d'una altra manera, suposaria hipotecar aquest equipament durant molts diumenges impedint així la pràctica de l'esport i de les diferents competicions programades.
Va començar divendres amb el sopar solidari organitzat al pabelló des del 2009 per l'ONG Caritas Parroquial, que tan encomiable feina està portant a terme al nostre poble d'ajuda a les persones i famílies més necessitades. Són moltes les accions realitzades al llarg de l'any per tal d'aconseguir diners i aliments per a les més de cent famílies que, hores d'ara, depenen de l'ajuda de Caritas a Palau-solità i Plegamans. Aquest divendres passat, amb el sopar de 15 euros, i gràcies també a les aportacions de diferents comerços i empresaris del municipi, es pot obtenir uns diners que fan molta falta per a un col·lectiu que segueix creixent de forma imparable i al que tots ens hi hem de posar per intentar paliar els efectes d'una crisi tant i tant extrema.
De la SOLIDARITAT a una despesa que potser algun dia caldrà que ens anem repensant. El Dinar de la Gent gran. Dissabte, com cada any, i ho conec molt bé perquè, també l'anterior govern volia homenatjar a les persones de més de 65 anys del poble, es va celebrar un dinar. Desconec el cost d'enguany d'aquest àpat. Sé que l'anterior govern va reduir la seva despesa d'una forma total, passant dels 35 000 euros pressupostats al 2007 als 18 000 euros que va costar l'esdeveniment al 2011. L'any passat, tot i ja haver-se tancat el pressupost del 2011 amb xifres positives, van excusar-se amb allò que tant van repetir del "no hi ha diners", per fer un verenar fred a mitja tarda. Enguany, vist el fracàs han recuperat l'antic format. Però, partint de la base que cal homenatjar per tots els mitjans possibles als nostres grans, al que ens han aportat, deixat, treballat, sacrificat i donat. Deixant clar que cal agraïr-los tot el que suposen per a tots nosaltres, hem de aturar-nos a pensar si realment cal una despesa de prop de vint mil euros per a fer un dinar. No dic res més. Només que caldria aprofundir en el seu anàlisi i conveniència; i si, en lloc de criticar tantes retallades, alguna cosa es podria aportar des del consistori per minorar els seus efectes. Deixo la reflexió damunt la taula, doncs sóc el primer en no acabar de tenir una resposta clara davant d'aquesta qüestió.
Finalment, el Grandíssim Sant Isidre. Potser sí que ja no ens queden pagesos. Però, l'ànima d'aquella tradició no només es manté inalterable, sino que segueix creixent any rere any. Carroces, cavalls, implicació d'entitats i escoles. Dinar de germanor més d'acord amb els temps que correm. I, sobretot, sobretot sobretot, quina emoció veure recuperada la tradició de les Colles del Ball de Gitanes! Amb només dos anys, s'ha passat d'una ballada simbòlica de tres parelles a una ballada amb prop de cent-cinquanta balladors! Impressionant! Jo, com a soci que ja era, i que torno a ser, d'aquesta entitat, haig de felicitar a l'amic Joan Carol, a la Cesca i a tothom per la seva gran implicació. I és que, aquesta sí que és una tradició pròpia del nostre poble i del Vallès en general. Sabia molt greu que es perdés. Però, amb quina força i entusiasme s'ha recuperat! Estic content per ells, pel poble, per mi com a soci de les Colles. Ara això ja no té aturador. Quan tots pensavem que sense la direcció i responsabilitat d'en Josep Perramón i d'en Joan Carol pare, això ja no tornaria a veure's, resulta que no només ho hem tornat a veure, sino que, amb només dos anys s'ha consolidat d'una manera extraordinària! Jo que recordo, en les meves èpoques de músic, haver tocat en el ball popular posterior al ball de les Colles que es feia el diumenge tarda més proper a Carnestoltes al pabelló vell, i les arroçades a l'escola Folch i Torres, ara torna una altra vegada quelcom que mai s'hauria d'haver aturat. Però, si tot plegat serveix perquè ara es consolidi de nou una tradició tant nostra, només ens hem de felicitar i procurar entre tots que no defalleixi!
