dimecres, 10 de febrer de 2016

A BASE DE GARROTADES!

Ara que tenim clar que a Catalunya hi ha un 48% dels seus ciutadans a favor de la independència sense matisos, un 39% en contra, i un 11% que no sabem exactament en quina proporció farien inclinar la balança cap a una banda o cap a l'altra; però, que a la vista del que manifesten que van votar a la jornada participativa del 9 de novembre de 2014 personatges com Ada Colau o Lluís Rabell, podriem arribar fàcilment a concloure que, tal com evidencien les darreres enquestes del CEO, la victòria de l'independentisme és, enaquests moments, prou clara i sòlida. Deia, que ara que ho tenim tots força clar, potser és l'hora de mirar enrere i veure-ho tot plegat amb la necessària perspectiva per poder saber quines han estat les raons profundes d'un més que notable increment de l'independentisme en els darrers anys.
 
En tot això, m'hi va fer pensar la trucada que em va fer ahir un destacat periodista del Diario el País, qui va arribar a mi després d'haver fet diverses lectures dels meus apunts en aquest mateix blog. I és que, aprofitant el quarenta aniversari del País en els propers mesos, vol redactar un reportatge sobre l'evolució de l'independentisme durant tots aquests anys i les causes que han provocat l'auge evident d'aquest moviment.
 
I és això el que em va fer pensar, i molt, en el per què s'ha disparat d'una forma tant clara l'independentisme a Catalunya.
 
Parlàvem de quan jo tenia menys de deu anys, i la consciència que ja aleshores tenia sobre una Catalunya independent, com a conseqüència evident de la influència del meu pare...: les reunions clandestines a casa, els llibres i subscripcions en català, les escoltes enregistrades del president Macià proclamant la República Catalana, la música d'en Llach, Raimon, etc, i tantes i tantes coses que em feien, ja en aquella època, haver assumit que el millor per a Catalunya era la seva independència. Parlàvem de la Manifestació del milió de persones de la Diada de 1977, a la que vaig acudir amb una camiseta amb la senyera pintada i el mapa dels Països catalans, de com el meu pare va aconseguir que el CF Palau de Plegamans vestís amb la samarreta de la senyera, de la Fundació de l'escola Marinada, de la subscripció al Diari Avui, que encara guardem l'exemplar número 1, a l'enciclopèdia catalana... i tantes i tantes altres coses, que es faria massa llarg d'explicar.
 
Deiem que, evidentment, aquell independentisme de la primera transició, i el dels anys vuitanta i noranta, malgrat en Trias fargas ja denunciava l'ofec econòmic de Catalunya, era un independentisme sentimental. Era un independentisme basat en el fet que Catalunya havia de ser considerada nació pel fet de disposar d'una llengua pròpia, una Cultura, unes institucions, un Dret civil, un fet diferencial en definitiva. I això feia que els que anàvem amb l'estelada, representàvem una franja prou minoritària de la societat catalana.
 
L'explosió de l'independentisme va arribar amb l'evidència davant de tothom del mal tracte econòmic..., quan la gent s'en comença a adonar que de catalunya surten uns diners que mai més no tornen, i que aquests són emprats per a prestacions i serveis dels que els catalans n'estan mancats, o per a grans inversions en infrastructures que aquí mai havien ni tant sols somniat.
 
L'explosió de l'independentisme ve de la mà de la sentència en contra de l'Estatut d'autonomia de Catalunya del Tribunal Constitucional espanyol, que va donar lloc a la primera de les grans manifestacions que ens han portat fins al 27S i l'inici definitiu del Procés cap a la independència en divuit mesos.
 
Per tant, hem passat d'un grup minoritari d'independentistes sentimentals, a un gruix majoritari d'independentistes que, com deiem en la nostra conversa, hi han arribat a base de Garrotades de l'estat espanyol.
 
El millor resum el va fer ahir el President Puigdemont en una resposta al periodista Josep Cuní a 8TV: "Tot el que no sigui Independència, és Decadència". La gent s'ha adonat que amb els seus impostos gestionats des d'aquí, no hi haurien ni retallades, ni mancances en molts serveis, que disposariem dels més de sis mil milions d'euros en inversions que fa tants anys tenim compromesos per l'estat espanyol, dels diners del fons de competitivitat, dels de la clàusula adicional tercera de l'Estatut i dels setze mil milions d'euros que cada any marxen cap a Espanya i no tornen. La ciutadania s'ha adonat d'això, i del que aquesta realitat comportaria per a ells, per a la seva qualitat de vida, per a les seves pensions i un llarg etcètera.
 
Per tant, si a tot plegat hi afegim el maltracte rebut en tots els sentits, seguint amb el ritme actual de vexacions constants: Corredor Mediterrani, conexions al port, rodalies, etc, ens n'adonem que, entre els independentistes de sentiment i els que hi han arribat a base de garrotades, ben aviat superarem amb escreix el 60% de la població. I, ni Espanya ni la comunitat internacional, podran seguir fent cas omís a tant digne i justificada pretensió!

Este correo electrónico se ha enviado desde un equipo libre de virus y protegido por Avast.
www.avast.com