divendres, 20 d’agost de 2010

EL MILLOR, (I EL PITJOR), DE CADA CASA

L’espectacle és ben trist. Si els partits polítics convencionals tenen elements positius i negatius, sembla que les noves ofertes electorals que defensen la independència només reprodueixen les misèries partidistes. Els partits, ens agradin o no, ofereixen una trajectòria coneguda, un bagatge ideològic, una organització i representació territorial que arriba a nivell local, un comandament i interlocució clar i una presumpta estabilitat, cohesió i coherència en la futura actuació parlamentària (ja no dic de govern després del tripartit). Tanmateix aquests actius comporten contrapartidas negatives que es manifesten en la forma en que, en general, es prenen determinades decisions, com l’el.laboració de llistes electorals, decidides en general per les cúpules dels partits.

Si els partits i moviments per la independencia no són capaços de constituir una única candidatura i donar un mínim de garanties d’estabilitat i actuació conjunta vol dir que els importa més el que els separa (els protagonismes personals) que el que els uneix (la independència).

És cert que dos o més no van junts si un no vol. En aquest cas, Salomó ja ho va resoldre fa tres mil anys. Qui s’estimi més la independència ho demostrarà renunciant a favor de l’altre. Perquè si tant uns com els altres han renunciat a presentar un programa electoral, i per tant a governar, i la seva oferta compartida es limita (que no és poc) a declarar la independència, el que han de buscar és que es voti aquesta proposta més que no pas qui l’encapçala.

Mentre no ho facin dificilment podran portar als partits convencionals pel mateix camí.