dimecres, 2 de novembre de 2011

CARTA OBERTA D'EN DURAN ALS SOCIALISTES

Observo que cada dia utilitzeu com a únic argument per atacar CiU la nostra política de reducció de la despesa al capdavant del govern de la Generalitat. Són uns ajustos que fem per necessitat i no per ganes. Per aquest motiu, vull recordar alguns fets i algunes dades que són de l‘interès de la ciutadania i que convindria molt que ho fossin també del vostre.



El 24 de novembre de 2010, just quatre dies abans de les darreres eleccions al Parlament de Catalunya, amb el tripartit al govern de la Generalitat i el PSOE al govern de l’Estat, el “Consejo de Política Fiscal y Financiera” va avalar els comptes de la Generalitat amb un 2’4% del dèficit, un dèficit que ha acabat essent del 4’2%. El 23 de març el que era secretari d’Estat d’Hisenda, Carlos Ocaña, va comunicar al conseller d’Economia, Andreu Mas-Colell, que “la reducció del 10% de despesa que proposa la Generalitat no era suficient” per corregir el dèficit que vau deixar. També va afirmar que “per la banda dels ingressos, no podia esperar-se res més, llevat que apugéssim impostos amb efectes del 2011”. A través del ministeri d’Hisenda, el govern socialista de l’Estat pretenia que rebaixéssim un 20% la despesa fins arribar a l’1’3% del dèficit públic. Aquesta és la vostra proposta: el doble de retallades.



Davant d’això, el govern de CiU es va plantar i va dir que ni parlar-ne. Una veu socialista –la del que era primer tinent d’alcalde de la ciutat de Barcelona, Jordi William-Carnes, que era de viatge a Sao Paulo- es va desmarcar de la posició oficial del PSC en afirmar que era impossible en un sol any situar el dèficit en el1’3%.



El govern de la Generalitat va reduir la despesa en tres mil milions d’euros en el pressupost del 2011. El secretari d’Estat, Carlos Ocaña, va demanar que es disminuís el doble, sis mil milions d’euros. El que era vicepresident del govern i portaveu, Pérez Rubalcaba –ara candidat socialista-, va afirmar que “la reducció del dèficit era irrenunciable, i-re-nun-ci-a-ble”. L’obligada reducció de despesa, forçada per la mala gestió del tripartit i per la imposició del govern socialista de l’Estat, va implicar necessàriament rebaixar totes les partides del pressupost a Catalunya i, per tant, lògicament, les de sanitat, ensenyament i polítiques socials, tot i que s’ha de dir que l’import pressupostari d’aquests departaments va guanyar pes en el conjunt dels comptes públics. Per exemple, en l’anterior pressupost socialista Sanitat representava un 36% i ara suposa un 38’6%. A tot això, cal tenir present que la Generalitat paga en el 2011 més de quatre milions d’euros diaris d’interessos i en pagarà sis milions –també cada dia- l’any que ve. Fixeu vos que això significa que només en set mesos que no haguéssim de pagar aquests interessos -que vosaltres vau generar- no hauríem de tocar ni un euro la sanitat. Cal recordar també que l’import a pagar per l’amortització de la despesa financera que vosaltres heu deixat per al 2011 és de sis mil milions d’euros (més de 10 bilions de pessetes). És a dir, el Govern de CiU pagarà d’amortització de despesa financera, provocada per la gestió del tripartit socialista, el doble del total que s’ha rebaixat el pressupost català.



També hauríeu de recordar que l’Estat, amb el vot dels socialistes catalans i contra el que aquí demanàveu –fins i tot ens vàreu recomanar que portéssim el govern central als tribunals- no ha pagat la bestreta del fons de competitivitat ni ha liquidat l’import de l’aplicació de la Disposició Addicional Tercera de l’Estatut. Per cert, més enllà del fet que el govern de l’Estat mai ha invertit la xifra del PIB real de Catalunya respecte a Espanya, la inversió planificada a Catalunya només ha tingut una mitjana del 81% d’execució.



Ara, en plena precampanya, ¿no teniu rés més per oferir com a argument electoral que acusar CiU de desmantellar l’estat del benestar social? Si tinguéssiu una mica de vergonya, miraríeu de parlar-ne el mínim possible. No obstant, us llanceu pel camí de la demagògia i renuncieu a l’actiu que teníeu de cultura de partit de govern. En resum, la Generalitat es veu obligada a gastar menys perquè els socialistes, mentre éreu al govern de la Generalitat i llençant la casa per la finestra, heu deixat el país arruïnat (torno a recordar-ho: un dèficit del 4’2 del PIB català, és a dir, més de vuit mil cinc cents milions d’euros, o bé, si ho preferiu en pessetes, més de tretze bilions). A més, en l’àmbit de l’Estat, i amb vosaltres al govern, els socialistes demaneu que reduïm molt més la despesa –concretament, el doble- o que apugem els impostos. I tot això sense pagar el que es deu a Catalunya (fons de competitivitat, Disposició Addicional Tercera, principi de lleialtat institucional per abonar l’import de la llei de dependència i d’altres). Malgrat tot, us quedeu tan amples, criticant-nos dia sí i dia també, afirmant que ens volem carregar l’estat del benestar que vosaltres heu deixat en estat de coma. Si ho féssim nosaltres, estic segur que ens diríeu “quina barra!”. I atenció, nosaltres a Catalunya hem rebaixat el pressupost de Sanitat un 6’9%, però el govern socialista de l’Estat l’ha reduït un 8%. I mentre aquí hem rebaixat un 7’6% la partida d’Ensenyament, a l’Estat l’han reduït un 7’8%. Això sí, el pressupost de Defensa –amb la vostra candidata per Barcelona al capdavant- només l’heu rebaixat un 7%, com si els vaixells, els tancs i les armes en general fossin garants de l’estat del benestar social que els socialistes empareu.



Tot plegat, sense tenir present el dèficit fiscal que l’Estat té envers Catalunya i que significa 16.500 milions d’euros l’any, és a dir, un 8’4% del PIB català, que tant vosaltres com el PP no esteu d’acord a reduir. Bé, ¿de debò, no us sentiu responsables principals del dèficit que heu generat durant els set anys que heu governat a Catalunya? ¿No sou conscients que el govern de l’Estat, en el qual participeu, vol obligar-nos a reduir encara més el nostre pressupost i, per tant, a ampliar les retallades que tan demagògicament utilitzeu com a expressió de desgast electoral? ¿Heu oblidat que aquí demanàveu amb energia que l’Estat liquidés la bestreta del fons de competitivitat i que, en canvi, a Madrid us va faltar coratge per servir els interessos dels catalans i us vau encongir a l’hora de fer el que dèieu a Catalunya com a conseqüència de la vostra dependència del PSOE, votant al costat del govern central contra els interessos de Catalunya? Què penseu fer els socialistes catalans per donar resposta a les necessitats econòmiques dels ciutadans de Catalunya i a les nostres aspiracions nacionals?



Tot això no us ho plantejo perquè cregui que Catalunya pot estar contenta amb una possible majoria absoluta del PP, que vosaltres heu conreat ja que guanyaran gràcies a la vostra ineficaç política econòmica. Ans el contrari: recordem perfectament l’actitud que el PP va tenir contra Catalunya quan van exercir la seva majoria absoluta sense contemplacions, o el seu rebuig davant l’Estatut referendat pel poble de Catalunya. No seré jo qui oblidi els seus greuges contra els catalans .No seré jo qui silenciï l’actitud d’un PP que s’ha plegat de braços i que ha deixat que el país s’enfonsés sense donar suport a cap mesura per facilitar la reactivació econòmica i la generació de llocs de treball. La seva irresponsabilitat electoralista de pensar que com pitjor anés l’economia, millor anirien les seves perspectives electorals ha contribuït que actualment hi hagi gairebé cinc milions de persones sense feina. No estem parlant només de xifres estadístiques, sinó de problemes reals de persones amb noms i cognoms. Es tracta d’’un PP que governarà Espanya amb el qual els socialistes no heu dubtat d’arribar a acords contra Catalunya, però mai a favor de l’ocupació, de l’economia o de la confiança i de la credibilitat davant els mercats. Tots dos, socialistes i populars, heu negat a Catalunya el traspàs dels aeroports del Prat, de Reus, de Sabadell i de Girona; heu disminuït l’autonomia de la gestió dels ports de Barcelona i de Tarragona i, per tant, heu perjudicat l’economia catalana, i heu pactat d’esquena als ciutadans de Catalunya amb nocturnitat i traïdoria la reforma de la Constitució que limita l’autonomia financera de la Generalitat. Sabem que, de la mateixa manera que vosaltres heu arruïnat la Generalitat, moltes famílies i persones, el PP es passarà de frenada reduint els drets nacionals i personals.



Per què creieu que CIU, davant la vostra ineficiència en matèria econòmica i la irresponsabilitat electoralista del PP, va haver d’actuar amb coherència i responsabilitat per evitar que la Unió Europea intervingués l’economia espanyola? Com a president del grup parlamentari de CiU no vaig pensar en els interessos electorals, sinó que vaig fer un pas endavant per evitar que a l’Estat s’haguessin d’aplicar mesures com les que s’han dut a terme a Grècia i que han representant una reducció del 20% de les pensions de més de 1.200 euros que arriba al 40% als jubilats amb menys de 55 anys, la disminució de 200 mil funcionaris del sector públic... Rieu-vos-en, dels ajustos que per la vostra mala gestió hem d’administrar ara!



De cara a les eleccions del 20-N, esperem que el poble català no permeti que hi hagi aquesta majoria absoluta que les enquestes preveuen per al PP. El contrapès al futur govern no passarà per vosaltres, sinó per CiU. Els ciutadans del nostre país saben que som l’única força política amb veu i grup parlamentari propis que té les mans lliures per plantar cara a vosaltres i al PP. Som l’únic grup parlamentari que podrà defensar els interessos dels catalans.



Afortunadament, el poble català és prou madur i té sentit de responsabilitat per entendre que el govern actual de la Generalitat posa per davant els interessos de país als del partit. Encara que ens pugui costar algun vot, estem disposats a redreçar la situació que hem heretat de vosaltres per retornar al seu lloc l’estat del benestar social. CiU l’ha construït durant vint-i-tres anys al capdavant de la Generalitat, això sí, amb l’ajut de tothom, de tota la societat i també amb el de vosaltres des de molts ajuntaments.



Cordialment,



Josep A. Duran i Lleida