dimecres, 28 de març de 2012

ARA LI TOCA A UNIÓ

Després del Congrés Nacional que Convergència Democràtica ha celebrat aquest passat cap de setmana a Reus en el que s'ha refermat el compromís decidit de CDC per a l'estat propi. arriba el moment que, també des d'Unió Democràtica es faci el pas definitiu. Que s'actúi de conformitat amb els postulats inequívocs plasmats en el Manifest Fundacional d'Unió publicat al diari el Matí el dia 7 de novembre de 1931. Ara és quan tenim l'oportunitat històrica que en el proper Congrés Nacional d'UDC, que s'ha de celebrar a Sitges els propers 12 i 13 de maig, i si cal de la ma d'en Josep Maria Vila d'Abadal, apostem d'una vegada i per totes, sense pors i amb fermesa perquè Catalunya assoleixi la seva independència política esdevenint un estat més amb drets i deures per igual en mig de totes les nacions lliures d'Europa.

Per això, m'ha vingut de gust reproduir el text transaccionat aprovat en la ponència política de CDC el passat cap de setmana en quant a que Catalunya esdevingui una nació amb estat propi:


Els militants de Convergència ens refermem de nou en el que ja vàrem aprovar en els XIIIè i XVè congressos:

“Volem portar Catalunya a la plena sobirania i a situar la seva gent al capdavant del progrés i el benestar dels països europeus més avançats, aconseguint progressivament més quotes de llibertat que ens condueixin a ser un país independent normalitzat.

I volem també llegar a l’esdevenidor una Catalunya lliure, justa i independent que ocupi un espai propi, amb veu pròpia en el món del segle XXI. En d’altres paraules, la militància de Convergència tenim el dret i l’obligació de treballar per una Catalunya sense límits, i amb plena sobirania nacional”.

Davant d’aquest compromís renovat, constatem que la màxima expressió de la voluntat d’una nació és poder decidir sobre el seu futur com a projecte col•lectiu i tenir el poder i la capacitat d’actuar en conseqüència. A vegades, aquesta capacitat i aquest poder s’exerceixen de manera satisfactòria en el si de projectes polítics compartits amb d’altres nacions, circumstància que obliga a mantenir un equilibri de sobiranies a partir, necessàriament, del reconeixement de l’altre. Hi ha molts d’exemples d’èxit d’aquesta mena de situacions. No és, però, el cas de l’Estat espanyol. Com a projecte ha demostrat, en les tres dècades constitucionals, que les carències congènites i les sobrevingudes afecten la seva viabilitat com a projecte compartible. Si ho havia estat, o almenys si havíem treballat lleialment perquè ho fos, és evident que ho ha deixat de ser i que el catalanisme polític té dificultats per explicar les raons per continuar destinant esforços a un propòsit que apareix com a inassolible, esforços que sovint són font de confusions i d'incomprensió.
Una nació, per poder exercir la seva voluntat com a tal, necessita un Estat que actuï i que se’l senti com a propi. L’Estat és una eina potent per poder desplegar la Nació en bones condicions, amb eficiència, amb solvència. L’actual Estat espanyol és justament el contrari: genera un dèficit fiscal que asfixia la nostra societat (que perjudica directament l’administració, les empreses, els treballadors i els ciutadans), negligeix la nostra competitivitat amb dèficits infraestructurals insostenibles i no respecta la identitat lingüística i cultural catalana en la seva política general, els seus pressupostos i les seves sentències. Ens cal un Estat que sigui eficient, útil, que estimuli i contribueixi a la nostra gran capacitat de creixement econòmic, social, cultural. Si un Estat no fa tot això esdevé un obstacle i un fre que una nació té el deure de superar si vol continuar existint com a tal.
El modernisme i el noucentisme van ser capaços de plantejar: Catalunya igual a Nació; el catalanisme sobiranista del segle XXI ha d’actuar amb actitud d’independència i ha de plantejar la idea de: Catalunya igual a Nació + Estat. I és en el desplegament d’aquesta idea que Convergència ha de destinar els seus esforços, que ha de promoure el debat en el si de la societat per tal de construir l’Estat propi que ens garanteixi la pervivència com a nació i la viabilitat com a societat, avui amenaçades. Un procés en el que Convergència ha de tenir sempre present la pertinença de Catalunya a la Unió Europea i la necessitat d’articular grans majories socials a l’interior del país que facin viables i naturals els objectius que ens proposem.