dimecres, 3 de desembre de 2008

Carta oberta a un immigrant

Amics. M’ha semblat oportú, com element de reflexió en uns moments en els que de vegades perdem la raó de les coses i, arrossegats per una tendència mediàtica excessivament impregnada d’intencionalitats polítiques poc clares, recuperar un article d’en Ferran Sàez Mateu publicat al butlletí del Centre d’Estudis Jordi Pujol. Crec que reflexions com aquestes ens poden ajudar a valorar determinades situacions o circumpstàncies en la seva justa mesura:


Carta oberta a un immigrant sense papers

Ferran Sáez

Benvolgut amic,
suposo que en veure un document d’aquesta mena estàs esperant alguna impugnació agra, furibunda i demagògica contra la teva presència al país, o bé un panegíric
progre paternalista i ensucrat. Ambdós registres –ja hauràs tingut ocasió de comprovar-ho– són freqüents en aquestes latituds, tot i que certament acostumen
a provenir d’àmbits molt diferents. Jo només et vull explicar una cosa, una sola cosa perquè et puguis orientar mentalment en la teva nova situació i en
treguis les conseqüències que consideris oportunes.

Dic això perquè sé que moltes ONG s’adrecen a tu com si fossis un nen desvalgut, i jo sé que ets una persona adulta que un bon dia va prendre una decisió
molt difícil i ara n’ha d’assumir responsablement les conseqüències.

Abans, però, voldria contar-te una cosa. Tant els meus avis paterns, que eren murcians, com els meus avis materns, que eren catalans de soca-rel, van viure
una experiència força pitjor que la teva. Els primers van haver d’abandonar el seu lloc d’origen per raons de pura supervivència, i els segons van haver
de fugir a França l’any 1939 per qüestions polítiques que, en aquell precís moment, comportaven la pena de mort. A cap dels dos els va rebre la Creu Roja
amb entrepans, ni les associacions humanitàries amb roba neta, ni tampoc les càmeres de televisió. No, no va ser així. Van passar molt fred, i molta gana,
i horribles vexacions; i entre tots, a més a més, van acabar sumant molts anys de presó. Els primers van tenir problemes amb la Guàrdia Civil i els segons,
a Clermont-Ferrand, amb la sinistra policia del règim de Vichy, entusiàsticament antisemita. T’explico tot això perquè has de saber que jo també “vinc
d’un silenci antic i molt llarg”, com diu un magnífic cantant del país on acabes d’arribar; i et puc ben assegurar que no sóc pas l’únic. T’ho explico,
en definitiva, perquè entenguis que a la vella Europa s’han patit calamitats inimaginables fins a èpoques molt recents. Com ho vam superar, tot allò? Aquest
és, de fet, el motiu de la meva carta.

Has arribat a un racó del món que es diu Catalunya. És un país amb una llengua i una cultura pròpies, i comparteix amb altres països europeus els valors
occidentals. Pel que fa al primer tema, és probable que hagis arribat aquí sabent, poc o molt, l’espanyol (o, si més no, pensant que aquesta és l’única
llengua que cal aprendre). És probable, per tant, que això del català et sembli una mera molèstia. Deia el mestre Josep Pla, a qui espero que puguis llegir
algun dia: “sé que estic al meu país quan en dir ‘bon dia’ em constesten ‘bon dia’”. Ja veus que no parla del país com un lloc on hi viuen homes blancs
o cristians, per exemple, sinó d’una comunitat que es reconeix a si mateixa per un tret que pot adoptar lliurement i voluntàriament qualsevol persona,
sigui del color que sigui i practiqui la religió que practiqui. Per això, quan tu em diguis “bon dia” i jo et contesti “bon dia” sabrem que aleshores ja
ens trobem al nostre país. El català no és una barrera sinó, ben al contrari, una porta. Això és així des de fa generacions, i és bo que ho sàpigues. També
has de saber que la supervivència d’aquesta llengua no ha estat, ni és, gens fàcil. No facis que les coses siguin ara més difícils. No et demano que les
solucionis, és clar; només et prego que no les empitjoris. Em podria estalviar aquest darrer afegitó i seguir l’edulcorat discurs oficial o políticament
correcte. Si t’ho dic així de clar és justament per respecte: perquè ets una persona adulta amb qui tinc el deure de parlar cara a cara, no un nen que
no pot entendre aquest tipus de coses.

Finalment, hem de parlar de valors. Parlar de valors no vol dir parlar de la legislació vigent. És una altra cosa, això. La legislació vigent és comuna
per a tots dos, i hi ha ben poca cosa a discutir o a matisar. Els valors, en canvi, no han de ser forçosament compartits. Jo tinc els meus i tu tens els
teus, i aquella senyora d’allà en té uns altres que no són ni els meus ni els teus. Això és ben normal, aquí i a tot arreu. En tot cas, has de saber que
aquest país és com és, amb tots els seus defectes i totes les seves virtuts, perquè participa a la seva manera, des de la seva pròpia identitat, del tronc
comú dels valors occidentals. Els valors occidentals són un híbrid molt complex de dos llegats ben diferents: la tradició grecollatina i la judeocristiana.
Aquests dos llegats van convergir lentament, a partir del segle XVIII, en allò que ara anomenem la democràcia liberal. Em pots replicar que tu –potser–
no tens res a veure amb cap d’aquestes dues tradicions. En tot cas has de saber –i has de ser conseqüent amb aquest mínim coneixement– que la democràcia
liberal i el pes d’aquestes dues tradicions són inseparables. Això no vol dir que les hagis de compartir, o que t’hi hagis d’adherir de cop i volta, sinó
només que no les has de contraposar als teus propis valors com si fossin el revers del teu món. Em sembla que és demanar ben poc, això.

Sé que al teu país la vida humana no val gaire. Sé que hi ha violència, precarietat i arbitrarietat. Sé que no hi ha expectatives de cap mena. És justament
per tot això que comprenc la decisió que vas prendre. Però tu també has de saber una cosa. Si aquí les persones tenen una dignitat intrínseca i un nivell
de vida decent és gràcies a l’esforç acumulat de generacions i generacions de persones. No ens ha caigut del cel, tot això. Ni les llibertats ni el benestar
material ens han sortit mai de franc. Han calgut revolucions, guerres i enormes sacrificis individuals i col•lectius perquè les coses siguin tal com les
veus ara. Tant si tens papers com si no, els metges et guariran gratuïtament i els teus fills aniran a escola sense que això et costi ni un euro. Recorda
que tot això ho pago jo, i altres persones com jo, amb els nostres impostos. És a dir, amb el nostre treball. Un dia, quan jo sigui un jubilat, hauràs
de pagar tu per mi. Són les regles. I quan el teu fill o el teu nét digui ‘bon dia’, el meu fill o el meu nét respondrà ‘bon dia’. Llavors evocaré aquesta
carta que ara t’envio i pensaré que, segurament, va pagar la pena que ens coneguéssim. Em doldria molt que no fos així: voldria dir que tu, o jo, o tots
plegats, ens vam equivocar.
Cordialment