dimarts, 31 de març del 2009

REFLEXIÓ

La veritat és que es fa difícil entendre moltes de les situacions que es donen al nostre voltant, sobre tot quan detectes el poc valor que cada vegada més es dona a les coses, la persona, les actituds davant la vida, la passivitat majúscula, el cada cop menys interès en la cosa pública, l’egoísme com a guia de les actuacions personals, allò de: i tú més, quan afrontem qualsevol debat polític, i en general, una molt poca autoexigencia, estima del nostre entorn i reivindicació del que és just en base a la raó i l’experiència més que no pas en la defensa a ultrança d’uns drets que poques vegades van lligats a uns altres deures.

I pensareu: “Aquest en Jaume s’ens ha posat pesimista”. I no és pas això amics. El que precíssament vull transmetre és quelcom que ens ha caracteritzat als catalans, en moltes ocasions, pel sol fet de ser-ho. I això és el treball, l’autoexigència, el respecte per tothom encara que d’altres no ens respectin a nosaltres, vull reivindicar l’excelència de pertànyer a una nació com la nostra, el privilegi de formar part d’una generació que, d’una manera o altra, contribueix decididament a la reconstrucció d’un poble, un país, i una comunitat nacional des d’uns valors que parteixen de la familia com a eix vertebrador d’aquesta societat i pensa que cadascú en sí mateix té prou riquesa i importancia com per ser tingut en compte com individu que pot aportar molt al bé comú, i mai mirant-nos a la societat com un tot no sé què abstracte pel que cal discórrer amb decisions més o menys genèriques encaminades no al benefici de tots, que no sabem el que és, sino al de cadascun de nosaltres que sí contribuïrà definitivament a la consolidació d’un país on tots, un per un, tindrem el nostre paper destacat amb l’objectiu d’assolir el bé més preuat de tots: la llibertat personal i la de la nació que ens acull i uneix.

Cal doncs, que ens revelem davant la mediocritat, la indigencia política i moral, la preintelectualitat manifesta d’uns governants que desconeixen la col·lectivitat que intenten manar, la extravagancia i els plantejaments poc clars, cal que alcem les nostres veus no en contra de res sino a favor de Catalunya, que recuperi la dignitat, que poguem dir sense embuts que volem l’independència de catalunya perque ens mereixem ser tractats com un més en l’escena internacional, perque volem parlar de tú a tú a Espanya, a França, i a les altres nacions lliures del món. Europa havia de ser el marc inmillorable on les nostres pretensions es poguessin fer realitat. No ens acollonim, no ens frustrem, si abans era posible, ara ho hauria de ser encara més.

Tothom hauria de veure que sense lligams, que amb personalitat plena i autèntica sobirania no estariem fent el ridícul amb les plantades universitàries, demanant rodalies, trens, aeroports, ajenollant-nos davant qui sigui demanant els nostres diners que són nostres i ens els roben; volem contribuir amb el tercer món amb el 0,7% i una mica més, però no amb el 60%. Jo vull decidir per mi i que ningú em faci de tutor per la meva presumpta incapacitat. Vull que tornem a creure’ns la nostra policia, la nostra ràdio i televisió nacionals, vull integrar a tot el que ha vingut a treballar al meu país, que aprengui la llengua no com una imposició sino com una riquesa més, la nostra cultura, les nostres tradicions, institucions i tarannà.

Vull una Catalunya lliure, pròspera i independent!