dimarts, 8 d’octubre de 2013

AVUI SURTO AL CARA A CARA DEL DIARI SABADELL

Avui, a la secció Cara a Cara del Diari de Sabadell, es publica una entrevista que em van fer fa uns dies. Ja em perdonareu però, com que de tant en tant no va malament una miqueta de vanitat, i la veritat és que em fa il·lúsió, la transcric a continuació:
 

JAUME OLIVERAS, ADVOCAT CEC : «Som 2 en 1»

Els jutges ja el coneixen. I tot el personal de Jutjats de Sabadell també. Tots saben que l'advocat de família de Palau-Solitar i Plegamans, Jaume Oliveras Malla, 49, és cec total. Però també que aquest «petit» impediment no l'inhabilita absolutament per res.
Compta, això sí, amb l'inestimable ajuda de la seva esposa i secretària, Montse Dachs, que l'acompanya a tot arreu i que és els seus ulls.
La vista no és tan important com ens pensem?
Ves a saber. Jo em penso que si no hi sentís no serviria per res. O que si anés amb cadira de rodes encara em trobaria més limitat. Això cadascú…
Mai va pensar en vendre el cupó?
No. Tot i que als 10 anys ja era a un col·legi de la ONCE a Alacant i els que sortien d'allà venien el cupó i es guanyaven molt be la vida.
Vostè no va voler?
Vaig triar fer BUP a l'Institut Vidal i Barraquer de Sabadell. Gravava les classes en cassette i les transcrivia en braille.
I a la universitat?
Alguns companys, sobretot els sabadellencs Joan Codina i Joan Carles Mas, s'oferien a gravar-me llibres que jo transcrivia a braille. I els exàmens sempre orals.
Un sacrifici?
Cap sacrifici. Jo a la Universitat vaig fer tantes campanes com el que més. I alguna tonteria com deixar el cassette gravant a la classe i anar-me'n al bar (riu). Està molt mitificat això de ser cec. Tampoc té tant de mèrit.
Però avui necessita a la seva dona per tot.
Potser podria fer-ho tot sense ella, però amb ella és molt més fàcil. Quan el jutge ens passa un document, és ella qui el llegeix.
En qualitat de què entra ella a la sala?
D'acompanyant (riu). Cap jutge li ha posat mai cap pega. Quan érem al torn d'ofici fent guàrdies, només una vegada no la van deixar entrar.
És l'únic membre del Tribunal sense una carpeta amb papers al davant?
Sí, és clar. Tot ho faig de memòria.
Un cap privilegiat, doncs.
No. M'aprenc be la pel·lícula dels fets i ja entro sabent en quin ordre interrogaré els testimonis, què li diré al demandant… tots els detalls.
Com entra la Montse a la seva vida?
Era la dependenta de la sabateria dels meus pares, Calçats Pilar. Allà ens vam conèixer i el 1993 ens vam casar.
Vau obrir un bufet plegats.
Més que un bufet una habitacioneta al primer pis de casa dels meus pares. Vam posar una placa i vam tenir la sort que la gent de Palau va començar a entrar-hi.
Podria fer-ho sense ella?
Complicat perquè ja tenim una dinàmica muntada. Som 2 en 1 en tot i per tot.
Estar junts les 24 hores del dia reforça o debilita la relació personal?
Suposo que la reforça (riuen els dos i ella afegeix: Ja hi estem habituats)
I els fills?
Un de 14 i un de 8. Per ells vam deixar de fer torns de guàrdia. No els podíem deixar sols a casa de nit. Una llàstima perquè era divertit això de veure un delinqüent a les 3 de la matinada.
Ja no te cap vincle amb la ONCE?
Sí per la tiflotecnologia, és a dir, adaptar-me l'ordinador a la veu, fer anar el correu electrònic, navegar per xarxes socials, adaptar el mòbil a la veu, escàners, impressores… tot això són programes que em brinda la ONCE gratuïtament.
Continua essent un organisme únic al món?
Sí. A altres països hi ha professionals cecs d'alt nivell, però perquè venen de família rica. La diferència és que a Espanya la prestació és universal. Aquí no has de ser ric.
Gràcies a un ministre de Franco?
No. Gràcies a la Unió Catalana de Cecs de la República, que va ser l' embrió d'allò que després el Franco va copiar i en va dir ONCE.
Les pantalles tàctils són un pas enrere?
Per mi sí. Un desastre. Ara l'iPhone té un programa de veu, però encara és molt lent. Jo vaig molt més àgil amb un trist Nokia C5 amb teclat numèric. Tinc WhatsApp i tot!
I el braille dels caixers automàtics?
Allò no serveix per res.
Li fa gràcia que li diguin «invident»?
Una mica. Com allò de «deficient visual». Jo sóc cec i prou.
Ho veu clar

I A SOBRE POLÍTIC

Una atròfia bilateral al nervi òptic als 7 anys el va fer perdre la vista progressivament fins els 12.
«Sé què el cel és blau perquè el vaig veure de petit i que aquesta sala és bastant ample perquè la veu ressona lluny», diu.
És mou tant bé entre passadissos, que va ser director de Ràdio Palau i regidor durant dues legislatures a Palau els anys 90. Avui és el portaveu de CiU i els seus discursos al Ple són lloats per amics i rivals.