dilluns, 11 de novembre de 2013

JOSEP MARIA VILARDELL ARGEMÍ

Ahir va morir el tiet Josep. Així és com sempre l'he conegut, i així és com el recordaré. I no és que m'agradi escriure públicament sobre familiars o situacions que tinguin a veure amb la família. Però sí d'ell. El tiet Josep, no era només això, un familiar amb qui sempre he tingut molta relació, sino una persona coneguda, no per altra cosa que no fos la seva grandíssima generositat, humanitat, solidaritat, capacitat d'ajuda a qui més ho necessiti independentment dels seus orígens, creences, caracter o el que sigui. Ell ajudava al que ho necessitava, i davant qualsevol eventualitat o circumpstància.
 
En Josep Maria Vilardell, ha estat un personatge importantíssim al nostre poble, ho agafem per on ho agafem. De carboner a el primer gran comerciant de Palau-solità i Plegamans. Posada la seva botiga d'electrodomèstics on ara hi ha la dels petards a l'avinguda Catalunya, va ser qui va començar a instal·lar la primera televisió, també la primera en colors, la primera rentadora, cuina de butà, estufa catalítica, etc. Amb un enorme esprit empresarial i comercial, heredat ara pel seu fill, en Josep Maria, va provocar la dinamització del món del comerç a la Vila. I són moltes les activitats que ha portat a terme al llarg de la seva vida, esent un veritable referent i exemple a seguir en tot allò que li passava pel cap.
 
Però, no només els negocis han estat quelcom que ha sabut dominar a la perfecció. També ha estat militant d'Unió Democràtica des de 1993, exactament un any després del meu ingrés al partit. Com el conjunt de la militància palauenca, també es mostrava crític amb l'actual deriva del partit i sobretot, de la forma de ser, fer i actuar que ha près el nostre president en els darrers temps.
 
Però, si hi ha quelcom que l'ha caracteritzat de veritat, això ha sigut l'ajuda als altres, als qui pateixen, als qui necessiten menjar, recursos de tota mena, col·laboració en les seves tasques diàries o familiars. Si es vol un exemple del que significa ser solidari, el tenim a ell com a referent. Amb aquell caracter en ocasions farreny, dur, que semblaria fins i tot irreverent, podia arribar a ser qui més amor desprengués cap a qui ho necessités; podia ser la persona més carinyosa imaginable; la més propera, amable i encisadora. Si hi ha algú que es mereix el Cel, aquest de ben segur és el tiet Josep. Si va començar amb l'actual Palau Solidari, que també portava en la denominació allò de Camí Reial; després amb l'ajuda als catalans amb grans necessitats i els seus descendents residents a Cuba, l'apadrinament de nens i nenes d'aquell país; actualment dedicant tots els seus esforços a Caritas Parroquial del nostre poble, i no només fent aportacions dineràries, aliments o el que fos, sino dedicant la major part de les hores a aquesta ONG, portant persones amunt i avall, portant a la taula de casa seva a qui fos, ni que sigui perquè gaudís de la companyia d'una família que faria sentir seva; i tantes i tantes situacions que no acabaria mai de descriure. Però, és ara quan em ve al cap tot el que ha fet i encara ha deixat per fer. Sempre animat i positiu, malgrat pogués aparentar el contrari. Sempre disposat a ajudar, també a les diferents entitats del poble: als sardanistes, als pessebristes, al mateix Ajuntament..., pregunteu sino qui va proporcionar el Castell de focs artificials al final de l'exhibició d'en Toni Bou durant la darrera Fira Palau!
 
I, quan no ens ho podiem imaginar, la malaltia va precipitar la seva mort. Ara és quan ve el pitjor per tots, però sobretot per la tieta, pel Josep Maria i una mica tots nosaltres que tant sovint ens trobavem, com just fa quinze dies per celebrar costellades o el que fés falta. Qualsevol excusa era bona!
 
Et trobarem, (trobaré), a faltar. Palau-solità i Plegamans i TOTA la seva gent et trobarà a faltar!