divendres, 16 de novembre del 2012

LA MIRADA DESAPASSIONADA?

El passat dimarts dia 6 de novembre, vaig rebre un correu electrònic recordant-me una xerrada, organitzada pel col·lectiu de Joves advocats de Sabadell, que l'endemà tindria lloc a la sala d'actes de l'Il·lustre Col·legi d'Advocats de Sabadell, dins de les moltes xerrades, conferències, cursos i demés que s'organitzen setmanalment en aquesta institució.

 

El correu deia el següent:

 

Recordeu que DEMÀ dimecres, 7 de novembre de 2012, a les 19 hores, la sala d'actes de l'ICASBD acollirà una interessant conferència/xerrada titulada "Secessió i Dret internacional: una mirada desapasionada".


La sessió, organitzada per Joves Advocats de Sabadell, abordarà la realitat política nacional i, especialment, els darrers esdeveniments que han obert, més que mai, el debat públic sobre qüestions jurídiques que formen part de la tradició jurídica del Dret Internacional.


En aquesta conferència s'abordaran aspectes claus d'aquesta temàtica, com ara l'existència en sí mateix d'un "dret a la secessió" en el dret internacional; la relació entre el fenòmen actual a Catalunya i el dret a la lliure determinació dels pobles; quines són les regles del dret internacional que guien la qüestió de la pertinença a organitzacions internacionals de les noves persones jurídiques emergents; què passa en matèria de béns, arxius i deutes, en els processos de succesió d'estats; o quins criteris guien la qüestió de la nacionalitat de la població del territori secessionat.
Totes aquestes matèries configuren una part essencial del Dret Internacional Públic, amb molta pràctica internacional i tractats internacionales vinculants que donen respostes que és important conèixer.


Per acostar-nos a totes aquestes qüestions, comptarem com a ponent amb el Sr. Víctor M. Sánchez Sánchez, gran expert sobre la matèria, doctor en Dret per la Universitat de Barcelona, director del Postgrau en Estudis Europeus (UOC) i director del Máster Universitari en Drets humans, democràcia i globalització. També dirigeix, entre d'altres, el Grup d'Investigació sobre l'Organització Mundial de la Pau (GROIP) de la UOC, i la Enciclopèdia Moderna de Dret Internacional Públic i Dret de la Unió Europea (Huygens Editorial, 2012).

 

Doncs bé, tot i que mai havia sentit parlar d'aquest ponent, i sense posar pas en dubte la seva vàlua professional i acadèmica, vaig pensar que, donades les actuals circumpstàncies polítiques especialíssimes que atravessa el nostre país, que podria resultar molt interessant i profitós sentir algú que, des d'una perspectiva objectiva, desapassionada i des del Dret positiu internacional, oferís eines d'interpretació clares que servíssin per entendre el que passa i el camí a seguir en casos on la inmensa majoria d'un poble vol optar democràtica i pacíficament per constituïr-se en un estat dins d'una determinada conjuntura internacional.

 

Parteixo de la base que els organitzadors de l'event ho feien amb tota bona fe i amb ganes que les aportacions del catedràtic servissin per interpretar millor la situació actual. La veritat però, és que de bon començament ja es va veure, no tant una suposada visió freda i jurídica de la qüestió, sino una inclinació pura i dura en contra de qualsevol pronunciament, per democràtic que fós, de que catalunya esdevenís un estat independent.

 

Vaig tenir la sensació d'assistir a un míting del PP. I m'ho va semblar per diverses raons:

 

En primer lloc, perquè, quan parlava del dret a l'autodeterminació dels pobles, segons l'establert en la carta de les Nacions Unides, afirmava que allò es referia només a les antigues colònies i que en cap cas es pot aplicar a separacions de parts de territoris de qualsevol estat "modern". Perquè quan parlava d'Escòcia, deia que allò no té res a veure amb Catalunya i, com que a la Gran Bretanya no hi ha Constitució, no s'incompleix cap norma jurídica; us sona aquest argument? Quan es va referir a Kosobo, no va tenir cap problema en afirmar que allò era un petit territori amb una certa autonomia, i que sort en tenia de l'exèrcit americà que els garantia la miniautonomia que gaudien. Va dir, a més, que de dos-cents països al món, només cent l'havien reconegut com estat i que, per tant, no era només Espanya. No va dir però, que només tres països de la UE no la reconeixen.

Al parlar de la conferència que el president Mas havia pronunciat a Brusel·les, va dir que allò s'havia fet davant un auditori amb gent molt poc important i que es podia assimilar a la xerrada que ell ens estava adreçant però amb un pica pica. el mateix va referir en relació a l'estada del president a Moscou, dient que no l'havia rebut ningú i que havia anat a fer el ridícul. Us sona tot això? No va dir que a Brusel·les hi havien anat més de cent-cinquanta diplomàtics i representants de les empreses més importants instal·lades a Europa; ni que a Moscou havia subscrit amb la Ministra de Cultura russa un conveni per ubicar una delegació de l'Ermitage al port de Barcelona.

Justificava al detall totes les declaracions publicades als mitjans de la sra. Soraya Sainz de Santa Maria.

 

Per acabar, sempre amb la sacrosanta Constitució Espanyola. que si només podem ser independents amb un pacte amb Espanya, que només reformant la Constitució i això és pràcticament impossible.

 

La seva conclussió doncs, fou: Que l'estat propi només el podem aconseguir negociant i reformant la constitució, i com que això és impossible, només a través de la violència hi podem arribar, tal com ha passat a tot el món durant la història.

 

Podria allargar-me molt sobre molts detalls de la conferència. Semblava dolgut perquè ningú s'havia adreçat a ell per consultar aspectes jurídics tant importants. avui, llegint els articles del nou col·lectiu Wilson a www.wilson.cat, que sis catedràtics catalans professors de les més prestigioses universitats internacionals han creat per tal d'explicar les avantatges i la legalitat de la independència de catalunya, m'he adonat definitivament, que aquella xerrada no en va tenir res de desapassionada; ben al contrari, pretenia ridiculitzar el procés liderat pel nostre president sota una aparença d'imparcialitat i fredor jurídica.

 

Sabem que la Democràcia és la base fonamental per aconseguir els nostres objectius. què ha de poder contra l'opinió majoritària de tot un poble? Si la nostra independència no és legal, tampoc ho deuria ser la transició cap a la democràcia després de la mort del dictador Franco. tampoc deuria ser legal la independència dels estats Units d'Amèrica, ni la revolució Francesa, ni la Unió Soviètica!

 

Realment creu que el que volem només pot aconseguir-se a través de la violència?

 

Doncs no. Nosaltres serem el que volguem, perquè democràticament decidirem com volem ser. tota la resta són falòrnies revestides de molt dubtosa legalitat. I és que, al final, ens faran pensar que el que no és legal és la propia Democràcia!