1 D'OCTUBRE DE 2017: VAM VOTAR, VAM GUANYAR. I ARA QUÈ?

                        

La cosa ja venia de lluny, quan, als anys 2007 i següents, quan CiU i ERC al nostre poble treballàven a l’una, braç a braç, amb confiança i objectius clars, que a nivell nacional es va despertar tota aquella onada reivindicativa sobre les infrastructures i les seves mancances i falta d’inversions a Catalunya per part dels governs espanyols, que desenvocà en allò que es va anomenar “El català emprenyat”, i una mica la fi d’allò de “L’oasi català”, que tant i tant lluny queda. En Pasqual Maragall, com a President de Catalunya, també tenia clar que amb l’estatut d’Autonomia no podíem anar massa més enllà que una Múrcia o rioja qualsevol dins l’Espanya autonòmica. Van tancar un acord entre els grans partits catalans amb l’Artur Mas, que més tard esdevindria President. El PP espanyol, va començar a fer el que mai més ha deixat de fer, que és atiar l’odi cap a Catalunya amb allò de “Una firmita contra los catalanes”; i això ens porta a la primera de les grans manifestacions de l’anomenat Procés, la del 10 de juliol de 2010, que és quan comença tot, amb el que va desfermar la Sentència del Tribunal Constitucional espanyol contra aquell estatutet que ens havia quedat després de tota mena de retallades, (recordeu el ribot que hi va fer passar l’ínclit alfonso Guerra…, per acabar amb un Referèndum on la gent ja no sabia què votava exactament, però que el TC es va encarregar de deixar a zero.

 

A partir d’aquí comencem a cridar Independència pels carrers, com a conseqüència, en molts casos, ja no per un sentiment patriòtic sino pel maltracte rebut d’Espanya, l’expoli fiscal, el robatori permanent, la manca d’inversions, les restriccions de drets, els intents d’aniquilació de la llengua catalana a les escoles i arreu. I així fins ara.

 

Que Espanya viu dels catalans, que ens maltracta, que cada any marxen vint-i-dos mil milions que no retornen, i tantes i tantes coses més, ja ho sabem. Però si no s’ha assolit la independència,només és culpa nostra. Nostra i de ningú més. Som nosaltres els que hauríem d’haver treballat com un de sol des del primer dia del Procés, i no ho vam fer. Sempre amb els individualismes, els personalismes, les dretes, les esquerres, les terceres vies i les històries de la vora del foc. Va semblar ja un miracle poder celebrar la Consulta del 9N l’any 2013. Primer que un diu que sí, l’altre que no i el de més enllà que s’ho havia de pensar. Al final es fa amb les conseqüències i els efectes que tots coneixem. I és aquí quan es va veure que: o ens hi posàvem de veritat i seriosament o no aniríem enlloc. Ja ens va avisar el tal Aznar que “Antes se romperá Cataluña”, com així va ser. Però tot semblava possible, quan es va produir el gran miracle del Junts pel Sí. Semblava mentida que haguéssim estat capaços d’ajuntar totes les forces independentistes a excepció de la CUP, que deien que era una altra cosa, tot i que ara han vist que volen ser un partit més com els altres.

 

Les eleccions municipals de 2015 van deixar uns resultats a Palau-solità i Plegamans que, diguin el que diguin, només podia unir als dos partits majoritaris, PSC i CiU al Govern (i algun dia hom hauria d’explicar què va passar amb ERC, i sobretot com va passar, que potser s’entendrien moltes més coses), però no em feu xerrar, que després m’esvero!. En aquell pacte de govern municipal, i en un dels seus punts es feia referència al reconeixement del carácter plebiscitari de les eleccions catalanes del 27 de setembre. Eleccions que vam guanyar, tot i que hi va faltar la CUP per anar a l’una com a Escòcia en una sola força independentista.

 

Però, entre papereres de la història i totes aquelles mandangues que fan que ens l’agafem amb paper de fumar, un altre miracle va tenir lloc, com fou que la convicció de tots: ERC, Junts i els no adscrits políticament, (també la CUP), van aconseguir organitzar el Referèndum de l’1 d’octubre de 2017. Ja sé que si haguéssim mantingut aquella convicció, si els responsables polítics amb el President Puigdemont al capdavant, no s’haguéssin arronsat, si ens haguéssim mantingut ferms, amb la gent al carrer, al Parlament, a sant Jaume, amb la vaga del 3 d’octubre, amb les mobilitzacions següents, incloses les posteriors a la sentència del Suprem, hauríem tingut reconeixement internacionals. Potser sí que hi hauria hagut violència i algun mort. Però les independències s’han de guanyar i ningú pot esperar regals que caiguin del cel.

 

Aquí, al nostre poble, estant a Govern vam aconseguir que s’obríssin els col·legis, vam estar al peu del canó, tant els tres regidors com la gent dels partits. Però em resulta dur haver de recordar els problemes, els entrebancs de tota mena, no ja d’una alcaldessa socialista i la resta del seu partit, que es va limitar a observar i mig deixar fer. Sino que els nostres adversaris van resultar ser els companys de lluita. Els que a les reunions preparatòries ens posàven ultimàtums, els que ens volien deixar en evidència, els que ens volien fer fer el ridícul. Ells, que volien aparèixer com els únics i veritables independentistes; i als que mai vam deixar sols en res. Tenien un sol objectiu, que era acabar amb nosaltres. L’endemà de l1 d’octubre vam convocar assemblea per preguntar a la nostra militància si calia sortir del Govern, tot i que nosaltres sempre hem considerat que hi érem molt a gust i que estàvem fent una gran feina. Però això no s’entenia i vam deixar el Govern municipal, això sí sota retrets de tota mena dels mateixos de sempre, els que perseguien la nostra eliminació.

 

Recordo la nit anterior sencera del 1 d’octubre al pati de l’escola Folch i Torres, facilitant taulons i cavallets perquè els presents poguéssin organitzar jocs i activitats de tota mena. Recordo com els Mossos d’Esquadra van demanar dos persones a identificar com a responsables d’allò. Hi va haver qui, alegant molta vinculació amb les AMFA de l’escola, i a qui no li agradava gents la nostra presència, actualment regidora a l'Ajuntament,     va escaquejar-se, quedant per identificar-nos només en Jordi Méndez de la CUP i jo mateix. Recordo tothom a les cinc de la matinada a la porta de l’escola, l’emoció amb l’arribada del cotxe amb les urnes…, i tants i tants moments inoblidables, com quan a primera hora de la tarda va córrer el rumor que venia una patrulla de la Policia Nacional espanyola i vam retirar les urnes ràpidament a fi que no les poguéssin requisar. Al final vam votar i vam acabar a l’Institut amb aquella emoció indescriptible i sobretot aquell esprit unitari que d’haver seguit així, hauria esdevingut invencible.

 

La resta ja la sabeu. Però tingueu clar que la culpa, com diu aquell, no és de Madrid, ni del Suprem, ni del Constitucional, ni de la represió, les sentències, les garrotades de la policia espanyola, ni del 155 que ara governa Catalunya de la mà d’aquells suposats companys de lluita que tant mal ens van arribar a fer. La culpa és nostra i només nostra. El dia que entenguem això, el dia que ens mantinguem ferms en les nostres idees i conviccions i no ens deixem espantar ni acollonir per ningú, el dia que parlem només en català i ens mantinguem en la nostra llengua, sense responsables ni regidors que es diuen independentistes però que no pronúncien una sola paraula en català…, el dia que ens fem grans i no pensem que aquell destaca més que jo, ni tinguem la necessitat d’ensenyar a quin partit pertanyem, ni aixecar banderes que no siguin la senyera o l’estelada, el dia que ens deixem de dretes i esquerres i de cordons sanitaris contra no sé qui i no sé què, i que ningú dels nostres es dediqui a atacar-nos i cercar la nostra eliminació per considerar-nos adversaris…., aquell dia guanyarem! Perquè aquell dia no ens assenyalarem, no ens culparem de res i anirem a l’una, amb un objectiu clar, com és el que deia que sí a la pregunta del referèndum: Vols que Catalunya esdevingui un Estat independent en forma de República?

     

UNA PETITA GRAN LLUM EN LA FOSCOR

De fet, ja fa molt de temps que no escric aquí sobre aspectes relacionats amb la política local del meu poble; i és que no m’agrada fer-ho, ja que sóc dels que penso, que massa sovint es fa un soroll desfermat des de l’Oposició, però, mira que n’és de diferent quan et toca a tu gestionar la cosa pública! Des de casa, del carrer, tot es veu d’una manera, però quan ets dins, mira que n’és de diferent!

 

De totes formes, sí que, un cop passat l’estiu i superada aquesta mena de rave de cinc dies més o menys institucionalitzada que constitueix la festa Major, així com la més que meritòria organització del cap de setmana següent amb això de l’oci alternatiu, m’ha vingut de gust parlar, i sobretot celebrar, la posada en marxa de la nova Biblioteca Municipal durant el passat més de juny. I és que, aquesta sí que és una fita que ens ha ocupat i preocupat a molts durant uns quants anys, i és entre tots que ha estat possible fer-ho. Aquí no ha passat com amb les instal·lacions del complex municipal esportiu amb piscina que ja fou tramitat, aprovat i plenament adjudicat en el seu dia, però que, la política mal entesa, sí aquella que es dedica a destruir el que han fet uns altres, només pel fet que eren els rivals polítics a batre, va fer que es desfés tot el que ja s’havia aconseguit.

 

Em crida l’atenció poderosament llegir opinions de suposades associacions que s’autoproclamen campions d’haverhi treballat, quan en realitat, la seva tasca va consistir en intentar trinxar qualsevol visualització que la biblioteca la tirarien endavant uns “indesitjables convergents”, o també aquells que diuen que al 1999 o el 2003 els ja van posar les bases del no sé què.

 

Sí que us puc dir, sense cap altre interès que no sigui el de fer exercitar la memòria, que l’any 2015, acabats d’estrenar amb aquell govern municipal conformat principalment pel PSC i CiU, (mira ara com ens hem de veure), el dia 15 d’octubre de 2015 sobre les nou del matí aproximadament, en una d’aquelles tantes manifestacions i concentracions de suport a encausats polítics, en aquell cas al President Artur Mas per l’organització del 9N, davant del TSJC al Passeig Lluís Companys de Barcelona, vaig aprofitar una trobada casual amb l’aleshores presidenta de la Diputació de Barcelona, Mercè Conesa, per adreçar-li unes paraules que, sense cap mena de rubor, vindrien a ser: “Mira Mercè, a CiU hem pactat el Govern municipal amb els socialistes. Però el nostre gran objectiu, perquè així ho hem promès en campanya i en el nostre programa electoral, és que durant la present legislatura es tiri endavant una Biblioteca municipal a Palau-solità i Plegamans. Com saps, no tenir l’alcaldia, vol dir treballar molt però que els mèrits s’els emportin els altres. Per aquest motiu, volem liderar des del primer dia tot el procés de tramitació, aprovació i construcció d’aquest equipament!. La resposta fou immediata en forma de tot un seguit de reunions, trobades i gestions amb els màxims responsables de la qüestió, tant a la Diputació, començant per la Marta cano, com amb la generalitat, amb en Juseph Boia. A partir d’aquí, gran feinada del Regidor Jordi Pujol, sempre amb total confiança amb l’Alcaldessa Teresa Padrós i la resta de membres d’aquell equip de govern qui, de la mà també de la resta de forces polítiques, ha sigut possible que l’actual Govern de l’Oriol Lozano hagi culminat amb tant d’èxit un somni de tants i tants equips de govern i de tantes generacions des que en Lluís Ventura es va fer càrrec a finals dels anys setanta d’aquella petita biblioteca inicial, gràcies a la donació dels dos mil cinc-cents volums que va fer en Joaquim Senties Tarré, amb el seu posterior trasllat a can Cortès l’any 1992.

 

És un gran goig tenir ja aquest extraordinari equipament entre nosaltres, i és també entre tots que l’hem de consolidar a tots els efectes.

 

Penso que el sol fet de disposar ja d’aquesta biblioteca, fa que qualsevol altre aspecte resulti menor. Caldrà ara encarar altres grans objectius, que mirats des de casa, no haurien de ser tant complicats. L’habitatge social és vital, però de vegades les formes i/o les “imposicions”, no són gens recomanables. Aquell projecte de transformació de l’avinguda Catalunya en un veritable eix urbà, elaborat i redactat els anys 2016/17, que ara es deu haver retocat amb això de la Participació Ciutadana…, i tants i tants altres temes, haurien de ser la guia d’actuació d’un Govern a qui, permeteu-me que us digui, no té Oposició. El PSC, mai tant amic d’ERC com ara, és qui hauria de liderar un control des de l’oposició, que em dona tota la sensació que hi ha renunciat; i no em feu dir pas les raons, que suposo us podeu imaginar.

 

Si em diuen que en el darrer exercici s’ha gastat un total de sis milions d’euros més dels pressupostats i ningú diu res, és que no hi ha oposició. Si s’ha signat un conveni del tot ambigu que, suposadament protegeix el Polígon de Llevant de la zona de Gallecs de l’especulació i la super construcció industrial, i des dels col·lectius més o menys ecologistes es diu que es dona un marge de confiança, és que no hi ha oposició. Em reservo l’opinió sobre el tema del Polígon de Llevant, però permeteu-me que us digui que, si aquest conveni l’hagués subscrit un govern de Junts, el poble, hores d’ara, cremaria pels quatre cantons!

 

Es veu una oposició ferma des de Junts per Palau, però amb una sola regidora, la Laura Navarro, i un partit al darrere en plena reconstrucció, poca feina es pot fer. Així, l’equip de Govern, amb dotze regidors d’un total de disset, tres regidors socialistes pendents d’altres objectius que el poble en sí, un regidor d’un partit que ja no existeix com Ciutadans, la pobra Laura, no sé pas com s’ho haurà de fer en un consistori en el que, a vegades, sembla que l’oposició l’exerceix l’Informatiu de Palau, no per res, sino perquè amb la retirada de les subvencions per haver publicat un anunci d’un particular amb qui hi ha una gran discrepància, no pot fer altra cosa que defensar la seva Llibertat de Premsa i Opinió!

 

Però tot això són figues d’un altre pané en el que ja comença a saber-me greu haver-m’hi ficat. Volia celebrar que tenim Biblioteca i que és gràcies a tots que ha estat possible. Com diu el títol d’aquest post: Una petita gran llum en la foscor!

 

L'INICI DEL FINAL DEL NO A TOT?

Fa ja unes quantes setmanes que, escoltant les cada vegada més insoportables notícies amb les que ens martellegen a tothora els mitjans públics i els subvencionats, vaig sentir a un polític del Parlament de Catalunya a qui mai votaria ni fart de vi ni de qualsevol altre substància que alterés la meva consciència, dir unes quantes frases encadenades que reflexen fidelment l’estat actual de les coses en una Nació deprimida i derrotada com la catalana, després que, amb la fugida massiva del 1 d’octubre de 2017, l’aplicació del 155 i la submisió perversa a la que ens hem anat avenint i acostumant, ens trobem actualment, sense solució de continuitat. El personatge en qüestió va dir literalment:

“La cultura del no s’ha instal·lat definitivament a Catalunya. I és que, amb “El perroflautisme contemplatiu” que es ve practicant des de les institucions del país, no anirem enlloc. Ni Hard Rock, ni aeroport. No ha tot! Portem deu anys amb el no. Nuclear no, però eòlica tampoc, per la contaminació paisatgística. Nuclear no, però solar tampoc perquè els parcs solars trinxen el territori. Indústria no, però turistes tampoc, que no ens agraden. Agricultura no, que és de terratinents. Intensiva tampoc, que contamina. De què dimonis volen vostès que es guanyi la vida la gent? Perquè del perroflautisme contemplatiu només podran viure els nens de papà. La resta de mortals d’alguna cosa haurem de guanyar-nos la vida!

Ni Hard Rock, ni quart cinturó, ni aeroport! Noves carreteres no, obres hidràuliques, tampoc, nous aroports, tampoc”.

 

Clar, tot dependrà del posicionament ideològic de cadascú, evidentment molt i molt respectable. Però el país no tirarà endavant només amb proclames feministes, ecologistes, igualitàries, integradores i ves a saber què, sense cap plantejament realista al darrere. Només cal que ens fixem en el sorgiment d’alguna idea per a fer progressar el país, o algun sector del mateix, perquè no passin ni “cinc minuts” que aparegui algun grup, grupuscle, plataforma, col·lectiu, (que potser estarà format per tres o quatre individus) convocant actes, manifestacions, recollint signatures o boicotejant el que sigui per tal d’evitar que allò tiri endavant.

 

Mireu, no he entès mai la raó per la qual no es poden tirar endavant instal·lacions d’interconexió entre conques de l’Ebre i les internes. Si som un país i ens el creiem, això no hauria de ser ni motiu de debat. Em recorda això allò del transvassament del Roine que va proposar el President Pujol, mira que s’en van sentir de grosses! Si apostem per energies renovables, alternatives i sostenibles, per què tanta oposició a tot? Quina és la raó perquè no volguem conexions viàries ràpides que millorin l’indústria i l’economia del país? De debò no es pot dur a terme una ampliació de l’aeroport per una petita reserva natural amb quatre ànecs, que poden ser objecte de superprotecció en algun altre lloc del territori? Són molts els interrogants que dia a dia tenim al davant per resoldre. Però sembla que preferim la bronca constant, que tant ens avorreix, que a tants pot portar a l’abstenció. Sempre amb allò del “I tu més”, que sembla que no tinguem remei. Convoquem eleccions sense pensar en la gent, només en si d’aquesta manera podré o no guanyar-les, o pitjor encara, en com puc perjudicar al meu contrincant.

 

El meu independentisme de sempre fa que em miri el panorama amb absoluta desolació. Això no ho guanyarem, no ho aconseguirem, amb les baralles, els insults constants, les marrulleries. Sembla que no haguem après res, que no sapiguem qui són els nostres veritables adversaris. És així com sí que trinxem el país, inclús el poble. La nostra llengua està més en perill que mai, després de voler-nos convèncer a nosaltres mateixos que la immersió lingüística s’estava practicant a les escoles, sense que mai hagi sigut veritat. Només em faltava escoltar els plens municipals i sentir que el castellà hi és més present que mai. Per si això no fos poc, veiem que, també des del Govern s’aproven mocions dels enemics del país perquè s’inclogui el castellà al lloc web municipal, i llegeixo avui les convocatòries de subvencions a entitats sense ànim de lucre publicades en català i castellà. Jo no ho havia vist mai fins ara!

 

Amb el no a tot permanent, mai avançarem cap enlloc. Però no només això, anirem retrocedint fins a ser una Rioja o un Múrcia més. Això sí, essent sempre els que més aportem i els que menys rebem. Però, tampoc es pot dir, que això és un victimisme mal intencionat i subversiu!

 

En uns moments en que hom comença a perdre l’esperança en que tot plegat es pugui revertir, s’ha encès la llum. Tenim unes eleccions que poden posar fi a tanta desídia. Es pot posar fi a un estat de coses fonamentat només en el titular, en la foto, en la mentida, en fer veure una cosa quan s’en practica una altra i en definitiva, en el no fer res. En la manipulació informativa permanent, tant aquí com allà com més enllà, que mai no ho havia vist fins ara. I és que, entre el no a tot dels d’aquí sota un més que fals progressisme, i el no que ve d’Espanya, al que sempre ens hem enfrontat, com creieu que podem tirar endavant?

 

Entre els qui voldrien que encara ens desplacéssim amb carros, que tampoc podrien ser tirats per animals, per allò del maltractament; els que proclamen falsos feminismes tot ensalçant l’islamisme més retrògrad; els que desde l’administració obliguen als petits propietaris a fer contenció de rendes del lloguer, renunciant a fer habitatge públic, o aprofitant els milers de pisos que entre tots vam pagar a la banca perquè al final fóssin totalment destroçats per okupacions delinqüencials, i els que només treballen per mantenir-se en el poder, assegurant-se la pagueta de final de mes per a no fer res i els del no a tot, penseu realment que podem avançar cap a algun lloc?

 

Segueixo somniant en un independentisme unit per assolir la independència i que no s’acolloni davant res ni ningú després de l’experiència acumulada. Però observo que ens seguim dividint cada vegada una mica més. I el que és pitjor, ens barallem entre nosaltres per qualsevol qüestió per poc important i transcendent que sigui. M’agradaria pensar que amb el retorn del President a l’exili això podria començar a revertir. Que comencem d’una vegada a anar junts només per assolir la independència. Un cop assolida, ja ens barallarem, ja ens discutirem i ja crearem vint-i-cinc partits i que el poble decideixi qui vol que el representi. Però ara, amb aquest panorama tant desolador, tant del “i tu més”, tant de si aquest és d’extrema dreta perquè ha dit no sé què i jo no m’hi ajunto, tant de temes tabús com la inmigració o el paper d’aquest o aquell col·lectiu.

 

No. Aquest no és el país que volem, i menys pel que vam sortir tots al carrer des de 2010 fins al 2017 i pel que vam arriscar la pell durant el referèndum del 1 d’octubre. Voldria pensar per tant, que es pot començar a entreveure el principi del final del no a tot!

 

DIA MUNDIAL DE LA RÀDIO. RECONEIXEMENT A RÀDIO PALAU DES DE LA "MEVA ALTRA MIRADA"

Avui és el Dia Mundial de la Ràdio. Amb motiu dels cent anys de la primera emisió radiofònica a Catalunya mitjançant l’EAJ1 a Barcelona l’any 1924, enguany es conmemora el Dia Mundial de la Ràdio d’una forma especial.

 

Com sabeu, tinc una especial debilitat per aquest mitjà, havent-me vinculat també, des de la mateixa fundació de l’emissora municipal de Palau-solità i Plegamans l’any 1989, a Ràdio Palau. Fou amb motiu d’aquella Fira Palau que els comerciants i entitats del poble orgànitzàven cada any entre els mesos de setembre i octubre. I allà, en aquell antic pabelló d’esports, i amb aquells estudis ubicats en el segon pis de l’edifici del carrer Anselm Claver 11, que cap a finals de la primera dècada d’aquest segle es va haver de refer i reconstruir per una suposada afectació d’al·luminosi, que van tenir lloc aquelles primeres emissions. I és que, en uns moments en els que no es disposava de cap tipus d’equipament per als joves del poble, la Ràdio fou l’element aglutinador d’un elevat nombre de noies i nois que, amb moltes ganes i sobretot il·lusió, ens vam posar a fer i crear una Ràdio d’una qualitat jo diria que envejable.

 

Recordo amb emoció tots aquells primers anys, aquells amics i amigues, aquells programes, aquella Unitat Mòbil amb aquelles conexions i retransmisions en directe de tota mena. Recordo com, entre tots, em van escollir com a encarregat, coordinador, director de facto, o digueu-ne com volgueu d’aquell grup de persones que tantes estones d’entreteniment, informació, i per què no, de servei públic, prestat al nostre poble, vam dedicar el nostre temps a la gent de Palau i a la de Plegamans.

 

Més tard la cosa es va legalitzar i sobretot professionalitzar. Amb gent del ram, que en sap de veritat i que ha fet de l’emissora un autèntic i veritable referent a nivell de Ràdios Locals de Catalunya. Però, hi ha quelcom molt important que s’ha sabut i volgut mantenir. I és el fet de seguir construint poble amb els col·laboradors, ja sigui particulars o com a entitats que segueixen fent d’aquesta Ràdio, la de Palau-solità i Plegamans, un element cohesionador i aglutinador de l’activitat social i cultural de la vila.

 

Em va fer il·lusió, un cop deixada la política local, poder tornar a col·laborar-hi. I em van donar l’oportunitat de fer aquest programa de converses tranquil·les i pausades per anar coneixent cada dilluns de 20 a 21h del vespre a diferents persones del nostre entorn, que també ens ajuda una mica més a entendre i comprendre amb major detall la nostra forma de fer i de ser com a poble. Tothom té coses importants a dir, i és bo que es coneguin. “Una Altra Mirada” és aquest programa que em manté unit a la Ràdio, que vol dir també al meu poble i a la meva gent.

 

Visca doncs la Ràdio, en un dia tant assenyalat com avui, i que em i ens pgogueu anar seguint escoltant, ja sigui en la forma tradicional o en la digital, com ho veniu fent, al menys pel que fa al programa “Una Altra Mirada”, des del 30 de setembre de 2019!

 

Us deixo aquí l’enllaç perquè pogueu accedir directament al programa i escoltar al convidat que més us plagui:

https://www.radiopalau.cat/pl3/programacio/programes/id30/una-altra-mirada.htm

 

LA INSTITUCIÓ D'HEREU A CATALUNYA

 

Tots hem sentit parlar en alguna ocasió de la institució d'hereu a Catalunya, com un dels símbols característics del Dret Civil del nostre país;  i més concretament en allò que es refereix a les successions per causa de mort.  I és que quan pensem en un hereu, és probable que a molts els vingui al cap la imatge del fill gran, que no filla, d'una família de pagès amb grans propietats, qui es fa amb la totalitat del patrimoni familiar deixant sense res, o només amb la Legítima als altres germans, esposa i demés membres de la família.

 

Això, tot i que mai ha estat regulat d'aquesta manera, sí que en canvi, ha estat la pràctica habitual a Catalunya fins fa relativament pocs anys al menys en el món rural. I l'explicació que podia tenir aquesta pràctica no era altra, que l'interès que sempre hi ha hagut en no dividir patrimonis i així poder mantenir íntegres les explotacions agràries i ramaderes, encara que fos en perjudici dels altres aspirants a una pretesa partició del patrimoni.

 

Tot i que qualsevol sistema successori serà criticable per una raó o altra, el cert és que en la realitat de les herències actuals al nostre país, ser hereu no significa precisament ser un beneficiari d'un gran patrimoni sense més;  ja que d'una banda, el cabdal hereditari es veu atacat amb força, diguin el que diguin, per la via impositiva, mitjançant l'impost de successions que cal liquidar duran els sis mesos següents a la mort del causant davant l’Agència Tributària de Catalunya;  i per una altra, per què ser hereu pot voler dir que el que es rep en una determinada herència no són més que càrregues i obligacions de suportar deutes o crèdits dels que n'era titular el causant, o persona que ha mort.

 

Ens podem trobar perfectament amb una herència que, per exemple, la conformi un patrimoni consistent en diverses finques les quals són atribuïdes a diferents persones que es relaten en el testament, i en canvi, sigui nomenat hereu una altra que, a la pràctica el que rep és un deute o l'obligació de pagar un crèdit del que n'era titular el causant.  És a dir, que ser hereu no vol dir necessàriament ésser el receptor d'un gran patrimoni;  tot i que, en general, quan s'institueix un o diferents hereus en una herència, aquest o aquests són els beneficiaris de la totalitat del cabdal hereditari;  tenint com a única limitació el pagament de la Legítima que cal comptabilitzar en una quarta part de tot el patrimoni successori.

 

Amb tot això, cal tenir en compte que qui posa més o menys límits als beneficiaris d'una herència no és un altre que el propi causant, és a dir, la persona que ha mort quan va atorgar testament.  És doncs, en el testament on les persones hem de decidir de quina manera volem que es distribueixi el nostre petit o gran patrimoni per a després de la mort.  I és que, si no s'atorga testament s'obrirà allò que legalment s'anomena la Successió intestada;  i és la llei qui determina com s'ha de repartir el mateix i de quina manera.

 

Convé doncs, que no ens refiem i que en cada moment de la nostra vida tinguem explicitat mitjançant testament què és el que volem fer amb el nostre patrimoni en el cas de mort, ja que la no previsió pot comportar conseqüències no desitjades per a nosaltres.

 

Jaume Oliveras Malla.

Advocat.

 

PARELLA DE FET O MATRIMONI

             

                    Més enllà de plantejaments estrictament religiosos, el que fa que una parella heterosexual home-dona, es decideixi per iniciar una convivència constituint-se en matrimoni mitjançant el casament, o amb unió estable de parella de fet; és una motivació purament ideològica o de forma de vida.

 

I és que, a la pràctica actualment i amb la cobertura legal existent, poques són les diferències que comporten les dues modalitats de convivències afectives.

 

D'ençà que al nostre país es va aprovar la Llei 10/1998 de 15 de juliol d'Unions Estables de Parella, posteriorment integrada i millorada en el Codi civil de Catalunya, s'han equiparat els tractaments legals a ambdues formes essent necessari afegir-hi les parelles homosexuals, que ja gaudeixen en l’actualitat de l’adequada cobertura legal tant pel que fa a la seva vessant matrimonial com en la unió estable de parella.

 Les unions home-dona no casades, així com les homosexuals entre homes o entre dones, únicament han de poder acreditar, en el seu cas, que estaven convivint com a tal mitjançant les proves que puguin aportar i que siguin admeses en dret.  Vol dir això, que han de poder demostrar que venien mantenint una convivència afectiva, d'un mínim de dos anys consecutius, per gaudir dels drets que la llei els atorga i que els equipara pràcticament al matrimoni casat.                  

 

La prova en qüestió, pot ser per exemple, el certificat de convivència i empadronament expedit per l'ajuntament del municipi on tinguin el seu domicili; o bé, acreditant la inscripció a algun registre d'unions de fet que els ajuntaments tenen oberts a aquests efectes i que tant poc s’han consolidat amb els anys, com també el que la Generalitat de catalunya disposa com a registre central d'unions estables de parella, o d'altres proves menors, com testimonis o d’altres...

 

En aquest sentit, la forma més aconsellable i adequada de constituir-se en parella de fet, és atorgant per part d'ambdós membres de la unió, escriptura pública notarial a l’efecte aprofitant la mateixa, per incloure-hi tots aquells pactes i/o disposicions de comú acord, que es pretén que regeixin durant la vigència d'aquella convivència;  establint-hi, a més una regulació de com s'hauria de procedir en el cas de cessament o extinció de la referida unió.             

 

Finalment, cal dir, que pel que fa a la resta de qüestions relatives a aquestes parelles respecte dels matrimonis, són pràcticament inexistents;  i una ruptura no consensuada de la vida en comú s'haurà de tramitar judicialment tal com la d'una separació o divorci matrimonial, amb els efectes que els són inherents. Per tant, la sentència a dictar, posarà fi a la relació de parella, i acordarà extrems com: l'atribució de la guardià i custòdia dels fills al pare o la mare; l'establiment de pensions d'aliments pels fills, o si és el cas, per l'altre membre de la parella;  pensions periòdiques compensatòries per desequilibri econòmic; repartiment dels béns comuns, o fins i tot, revocació dels poders que s'haguessin atorgat entre ells. I pel cas que no hi hagi fills menors i que ambdós estiguin d’acord en els efectes de la ruptura, des de 2015 es poden fer els tràmits amb molta més agilitat, acudint a la Notaria del municipi on s’ubiqui la vivenda familiar, atorgant la corresponent escriptura que comportarà l’inscripció del divorci en el Registre Civil, d’acord amb el que disposa l’actual Llei de Jurisdicció Voluntària.

 

Jaume Oliveras Malla.

Advocat.

 

EL CONSUM DE BEGUDES ALCOHÒLIQUES ENS POT CONVERTIR EN SIMPLES DELINQÜENTS

 

En moltes ocasions, hem sentit, a través dels diferents mitjans de comunicació, tota mena de recomanacions aconsellant-nos prudència a l'hora de conduir, i més, si hem de consumir algun tipus de begudes alcohòliques.

 

Però, la qüestió no es redueix simplement a considerar la nostra seguretat i la dels altres; és a dir, a vetllar per la salut i l'ordre;  ja que, en molts casos, el fet d'haver consumit, encara que sigui en poca quantitat, algun got de vi o una cervesa, ens pot portar a ser considerats com a presumptes autors d'un delicte contra la seguretat del trànsit, tipificat i castigat a l'art. 379 del vigent Codi Penal.

 

Diuen, i així s'entén des d'un estat social i democràtic de dret, que el dret penal té com objectiu últim la recuperació de l'individu que ha delinquit per a ser reinsertat novament a la nostra societat. I suposo que ningú de nosaltres quan està amb la familia o amics prenent-se una copa pensa en que allò el pot portar a cometre un delicte.  També es diu que l'element essencial per cometre un delicte és la voluntat de dur-lo a terme.

 

Doncs, tot això es posa en dubte, quan després d'un àpat amb un consum relativament normal de begudes alcohòliques o d'una trobada amb els amics, pugem al cotxe disposats a conduir-lo.  I, és que, ja no es tracte de si aquesta actitud posa en perill la vida dels altres o la seguretat del trànsit en general, sinó que, el que també està en joc són els nostres antecedents penals;  doncs, tot i que ens considerem plenament capaços de conduir el nostre cotxe, no vol dir això que com a conseqüència d'una maniobra no del tot adequada o d'una conducció fora de l'habitual, puguem arribar a ser considerats com a presumptes autors d'un delicte contra la seguretat del trànsit, el qual comportarà irremediablement la instrucció d'un procés penal, i prèvia la celebració de judici, la condemna a una multa considerable i a la retirada del permís per a conduir vehicles a motor d'entre un i quatre anys. Actualment, aquest tràmit es redueix a la celebració dels anomenats “Judicis Ràpids”, que vol dir que en poc més de 48 hores podem sortir del Jutjat amb una sentència condemnatòria. Això sí, si hem reconegut els fets i ens hem conformat amb la pena sol·licitada pel Ministeri Fiscal, aquella retirada del permís de conduir i aquella multa seran reduïts en un terç del que preveu el Codi Penal per aquest tipus de conductes.

 

Amb tot, cal saber que quan som aturats pels agents de l'autoritat i se’ns demana sotmetre'ns a la prova anomenada de l'alcoholèmia, ens podem negar a que ens l'efectuïn, però les conseqüències poden ser pitjors que la submissió voluntària, ja que en aquell cas, l'atestat policial informarà sobre indicis al voltant del nostre grau d'ingestió d'alcohol a la sang. Amb tot, mai no es pot descartar del tot que els agents policials ens puguin denunciar també per un pressumpte delicte de desobediència.

 

Finalment, si pensem que el resultat de la prova no coincideix amb les begudes realment ingerides, tenim tot el dret a exigir la realització d'unes anàlisis de sang de contrast, les quals mostraran definitivament i de forma exacte quins són els mil·ligrams d'alcohol per cada litre de sang.

 

 

Jaume Oliveras Malla.

Advocat.