divendres, 25 d’octubre del 2019

ESPANYA, O ÉS FEIXISTA O NO EXISTEIX

I vosaltres direu: “Però quines bestieses diu ara aquest! Que és que s’ha tornat boig o què!”. De fet, n’hi ha per tornar-se’n després d’assistir impàvid a l’espectacle mediàtic d’ahir amb el “Caudillo d’España”, amb aquella mena de funeral d’estat i les reaccions d’una gran part de la premsa i l’opinió espanyoles en relació a la decisió de treure al dictador nazi-feixista de la cosa aquella “autoanomenada o autoproclamada” Valle de los Caídos.

 

L’altre dia ho comentavem a la Ràdio: Cada vegada es veu més clar, que aquella màxima pronunciada per en Josep Pla en el sentit de dir, que “El que més s’assembla a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres”, agafa més sentit que mai. Veient l’inexistent tolerància d’espanya en general, els seus principals partits així com els seus grans grups d’influència, a la discrepància, a l’exercici dels drets fonamentals de reunió, d’opinió, d’expressió, de llibertat de premsa, de participació política…, t’adones que l’única manera viable que té espanya per seguir subsistint i unida, és a través de la força, la imposició, les prohibicions i la represió a tot allò que vagi en contra del seu sentit d’una única pàtria unívoca, igual, castellana i tancada al pluralisme.

 

Espanya només entén la Nació (la seva) com un tot en l’universal. I tot aquell que gosi posar-ho en dubte serà atacat, represaliat i el que convingui, sota qualsevol excusa per tal d’imposar els seus inalterables principis d’unitat pàtria.

 

Castella, com a gen embrionari d’una Espanya somniada, però que mai ha acabat de reeixir, s’ha dedicat única i exclusivament a la conquesta, a l’ocupació per la força i l’ajuda militar de territoris i a la imposició sense més de la seva llengua, cultura i tradicions, fent de l’expoli l’element principal sobre el qual ha anat nodrint les seves arques al llarg de la història.

 

Així va conquerir Amèrica, les Filipines, territoris a l’àfrica com el Sahara o Guinea…, i no parlem de les conquestes a Flandes i algunes altres regions d’Europa. Amb el temps, no hi ha hagut qui hagi pogut soportar la seva manera de governar, que vol dir d’explotar econòmicament, però també d’acabar amb les seves llengües, cultures i tradicions, per entendre que l’única cultura, l’única llengua, les úniques tradicions o, l’única religió bona i vàlida, era només la seva.

 

I així els ha anat! Així és com tothom n’ha anat marxant tant aviat com ha pogut. Ara a aquella Castella només li resten els territoris peninsulars…, i no tots, ja que en el seu dia ja va sortir també per cames Portugal i Gibraltar. Malgrat això, mantenen, no sabem benbé per quins setsous, aquelles places de ceuta i Melilla al nort del Marroc o l’arxipèlag de les Canàries.

 

Catalunya mai ha volgut ser espanyola, malgrat tots els intents al llarg de la història d’acabar amb la seva idiosincràssia. Malgrat les prohibicions, les amenaces constants, els intents de neteja ètnica mitjançant les grans onades migratòries. Res d’això els ha funcionat. Catalunya, com a terra d’acollida, assimila i cuida a tot aquell que hi ve per viure-hi i treballar. I és quan arriben temps on, ni que sigui de forma aparent, es toleren certs marges de llibertat, que surt allò que portem a dins. Perquè, som el que som i volem seguir sent el que som. I això no ho han pogut combatre amb els més de tres-cents anys d’ocupació espanyola.

 

Si no hagués marxat Portugal, ho hagués fet Catalunya. Però, ara passaria el mateix, però en lloc dels catalans, serien els portuguesos els que es trobarien en plena revolta pel dret a Decidir i la defensa de les seves institucions, llengua i cultura.

 

Ahir, vam veure amb més claredat que mai, quaranta-quatre anys després, com aquell règim franquista està, no més viu que mai, perquè sempre s’ha mantingut viu, sino que es va manifestar sense cap mena de temor i orgullós del que és i representa. Ahir, les banderes feixistes, la simbologia feixista i els feixistes, es van deixar veure amb altibesa i prepotència, exaltats amb més ènfasi si calia, per totes les televisions espanyoles elevant el que ara hi ha al darrere de VOX, però que es troba també en el PP, C’s i el PSOE, demostrant que això del trasllat del dictador respon només a una estratègia de pur marketing d’aquest personatge, cada dia una mica més encongit, que es diu Pedro Sánchez, que es pensava que convocant eleccions i fent alguna teatralitat com la d’ahir, en tindria prou com per guanyar les properes eleccions. Ell no les guanyarà. Ho farà algun altre que pensa el mateix que ell. I és per això que a nosaltres ens és igual qui guanyi en aquelles contrades. La nostra funció és intentar bloquejar-los tant com poguem, a veure si algun dia se n’adonen que fins que no ens deixin decidir per nosaltres, no viuran tranquils. El problema està en que, com que tot el que no sigui imposició “por cojones”, per la força, mantenint aquesta actitud en tots els estaments del seu estat, ja sigui el polític, el militar, el policial o el judicial, no saben actuar. No entenen de diàleg, de seure, de parlar de cedir, de pausar…. I això només ho poden fer amb les dinàmiques feixistes. Només els serveix la imposició i la violència. La resta els porta directament a l’autodestrucció. I és que, espanya no existeix com a tal. Només perquè les armes l’han feta possible. Però no per la voluntat de la gent que hi habita. Espanya és també insostenible econòmicament, la qual cosa provocarà inevitablement que si Catalunya s’en va, també marxaran Vascos, Gallecs i andalusos, com evidentment Valencians i balears. Tornaran a quedar-se sols. I això, potser no ho veurem nosaltres, però si no canvien les seves formes, el final només pot ser la total i definitiva extinció d’aquell pretès imperi que va viure de l’explotació i la força militar.

 

No us creieu mai el rotllo aquell de la Constitució. Que si no permet que els catalans votem en referèndum i tota la retòlica restant, Només llegiu-vos l’article 10, com també el 92. “No hase falta desir nada más”! I si penseu en les raons per les quals ningú s’ha volgut dedicar a desenvolupar la definició que l’anomenada Carta Magna fa de les “Nacionalidades y regiones”, no haureu de pensar massa més!

 

Veient aquell lamentable espectacle d’ahir amb el dictador, n’hi ha prou per arribar a aquesta conclusió. Per cert, no permeteu que ningú parli de “Nostàlgics del franquisme”, són simplement Feixistes!

 

dimecres, 16 d’octubre del 2019

LA SENTÈNCIA DE LA IGNOMÍNIA!

Un dia com ahir de 1940, fa 79 anys, el nazi/feixisme exercit pel franquisme, va cometre un crim d’Estat pel que mai encara avui ha demanat perdó. Lluís Companys va ser el primer president d’un Govern escollit democràticament assassinat, després d’una detenció il·legal i de la celebració d’un judici sumaríssim sense garanties de cap mena.

 

El President Companys, just abans de ser executat i cridar “Per Catalunya, Visca la Llibertat”, amb els peus descalços en aquell fosar de santa Eulàlia del Castell de Montjuïc cap a dos quarts de set del matí, va pronunciar unes altres paraules que ens han de servir de guia sobretot a partir d’ara. Ens va dir que valors i principis tant fonamentals i universals com la Justícia, la Llibertat o la Igualtat, tenen moltes persones, molts pobles, molta gent per defensar-los. Però que catalunya, només ens té a nosaltres!

 

Dilluns el Tribunal Suprem espanyol, va dictar una sentència infame que suposa l’empresonament del primer Govern escollit democràticament després de la segona Guerra Mundial. Un Tribunal que es va irrogar unes competències que no té per jutjar a persones o càrrecs catalans, ha conculcat tota mena de lleis i drets fonamentals per tal de poder empresonar per la comisió d’un delicte inexistent i inventat, com és el de sedició. Es va detenir, prèvia citació irregular i arbitrària, al vicepresident Oriol Junqueras, el Conseller de Presidència Jordi Turull, a cinc membres més d’aquell Govern que no va fer altra cosa que donar compliment als seus compromisos electorals, com també a Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, presidents de les entitats cívico-culturals més importants del país. Tot plegat amb una tramitació mancada de tota mena de garanties jurídiques i processals que en cap cas van aplicar el principi de presumpció d’innocència, fent que els inculpats s’hagin vist obligats a demostrar la seva innocència, quan tant les Nacions Unides com el Pacte europeu sobre drets civils i polítics imposen que el que cal demostrar no és pas la innocència sino la culpabilitat i la participació efectiva en la comisió d’un delicte.

 

Catalunya, després de més de tres-cents anys d’ocupació espanyola amb la conseqüent represió, encara hi és. Encara resisteix. I som aquí per demostrar que, si amb tots aquests anys, ni la força militar ni la seva intol·lerància i manca de respecte a qualsevol dret o principi universal, no ha acabat amb nosaltres, tampoc ara ho aconseguiran!

 

Si amb la sentència de l’Estatut d’autonomia de catalunya del Tribunal (més polític encara) Constitucional, una inmensa majoria de ciutadans d’aquest país es va adonar que tots els esforços d’encaix a l’Estat espanyol havien esdevingut inútils, generant un seguit de mobilitzacions multitudinàries encaminades, primer a aconseguir un millor i més beneficiós finançament per a Catalunya, a la vista de l’expoli que sempre hem patit, però després a treballar amb totes les seves forces perquè el poble de catalunya pogués decidir lliurement, és a dir, votant, el seu futur polític. I és aquesta voluntat democràtica d’exercir el dret a decidir, que ha portat al nostre Govern legítim a la presó o a l’exili, primer amb una presó preventiva del tot injustificada i desproporcionada, i ara amb unes condemnes a llargs anys de presó per intentar fer que la gent votés pel futur de catalunya.

Ens trobem ara, davant d’una sentència que condemna a llarguíssims i injustos anys de presó als nostres líders polítics per la comisió d’un delicte de sedició inexistent a la resta de codis penals dels països de la Europa democràtica. No només és una sentència injusta, conseqüència de la celebració d’un judici polític, ple d’irregularitats i amb total manca de garanties processals, sino que ens trobem davant d’una venjança. D’un intent d’escarment i escarni encaminat a que la gent d’aquest país sàpiga quina és la força d’un estat guiat per la raó de la força i no pas per la força de la raó. Un Estat, l’espanyol, que no coneix ni la paraula Diàleg i encara menys el seu significat. Un Estat represor, que es va autoenganyar amb una transició democràtica que no va ser. Un Estat que segueix sota l’influència i mandat d’estaments que no s’han democratitzat, com els cossos i forces de seguretat, com l’exèrcit, però també la Justícia. Uns Tribunals, els espanyols, supeditats absolutament al poder executiu i als grans partits del règim, encarregats d’anomenar i destituir si convé als seus màxims responsables. Un Estat, per tant, sense separació de poders i al servei, només, dels interessos dels que els manen.

 

Les grans mobilitzacions populars, les manifestacions dels onzes de setembre d’ençà del 2010, les majories socials i polítiques tant al Parlament de Catalunya com a la major part d’ajuntaments catalans, la Consulta del 9 de novembre de 2014 i el referèndum d’autodeterminació de catalunya del dia 1 d’octubre de 2017, ens refermen en la nostra clara i decidida voluntat d’esdevenir definitivament un nou Estat independent d’europa en forma de república. El Poble està decidit a lluitar fins al final. Nosaltres, els catalans independentistes, expressió de la majoria social a Catalunya, hem de seguir lluitant per tal d’aconseguir els anhels de llibertat nacional. I cal que seguim participant en tota mena d’actes en suport als nostres presos polítics, exigint la seva immediata posada en llibertat. Cal que, també el Govern municipal del nostre poble formi part de l’Assemblea de Càrrecs Electes, i del Consell per la República. Al que convé seguir treballant perquè la gent s’hi adscrigui, i en tot el que calgui, al costat del Govern de la generalitat per fer efectiva la República, tornar a la gent el poder que li fou sostret després del referèndum del 1 d’octubre, alliberar els presos i fer que puguin tornar els exiliats i exiliades…, i sobretot, ens hem de conjurar a no defallir. És imprescindible que la gran majoria independentista que ara està representada a l’Ajuntament, sempre estigui al costat de la gent amb la mirada posada a la ja inevitable independència de catalunya!!!

 

Ahir, molt encertadament, es va celebrar un Ple municipal, amb caràcter extraordinari i urgent, convocat per l’alcalde el mateix dilluns, després de suspendre tota mena d’activitat institucional fins que no es celebrés l’esmentat plenari. Es va debatre i votar una moció de rebuig a la sentència dictada contra els nostres presos i preses polítiques. Fou aprovada pels deu regidors independentistes, l’assistència respectuosa del PSC, tot i no voler participar a la votació, i l’absència injustificada i insultant dels dos regidors de C’s, que deixant sense veu i representació als seus votants, prefereixen amagar-se i no donar la cara en uns moments tant transcendents per al país. Ells sabran el què fan. Els seus responsables els deurien dir que si no hi ha bronca, no cal que hi vagin. Que això del diàleg i del debat no va pas amb ells.

 

Ara, només cal que ens afegim a les anomenades Marxes per la Llibertat i a tota mena d’actes i accions cíviques i pacífiques, anant en compte amb els infiltrats que volen convertir les nostres reivindicacions en el que mai han estat, és a dir, violentes!

 

O pleguem o lluitem fins al final. I ara ja no podem defallir!

 

divendres, 11 d’octubre del 2019

SOBRE ESTUDIS I ACORDS MUNICIPALS, AMB ELS SEUS EFECTES

Hi ha notícies que reconforten. L’altre dia sentia a les notícies de Radio Palau (la meva principal font d’informació sobre el nostre poble) que l’Ajuntament havia encarregat a una d’aquestes, sembla que mig reconegudes empreses dedicades a tota mena de consultories, la realització d’una auditoria encaminada a conèixer les necessitats reals del personal municipal, ja sigui com a funcionari o per relació laboral, en el que es troba actualment el nostre Ajuntament. A la informació en qüestió es deia, com a exemple d’un elevat nombre de situacions de necessitat, causa de moltes de les mancances de servei existents que provoquen que s’assoleixin nivells de precarietat mai vistos fins ara, que la plantilla de l’Ajuntament havia disminuït en prop de quaranta persones des de l’any 2012 fins avui.

 

Aquesta és una d’aquelles situacions que sempre em va preocupar, sobretot quan formes part de l’equip de Govern i constates que les iniciatives que es volen tirar endavant no són possibles com a conseqüència del colapse existent en determinades àrees municipals. Durant el mandat 2011/2015, on per cert vaig exercir de Portaveu de CiU i Cap de l’Oposició, vam recolzar al Govern municipal en tot allò que estigués encaminat a denunciar limitacions al principi constitucional de l’Autonomia Municipal, com així es va començar a perpetrar tant en les successives lleis dels pressupostos generals de l’Estat com en aquella atemptatòria llei contra les administracions locals, com fou la famosa LRSAL, Ley de Racionalización y sostenibilidad de l’Administración Local, que restringia d’una forma absolutament temerària, desproporcionada i injustificada, la capacitat d’exercir les competències que li eren pròpies als ajuntaments. No només ho vam recolzar sempre, sino que també vam presentar mocions en contra d’aquelles legislacions del PP.

 

Amb tot però, calia tenir molt en compte que aquelles restriccions i limitacions legislatives, en aquest cas pel que es refereix a la impossibilitat de contractació de nou personal, tenia importants i aprofitables escletxes de sortida en els que hom s’hi podia agafar per tal de poder resoldre grans mancances a nivell municipal, I és que, si bé era cert que en general no es podien cobrir baixes, ni jubilacions i altres buits que per diversos motius es poguéssin produir, també ho era que la pròpia llei LRSAL i la dels pressupostos generals de l’Estat permetien cobrir aquests llocs de treball, si quedaven degudament justificats i aprovats pel Ple municipal. Quan amb la llei a la mà demostraves aquests extrems, rebies per part d’Alcaldia la resposta consistent en afirmar que per part dels tècnics responsables d’Intervenció I RRHH s’havia informat desfavorablement al respecte i que per tant no es podia procedir a cubrir determinades baixes de les que el servei que s’en derivava responia a autèntiques i perentòries necessitats del servei públic municipal.

 

No m’agrada atavalar amb articles i preceptes jurídics. Però sí que la llei especificava que si, previ informe tècnic, el Ple de l’Ajuntament considerava com essencials determinats serveis a prestar pel consistori, quedava lliure per poder crear noves places en plantilla, cobrir baixes temporals o definitives, com també les que es produïen a conseqüència de jubilacions o incapacitats permanents. De la simple lectura de la llei, semblava que això només era possible en determinats àmbits com el de la Policia Local, els serveis socials, arquitecte municipal, secretari/a, interventor i probablement algun altre. Però això no era del tot cert.

 

Quan observaves com altres ajuntaments, consells comarcals i diputacions, sí que contractàven nou personal, cobrien baixes i convocàven nous concursos per oferir nous serveis, no acababes d’entendre res. Més si, els que se suposava que hi entenien et donàven com a resposta que totes aquelles administracions ho estàven fent malament i que algun dia s’els obriria expedient que podia acabar en sanció, que per això aquí no es volia correr aquest risc.

 

Tot plegat va fer que en una ocasiò, ara deu fer un any i mig aproximadament (ja de nou a l’oposició, després de sortir del Govern a causa de la ja coneguda actitud del PSC amb el referèndum del 1 d’octubre) m’adrecés al responsable tècnic municipal per demostrar-li que aquell no era el procedir correcte. Al final, va haver de reconèixer que si el Ple municipal aprovava l’informe sobre serveis Essencials del consistori, sí que es podien fer aquestes noves contractacions, però que, d’acord amb la llei, l’informe en qüestió el redactava el referit tècnic sense elevar-lo al Ple i era l’alcaldia qui li donava la conformitat. A més em va reconèixer que si rebia instruccions al respecte, no tenia inconvenient en redactar l’informe en qüestió perquè fos elevat al Ple.

 

La conclusió era evident: Si bé és possible que per part dels tècnics es vulgui actuar en molts casos amb excés de zel, també ho és que qui pren decisions és l’equip de Govern amb l’Alcalde o l’Alcaldessa al capdavant.

 

Ara finalment, disposarem d’una auditoria. Honestament penso que els prop de tretze mil euros que costarà es podien haver evitat si s’hagués encarregat a la Diputació, com així ho vaig fer jo mateix l’any 2010 en relació a la plantilla i organització de la Policia Local. El que està clar, és que això no podia seguir així. Que el canvi de Govern haurà pogut desbloquejar quelcom que resultava incomprensible davant els ulls de tothom. I és que, hi ha algú que pugui entendre quelcom tan senzill com és, per exemple, no poder cobrir la plaça de la telefonista de l’Ajuntament per defuncio? Com és possible que aquesta mena de baixes les hagin cobert mitjançant els famosos i mai prou ben valorats Plans d’Ocupació? A banda d’il·legals, no pot garantir mai un servei òptim a la ciutadania!

 

Amb independència de tot això, també cal pensar en el fet que el no poder contractar, ha fet inflar d’una forma desorbitada l’anomenat Capítol II dels Pressupostos municipals, que són els que es deriven de contractacions de serveis via concursos, acabant per disposar de personal aliè a la plantilla municipal que fan com un treballador propi però que factura a l’Ajuntament pels serveis que hi presta. I això ho veiem a l’àrea de Comunicació i Disseny, però també a d’altres com a la d’Urbanisme. Finalment, ara es disposarà d’un criteri clar que permetrà cobrir determinats llocs que ofereixen serveis essencials als veïns i veïnes de Palau-solità i Plegamans.

 

Vull acabar comentant una altra bona notícia. És la de l’acord amb l’Inspector Cap de la Policia Local, Xavier Virgili posant fi a totes les reclamacions que aquest havia interposat contra l’Ajuntament, l’anterior alcaldessa i tècnics superiors del consistori, que es van iniciar amb la famosa querella criminal per assetjament que va resultar arxivada. La reclamació ha passat de la més que desproporcionada quantitat de mig milió d’euros a l’acord definitiu per vint mil. No saben pas els socialistes del que s’han lliurat! No sé si sabran agraïr prou els beneficis que això els comporta. Ells que van utilitzar des del primer dia del mandat 2007/2011 la modernització de la Policia, l’especialització, la professionalització i la proximitat, com a arma política llancívola contra el Govern. Ells que van jugar tant i tant brut amb l’aplicació d’un nou model de policia que ens recomanava la pròpia Generalitat, per cert comanada per un Conseller d’ICV. Ells que van fer de la policia el millor instrument d’atac polític contra el Govern, provocant accions i situacions que algun dia explicarem, ara podran veure com aquesta qüestió ja no els podrà afectar en un futur.

 

Ara caldrà començar de zero. Socialistes i ICV van treballar molt brut i amb totes les seves forces per carregar-se de dalt a baix tota la gran feinada portada a terme durant aquell mandat de 2007/2011. I de veritat que ho van aconseguir! A excepció de l’edifici de la nova comisaria, s’ho van carregar tot. Que tingui sort el Govern en aquesta nova etapa! No ho tindran gens fàcil. Caldrà deixar ben clares quines són les tasques i competències de cadascú a la Policia, des de dalt fins a baix. És el moment d’aprofitar la nova dinàmica i fer de la Policia Local un autèntic cos al servei de la gent!!!