divendres, 26 de juliol del 2019

PRIMER PLE MUNICIPAL ORDINARI, DES DE LA DISTÀNCIA!

És curiós. Ahir, des del despatx estant, vaig recordar que tocava celebració del primer Ple ordinari del nou mandat municipal i em va semblar interessant escoltar-lo. Sembla que, també des d’aquest mes, i tal com estava ja previst, els plenaris es poden seguir en directe, com també en diferit per Youtube. Assegut còmodament al despatx, tot fent la meva feina, em va cridar l’atenció, de quina manera poden canviar les coses en tant poc temps! No dic ni en positiu ni en negatiu. Senzillament, tot és diferent. Nous representants, noves formes, canvis sobtats de tarannà i de discurs en segons qui… Hem passat de tenir vuit forces polítiques més un regidor no adscrit a només cinc, amb el que això comportarà d’agilització dels plens, ni que sigui perquè hi haurà moltes menys intervencions. Em va cridar l’atenció la manca de mocions polítiques, la baixada de tensió en les diferents intervencions en relació als mandats anteriors i també el fet que durant quatre anys només el PSC exercirà d’Oposició, donada la més que absoluta irrellevància de C’s. I en aquest punt, caldrà veure l’evolució de la representant de Primàries per la República que, suposo com a conseqüència de la seva inexperiència, encara s’ha d’ubicar i assimilar quin paper ha de jugar davant d’un Govern independentista que, en pura teoria ha de perseguir els mateixos objectius que els que es proclamen des de la candidatura de la Núria solà. Serà en àmbits diferents als estrictament independentistes on es veurà en la necessitat de destacar o aportar propostes, ja que en cas contrari també pot veures avocada a la irrellevància política que, ves que no sigui això el que ja pretenia la gent d’ERC quan no li va ni oferir col·laboració activa en el Govern municipal.

 

Escoltant el Ple de juliol d’ahir, el que tanca curs polític abans de vacances per tal d’engegar definitivament tota la maquinària pel setembre, em va fer adonar que són moltes les formes i maneres que cal pulir per part del Govern. Sentir que, davant la visita al municipi del Delegat del govern de la generalitat de les comarques de Barcelona o del mateix Conseller d’Educació, ni tan sols es va avisar a la resta de representants del consistori, em va fer pensar que tot el relacionat amb les formes té molta importància en Política i que cal prestar-hi sempre una especial atenció. Però també molts altres detalls que van evidenciar que la cosa encara està arrencant i que poc a poc s’anirà agafant velocitat de creuer, ja que a partir del proper mes de setembre s’hauria d’haver acabat aquesta mena de periode d’adaptació.

 

Vaig observar com tots els punts de l’ordre del dia eren qüestions de pur tràmit, compliment de normes legals o regularització d’ordenances d’acord amb la legislació vigent. D’entre aquests punts, destacava l’aprovació del Compte anual de l’ajuntament. És aquell tràmit posterior a la liquidació del pressupost de l’exercici anterior que, un cop passat pel cedàs de la Comissió de Comptes es plasma definitivament en els llibres comptables del consistori, en el patrimoni municipal, l’immobilitzat, etc. I el que vaig ser incapaç d’entendre és la raó per la qual el grup d’ERC es va abstenir en la votació, després que, passat per l’esmentada Comissió de Comptes, ningú hi formulés cap al·legació com tampoc en el tràmit posterior d’exposició pública. Em va agradar sentir que Junts per Palau hi donés suport, ja que així sí que es pot apel·lar a la responsabilitat, no pas fent tot el contrari.

 

Per la resta, res de nou. Només que es va evidenciar que el PSC pensa fer d’Oposició. Va fer forces preguntes al govern, i aquest sabrà que, a partir d’ara, no podrà anar als plens amb les mans al cap, sabent d’antuvi que hi ha qui pensa fer la seva feina. Amb això no vull dir res més que, el govern ha de governar i l’Oposició ha de fiscalitzar. Aquest és el sistema que tenim, i així s’ha de treballar. Sense crispacions però d’una forma efectiva. La gent els ho agraïrem a tots plegats.

 

Sí que, no em puc estar de comentar quelcom que em crida poderosament l’atenció. Vaig sentir a l’alcalde, Oriol Lozano, dir que estàven pendents de no sé què de la secretària en relació a propostes en favor dels presos polítics i exiliats. Ho va dir davant la pregunta d’un dels Martínez de C’s sobre la pancarta de Llibertat amb el llaç groc al balcó de l’Ajuntament. I és que no entenc quina es la raó per la qual encara no s’ha portat al ple la moció d’adhesió a l’AMI, associació de Municipis per la Independència, que tantes vegades s’ha portat a ple durant els darrers anys i sempre quedava desestimada. Pensava que, a la primera oportunitat, tindríem això al ple i quedaria aprovat pels deu vots independentistes existents. Com també la moció sobre la sobirania Fiscal a fi que s’ingressin els diferents impostos a l’agència Tributària catalana, o la declaració de Persona Non grata al rei d’espanya. Mocions totes elles que ja s’han presentat en diverses ocasions al ple i que ara tenim la grandiosa oportunitat de que prosperin. M’hi va fer pensar la pregunta sobre la pancarta. I és que la solució a les possibles crítiques és molt fàcil. És qüestió d’aprovar una moció pel ple de l’ajuntament acordant que es col·locarà una pancarta que digui Llibertat, sigui pels presos polítics i exiliats o sense més inscripcions, de tal manera, que davant qualsevol crítica la resposta és molt senzilla: És el ple municipal per àmplia majoria qui ha decidit que es col·loqui la pancarta. Com en el seu dia, també el ple va decidir que es retiri la bandera espanyola del balcó de l’ajuntament durant la Diada Nacional de l’Onze de Setembre.

 

Que tingueu (tinguem) unes molt bones vacances!

 

dijous, 11 de juliol del 2019

SI NO FOS...

Si no fos perquè som catalans.

Si no fos perquè som tan complicats que, podent fer les coses fàcils, ho fem ben complex perquè som així i sembla que no tenim remei.

Si no fos per la falta d’unitat independentista.

Si no fos perquè hi ha qui prioritza el seu interès particular o de partit per davant del de país.

Si no fos perquè, encara que pensi el mateix i defensi els mateixos objectius que tu, la meva prioritat és desbancar-te per posar-m’hi jo.

Si no fos perquè, si ens haguéssim posat d’acord el primer dia en anar junts, ara no ens trobaríem amb tantes contradiccions arreu.

Si no fos perquè als Ajuntaments cadascú va per ell i en molts casos les qüestions personals i els interessos particulars acaben anant per davant de l’interès general.

Si no fos perquè els que abans eren els nacionalistes moderats i pactistes ara són els independentistes més convençuts i els que abans eren la gent decididament independentista i d’esquerra ara s’ha transformat en la nova alternativa pactista i moderada.

Si no fos perquè, malgrat aixecar la bandera independentista, hi ha qui està disposat a fer les concessions que calguin a canvi de res.

Si no fos perquè tenim presos polítics.

Si no fos perquè tenim polítics presos.

Si no fos perquè la manca d’unitat independentista provoca acords de tota mena amb aquells que mantenen actituds del tot represores amb l’independentisme.

Si no fos perquè, encara hi ha persones de bona fe que mantenen la lluita per la independència.

Si no fos perquè, aquells que acusàven de fluix i d’enganyar als electors durant la darrera setmana d’octubre de 2017 són els mateixos que ara rebaixen pretensions i que es disposen fins i tot a facilitar les coses als nostres botxins perquè segueixin governant espanya.

Si no fos perquè en l’àmbit internacional no hi han amics sino simplement interessos.

Si no fos perquè els catalans som tant mesells.

Si no fos perquè els espanyols són tant rematadament destralers.

Si no fos perquè els poders públics espanyols cometran les il·legalitats que calguin per acabar amb la voluntat de ser dels catalans.

Si no fos perquè, malgrat haver soportat l’insoportable per part de qui sí va lluitar i defensar les urnes des del Govern municipal, ara s’avé a treballar amb qui tant l’havia atacat.

Si no fos perquè tothom té un passat, per molt que el vulgui amagar.

Si no fos per la pobra i bona gent que tenim a la presó per complir amb els seus compromisos.

Si no fos per tantes i tantes coses. Ara tot seria tant diferent…

Si no fos per tot això i molt més, ara catalunya ja seria un país independent en forma de República.

Però, deixem-nos estar del “Si no fos”. I siguem la gent del carrer la que ens plantem. Ens plantem per la sentència que condemnarà als nostres legítims representants. Ens plantem per desobeir pacífica però decididament.

Deixem enrere el “Si no fos” i siguem nosaltres qui ens empoderem de l’esprit del 1 d’octubre. No sé si ho hem de tornar a fer, o simplement hem d’acabar la feina iniciada, ara que als més radicals d’antuvi els tremolen les cames. És ara quan a nosaltres, a la gent, no ens han de tremolar les cames i demostrar a tothom on podem arribar.

Si no fos pel que hem dit, ja hauríem acabat la feina. Però, com que el “Si no fos” es mantindrà a l’espai i en el temps, demostrem on som capaços d’arribar sense els que fan pactes d’uns contra els altres i no pensen en nosaltres. Si volem, podem i depenem només de nosaltres mateixos.

Preparats per la lluita final?

 

dimecres, 3 de juliol del 2019

COSTA D'ENTENDRE...

Costa d’entendre…

 

Que la democràcia no consisteixi en que els ciutadans decideixin per tot. Pel seu futur, per la forma de Govern, per com s’organitzen col·lectivament.

Costa d’entendre que en un sistema democràtic no es constati una veritable divisió de poders.

Costa d’entendre que el poder legislatiu no pugui ser independent perquè hi interfereixen els altres dos poders.

Costa d’entendre que el poder judicial esdevingui l’únic i veritable àrbitre del que es pot o no es pot, sempre sotmès al que decideixi el poder executiu.

Costa d’entendre que els mitjans de comunicació, o els seus professionals, quan convé proclamen la seva inalterable independència, però que a la pràctica sempre actuen d’acord amb determinats interessos i/o directrius polítiques.

Costa d’entendre que hom no es pugui informar de forma objectiva o imparcial, acabant per fer-ho sempre acudint als mitjans que més s’acosten a les seves línies de pensament.

Costa d’entendre que davant d’un objectiu comú, es prioritzin qüestions personals en detriment del fi perseguit.

Costa d’entendre que no ajuntem tots els esforços unànimement deixant de banda detalls sense importància.

 

Costa d’entendre la manca d’unitat política i d’acció només per aconseguir objectius polítics de desgast de l’altre.

Costa d’entendre que si tots volem la independència no ens posem d’acord al·legant qualsevol excusa económica, personal o estratègica.

Costa d’entendre com hem arribat tant lluny si no sabem fer altra cosa que tirar-nos els plats pel cap amb qualsevol excusa de mal pagador.

Costa d’entendre les raons per les que la gent no abandona definitivament a partits i polítics per desobeir i col·lapsar el país fins que les altes instàncies europees o espanyoles no s’avinguin a escoltar el clam del poble.

Costa d’entendre com encara hi ha qui es planteja sense vergonya permetre la investidura de qualsevol president d’Espanya que no s’avingui a negociar res de res.

Costa d’entendre per què encara no ens hem decidit a aturar l’Economia de catalunya durant al menys una setmana, com deia algú que ara només parla de negociar i investir a un president socialista que va recolzar l’aplicació del 155 i que segueix perseguint als qui pensem diferent i volem la independència de catalunya.

Costa d’entendre als qui, proclamant la unitat de les forces independentistes, van i creen una nova formació municipal que no fa més que dividir encara més l’independentisme.

Costa d’entendre com, malgrat tot, no s’ajunten totes les forces com una sola per formar el govern municipal, si l’objectiu és el que és sense reticències.

Costa d’entendre com, després de molt soroll polític i mediàtic durant quatre anys, acabem penjant una pancarta (amb el llaç groc sí) però on només es llegeix la paraula Llibertat sense cap referència als Presos Polítics, als exiliats i a la resta de investigats per raons ideològiques.

Costa d’entendre com aquells que han abanderat la radicalitat independentista, apareixent públicament com els únics, veritables i autèntics defensors de la causa, ara siguin els qui moderen el discurs, les formes i la tàctica política.

Costa d’entendre com els que es deien anti sistema, que volien rebentar el sistema per aconseguir un model nou i un país pròsper, ara són els pragmàtics que volen fer el canvi però poc a poc i sense trencadisses.

Costa d’entendre masses coses. Com també que el Govern i els tribunals espanyols siguin tant curts de mires i gambals, que provocaran la més que imprescindible unitat del poble. I només des del poble, amb el poble i les entitats civils, tirarem endavant.

Costa d’entendre, sí. Però, ho aconseguirem!