dimarts, 30 d’agost del 2011

EL PRESIDENT BARRERA, BALUARD DE LA NOSTRA LLIBERTAT

Ha mort el PRESIDENT HERIBERT BARRERA, un home treballador, capàç, tenàç, afable, bona persona, amb idees clares, que sempre va parlar sense embuts i sense mossegar-se la llengua. Ha mort un dels primers que va gosar parlar d'independència des dels inicis de la democràcia; una persona que ha posat sempre el país per davant dels seus interessos personals o polítics; una persona que ha apostat decididament per la unió de tots els nacionalistes i que ha parlat del perill d'aniquilació de la nació, la qual cosa va suposar haver-se vist apartat del seu propi partit.

Necessitem molta gent com ell per tirar endavant com a nació. Vaig tenir l'ocasió de conèixer personalment al president Barrera en la legislatura 1991/1995 en la que vaig ser Regidor de Cultura i Informació a l'Ajuntament de Palau-solità i Plegamans. Va ser durant el mes de novembre de 1992 quan, amb el també malaurat Magí Travesset vam organitzar un cicle de conferències a l'auditori de can Cortès amb motiu del recent aprovat conveni internacional de Maastrich que, en definitiva va constituir la base de l'actual unió econòmica, política i monetària europea.

Hi van participar quatre ponents: la sra. Concepció Ferrer, el Sr. Ferran Pont, el Sr. Jordi Portavella i el president Heribert Barrera explicant diferents aspectes del tractat i la seva futura afectació a catalunya.

Recordo amb emoció el dia de la seva xerrada. Recordo la seva amabilitat, el gran nivell intelectual a l'abast de molt pocs; la seva autoritat moral i la claredat en l'exposició. En acabar la xerrada, vam convidar-lo a sopar, a nivell personal al restaurant can Joan. I aquí vam tenir l'oportunitat de parlar d'una forma més íntima, parlant del nostre poble, la seva història, la raó de la seva denominació, i profundint més tard en aspectes de caire més nacional i de l'evolució del país.

Ja havia coincidit amb ell durant la manifestació en suport al president Pujol amb motiu de la intervenció del govern socialista a banca Catalana.

Ara, quan ens ha deixat, he topat amb aquest article d'en Quim torra al Matí Digital, que, com a homenatge, reprodueixo a continuació:


Ha mort el president Barrera. Desolat, només puc consolar-me pensant que pocs com ell representen el millor del que s'ha vingut a dir la generació republicana: esforç, compromís, cosmopolitisme, valors ètic, unit a un patriotisme cívic i a una radical defensa per les llibertats individuals i col·lectives.

En els temps de la pàtria errant, quan l'exili i la resistència interior ens van salvar alguna cosa més important que la vida, la dignitat com a poble, Barrera va destacar sempre per una tenacitat de ferro, per una fidelitat insubornable a la democràcia i a la llibertat.

Per la meva generació, que ratlla els 50 anys, Barrera ha estat sempre present, com un vell baluard que resistia el temps i et protegia de tota malastrugança, una roca de conviccions inamovibles on recuperar la confiança, un refugi on trobar consol a l'hora de les decepcions i les renúncies. Què serà de nosaltres, sense la seva determinació, sense el seu convenciment, sense la seva esperança?

Estimats lectors, em disculparan que recordi una conferència que vaig tenir el gran honor de fer plegat amb ell, el passat 14 d'abril, a la seu d'Òmnium.

En acabar la meva intervenció, el president Barrera va agafar el micròfon. Em va sorprendre la seva lucidesa, intel·ligència i elegància política de sempre. Sense papers i de manera impertorbable, va traçar en poc menys de vint minuts una tesi formidable del que hauria de ser una lectura contemporània dels fets ocorreguts fa 80 anys.

Per Heribert Barrera calia audàcia i lideratge. La mateixa que va demostrar Macià en aquella hora clau. Però audàcia cap a on? Doncs, naturalment, cap a la transgressió de la legalitat espanyola. Aquest va ser, per mi, el punt clau de la seva intervenció. Sota unes formes avellutades i afables, el president demanava ferèstega intransigència a cedir un mil·límetre en la conquesta de les nostres llibertats, coratge de no acovardir-se davant de totes les dificultats,la decisió de no capitular davant res ni ningú, ferma oposició i denúncia a qualsevol degradació del poder, voluntat de plantar cara, valentia per a la insubmissió i la transgressió.

No sé què sentirem a dir aquests dies que venen, no sé si caldrà recordar que el president Barrera no va votar la Constitució que ens té tancats a la gàbia, ni va dubtar en donar el seu suport al president Pujol l'any 80 per garantir un govern nacionalista, ni ha deixat de proclamar en tot moment que si “Si Catalunya vol ser una nació amb tots els ets i uts, forçosament ha d'aspirar a esdevenir un estat”.

Si mai algú us pregunta per què a Catalunya el tractament protocolari usa l'expressió “Honorable”, parleu-li del President Barrera. Ell i els homes com ell són els que donen sentit a la idea de pàtria, que ens interpel·len, que ens obliguen a continuar. Els estem perdent: Josep Benet, Joan Solà, Víctor Torres. La generació que va salvar la nostra dignitat va desapareixent. La responsabilitat del futur de Catalunya és nostra, no queden excuses.

Plora, Pàtria, els qui t'han imaginat i somiat lliure. Per tu han viscut. No els oblidis mai, perquè ells són el baluard de la nostra llibertat.

dissabte, 27 d’agost del 2011

LES CABRES I LES VAQUES

Quan ara fa exactament cinc anys, i amb el govern de l'anterior legislatura acabat d'estrenar, ens vam trobar amb la iniciativa dels joves de Palau d'organitzar els primers jocs rurals amb els equips de les Cabres i les Vaques com a contendents, poc ens imaginàvem que tot plegat assolís la dimensió que tant l'any passat com aquest s'ha vist totalment consolidada. Pràcticament es pot dir que ja disposem d'una nova tradició a la nostra Festa Major que no té res que envejar a les famosíssimes disputes entre Blancs i Blaus de granollers.

Ja l'any passat, i enguany també, tothom s'havia d'adscriure a un d'ambdós equips, i tant és així, que fins i tot a la meva pròpia família hem acabat essent tres vaques i una cabra. I resulta evident que es tracta d'un joc i prou, però que dona molt de sí. Em vaig fer Vaca quan em van preguntar què volia ser; jo vaig demanar quin era aleshores el grup menys nombrós i em van dir que les vaques. Doncs, Vaca sóc, i Vaca em quedo!

El Regidor de Cultura Miquel truyols va proporcionar-los dos retalls de roba que havia arreplegat per casa, i foren de color verd i taronja. Al 2008 els joves es van trobar amb que la roba verda resultava massa cara i per això van optar pel blau. I així és que han quedat plenament consolidats els colors blau i taronja des d'aleshores fins avui.

Però, ja l'any passat vam observar en les publicacions del PSOE de Palau una crítica als colors dels mocadors insígnies de les cabres i les Vaques, la qual cosa ja fou objecte de crítica pels mateixos joves en l'antipregó del dijous de la festa Major. Fins i tot, els socialistes van criticar el fet que l'Alcaldessa i el Regidor de Cultura sortíssin al balcó en l'acte del pregó lluïnt els mocadors insígnies en qüestió.

Amb aquestes que a mitjans de setmana un company militant de CiU envia un correu a un grup de persones de la formació que diu el següent:

Segons informacions que he rebut de les "vaques" els hi van suggerir
que haurien de canviar els colors, tans de les "vaques" com de les
"cabres" tal fet va ser dit per la teresa padros, i els color
escollits haurien de ser.....
Blanc i Vermell !!! quina casualitat, iguals que els de PSOE, PSC,
PSIP, quins c...,

I el correu seguía, però prefereixo no reproduir-lo.

Lamentablement el sectarisme segueix ficat en les consciències més profundes de l'actual govern municipal. Sembla que el malestar i indignació provocats per la petició fou monumental. Ara, però, a la vista del gran arrelament asolit, el govern no ha tingut cap més remei que acceptar l'evidència i fer allò que tant van criticar l'any passat de l'alcaldessa i el regidor: sortir tots al balcó de l'Ajuntament amb els mocadors posats; per cert, amb majoria de Vaques!

diumenge, 21 d’agost del 2011

I QUE TINGUEU UNA MOLT BONA FESTA MAJOR!

En arribar el darrer dissabte del mes d'agost, amb ell ens marquem el final de les vacances d'estiu amb la traca final en forma de Festa Major a Palau-solità i Plegamans.

No crec que, quan ambdues parròquies, la de Santa Maria de Palau-solità i la de Sant genís de Plegamans, van consensuar en celebrar de forma conjunta la nostra gran festa, deixant enrere velles rivalitats i tensions socials i familiars, pensessin, precissament en que es tractava del final de vacances i d'una mena de ritual extrany per a preparar-nos a tots per a la nova etapa de treball. Però, el cert és que, en la època moderna, això ha acabat suposant el retrobament després de la pausa estival i l'esclat previ a la recuperació de la normalitat quotidiana.

Oblidant-nos de tensions, de les necessàries diferències i apostant per un gran esprit de celebració i convivència, aquest dijous dia 25 tindran lloc els primers actes de la Festa Major 2011; i per aquest motiu, vull desitjar-vos que la gaudiu amb plenitut, en tots i cadascun dels actes i activitats organitzades principalment des de la societat civil i amb el recolzament, sempre necessari, de l'administració municipal. sigueu doncs, molt feliços, gaudiu de la festa i feu que pugui mantenir el seu alt nivell tant de participació, com de qualitat i prestigi dins del nostre entorn.

Dit això, voldria fer algunes reflexions de caire polític a tenir en compte:

1. aquesta Festa Major 2011, tant pel bo com pel dolent, ha estat organitzada amb la gran participació de la gent del poble, les entitats, els joves, etc, però des de l'anterior govern municipal amb majoria de regidors i regidores de CiU, amb en Miquel Truyols com a Regidor de Cultura, d'ERC, en un 99%.
2. Que, segons la valoració feta des de les entitats juvenils es va plantejar la possibilitat de recuperar l'anterior ubicació de la carpa jove en els terrenys municipals propers a l'actual Skate parc. Aquest fou també el compromís assolit entre els veïns de la zona propera a les atraccions de la fira i a l'envelat. Vam entendre les seves raons per recuperar l'ubicació anterior de la carpa jove, i així ens vam comprometre a actuar.
Ara observem com, no només s'ha mantingut l'instal·lació de la carpa jove prop de l'envelat i la Carrerada, sino que a sobre, l'actual alcaldessa manifesta als veïns en qüestió, que això ja estava contractat així des de l'anterior govern i que l'actual no hi pot fer res.
Cal que se sàpiga que això no és cert. que encara avui, si fos necessari, es pot traslladar la carpa jove als terrenys de l'Avinguda Maria Aurèlia Capmany; i que, per tant, si no es fa és per la voluntat exclusiva de l'actual govern de voler mantenir aquesta ubicació i no voler escoltar als veïns afectats.
Aquest és un compromís al que vam arribar la pròpia Alcaldessa Mercè Pla, el Regidor sr. Truyols i jo mateix com a regidor de Joventut.
3. Que des de l'actual regidoria de Festes s'han articulat uns petits canvis. S'ha acordat fer la tradicional cantada d'havaneres a la Plaça de la Vil·la, a la nova zona de vianants així com el concert de jazz que també es farà en el mateix lloc.
Observo amb sorpresa com, persones que s'han dedicat d'una forma sistemàtica a despotricar de la zona de vianants al·ludint a la seva escassa utilitat i sentit, ara s'en adonen de les seves grans prestacions de tot tipus: comercials, socials, festives, etc. M'en alegro que davant l'evidència no hagin pogut fer res més que rendir-se a quelcom que n'hem gaudit ja tots de forma plena durant aquets darrers mesos de primavera i estiu. Feia goig veure aquests carrers plens de gent, de nens jugant, de persones pasejant i, en definitiva de veure com finalment aquest poble ja té un centre i que ens depara un futur inmillorable.
El que no sé és si la decisió de traslladar aquests actes al centre és la més adequada. Penseu que a les havaneres hi acudeixen cada any al voltant de les 2000 persones, i que aquest fou el motiu del trasllat als jardins de can cortès. Veurem si aquesta nova plaça és capaç d'engullir la gentada que hi acudirà. M'agradaria que la iniciativa prosperés amb èxit, però penso que abans s'hauria de calcular si el lloc és l'idoni.
Pel que fa al concert de jazz, segueixo dient que nosaltres, abans que l'actual govern, ja apostàvem pel centre en tot el que fos possible; però un concert que pretén un nivell d'acústica i de silenci molt important, no crec que mereixi un canvi com aquest que, passa d'un marc romànic impressionant a una plaça urbana i molt concorreguda, rodejada de carrers amb vehicles circulant i establiments que provoquen un important nivell de soroll.
Per tant, segueixin reconeixent la gran tasca de l'anterior govern i potenciant la seva obra, però, pensin amb quines són les activitats més adequades, que segur són moltíssimes.
4.
Finalment, ens trobem amb una activitat nova i que parteix de la iniciativa privada. es tracta del Correbars. I és una demostració més de la gran satisfacció dels establiments de la zona centre amb la vianantització, i aprofiten la nova infrastructura per fer quelcom per a la promoció dels seus negocis i contribuir d'una forma decisiva a fer encara millor la nostra gran festa. Els desitjo molta sort en aquesta nova empresa, que sigui tot un èxit i que no s'hagin de lamentar conflictes de seguretat importants que en cap cas es mereix un municipi com el nostre.

Molt bona Festa Major!

divendres, 19 d’agost del 2011

SOBRE LA JMJ. PER IVES SAUVINGAC.



En Jordi Soler, al Punt Avui del proppassat dia 15, dóna una autoritzada opinió -parlant tant dels seus detractors com dels seus defensors- sobre l’acte multitudinari que té lloc a Madrid, aquesta setmana, amb joves de tot el món, Són unes jornades presidides per Benet XVI. Una Jornada Mundial de la Joventut (JMJ) més, la del 2011. Al voltant d’un milió de joves s’hi apleguen per conviure i viure aquest esdeveniment. Milers d’aquests joves ja han fet estada a Barcelona, per uns pocs dies. I ho han celebrat de manera festiva i cívica. No han provocat ni un sol problema, ni el mínim aldarull. Crec que s’han guanyat l’afecte i la confiança dels ciutadans. El seu comportament no té res a veure -ni a envejar, per descomptat- del dels joves de Lloret de Mar, de Tottenham o dels indignats de la Plaça Catalunya o de la Porta del Sol... Indignats ? Amb ells mateixos o amb els polítics ? Amb unes estructures injustes ? O també una mica de banalitat, d’avorriment o, en alguns casos, de mala educació...?

La joventut de les JMJ “es mereix -escrivia el columnista- el màxim respecte, perquè aplega persones de totes les ètnies i condicions socials al voltant de qui representa tot allò en què creuen, i els aplega de manera civilitzada, alegre i amb un elevat grau de germanor, i això, avui dia, és tan admirable com necessari. Que es calmin els detractors i els defensors de l'esdeveniment, perquè ens trobem davant l'esclat d'una multitudinària i apoteòsica catarsi. En una època de disbauxa econòmica, de profund malestar per les cruels retallades socials que s'acarnissen amb els més desvalguts, en una època d'inhumà materialisme, en què sembla que només els diners poden salvar el món, que centenars de milers de persones se sentin transfigurades per una indescriptible pau interior, ho trobo fantàstic”.

Crec interessant i necessari ressaltar el comportament, l’educació, els valors morals viscuts sincerament...que han mostrat aquests milers de joves de tot el món. Tothom sap que no hi ha una base qualsevol, ja que els uneix el seguiment del Crist, l’amor als altres i una fe indefallent...Es tracta d’una joventut envejable que, amb un futur encara incert, però que ja ha fet una determinada opció, positivament constructiva. I ho han fet en llibertat, amb un entusiasme que no cau en el vandalisme, ni branda insígnies nazis, ni es decanta cap a la barbàrie destructiva o el fanatisme. Donen el gran espectacle de l’alegria i de l’esperança personal i col·lectiva; marquen clarament una ideologia concreta que té, per eixos, l’amor, la veritat i la llibertat. O almenys hi estan lluitant per tal d’aconseguir-ho.

El gran escriptor francès Henry de Montherlant deia: “Des dels tretze als disset anys, el jovent sent per primera i per última vegada el sentit de la bellesa, el desig de la virtut, el gust pel fet sobrenatural; és la primera i l’última vegada que són capaços de sofrir. Es troben en el zenit de la vida. Sí, aquests joves de tretze a disset anys, amb la seva vida encara un xic desordenada, són el camp de l’acció de Déu”. I això es veu en les cares i maneres de fer d’aquest joves xinesos, alemanys, francesos, italians, filipins, japonesos...que han passat per Barcelona -al Fòrum, a la Sagrada Família, pels carrers de tots els barris, etc.- via Madrid. Ho han fet amb joia i sacrifici. Passar-se, en canvi, tot el dia a la platja i als locals d’oci nocturn, com qualsevol pocapena, els avorreix tant en el cos com en l’esperit. Busquen la vida amb més transcendència, més generositat, més compromís, més radicalitat, tal com explicava profundament, en el seu temps, Soren Kierkegaard, en contemplar tanta mediocritat cristiana al seu voltant.

Quina és la diferència entre els adolescents que només saben mostrar la seva indiscutible força bruta i els qui formen part de tantes i tantes associacions del cos eclesial per al bé del proïsme ? Jo diria que aquests últims han sabut fer un magnífic ús de la seva llibertat: “Ningú no és lliure si no és amo de si mateix” afirmava Aristòtil. Els primers, tal vegada, provinents de famílies desestructurades i amb dèficits afectius notables; essent potser alumnes d’escoles on ha imperat la por, la violència o la deixadesa educativa; o han acabat com a criminals -cas el jove noruec Anders Behring Breivik...- són els menys lliures del món, perquè no saben on es troba la llibertat i com es pot cercar la veritat, acompanyada de l’amor. Per aquesta i altres raons es deixen emportar per impulsos destructius, egoistes i hedonistes, com si fos la manera més hàbil de viure una “escapada moral desinhibida”; és el que han après: així ha estat el seu ambient i els models que els ha ofert. Els segons han tingut la sort de rebre una educació familiar més positiva i exigent. Molts formen part de famílies que han tingut més cura de la seva formació, del seu creixement i maduresa com a persones. I no els “costa” dedicar uns dies a escoltar el Sant Pare com tampoc no els “costa” formar part d’associacions, d’onegés, de moviments...en què l’ajut als altres és la finalitat prioritària.

Em ve a la memòria allò que advertí Ciceró: “Magni interest quos quisque audiat quotidie domi: quibuscum loquatur a puero, quemadmodum patres, paedagogi, matres etiam loquantur”. O sigui: “Es molt important el que senten els nens cada dia a casa, les persones amb qui parlen, la manera de parlar dels pares, dels mestres, de les mares”.

És això el que està passant ? Potser no ho encerti del tot, però em sembla que tots els signes i les símptomes ens indiquen quina és la direcció correcta. El fet de la JMJ a Madrid, com afirma en Jordi Soler, “en una època d'inhumà materialisme, en què sembla que només els diners poden salvar el món” el fet “que centenars de milers de persones se sentin transfigurades per una indescriptible pau interior, ho trobo fantàstic”.

divendres, 12 d’agost del 2011

GRAN CARTA D'EN DURAN AQUESTA SETMANA ALS MILITANTS


Benvolgudes amigues i benvolguts amics,

Com ja podeu seguir pels mitjans de comunicació, aquest mes d’agost descansarem poc. Estem ja bolcats de ple a preparar la campanya de les properes eleccions generals. Aquesta mateixa setmana, dimecres concretament, vam tenir una primera reunió per anar perfilant el programa electoral, és a dir el que serà el nostre compromís amb la societat i, particularment, amb els nostres electors.

Al llarg de la setmana, però, més allà de la feina interna hi ha hagut alguns elements de notorietat mediàtica al voltant de CiU o de la meva persona que vull aprofitar per deixar clara la nostra posició. S’ha parlat, per exemple, d’un possible govern de concentració. Tot ha vingut a compte d’unes declaracions del president del Congrés, José Bono, que proposava un pacte entre el PSOE i el PP, tot i que no especificava si era de govern o no i si era amb participació de tots dos partits o no a l’executiu. Arran d’això, a banda de dir que jo m’havia sumat a la idea del govern de concentració, s’afegia que demanava que CiU fos present en aquest govern. I per acabar-ho d’arrodonir, es deia també que personalment em mostrava no només partidari que CiU fos en aquest govern, sinó que, a més a més, jo hi havia de ser com a ministre.

Doncs bé, que us quedi clar que no crec en un govern del PP-PSOE. Tots dos no han estat capaços de posar-se d’acord per pràcticament res. I quan ho han fet, ha estat per anar contra Catalunya, ja sigui no votant el pronunciament del Parlament català sobre la sentència de l’Estatut o la transferència de l’aeroport del Prat a la Generalitat, per posar només alguns exemples. Ara bé, si el que es tracta és de proposar pactes entre PP i PSOE, reivindico que hem estat els primers en demanar un pacte d’estat –per cert, el continuem reivindicant- que no es limités només al PP i al PSOE, sinó que hi fossin totes les formacions polítiques, almenys les que ocupem la centralitat de la vida política en el conjunt de l’Estat. CiU -i si m’ho permeteu jo personalment- tenim autoritat política i moral per reivindicar un gran pacte d’estat perquè la situació és molt greu. CiU hi pot aportar tot el seu bagatge i la seva clara condició de tercera via. Dit això, no és cap disbarat pensar que, si estem en la situació greu que abans esmentava, un govern de concentració pugui arribar a tenir sentit. N’haurem d’anar parlant.

Sobre la presència de CiU, o no, en un govern de concentració, s’ha volgut presentar les meves declaracions com a canviants i contradictòries. Fins i tot, un diari català parlava de la “yenka de Duran i Lleida”. Que jo digui que personalment no vull ser ministre no té res a veure amb que consideri que, si el “problema català” estigués resolt, seria bo que el catalanisme polític participés en el govern de l’Estat. Atenció!, no es tracta de participar per resoldre el “problema català”. Amb això no hi crec, sinó fer-ho si aquest problema estigués resolt, que és molt diferent.

Pel que fa a pactes, qui tornava a ressuscitar la por al PP com a únic argument és el dirigent socialista, Miquel Iceta. No penso dedicar ni la precampanya ni la campanya a contestar els adversaris, sinó a exposar el meu programa electoral i els propòsits i objectius de CiU. Però faig una excepció en aquesta ocasió. Només calia escoltar Catalunya Ràdio o Catalunya informació per comprovar com a cada informatiu es reiterava la consigna del socialisme català en boca d’Iceta: “CiU ja ha pactat amb el PP, arribaran a un acord de finançament i al final ens vendran qualsevol moto”. El mateix dia CiU havia presentat una enquesta en una roda de premsa llarga i havia parlat d’altres consideracions més enllà de l’enquesta, però als mitjans públics de la Generalitat de Catalunya els va interessar més la consigna socialista: “CiU ja ha pactat amb el PP”. Doncs bé, també sobre aquesta afirmació vull deixar reflectides un parell de reflexions. La primera és que en castellà diuen que “cree el ladrón que todos son de su condición”. Els socialistes estan tan acostumats a vendre motos que creuen que tothom pot fer el mateix. Amb l’agreujant que quan els socialistes “venen una moto” -per continuar amb la metàfora de Miquel Iceta– acostumen a vendre la dels altres i, a més, l’entreguen sense benzina, és a dir, amb el dipòsit buit.

Cal dir-ho d’una vegada: els socialistes han arruïnat Catalunya. El tripartit ha trinxat aquest país. I si ara cal reorientar i reajustar la despesa pública és per evitar que durant molts anys Catalunya no pugui aixecar més el cap. Si una família gasta el que no té, hi ha dues alternatives: continuar gastant si li presten diners hipotecant per anys el futur dels seus fills o estalviar, gastar menys, i privar-se de moltes despeses per garantir que les futures generacions de la família puguin subsistir amb dignitat. Això és el que s’està fent a Catalunya sense la complicitat i la coresponsabilitat dels qui han deixat el país com una era, que no són altres que el tripartit i, particularment, els socialistes.

Però continuant parlant de pactes, s’ha d’entendre d’una vegada que, en aquesta ocasió, no es tracta de si CiU pacta amb el PP o amb el PSOE o no ho fa amb ningú. Les properes eleccions les guanyarà el PP per majoria absoluta. N’estic més que convençut. I les guanyarà no pas per mèrits propis, sinó perquè en l’àmbit estatal els socialistes també han destrossat el país. I des de Catalunya no es tracta tant de si es pactarà amb els uns o amb els altres, sinó si d’una punyetera vegada trencarem el cicle que durant 30 anys ha marcat la història de la Catalunya moderna, que no ha estat altra que a Madrid mai, mai, les forces polítiques catalanes han tingut majoria. A principis de segle, durant la segona república, el catalanisme era majoritari. Des de 1977, a Madrid i en nom de Catalunya, són majoritaris els que tenen la veu i el vot llogat de ben antuvi i que no tenen, per tant, capacitat de defensar lliurement els interessos catalans a Madrid. Aquest és el gran dèficit de Catalunya.

Les properes eleccions són molt importants per a Catalunya. Més importants que mai. La gent està tipa dels socialistes i de Zapatero. Els socialistes han arruïnat el país però al mateix temps la gent sap i és conscient que el PP ha aixafat Catalunya quan ha tingut majoria absoluta i que tornarà a fer ara el mateix. Del que es tracta és que d’una vegada la gent que viu a Catalunya -parli la llengua que parli, vingui d’on vingui- pensi en allà on viu, on es guanya la vida, on pugen els seus fills. Si pensen, per tant, en Catalunya en aquests termes han d’entendre que cal trencar el simplisme que quan es vota a Madrid només hi ha dues opcions vàlides: el PSOE o el PP. No, les persones que viuen i treballen a Catalunya en tenen una altra: tenim la sort de tenir CiU. Una tercera via.

Acabo de llegir a la premsa que el candidat socialista demana al ministre de Treball, Valeriano Gómez, que prorrogui les prestacions d’atur a les persones a les quals se’ls hi ha acabat. Em sembla molt bé, tot i que òbviament la proposta feta per Rubalcaba té caràcter electoralista. Però jo afegeixo una altra petició al ministre de Treball: que d’una vegada deixi de bloquejar la tramitació parlamentària de la reforma col•lectiva, que permeti també la tramitació parlamenta de la reforma de polítiques actives, i que prengui alguna mesura per crear ocupació. Per exemple, que eximeixi de pagament de les quotes de la Seguretat Social durant un any per cada lloc de treball nou que es creï. O que es paguin 5.000 euros per cada persona que es contracti. En definitiva, a Rubalcaba ja li està bé que hi hagi aturats mentre vagin cobrant i considera que el fet que cobrin forma part de la política social socialista. Per contra, a mi el que m’interessa és que hi hagi menys gent que hagi de cobrar l’atur i més que tingui feina. De passada, rebaixarem l’import dels 30.000 milions d’euros que cada any paguem per subsidis d’atur, crearem més feina, més riquesa i més ingressos per a l’Estat.

Cordialment,
Josep A. Duran i Lleida

diumenge, 7 d’agost del 2011

SOBRE EL RESSENTIMENT I LA POCA FEINA, O EL VOLER I NO PODER!

Des de la tranquil·litat del meu habitual raconet alt empordanenc de vacances, i des de la calma tramuntanal del lloc, llegeixo en la distància a la pàgina web del Palau Informatiu, les cartes d'opinió dels lectors, entre les quals hi ha un exemple del més exacervat ressentiment digne d'una ràbia i impotència pròpies de la més ancestral actitud d'un poble ancorat en latituds molt llunyanes a societats més o menys democràtiques i civilitzades.

Davant d'un meu escrit, en qualitat de Portaveu de Convergència i Unió a l'Ajuntament de Palau explicant d'una forma clara i transparent tot el procés de negociació i formalització dels pactes de govern i investidura durant el passat mes de juny, els Srs. Penón i Grífuls del quiosc del pabelló, en Ramon Nualart i en Quim Marsal, publiquen una mena de reacció, sense solta ni volta al que era només un escrit explicatiu d'un procés negociador i la valoració política des de la formació a la que defenso. La seva reacció només parlant d'una determinada situació ocorreguda ara fa vint anys demostra, un cop més, que els adversaris de Convergència i Unió al nostre poble disposen de tants pocs arguments que han de recórrer a l'atac personal sobre quelcom que va tenir lloc durant el mes de juny de 1991.

No cal que ningú em recordi epissodis dels que em sento orgullós, que vaig optar-hi d'una forma molt conscient i valenta i que tornaria a repetir si es donessin novament aquelles circumpstàncies rebanxistes i poc dignes d'algunes persones. I no penso entrar a debatre res al respecte, doncs suposo que això és el que pretenen ja que no poden recórrer a cap més argument polític en contra de CiU; i això em suposa una gran satisfacció al evidenciar-se que estem en el camí correcte i que la feina feta fins ara és la que tothom acabarà valorant, com ja ho està fent, d'una forma molt positiva.

Dels Srs. Penón i grífuls només puc dir que, un cop perdudes les seves batalles per la Ràdio Municipal i pel Carril bici, s'embranquen a opinar ara sobre situacions que no van viure i que, per tant, no coneixen des de dins. Sobre en Quimet Marsal, penso en la decepció que s'emportaria el meu avi Madeu que tant l'estimava al observar com es deixa enredar pel primer projecte cultural o político-associatiu, més o menys camuflat, que li posen al davant. I d'en Ramon Nualart i les seves habituals excentricitats, què dir que no sigui evident davant els ulls de tothom, de qui no sap signar cap escrit que no vagi seguit de les paraules: i molts d'altres, falsejant la realitat.

També tenim un altre exemple que signa la sra. Bernat que, un cop més, a banda de contradir-se de forma sistemàtica, tornant a l'any 91, a l'anomenat transfuguisme, (que tampoc va conèixer), per barrejar-ho amb un canvi de responsabilitats a l'àrea de Joventut durant la darrera legislatura, o el no sé què diu que jo defensava sobre càrrecs de confiança, que encara no he entès, etc., ens demostra que aquesta gent no saben com fer-ho per criticar la feina que es fa des de convergència i Unió. Que s'han de referir a situacions de fa més de vint anys per intentar fer veure que som gent molt dolenta, que només ells tenen el poder de la raó i que, per tant, també només ells estan en possessió de la veritat absoluta.

Certament, haig de reconèixer, que em satisfà veure l'extrema pobresa dels seus arguments, que em causen llàstima les persones que viuen amb la rancúnia al cor. Però, que hagin optat per tanta infelicitat, no podrà fer que jo no segueixi gaudint de les meves vacances amb plenitud.

Em sap greu però: Bernat, dediquis a les seves importants responsabilitats, que deuen ser moltes. I als altres: que pensin en el present i en el futur; de poc els servirà tanta falsa memòria històrica!

Jo, com ells, m'equivoco i molt. Com a bon cristià no guardo pas rencor a ningú, i també a ells els desitjo sincerament que gaudeixin d'unes bones vacances en companyia dels que més estimen. Malgrat tot, sempre em mantindré a la seva disposició per tot allò que els pugui ser útil dins les meves possibilitats.