DUES SELECCIONS

Jo, que sóc d’aquells que no tenen cap inconvenient en reconèixer que, més enllà de si m’agrada més o menys el futbol, del que sí sóc, sento i m’agrada, és el Barça, Club del que en sóc soci des de l’any 1987; reconec que també segueixo aquesta febrada del Mundial de Futbol que enguany s’organitza entre EUA, Canadà i Mèxic. I no és que tingui cap predilecció per algun dels combinats nacionals que hi participen, sino pel pur interès de seguir les evolucions d’un fenòmen que trascendeix l’esport i que té derivades cap a complexos elements socials i sobretot polítics, que em fan entendre d’una manera molt més diàfana la raó de tantes i tantes realitats geopolítiques que, encara que sembli mentida, queden perfectament reflectides en onze contra onze corrent d’arrera una pilota.

 

Evidentment, hauria de sentir simpatia per un equip on, d’una forma abrumadora i majoritària hi participen jugadors del Barça, com són, Cubarsí, Joan garcia, Eric Garcia, Gabi, Pedri, Olmo, ferran Torres o Lamine Yamal. I en aquest sentit, també n’hauria de sentir per altres seleccions com la de França, Anglaterra, Països baixos o Uruguai, per les mateixes raons.

 

Però aquest no és pas un argument convincent. Si sóc independentista català, i parteixo de la base que Espanya és un país que d’ençà del 1714 ens va ocupar militarment per la força, ens oprimeix, ens domina, ens impedeix l’exercici dels nostres drets fonamentals, ja no només com a nació, sino simplement com a col·lectivitat. Si considerem l’expoli fiscal i econòmic permanent, o la política immigratòria com a arma d’anorreament de la nostra llengua i cultura pròpia, entre tantes i tantes altres opressions que no cal tornar a repetir, entendreu fàcilment que, per molt bé que em caiguin Cubarsí, Garcies i companyia, aquests estan fent la feina afavorint els interessos de qui pretén la nostra extinció com a poble i com a cultura. I això no vol dir que pugui arribar a entendre que ells no poden fer altra cosa que estar i defensar a l’anomenada “Roja”, bàsicament per les conseqüències de tota mena que comportaria la seva negativa a formar-ne part.

 

Per tant, de les 48 seleccions participants en aquest Mundial, si n’hi ha una a la que en cap cas puc defensar, aquesta és la d’Espanya. Tinc simpaties per seleccions ja eliminades com la d’Escòcia o Coraçao, per tractar-se de combinats que defensen nacions sense cap estat al darrere.

 

La meva selecció és i serà sempre la de Catalunya, tot i que, entre altres coses, per culpa de la nostra classe política, no va més enllà d’un grupet de jugadors a qui hom s’atreveix a ajuntar per fer algun partit de costellada, com si es tractés de fer passar l’estona entre una colla de solters contra una altra de casats. Catalunya és també pel que cal lluitar en el futur, a fi que sigui reconeguda com passa en altres disciplines esportives, entre altres coses, perquè la Federació Catalana de Futbol fou fundada molt abans que l’espanyola, i per tant, tindria, com passa amb les federacions de les quatre nacions de la Gran Bretanya, tot el dret internacional a ser reconeguda com una selecció més, i amb una qualitat esportiva i competitiva indiscutible.

 

Espanya és una de les millors seleccions des d’un punt de vista futbolístic i té moltes opcions de fer un bon paper en aquest Mundial. I en condicions normals, em resultaria fins i tot simpàtica i formaria part de l’univers de seleccions a admirar entre moltes d’enorme qualitat com ara argentina, frança, Noruega o Anglaterra. Però, a la vista del que acabo d’exposar, és la que menys defenso i la que menys voldria que sortís victoriosa d’aquesta competició. Aquest divendres s’enfrontarà contra Bèlgica, país que, malgrat tot, ha frenat tantes i tantes envestides judicials espanyoles contra polítics elegits democràticament pels catalans, que només pretenien donar veu als ciutadans sobre el futur polític de catalunya. Més que mai, defensaré la selecció dels belgues, i és que, volguem o no, allà ens han defensat també d’atacs de tota mena, impedint per exemple que el President Puigdemont hagi estat deportat a Espanya. I això cou molt als nostres veíns, que només els falta ara ser derrotats també en el terreny esportiu, on sí estan començant a exhibir el seu patriotisme desacomplexat, que no consisteix en res més que atacar a les realitats que consideren oposades als seus interessos, com és la cultura, la llengua i la Nació catalanes.

 

Vist que Noruega és un exemple a seguir pel que fa a com va assolir la independència respecte de Suècia, amb un referèndum pactat l’any 1905, i com ha sabut defensar la seva identitat, cultura i llengua, serà aquesta, remant tots a la una, com ens ensenyen cada dia, a qui defensaré fins al final d’aquest insuls Mundial, al que fins i tot el president Trump s’atreveix a ficari mà!

 

Per tant, seguiran essent dues les meves seleccions: la de catalunya i la que en cada moment jugui contra Espanya!

 

L'OPORTUNITAT PEL NOSTRE POBLE DE L'ANOMENADA LÍNIA ORBITAL FERROVIÀRIA

Ja sabeu que això de la política (sí, sempre en minúscules), massa sovint consisteix en anar canviant de discurs i justificacions en funció de si el vent bufa d’un cantó o d’un altre i, sobretot, de què és el que més convé en cada moment, encara que això suposi dir tot el contrari del que fa quatre dies constituïa l’element vertebrador de l’exercici del poder.

 

Arran d’aquesta “novetat” que de cop i volta ha irrumput com a notícia principal en els mitjans públics i privats subvencionats per tal de justificar l’aprovació, sempre de fireta, dels pressupostos de la Generalitat de Catalunya, com és això de la “línia orbital ferroviària”, que ve a substituir el que no fa tant fou la base que condicionava l’existència del Govern Illa, o que fins i tot va fer-lo possible, com va ser l’assumpció total de la recaptació del IRPF per part de la Generalitat, després substituït per aquella mena “d’invent” del “Finançament Singular”, sí, que venia a no fer altra cosa que fer veure que, també a Catalunya disposaríem d’una mena de Concert a la basca o a la navarresa; doncs després de tot això, resulta que ara aquells magnífics i intrèpids negociadors. en tindran prou en que en el text dels pressupostos figuri un trist paràgraf on consti, si convé en negreta, majúscules i cursives, que el Govern de Catalunya es compromet a tirar endavant amb els estudis previs i aprovació del projecte d’aquesta mena de línia ferroviària que rodejarà tota la conurbació de l’àrea metropolitana, fent-la encara una mica més gran, per donar així compliment als somnis més humits de la progressia dels anys vuitanta, quan Pujol i Maragall es repartien el país entre ruralitat/burgesia i urbanitat/obrerisme. Sí, allò de Generalitat-Diputació, Teatre Nacional-Ciutat del Teatre, Catalunya Ràdio-COM Ràdio… i moltes més. I ara s’aprovaran uns pressupostos en els que ni la total recaptació del IRPF, ni el Finançament Singular, ni res del que ja sabien que no es cumpliria, serà important, per substituïr-ho per un compromís d’anar fent bullir l’olla afirmant que d’aquí a quinze o vint anys disposarem d’una línia de tren que cosirà i recosirà el territori de tal manera que, sense haver d’entrar a Barcelona, podrem anar per les principals ciutats de Catalunya que l’envolten.

 

Aquest projecte, que ja existeix des de fa més de vint anys, del que ja es van fer i publicar els corresponents estudis i avantprojectes, ja fou discutit i posat damunt la taula durant el mandat municipal 2007/2011. I aquí es recomanable recordar com aquella bona gent de CiU, sí, que es va atrevir a governar l’Ajuntament amb ERC i PP, es van enfrontar al seu o seus propis partits en contra del “Quart Cinturó”. Tant és així, que al considerar que no calia anar trinxant el nostre poble amb tota mena de vials i carreteres, calia apostar per aquesta mateixa proposta, que s’estava discutint a nivell nacional, en el que una de les opcions, es plantejava que aquest tren no només passés per Palau-solità i Plegamans, sino que hi tingués parada, en el seu pas per la línia procedent de Sabadell i Castellar del Vallès en direcció a Granollers. Com sabeu, aquesta l’ínia uneix les principals ciutats del voltant de la gran capital, des de vilanova i la Geltrú fins a Mataró, passant per Terrassa, Sabadell i Granollers, entre d’altres.

 

Actualment, sembla que la proposta existent passaria per Santa perpètua de Mogoda, on hi faria aturada, i no pel nostre poble. Però, caldria pensar que els nostres veïns del sud ja disposen de conexions de tota mena, entre les que hi compta una estació de Rodalies Renfe, cosa que Palau no té.

 

Potser sí que ara, aprofitant aquesta suposada gran força negociadora, mitjançant una força política que també governa P-siP amb una majoria molt folgada, seria el moment de fer servir tota aquesta influència per tal d’aconseguir que no es perdi l’oportunitat de disposar d’una línia de ferrocarril que ens conectaria amb les capitals d’ambdós vallesos i la resta d’àmbit metropolità que tanta falta ens fa a la vista del nostre gran potencial industrial,demogràfic i de serveis.

 

Si tot això és una proposta seriosa, que no hagi de quedar substituïda per alguna altra de compliment incert i a un termini encara més distant, caldria posar-hi ganes, incloure-ho en els programes electorals que vindran i, sobretot, treballar per fer-ho viable i possible!

 

COM QUEDA ARA LA SEGURETAT INTERNACIONAL?

Us deixo aquí algunes conclusions extretes del darrer butlletí del Catalonia Global Institute, respecte de la crisi generada pels atacs d’Israel i EEUU contra la República islàmica de l’Iran:

 

Esclata el conflicte de nou a l’Orient Mitjà amb la segona operació militar contra l’Iran en menys d’un any, després de l’acostament paulatí de les forces estatunidenques a la regió en coordinació amb Israel. Durant el cap de setmana van realitzar atacs sobre infraestructura militar i contra líders polítics i militars iranians, incloent el líder suprem Ali Khamenei, del qual el règim iranià ja ha confirmat la mort. Els objectius principals dels EUA i d’Israel són frenar parcialment o totalment els programes nuclears i balístics de l’Iran, reduir la seva marina i pressionar per un canvi de règim.

La resposta iraniana va ser immediata, amb llançaments de míssils i drons sobre Israel, bases nord-americanes al Golf Pèrsic, així com objectius civils a països com Qatar o els Emirats. La guerra planteja dues grans incògnites: el pla de sortida del costat del binomi EUA-Israel, i la capacitat d’Iran d’ampliar i sostenir el conflicte, tancant l’estret d’Hormuz o mobilitzant aliats regionals.

Per entendre per què la guerra era inevitable cal analitzar el context estratègic posterior a la guerra dels dotze dies (juny de 2025), el fracàs de les negociacions nuclears i la profunda feblesa de la República Islàmica.

Els objectius no assolits de la guerra dels dotze dies

La guerra era inevitable i, per comprendre-ho, cal atendre el resultat del darrer enfrontament directe entre les parts. Després de la guerra dels dotze dies del juny de 2025, va quedar clar que els objectius fixats per Israel i pels Estats Units —la destrucció del programa nuclear iranià— no s’havien assolit. Igualment, tampoc no s’havien complert plenament els objectius addicionals d’Israel relatius a la neutralització del programa de míssils balístics, mentre l’Iran es trobava en ple procés de producció i ja disposava d’un arsenal proper als 2.500 míssils balístics.

El fracàs de les negociacions nuclears

Les negociacions obertes entre els Estats Units i l’Iran per assolir un acord sobre el programa nuclear iranià difícilment podien prosperar. Les exigències nord-americanes passaven, en la pràctica, per la renúncia gairebé íntegra tant al programa nuclear com a bona part del programa de míssils balístics, una pretensió que Teheran no estava disposat a acceptar en cap cas, especialment en un context de màxima fragilitat del règim de la República Islàmica.

La profunda feblesa de la República Islàmica

En l’àmbit intern, la contestació és més intensa que mai, i el règim ha respost a les darreres mobilitzacions amb una repressió sense precedents que han causat desenes de milers de morts. En l’àmbit extern, la xarxa de proxies finançada durant anys per la República Islàmica ha quedat pràcticament neutralitzada per part d’Israel: la reducció de Hamàs i de la Gihad Islàmica a estructures de guerrilla arran de la invasió de Gaza iniciada el 2023; la decapitació de Hesbol·là; la caiguda de Bashar al-Assad el desembre de 2024; i els forts atacs contra els houthis el 2025 han deixat el règim exposat als atacs d’Israel i dels Estats Units. Si abans podia projectar dany directe sobre Israel a través dels seus aliats regionals, avui aquesta capacitat s’ha vist severament erosionada. A tot això s’hi afegeix la disponibilitat de l’espai aeri sirià, que atorga a Israel un avantatge estratègic sense precedents.

En aquest context, l’acceptació d’una renúncia de facto al programa nuclear era percebuda per la República Islàmica com una amenaça existencial.

L’objectiu israelià: canvi de règim

Israel no tenia interès a assolir cap acord i treballava activament perquè no prosperés. Des de la seva perspectiva, el canvi de règim a Teheran constitueix un objectiu estratègic central, atès que considera inviable qualsevol forma de coexistència amb la República Islàmica, percebuda com una amenaça existencial, en la mesura que la destrucció de l’Estat hebreu forma part dels seus postulats fundacionals i un fonament ideològic clau. En conseqüència, Israel pressionava els Estats Units per aprofitar la conjuntura de feblesa del règim i intentar assestar-li un cop decisiu, partint de la premissa que la seva mera existència, amb o sense capacitat nuclear, és inacceptable.

Els primers dies de guerra i les incògnites que planegen

Els èxits assolits pels Estats Units i Israel en els primers dies de la campanya són, ara com ara, incontestables. Tanmateix, caldrà seguir amb atenció l’evolució del conflicte. Si bé Israel està disposat a assumir un cost elevat per eliminar el que percep com una amenaça existencial, un eventual allargament de la guerra pot resultar molt més onerós per als Estats Units, que difícilment en poden suportar els costos polítics i econòmics en els mateixos termes.

L’Iran n’és plenament conscient i ha reaccionat amb el tancament de l’estret d’Hormuz i amb atacs contra infraestructures d’aliats nord-americans al Golf. Les conseqüències econòmiques potencials d’aquestes accions, així com eventuals baixes americanes, poden generar una pressió considerable sobre Donald Trump, especialment davant d’un sector de la seva base, de perfil aïllacionista, que qüestiona la implicació dels Estats Units en conflictes que no afecten directament els seus interessos. En aquest context, no és descartable que Trump es vegi temptat a explorar una sortida negociada en qualsevol moment, malgrat haver promès un canvi de règim.

Les dificultats objectives del canvi de règim

L’objectiu declarat de canvi de règim presenta dificultats objectives elevades, malgrat la profunda feblesa de la República Islàmica. El descontentament majoritari de la població no s’ha traduït en l’articulació d’una oposició estructurada i amb capacitat efectiva de presa del poder, tal com han evidenciat els diversos cicles de protesta, inclòs el darrer, el més massiu fins ara. La repressió sistemàtica del règim n’ha estat un factor determinant.

D’altra banda, una part significativa de la societat iraniana, tot i el cansament respecte del règim, manté una forta sensibilitat envers la sobirania nacional i pot percebre amb recel un canvi de règim impulsat des de l’exterior, especialment amb participació dels Estats Units. El record del cop d’Estat contra Mohammad Mossadegh el 1953, que va desembocar en la dictadura del Xa, continua pesant de manera rellevant en la memòria col·lectiva.

Les implicacions per a Rússia i la Xina

Rússia, que havia tingut un alineament estratègic important amb Teheran, especialment en matèria de seguretat, —per exemple, intercanviant drons per sistemes de defensa antiaèria—, ha mostrat, un cop més, la seva incapacitat d'ajudar un aliat clau, mentre es troba empantanada a Ucraïna. La pèrdua del règim de la república islàmica seria un cop molt dur, atès que la provisió de drons i míssils és ara mateix clau per sostenir la guerra a Ucraïna.

Pel que fa a la Xina, la caiguda de la República Islàmica seria important en termes estratègics: la seva mera presència obliga els Estats Units a mantenir una presència rellevant a l'Orient Mitjà. Sense ella, els Estats Units podrien centrar-se encara més en la competició amb la Xina a l'Àsia-Pacífic, fet que seria altament perjudicial per a les ambicions xineses en el seu entorn regional immediat.

LA INDEPENDÈNCIA NO ÉS NI DE DRETES NI D'ESQUERRES, COM TAMPOC ÉS NI MONÀRQUICA NI REPUBLICANA

Hi ha moments en els que ens perdem en debats inútils, en crear conflictes artificials, en inventar motius de debat sense objectius clars, que, potser, i només potser, en gran mesura responen a interessos del tot perversos que, sota l’aparença de cercar una finalitat encomiable, no pretén altra cosa que la d’entretenir-nos amb discussions sobre “el sexe dels àngels”, que no fan altra cosa que dividir-nos, enfrontar-nos i, en definitiva, provocar que en cap cas poguem avançar cap allò que de ben segur tots coincidim en que cal assolir.

 

Aquests dies, tots aquells que des de fa tants i tants anys ens hem esforçat en crear les condicions perquè, junts, units, com un de sol, lluitem per la Independència de Catalunya, hem assistit atònits a l’enèssim enfrontament entre Junts i ERC, ara amb motiu de si cal actuar com un sol grup i amb un sol objectiu en el Congrés espanyol dels diputats. I com sempre, si un diu blanc, l’altre respon que res de res, que és negre, perquè la culpa és del primer, que ells ja ho havien proposat abans, i que si tú més!

 

Espanya, amb la seva represió, però també amb el saber-nos dividir i enfrontar entre nosaltres, ens fa ballar la seva música i es fa un tip de riure amb com de babaus arribem a ser. Hi va haver un moment, sobretot després de la sentència del Constitucional amb motiu de l’estatut d’Autonomia de Catalunya l’any 2010, que ni nosaltres ens crèiem aquella unitat que es va començar a desfermar als carrers. Es va iniciar una lluita, que va arrossegar als partits que s’han fet dir independentistes cap a la més que suposada creació d’unes bases que ens van fer creure que la cosa anava de debò. Vam arribar a unir esforços amb allò del Junts pel Sí l’any 2015, amb la consecució d’una majoria absoluta si hi sumàvem la CUP, qui, al final, amb l’absurd debat sobre dretes i esquerres, es va encarregar de trinxar tota possibilitat d’èxit sota excuses que cap independentista pot arribar a comprendre si ho analitza de manera objectiva i sense vicis ideològics invalidants. Que si ara enviem aquest President a la Paperera de la Història, que si no votem a l’altre, tot i saber que l’endemà entraria a la presó, i tants exemples podríem anar recordant, que es fa innecessari ni que sigui per evitar entrar en noves depressions.

 

Amb tot, mentre semblava que hom caminava de forma unitària, la realitat era molt diferent. No tinc gens de ganes de recordar situacions prèvies i posteriors al 1 d’octubre de 2017, on quan uns ens proposàvem fer determinades actuacions, els altres responien amb ultimàtums, condicions o contrapropostes inacceptables. I, sí, em sap greu, però estic parlant del meu poble, però que es venia produïnt a tots i cadascun dels municipis del país.

 

Hauríem de reflexionar amb l’exemple escocès, on un sol partit independentista aglutinava la lluita. Així, en el moment en que s’escindeix i comencen a aparèixer grupuscles per raons ideològiques o de plantejament, l’independentisme perd tota la seva força i la gran feinada portada a terme s’en va annòrris.

 

Llegia l’altre dia una d’aquestes enquestes que algú vagarós deu encarregar, sobre si una Catalunya independent hauria de disposar o no d’exèrcit. Algú pensa realment que podem arribar a l’independència amb un lliri a cada mà, que tothom serà amic nostre i que tots som bona gent? Com el famós debat sobre si s’ha d’aconseguir la independència només si aquesta ha de ser socialista o d’esquerres. O allò tant poc nostrat i repetit fins a l’avorriment, de la República Catalana. Qui diu que no podem ser una monarquia, com ho són els països amb gran solidesa democràtica, com Gran Bretanya, Bèlgica, Països Baixos, Dinamarca i tants altres? Que és que no venim d’una cultura i arrels monàrquiques? Que no volíem l’arxiduc Carles d’Àustria quan ens van ocupar els castellans comanats per un borbó francès?

 

Catalunya ha de ser allò que vulgui, perquè així ho ha de decidir el poble de forma democràtica. La independència no s’ha de plantejar en termes ideològics de dretes ni d’esquerres, com tampoc en termes de República o Monarquia. Sento parlar, i cada vegada em venen ganes de riure, d’allò dels “Valors Republicans”. Però, què vol dir Valors Republicans, pressupostos republicans i no sé quantes mandangues més? La república, com la Monarquia, pot emparar-se en valors i principis com; la Igualtat, la Justícia Social, la Participació Ciutadana, la Llibertat i, per què no, com diu la Constitució americana, La FELICITAT!

 

De tot el procés viscut a catalunya fins l’any 2017, de tota la represió posterior, de tota l’acció, o més aviat inacció, dels més que suposats polítics independentistes, de les seves absurdes col·laboracions amb els governs de Madrid, siguin del color que siguin, només es pot concloure que així no ens en sortirem. Que els que ens van portar a l’octubre del 17, ja no ens serveixen, que aquells partits tampoc, que els independentistes de veritat n’estem farts, que no volem més acords o pactes vergonyants, que a Madrid no cal anar-hi a fer ni a pactar res. En definitiva, que la força, com sí s’ha demostrat, la té el poble. I el poble deslliurat de polítics cercant càrrecs o influències malenteses i absolutament inútils. Necessitem algú que uneixi, que aglutini forces, que ens faci trempar amb els valors de la catalanitat, la nostra cultura, les nostres essències, que no podem baixar del burro amb la llengua i cal utilitzar-la amb tot i per a tot sense excepcions. Que ens hem de plantar, que cal dir prou i cal començar de nou, si convé des de zero, amb tot el que hem après del mal anomenat Procés i post-procés. Que la gent al carrer té molta més força que quatre polítics barallant-se i fent veure que negocien escorrialles. Que, si volem l’independència l’hem de lluitar, de forma tant pacífica com calgui i sigui possible, però des de la força de la gent i sense limitacions ni polítiques ni ideològiques. Aquell dia, el que ens plantem, ja tornaran a venir els partits a dir-nos que sí, que faran el que demanem, però aquell dia tindrem ben apresa la lliçó i no ens deixarem enredar. I tot això ho dic des del respecte personal que em mereixen els que han patit i encara ho fan ara, amb la represió, la presó o l’exili. Però cal superar aquell escull d’una vegada i tornar a començar amb la convicció que aquesta vegada ho farem nosaltres i no ho deixarem a les seves mans. Això requerirà temps. Però si ens mantenim ferms amb qüestions tant elementals com la llengua, la cultura, les tradicions i institucions pròpies, els nostres descendents veuran aquest país lliure i sense el jou espanyol que fa més de tres-cents anys que ens esclavitza i intenta aniquilar per tots els mitjans. Serà aleshores quan tocarà decidir si som més de dretes o d’esquerres, o si volem una República o una Monarquia!

 

CINQUANTA ANYS DE LA MORT DEL PORC!

No us espanteu. Aquesta expressió és la que, amb onze anys d’edat, vaig sentir al cap d’uns mesos del 20 de novembre de 1975, dia en que va morir el criminal dictador espanyol Francisco Franco, en un acte organitzat per l’assemblea de Catalunya al que em va portar el meu pare, que va tenir lloc al que actualment coneixem com el Teatre de la Vila, que anys abans va rebre també la denominació de local de la Cooperativa, o el Centre Recreatiu. En aquell acte que, només recordo dos dels tres presentadors: Ramon Trias Fargas i Josep verde Aldea, reunien a un gran nombre d’assistents amb moltes proclames que no recordo pas, però el que sí em va quedar gravat per a sempre, és l’expressió repetida fins a l’extenuació: “S’ha mort el porc!!!”. I aquesta és la raó del títol de la present publicació.

 

M’ha vingut de gust, després de tant temps sense escriure aquí, i amb motiu dels cinquanta anys de la desaparició d’aquell infecte dictador, de recordar com vaig viure aquella jornada i les subsegüents.

 

20 de novembre de 1975. Colegio Espíritu Santo de la Once a Alacant. Centre escolar on em trobava intern junt amb més de dos-cents nens i nenes cecs des del 24 de novembre de l’any anterior, ens comuniquen la notícia de la referida mort, amb la conseqüència de la suspensió de les classes durant tota una setmana. Això va fer que el meu pare agafés el cotxe, sí, aquell cinca 1200 per venir-me a buscar a mes de sis-cents quilòmetres. Em va recollir a la tarda-vespre, i seguidament vam emprendre el camí de tornada, per unes carreteres que res tenen a veure amb les actuals, i que si no recordo malament, l’autopista en prou feines arribava a València des de Barcelona.

 

Aquell camí de tornada durant la nit, no va resultar gens farragós per a ell conduïnt al llarg d’hores i hores sense pràcticament aturar-nos. Fou un camí amb radiocaset al cotxe escoltant sense parar a Lluís Llach, Raimon, la Trinca…, i quelcom que també reservo ben present a la memòria: El discurs del President Macià de Proclamació de la República.

 

Res d’això em sorprenia. Sabia perfectament dels ideals clarament nacionalistes (així en dèiem aleshores) del meu pare, qui, contradint aquests plantejaments, formava part com a Regidor en representació de la Sección Sindical, a l’Ajuntament. Primer amb l’Alcalde Payola (el pare) i després amb en Josep Castells de can arimon. I allà, a l’Ajuntament, és on va aprofitar per aplicar subtilment algunes de les idees que defensava. Ell va fer que els noms dels carrers del nostre poble apareguéssin en català. Ell va fer que a la Festa Major, a banda de l’obligada bandera espanyola pels nostres carrers, també hi figurés la senyera catalana. Ell, com a Delegat d’Esports, és qui, juntament amb en Cisquet Truyols, i prèvia autorització del Club de Futbol Sant Andreu, presidit aleshores per en Josep Vivancos, demanéssin a aquell exjugador del barça, Mariano Martín, que tenia una botiga de roba esportiva a Barcelona, que elaborés les camisetes del Club de Futbol del nostre poble, que encara avui llueixen. Aquesta fou l’excusa perfecta per lluïr la senyera arreu del país, al·legant que es tractava dels colors del club i que res tenien a veure amb la bandera catalana.

 

Aquella època, vivia aquesta compartició del meu pare entre tasques a l’Ajuntament i reunions clandestines a casa, amb total normalitat.

 

Per això, aquella setmana de vacances escolars amb motiu de la mort del dictador, no fou pas un periode trist, sino ben al contrari, essent jo perfectament conscient del que podia dir i fer en públic sobre qüestions polítiques, malgrat la meva curta edat.

 

Amb tot el que està caient després de cinquanta anys, observem com tantes i tantes coses segueixen igual. Que ara hi ha qui es sorpren de situacions com les que han tingut lloc aquests dies a Madrid, quan nosaltres ja ens ho coneixem prou, sobretot des del 1 d’octubre de 2017 ençà.

 

Ni que sigui com a homenatge a qui em va inculcar les idees de catalanitat i de lluita per la independència de catalunya, he volgut recordar aquesta efemèride, ara que demà tornarem també al Camp Nou, on tantes i tantes tardes de futbol i reivindicació havíem compartit!

 

PER A L'ABEL: DESCANSA EN PAU!

Ahir a la nit, just arribar de la Ràdio, em va sorprendre un missatge al mòbil informant-me de la més que trista notícia del traspàs de l’Abel Julien. Són moments els posteriors a saber de la mort de qui fou company i, per què no dir-ho, amic durant uns quants anys, i amb qui darrerament només havíem tingut alguna trobada esporàdica, però sempre intensa. El 27 de desembre de 2008 vaig escriure un apunt al meu bloc personal, que ara m’agradarà reproduir, tot i que també va venir a Ràdio Palau a fer-la petar el 26 d’octubre de 2020 al programa “Una Altra Mirada” dels dilluns al vespre, que podeu tornar a escoltar aquí:

https://www.radiopalau.cat/radio-a-la-carta/pln5/am-26-d-octubre-2020

 

La darrera vegada que vam parlar fou arran d’una de les visites a la nova biblioteca municipal organitzades per l’Ajuntament durant la passada primavera. En aquell moment, amb aquella extraordinària vitalitat que sempre ens mostrava, ja em va dir de la seva més que precària salut, conseqüència d’aquesta maleïda malaltia que tantes vides s’ens emporta de forma injusta.

 

M’ha vingut de gust reproduir de nou aquell petit apunt al bloc, després de saber de la primera de les grans intervencions quirúrgiques a les que es va haver de sotmetre que, com a membre de l’equip de Govern d’aquell moment, tant vam patir també, a la que crec que com a companys vam saber estar a l’alçada, malgrat les dificultats que arribàven a tot nivell.

 

Aquest fou l’apunt, que reprodueixo com a homenatge a qui sempre em va atrapar per la seva saviesa, intel·ligència, tarannà i bon fer. Descansa en Pau, abel!

 

PER A L'ABEL

No et coneixia abans del juny del 2007 quan vam iniciar junts aquest projecte de govern municipal per a Palau-solità i Plegamans, que ens ha de dur a executar

un bon grapat d’iniciatives conjuntes durant tota la legislatura.

 

Poc pensava que des d’una àrea com la de Governació es pogués actuar amb Medi Natural i Sostenibilitat com així ho hem fet amb la posada en marxa de la

UMA, Unitat de Medi Ambient de la Policia Local, observant-se el gran èxit d’aquesta transversalitat a la vista dels resultats obtinguts com a conseqüència

de l’actuació de la UMA en qüestions com els abocadors incontrolats, els sorolls, els fums, el control d’animals domèstics, etc.

 

Però, no és d’això del que et volia parlar. Sé que no és fàcil afrontar situacions com la que estàs passant i la complexitat d’intervencions com les que

has d’afrontar. Però, amb el poc temps que fa que et conec, sé perfectament que la teva gran personalitat, el teu coratge, la teva capacitat d’esforç i

superació personal, així com la teva força interior, faran que tot plegat sigui un pur tràmit del que d’aquí a poques setmanes poguem comentar sense més.

 

Tú ets d’esquerres i jo no; tot i que els valors basats en un ideari fonamentalment humanista, son molt coincidents amb els que provenen d’una esquerra

social i nacional com la que tu defenses. Però sí que ets independentista com jo, i també sé que la teva vida es fonamenta en una educació eminentment cristiana

com la meva. I per això, tots dos sabem, que amb l’esforç d’un mateix, amb l’ajuda indispensable de la família i amb la fe en déu, farem que aquest procés

al que t’enfrontes esdevingui un estímol més per a seguir vivint i treballant per tot allò que ens hem proposat!

Publicat per

Bloc d'en Jaume Oliveras Malla                            

1 D'OCTUBRE DE 2017: VAM VOTAR, VAM GUANYAR. I ARA QUÈ?

                        

La cosa ja venia de lluny, quan, als anys 2007 i següents, quan CiU i ERC al nostre poble treballàven a l’una, braç a braç, amb confiança i objectius clars, que a nivell nacional es va despertar tota aquella onada reivindicativa sobre les infrastructures i les seves mancances i falta d’inversions a Catalunya per part dels governs espanyols, que desenvocà en allò que es va anomenar “El català emprenyat”, i una mica la fi d’allò de “L’oasi català”, que tant i tant lluny queda. En Pasqual Maragall, com a President de Catalunya, també tenia clar que amb l’estatut d’Autonomia no podíem anar massa més enllà que una Múrcia o rioja qualsevol dins l’Espanya autonòmica. Van tancar un acord entre els grans partits catalans amb l’Artur Mas, que més tard esdevindria President. El PP espanyol, va començar a fer el que mai més ha deixat de fer, que és atiar l’odi cap a Catalunya amb allò de “Una firmita contra los catalanes”; i això ens porta a la primera de les grans manifestacions de l’anomenat Procés, la del 10 de juliol de 2010, que és quan comença tot, amb el que va desfermar la Sentència del Tribunal Constitucional espanyol contra aquell estatutet que ens havia quedat després de tota mena de retallades, (recordeu el ribot que hi va fer passar l’ínclit alfonso Guerra…, per acabar amb un Referèndum on la gent ja no sabia què votava exactament, però que el TC es va encarregar de deixar a zero.

 

A partir d’aquí comencem a cridar Independència pels carrers, com a conseqüència, en molts casos, ja no per un sentiment patriòtic sino pel maltracte rebut d’Espanya, l’expoli fiscal, el robatori permanent, la manca d’inversions, les restriccions de drets, els intents d’aniquilació de la llengua catalana a les escoles i arreu. I així fins ara.

 

Que Espanya viu dels catalans, que ens maltracta, que cada any marxen vint-i-dos mil milions que no retornen, i tantes i tantes coses més, ja ho sabem. Però si no s’ha assolit la independència,només és culpa nostra. Nostra i de ningú més. Som nosaltres els que hauríem d’haver treballat com un de sol des del primer dia del Procés, i no ho vam fer. Sempre amb els individualismes, els personalismes, les dretes, les esquerres, les terceres vies i les històries de la vora del foc. Va semblar ja un miracle poder celebrar la Consulta del 9N l’any 2013. Primer que un diu que sí, l’altre que no i el de més enllà que s’ho havia de pensar. Al final es fa amb les conseqüències i els efectes que tots coneixem. I és aquí quan es va veure que: o ens hi posàvem de veritat i seriosament o no aniríem enlloc. Ja ens va avisar el tal Aznar que “Antes se romperá Cataluña”, com així va ser. Però tot semblava possible, quan es va produir el gran miracle del Junts pel Sí. Semblava mentida que haguéssim estat capaços d’ajuntar totes les forces independentistes a excepció de la CUP, que deien que era una altra cosa, tot i que ara han vist que volen ser un partit més com els altres.

 

Les eleccions municipals de 2015 van deixar uns resultats a Palau-solità i Plegamans que, diguin el que diguin, només podia unir als dos partits majoritaris, PSC i CiU al Govern (i algun dia hom hauria d’explicar què va passar amb ERC, i sobretot com va passar, que potser s’entendrien moltes més coses), però no em feu xerrar, que després m’esvero!. En aquell pacte de govern municipal, i en un dels seus punts es feia referència al reconeixement del carácter plebiscitari de les eleccions catalanes del 27 de setembre. Eleccions que vam guanyar, tot i que hi va faltar la CUP per anar a l’una com a Escòcia en una sola força independentista.

 

Però, entre papereres de la història i totes aquelles mandangues que fan que ens l’agafem amb paper de fumar, un altre miracle va tenir lloc, com fou que la convicció de tots: ERC, Junts i els no adscrits políticament, (també la CUP), van aconseguir organitzar el Referèndum de l’1 d’octubre de 2017. Ja sé que si haguéssim mantingut aquella convicció, si els responsables polítics amb el President Puigdemont al capdavant, no s’haguéssin arronsat, si ens haguéssim mantingut ferms, amb la gent al carrer, al Parlament, a sant Jaume, amb la vaga del 3 d’octubre, amb les mobilitzacions següents, incloses les posteriors a la sentència del Suprem, hauríem tingut reconeixement internacionals. Potser sí que hi hauria hagut violència i algun mort. Però les independències s’han de guanyar i ningú pot esperar regals que caiguin del cel.

 

Aquí, al nostre poble, estant a Govern vam aconseguir que s’obríssin els col·legis, vam estar al peu del canó, tant els tres regidors com la gent dels partits. Però em resulta dur haver de recordar els problemes, els entrebancs de tota mena, no ja d’una alcaldessa socialista i la resta del seu partit, que es va limitar a observar i mig deixar fer. Sino que els nostres adversaris van resultar ser els companys de lluita. Els que a les reunions preparatòries ens posàven ultimàtums, els que ens volien deixar en evidència, els que ens volien fer fer el ridícul. Ells, que volien aparèixer com els únics i veritables independentistes; i als que mai vam deixar sols en res. Tenien un sol objectiu, que era acabar amb nosaltres. L’endemà de l1 d’octubre vam convocar assemblea per preguntar a la nostra militància si calia sortir del Govern, tot i que nosaltres sempre hem considerat que hi érem molt a gust i que estàvem fent una gran feina. Però això no s’entenia i vam deixar el Govern municipal, això sí sota retrets de tota mena dels mateixos de sempre, els que perseguien la nostra eliminació.

 

Recordo la nit anterior sencera del 1 d’octubre al pati de l’escola Folch i Torres, facilitant taulons i cavallets perquè els presents poguéssin organitzar jocs i activitats de tota mena. Recordo com els Mossos d’Esquadra van demanar dos persones a identificar com a responsables d’allò. Hi va haver qui, alegant molta vinculació amb les AMFA de l’escola, i a qui no li agradava gents la nostra presència, actualment regidora a l'Ajuntament,     va escaquejar-se, quedant per identificar-nos només en Jordi Méndez de la CUP i jo mateix. Recordo tothom a les cinc de la matinada a la porta de l’escola, l’emoció amb l’arribada del cotxe amb les urnes…, i tants i tants moments inoblidables, com quan a primera hora de la tarda va córrer el rumor que venia una patrulla de la Policia Nacional espanyola i vam retirar les urnes ràpidament a fi que no les poguéssin requisar. Al final vam votar i vam acabar a l’Institut amb aquella emoció indescriptible i sobretot aquell esprit unitari que d’haver seguit així, hauria esdevingut invencible.

 

La resta ja la sabeu. Però tingueu clar que la culpa, com diu aquell, no és de Madrid, ni del Suprem, ni del Constitucional, ni de la represió, les sentències, les garrotades de la policia espanyola, ni del 155 que ara governa Catalunya de la mà d’aquells suposats companys de lluita que tant mal ens van arribar a fer. La culpa és nostra i només nostra. El dia que entenguem això, el dia que ens mantinguem ferms en les nostres idees i conviccions i no ens deixem espantar ni acollonir per ningú, el dia que parlem només en català i ens mantinguem en la nostra llengua, sense responsables ni regidors que es diuen independentistes però que no pronúncien una sola paraula en català…, el dia que ens fem grans i no pensem que aquell destaca més que jo, ni tinguem la necessitat d’ensenyar a quin partit pertanyem, ni aixecar banderes que no siguin la senyera o l’estelada, el dia que ens deixem de dretes i esquerres i de cordons sanitaris contra no sé qui i no sé què, i que ningú dels nostres es dediqui a atacar-nos i cercar la nostra eliminació per considerar-nos adversaris…., aquell dia guanyarem! Perquè aquell dia no ens assenyalarem, no ens culparem de res i anirem a l’una, amb un objectiu clar, com és el que deia que sí a la pregunta del referèndum: Vols que Catalunya esdevingui un Estat independent en forma de República?