Fa ja unes quantes setmanes que, escoltant les cada vegada més insoportables notícies amb les que ens martellegen a tothora els mitjans públics i els subvencionats, vaig sentir a un polític del Parlament de Catalunya a qui mai votaria ni fart de vi ni de qualsevol altre substància que alterés la meva consciència, dir unes quantes frases encadenades que reflexen fidelment l’estat actual de les coses en una Nació deprimida i derrotada com la catalana, després que, amb la fugida massiva del 1 d’octubre de 2017, l’aplicació del 155 i la submisió perversa a la que ens hem anat avenint i acostumant, ens trobem actualment, sense solució de continuitat. El personatge en qüestió va dir literalment:
“La cultura del no s’ha instal·lat definitivament a Catalunya. I és que, amb “El perroflautisme contemplatiu” que es ve practicant des de les institucions del país, no anirem enlloc. Ni Hard Rock, ni aeroport. No ha tot! Portem deu anys amb el no. Nuclear no, però eòlica tampoc, per la contaminació paisatgística. Nuclear no, però solar tampoc perquè els parcs solars trinxen el territori. Indústria no, però turistes tampoc, que no ens agraden. Agricultura no, que és de terratinents. Intensiva tampoc, que contamina. De què dimonis volen vostès que es guanyi la vida la gent? Perquè del perroflautisme contemplatiu només podran viure els nens de papà. La resta de mortals d’alguna cosa haurem de guanyar-nos la vida!
Ni Hard Rock, ni quart cinturó, ni aeroport! Noves carreteres no, obres hidràuliques, tampoc, nous aroports, tampoc”.
Clar, tot dependrà del posicionament ideològic de cadascú, evidentment molt i molt respectable. Però el país no tirarà endavant només amb proclames feministes, ecologistes, igualitàries, integradores i ves a saber què, sense cap plantejament realista al darrere. Només cal que ens fixem en el sorgiment d’alguna idea per a fer progressar el país, o algun sector del mateix, perquè no passin ni “cinc minuts” que aparegui algun grup, grupuscle, plataforma, col·lectiu, (que potser estarà format per tres o quatre individus) convocant actes, manifestacions, recollint signatures o boicotejant el que sigui per tal d’evitar que allò tiri endavant.
Mireu, no he entès mai la raó per la qual no es poden tirar endavant instal·lacions d’interconexió entre conques de l’Ebre i les internes. Si som un país i ens el creiem, això no hauria de ser ni motiu de debat. Em recorda això allò del transvassament del Roine que va proposar el President Pujol, mira que s’en van sentir de grosses! Si apostem per energies renovables, alternatives i sostenibles, per què tanta oposició a tot? Quina és la raó perquè no volguem conexions viàries ràpides que millorin l’indústria i l’economia del país? De debò no es pot dur a terme una ampliació de l’aeroport per una petita reserva natural amb quatre ànecs, que poden ser objecte de superprotecció en algun altre lloc del territori? Són molts els interrogants que dia a dia tenim al davant per resoldre. Però sembla que preferim la bronca constant, que tant ens avorreix, que a tants pot portar a l’abstenció. Sempre amb allò del “I tu més”, que sembla que no tinguem remei. Convoquem eleccions sense pensar en la gent, només en si d’aquesta manera podré o no guanyar-les, o pitjor encara, en com puc perjudicar al meu contrincant.
El meu independentisme de sempre fa que em miri el panorama amb absoluta desolació. Això no ho guanyarem, no ho aconseguirem, amb les baralles, els insults constants, les marrulleries. Sembla que no haguem après res, que no sapiguem qui són els nostres veritables adversaris. És així com sí que trinxem el país, inclús el poble. La nostra llengua està més en perill que mai, després de voler-nos convèncer a nosaltres mateixos que la immersió lingüística s’estava practicant a les escoles, sense que mai hagi sigut veritat. Només em faltava escoltar els plens municipals i sentir que el castellà hi és més present que mai. Per si això no fos poc, veiem que, també des del Govern s’aproven mocions dels enemics del país perquè s’inclogui el castellà al lloc web municipal, i llegeixo avui les convocatòries de subvencions a entitats sense ànim de lucre publicades en català i castellà. Jo no ho havia vist mai fins ara!
Amb el no a tot permanent, mai avançarem cap enlloc. Però no només això, anirem retrocedint fins a ser una Rioja o un Múrcia més. Això sí, essent sempre els que més aportem i els que menys rebem. Però, tampoc es pot dir, que això és un victimisme mal intencionat i subversiu!
En uns moments en que hom comença a perdre l’esperança en que tot plegat es pugui revertir, s’ha encès la llum. Tenim unes eleccions que poden posar fi a tanta desídia. Es pot posar fi a un estat de coses fonamentat només en el titular, en la foto, en la mentida, en fer veure una cosa quan s’en practica una altra i en definitiva, en el no fer res. En la manipulació informativa permanent, tant aquí com allà com més enllà, que mai no ho havia vist fins ara. I és que, entre el no a tot dels d’aquí sota un més que fals progressisme, i el no que ve d’Espanya, al que sempre ens hem enfrontat, com creieu que podem tirar endavant?
Entre els qui voldrien que encara ens desplacéssim amb carros, que tampoc podrien ser tirats per animals, per allò del maltractament; els que proclamen falsos feminismes tot ensalçant l’islamisme més retrògrad; els que desde l’administració obliguen als petits propietaris a fer contenció de rendes del lloguer, renunciant a fer habitatge públic, o aprofitant els milers de pisos que entre tots vam pagar a la banca perquè al final fóssin totalment destroçats per okupacions delinqüencials, i els que només treballen per mantenir-se en el poder, assegurant-se la pagueta de final de mes per a no fer res i els del no a tot, penseu realment que podem avançar cap a algun lloc?
Segueixo somniant en un independentisme unit per assolir la independència i que no s’acolloni davant res ni ningú després de l’experiència acumulada. Però observo que ens seguim dividint cada vegada una mica més. I el que és pitjor, ens barallem entre nosaltres per qualsevol qüestió per poc important i transcendent que sigui. M’agradaria pensar que amb el retorn del President a l’exili això podria començar a revertir. Que comencem d’una vegada a anar junts només per assolir la independència. Un cop assolida, ja ens barallarem, ja ens discutirem i ja crearem vint-i-cinc partits i que el poble decideixi qui vol que el representi. Però ara, amb aquest panorama tant desolador, tant del “i tu més”, tant de si aquest és d’extrema dreta perquè ha dit no sé què i jo no m’hi ajunto, tant de temes tabús com la inmigració o el paper d’aquest o aquell col·lectiu.
No. Aquest no és el país que volem, i menys pel que vam sortir tots al carrer des de 2010 fins al 2017 i pel que vam arriscar la pell durant el referèndum del 1 d’octubre. Voldria pensar per tant, que es pot començar a entreveure el principi del final del no a tot!
