diumenge, 31 de maig del 2020

PRINCIPIS FONAMENTALS PER A UNA NACIÓ PLENA (III)

 

Un cop constatat que les administracions exerceixen avui dia una actuació invasiva i

intervencionista, més enllà del que justifica el bé comú, l’interès general i el servei públic, i que en algunes ocasions esdevé un comportament hostil i de desconfiança respecte de les persones o que provoca unes despeses innecessàries. Lluny de convertir-nos en una societat cada cop més intervinguda, les nostres institucions haurien de ser un element coadjuvant de la societat i recolzar-la en el seu esforç pel progrés, generant confiança i col·laboracions entre els diferents sectors. Tota la vitalitat de la nostra comunitat aflora quan la societat pot desplegar les seves sinèrgies lliurement i, per contra, un excés d’intervenció administrativa comporta una Innegable decadència de les energies comunitàries. Contràriament a exercir una activitat subsidiària i complementària de la societat civil, l’administració ha adquirit un  caràcter reglamentista i obstaculitzador, que es manifesta en decisions adoptades sense consens ni debat social. La societat civil hauria de poder fer la seva feina en llibertat, sense pors, sense sentir-se ni mediatitzada ni intervinguda, i confiant en l’administració com a eina subsidiària i garantia última de la dignitat de les persones i del gaudi efectiu dels drets humans individuals i col·lectius.

 

 

CENTRALITAT

 

La centralitat també és una actitud imprescindible per a la nostra comunitat. Cal partir de la base que el progrés només es pot aconseguir des d’una posició d’efectiva centralitat. No s’ha de definir la centralitat com un espai geogràfic que ens situï a mig camí dels dos extrems, ni tampoc com un simple concepte de caràcter sociològic. Menys encara s’hauria d’acceptar l’ús i abús de l’equidistància com una etiqueta buida, destinada a confondre l’electorat i a justificar qualsevol comportament. Ben al contrari, la centralitat és una actitud, un tarannà constructiu, i es manifesta en la capacitat d’equilibrar el país, d’impulsar-lo, de conjuntar i aprofitar totes les seves energies, de ser útils a cadascun dels seus sectors, cohesionar-los i dotar-los de capacitat de diàleg i d’entesa. La centralitat és contraria a la radicalitat, en el benentès que la lluita per la independència de Catalunya en cap cas s’ha de considerar una proposta radicalitzada sino centrada, com a element cohesionador i per a la salvació de la llengua, la cultura, el dret propi i, en definitiva, la Nació com a estat.

 

En els darrers temps, a Catalunya, existeix una tendència a deixar de banda la

centralitat i a desertar-ne, cosa que ha allunyat els ciutadans de la política. Amb

l’apel·lació sistemàtica a un malinterpretat eix dreta/esquerra, venut com a

contraposició de bons i dolents, els diferents governs de Catalunya, han abandonat la

centralitat i la seva capacitat d’impulsar el progrés del país. Catalunya no pot anar bé si partits i institucions s’entesten a generar divisions inexistents i no s’esforcen a cercar, cadascú des de les seves responsabilitats i plantejaments ideològics, els elements de consens que retornin al país la confiança en les seves energies i que converteixin les institucions en un patrimoni comú de tots els ciutadans.

 

Conscients d’aquestes necessitats, cal oferir a la societat catalana els principis i l’ideari que suposi, per la seva defensa de les persones, de les famílies i de la societat civil, i pels seus valors humanistes i dinamitzadors de la societat, un referent de centralitat i de coherència.

 

La voluntat de construir, la capacitat per a dialogar, la consciència social, l’impuls de polítiques solidàries i de progrés efectiu, han de ser característiques de la actuació de qui pretengui liderar la nostra reconstrucció nacional. Només des de la centralitat, des dels valors, des de l’esforç conjunt, es podrà generar una imatge útil i positiva de l’activitat política i del compromís comunitari.

 

Així, cal donar resposta a totes les necessitats del país i cal adoptar les decisions necessàries, encara que siguin difícils o que resultin desagraïdes electoralment o que puguin generar impopularitat a curt termini.

 

I qui sóc jo per a fer aquests plantejaments? Ningú. Però m’ha vingut de gust compartir uns principis, uns pensaments que hom podria aprofitar com a base de qualsevol discussió política o ideològica a l’hora de posar les bases d’un nou Estat independent en forma de República, que entenc irreversible!

 

divendres, 29 de maig del 2020

PRINCIPIS FONAMENTALS PER A UNA NACIÓ PLENA (II)

Seguim avui amb un nou apunt respecte del que considero els elements ideològics bàsics i fonamentals per construir una Nació que, com no pot pas ser d’una altra manera, vol dir en forma d’estat independent, que en l’actual context també vol dir dins la Unió europea. Aspecte aquest que tampoc cal portar a l’extrem, doncs si la història canvia o evoluciona per les circumpstàncies que siguin, el nostre entorn pel que fa a les potències amb qui cal mantenir més o menys lligams, també és susceptible de modificar-se, això sí, sempre d’acord amb la voluntat majoritària del poble de Catalunya.

 

D’aquesta manera, un cop concretats els set principis desgranats a l’apunt anterior, crec que val la pena centrar-nos en elements claus pel nostre desenvolupament en tant que comunitat nacional que es vol lliure i independent:

 

CATALANISME

 

Cal proclamar el valor del “patriotisme” que ens porta a sentir la comunitat nacional com a quelcom propi. Defensant un model d’Estat Propi independent de l’estat espanyol, on Catalunya assoleixi les màximes quotes d’autogovern, així com una societat que es vertebri des d’un model comunitari personalista, que vol dir que la persona esdevé el centre de la societat, on la suma dels individus constitueix la comunitat nacional.

 

Cal defensar Catalunya com a nació, a partir de la lliure incorporació de tots els membres de la comunitat a aquest projecte, a través del consens, fruit del diàleg i el pacte entre les diverses ideologies. Concebint el catalanisme com a motor del país, signe de progrés i expressió del projecte nacional que ha de liderar l’avenç cap a la plenitud de la nació catalana. Des del convenciment que és la millor opció per a progressar personalment i col.lectiva cal cridar a la implicació activa del poble de Catalunya amb el convenciment que no hi ha nació sense comunitat.

 

 

LAÏCITAT

 

Cal entendre el fet religiós com la llibertat de consciència, individual i col.lectiva, dins la comunitat que es vulgui construir, proclamant  l’humanisme com a inspirador de l’acció política, des del respecte a les creences dels altres. Cal considerar com a partícips d’aquest objectiu els mitjans de comunicació, atès que la seva tasca informativa i lúdica, en el marc de la llibertat d’expressió, no pot estar exempta de la consideració dels valors esmentats a l’hora d’elaborar els seus continguts.

 

Cal considerar la llibertat com a expressió de la dignitat humana i fonament social sobre el qual la persona es realitza en bé d’ella mateixa i de la comunitat. I en

aquest context és quan cal valorar i acceptar la llibertat de culte i de consciència, dins del marc dels drets humans i de les llibertats fonamentals, com a principi que ha de permetre construir el consens social per a la convivència en contraposició al laïcisme imposat com a model social. En tot cas, una laïcitat veritablement respectuosa amb totes les creences però alhora reconeixedora de les arrels del nostre poble, pot constituir la base del diàleg interreligiós.

 

 

VALORS

 

Cal defensar i retornar el prestigi a conceptes com el gust per l’excel·lència, l’orgull per la feina ben feta, la cultura de l’esforç del treball i a la responsabilitat o la seriositat en el compliment dels tractes. S’ha de defensar l’economia productiva dintre del marc de l’economia social de mercat, amb la consegüent valoració de l’esforç i treball dels autònoms i de les petites i mitjanes empreses. En definitiva, cal treballar perquè el nostre país recuperi la seva legítima i sana

autoestima i voluntat de créixer i el seu lideratge.

 

Des d’una perspectiva humanista , cal considerar que la persona i les famílies són els primers responsables del seu propi benestar, i que les administracions només han de jugar un paper subsidiari destinat a garantir que no hi haurà exclusions ni injustícies de cap mena i que el conjunt de la societat oferirà tots els serveis necessaris per al benestar i progrés general. Tot i que la política és fonamental per a la cohesió comunitària i el progrés, s’ha de plantejar que l’administració només ha d’arribar allà on no arribin les persones ni el conjunt de la societat. Com a comunitat, sabem que el nostre nivell col·lectiu de benestar, integritat i equitat s’haurà de jutjar segons el tracte que rebin les persones menys afavorides. Una comunitat que permet l’existència de col·lectius sense les necessitats mínimes cobertes o en situació de marginalitat en el seu sí, i no lluita per eradicar aquesta marginalitat, no és una societat justa, i la nostra no ho és prou.

 

dimarts, 26 de maig del 2020

PRINCIPIS FONAMENTALS PER A UNA NACIÓ PLENA

Potser sí que aquestes setmanes de confinament han donat prou de sí com per pensar, reflexionar i fer que un mateix s’interpel·li, dubti, es pregunti…, sobre aspectes dels que, al menys a mi, em dona la sensació que ja ni es pensa, ni es planteja. Sembla que, enfrescats en els debats de vol gallinaci, en els més que teòrics confrontaments esquerra/dreta, en els personalismes entesos com a qui aconsegueix un major protagonisme mediàtic, o potser en qui la diu més grossa, sembla que hem oblidat els principis que cada força política representa i defensa. I en aquest sentit, el vell Humanisme, amb el que sempre m’he sentit identificat, dorm a l’oblid de propis i extranys. I és que, havent constatat l’impossibilitat d’un front unitari més que imprescindible en la lluita per la independència de Catalunya, potser sí que cal recuperar el terreny estrictament ideològic i saber què pensa i defensa cadascú com a plantejament de futur per a una Catalunya lliure i sobirana. I és així, que m’ha semblat adient exposar en diferents apunts al llarg dels propers dies, alguns elements, principis o valors que caldria forméssin part de qualsevol proposta ideològica integrada en partits, plataformes, coalicions i candidatures:

 

1. Fer palès el compromís explícit amb la família com a font de cohesió social i de transmissió de valors, tant des de la perspectiva de la defensa dels seus drets, com des del punt de vista del suport actiu que ha de rebre per part dels poders públics, en el benentès que cal partir del concepte ampli de família en totes les seves variants i formes possibles.

 

2. Promoure l’educació com a valor de cohesió i d’integració i com a instrument de mobilitat social per damunt de l’alternança partidista a les institucions. Així mateix, preservar com a dret bàsic, la llibertat d’elecció de model educatiu, com a valor constitucional per a les famílies. En un món cada cop més globalitzat, l’educació ha de jugar un paper imprescindible en la preservació de la pròpia

identitat nacional i, de manera especial, de la llengua catalana.

 

3. Treballar per una Catalunya més desenvolupada i plenament independent d’espanya, capaç d’assolir l’obertura necessària a la integració d’aquelles persones que han vingut a la recerca de noves oportunitats, sense oblidar el compromís amb la cohesió social i la pròpia identitat nacional.

 

4. Assumir un clar compromís amb les persones més desafavorides. Amb la gent gran, amb les persones que depenen dels altres per a desenvolupar-se amb normalitat i amb les que pateixen la pobresa o la discriminació, com a exigència de la dignitat humana.

 

5. Impulsar la recerca, la innovació i el desenvolupament, fent costat al model econòmic socialment responsable, protegint i preservant el medi ambient, i apostant per una formació al llarg de la vida de qualitat i que eviti la bretxa digital.

 

6. Incentivar i promoure el compromís amb Europa, com el major espai de pau, llibertat i progrés, i amb el món. I, alhora, treballar en aquesta Europa per tal de millorar-la i d’assolir-hi el ple reconeixement d’allò que som: una nació lliure i plenament sobirana que sempre ha mirat a Europa, però que les més que probables dificultats d’integració a les seves institucions no suposin cap frè als anhels de llibertat i sobirania.

 

7. Fomentar els nivells d’equitat en la participació i presència d’homes i dones als diferents òrgans i càrrecs de representació política, així com seguir treballant per aconseguir modificar les estructures socials per fer realitat la igualtat d’oportunitats.

 

Tots aquests principis haurien d’emparar la principal raó de ser de qualsevol formació política amb la defensa de la dignitat i del desenvolupament integral de la persona i l’assoliment de la plenitud nacional de Catalunya en exercici del dret inalienable i natural a l’autodeterminació dels pobles. Així mateix, seria objectiu estratègic irrenunciable la defensa d’allò que

és intrínsec i constitutiu de la nació catalana: la llengua, la cultura i el dret propis.

 

Continuarà!

divendres, 1 de maig del 2020

PLE ABRIL 2020. SEGON TELEMÀTIC!

Abans de res, permeteu-me que us digui que, malgrat sou uns quants els que cada mes em pregunteu per la meva habitual crònica del ple municipal, us haig de dir que, des que no sóc regidor, malgrat el meu interès, conegut i reconegut, sobre tot pel que faci referència al poble, em costa mantenir-me amatent als plens i a l’actualitat política municipal en general, més enllà del coneixement que en pugui tenir mitjançant les notícies de Radio Palau o del que es publica a les xarxes i a les revistes locals. Per tant, si bé sempre m’ha agradat estar al corrent de tot, s’em fa difícil seguir els plens d’una forma permanent i profusa del que s’hi diu, s’hi debat o s’hi aprova. Ho dic perquè, amb tota probabilitat, aquesta serà la meva darrera crònica dels plenaris, sense descartar que, si així em ve de gust i la transcendència del que s’hi discuteix m’anima a fer-ho, sí que en puc publicar alguna de tant en tant.

 

No crec que sigui pas el confinament, ni cap desinterès. Però, quan la política ja no la vius de primera mà, en molts casos s’et fa difícil opinar sobre qüestions de les que desconec en profunditat les causes i les conseqüències. El fet de no ser Regidor, però també de no formar part de cap formació política que et permeti interactuar amb els representants a l’ajuntament, fa que cada cop et quedi més lluny la cosa, comportant que les opinions que puguis emetre no responguin del tot al que es fa i desfà a la casa Consistorial. I que consti que si no participo en cap partit, ni estic en cap òrgan de participació política, és exclusivament perquè aquesta és la meva voluntat actual.

 

Abans d’ahir es va celebrar el plenari del mes d’abril. No entenc perquè si el ROM diu que es farà el darrer dijous de cada mes, ni pel març ni a l’abril s’hafet així. Al març, el dilluns dia 30 i a l’abril el dimecres 29; i en lloc de les 19, es va fer a les 20. Tant seval. Un cop més, l’oposició afavoreix la “pau política” i no presenta mocions, ni fa precs ni preguntes de cap tipus. Tots els punts de tràmit sense més a excepció de la ratificació del Decret d’Alcaldia sobre la convocatòria de microcrèdits per a autònoms i petits empresaris. Ja us vaig comentar en el meu anterior post, que em semblava encomiable la gran feina de la regidora Laura Navarro, amb el seu equip tècnic, és clar, en la tramitació, validació i publicació d’unes bases que, per raó de màxima urgència, mereixien posar-se en marxa amb total celeritat. I és que, entre que es dicta el decret, es publica i entren en vigor, no serà fins al 18 de maig que els seus beneficiaris ho podran sol·licitar. En el ple es tractava només de ratificar-ho per evitar qualsevol impediment legal i així poder començar a concedir aquests microcrèdits que tant útils seran per a comerciants, autònoms i petits empresaris que, d’un dia per l’altre, van veure truncada i aturada tota la seva activitat, la qual cosa els ha portat a no poder atendre les despeses habituals com els lloguers, les quotes d’autònoms, els suministres bàsics i tantes i tantes despeses que s’han d’atendre, sense comptar quelcom tant imprescindible com és la pròpia supervivència, manutenció i alimentació personal i familiar. Tothom hi va votar a favor a excepció dels socialistes que s’hi van abstenir. És ben bé que, com sempre he dit, “A l’oposició hi fa força fred” i de vegades hom ha d’argumentar coses que no pot defensar sota cap concepte. Escoltar al Marc Sanabria dient que en lloc de crèdits s’haurien de concedir ajudes directes, quan ell és el primer que sap perfectament que això ja s’està fent, feia una mica de pena. I si a sobre et diu que no podem apostar perquè la gent s’endeuti més del que ja està, quan el Govern socialista i de Podemos concedeix uns crèdits ICO, que encara ningú ha rebut i que són amb interessos, quan els de l’Ajuntament seran de fins a cinc-mil euros a retornar en tres anys i a interès zero. I abstenir-se amb aquest argument! També hi va haver qui, tot i votant a favor, no acabava d’entendre la necessitat de l’urgència i semblava voler aturar-ho tot per negociar petites modificacions com, si calia fer un sorteig si hi havia més sol·licitants del compte, o si els diners s’havien de començar a retornar pel setembre o dos o tres mesos més enllà. Coses que, com em va semblar sentir, s’aniran retocant sobre la marxa i que, si s’esgoten els cent-mil euros inicials habilitats pels microcrèdits, doncs caldrà habilitar noves partides i ja està. Així de senzill, i no tants sortetjos i propostes que haurien alentit el tràmit d’una manera que només hauria perjudicat als futurs beneficiaris.

 

Més enllà d’això, modificacions de crèdit, necessàries pel dia a dia del Govern… i una molt bona notícia, s’ha dictat sentència ferma en el contenciós existent des de l’any 2011 contra l’empresa Yamaha, que amb la venda dels terrenys quan va abandonar el nostre poble, no va abonar la corresponent plusvalua o impost sobre l’increment del valor dels terrenys. Ara l’ajuntament ha cobrat els dos milions i mig d’euros que, no em digueu que, junt amb els més de cinc milions de superàvit de l’any passat, no es pot garantir unes bones cobertures socials, com mai ha deixat de fer aquest consistori! Ei, si us plau, ara suposo que ningú tindrà cap excusa per no tirar endavant amb la nova biblioteca! Entre tots aquests diners i els que, segons van dir, ja s’han començat a rebre del Departament de Cultura de la generalitat, restem frisossos de saber dates i terminis!

 

I fins aquí aquesta darrera crònica habitual i mensual dels plens municipals. En seguirem parlant però de tot plegat!!!

 

Salut i bon desconfinament escalat!

diumenge, 26 d’abril del 2020

CANSAMENT

Em refereixo principalment al cansament polític, no pas al personal, tot i que la precarietat econòmica a la que ens pot arribar a sotmetre aquest Estat d’Alarma, potser acabarà desenvocant en una situació professional amb conseqüències gairebé irreparables. Però no serem pas els únics. Serem uns més dins la catastròfica dinàmica a la que aquesta professió, com tantes altres, es veurà abocada.

 

Quan parlo de cansament, em refereixo a la situació política, a la manera de fer i d’actuar d’uns i els altres. De la forma en la que hom es posiciona, sense justificació, sense raonament fonamentat, a favor d’uns o dels altres, només perquè es troba engullit per la més que perversa polarització dels posicionaments polítics, de l’excessiva ideologització de tot i per tot, d’allò del “Estàs amb mi o contra mi” sense admetre matisos de cap mena.

 

N’estic cansat de mentides sobre tantes i tantes coses que no ens quadren. Cansat que no ens diguin la veritat respecte de la manca de mascaretes, ara que, qui més qui menys, coneix a un o a l’altra que de cop i volta ha començat a fabricar i (vendre) mascaretes a dojo. Cansat de les xapusses d’un estat que compra material defectuós i sense homologar, però que, com si no hagués passat res, hi torna sense conseqüències. Cansat de la manca absolutament injustificable de tests per a tothom, que qui s’ho pugui pagar que s’ho pagui i qui no, que sigui a càrrec de l’Estat, voleu principi més d’esquerres que això? Cansat de les mentides dels ICOs que no funcionen, ni arriben els diners ni se sap quan arribaran. Cansat dels falsos ERTOs, que, ja siguin perquè els uns s’aprofiten de la situació per declarar coses que no són, o perquè els altres no tenen diners per pagar-los, la veritat és que no funcionen. Cansat que es miri a una Europa, que encara està més cansada que jo de veure com Espanya dilapida els seus diners amb autopistes sense cotxes, estacions sense trens, trens sense passatgers i aeroports sense avions…, que ara veu com se li reclama la mateixa solidaritat a la que sempre ha forçat a Catalunya respecte del sud de la península, però que no li funciona igual perquè allà, ja fa temps que li han vist el llautó a la pell de brau. Cansat que aquest pobre Govern de gestoria de poble en que s’ha convertit la generalitat, vagi decidint coses perquè siguin immediatament tombades per Madrid, però aplicades amb posterioritat, com si d’ells fos la proposta. Cansat d’escoltar a especialistes, que també déu n’hi dó el perduts que van, sense que el Govern de “mando único” els faci el més mínim cas. Que siguin degudament escoltats pel Govern català, sense cap mena d’eficàcia real per allò de la “autoridad competente”. Cansat d’escoltar cada dia unes rodes de premsa dedicades a la queixa permanent sense solució de continuitat. Cansat que no plantem cara d’una vegada, si realment som, ens considerem o pretenem ser un Govern efectiu. I també cansat de debats inútils entre nosaltres, que vol dir els independentistes. Ara ens perdem en imbecil·litats com si som o no som nacionalistes, si independentista vol dir una altra cosa… i ves a saber quantes bestieses més! Cansat, per tant, que cada dia ens anem empetitint una mica més. Cansat de gestos, com la d’aprovar uns pressupostos d’escala de veïns com si d’un gran projecte de país es tractés. Cansat que entre tots ens anem carregant cada dia que passa el procés cap a la independència que, per si fos poc, ho fem amb la gent que estava decidida a portar-nos-hi a la presó o a l’exili qui, a sobre veu impotent com la gent dels seus propis partits no fa res de res per posar fi a la seva injusta situació i rehabilitar-los en els seus llocs i càrrecs. Cansat de veure un President que intenta fer tot i més per tirar endavant el país, però que ell sol de cap manera ho podrà fer. Cansat de la gent, que es pren això del desconfinament com si d’una autèntica disbauxa col·lectiva es tractés, avui que ja han pogut sortir amb la canalla a fer el que els doni la gana al carrer. Cansat de……

 

Em veieu pessimista? Tothom tranquil. Sóc de mena optimista i em passarà i segur que ens en sortirem. Però, valguin les anteriors reflexions per aturar-nos a pensar en el que estem fent bé i el que no. I consti que parlo des de la no militància o adscripció a cap formació política, més enllà de l’independentisme que el meu pare em va inculcar de petit i que estic segur que mai abandonaré.

 

Sort però que al nostre poble, sembla que les coses estan millor. Diguin el que diguin alguns, sóc un autèntic defensor del Govern independentista que hi ha al nostre Ajuntament, més enllà de constatar que no he entès mai, com tantes vegades he comentat, la raó per la qual ERC no va voler integrar a la regidora de Primàries a l’equip de Govern. Potser algun dia veuran que sí que calia. Però, com que l’Oposició tampoc ha presentat batalla en el sentit tradicional del concepte en el combat polític, no han tingut ni la necessitat de plantejar-s’ho. Aquesta “pau” fa que des de l’equip de Govern es pugui treballar amb tranquilitat en els diversos fronts. Recordeu allò de quan Catalunya era considerada un oasi polític? Potser ara Palau ho sembla de veritat. I em remeto a les meves reflexions sobre gestos i gestió municipal que vaig deixar escrites ara fa quinze dies en aquest mateix bloc. I és que, sí m’agrada la política comunicativa de l’Ajuntament, el contacte personal i directe de l’alcalde, la gestió del Regidor Jordi Pujol, malgrat no tenir-hi competències, en la forma de treballar de manera participativa en tot el que es refereix als temes de Salut i Consum, en com el Regidor Ovidiu Popescu ha sabut treballar amb els comerços per intentar donar sortida en certa manera a les seves vendes a domicili, com amb d’altres iniciatives. I, com no, la fantàstica manera en que la Laura Navarro ha enllestit uns microcrèdits per als nostres comerciants, autònoms i petits empresaris, que sí ofereixen solucions de veritat a les gravíssimes conseqüències de l’estat d’Alarma en aquests col·lectius. I parlo d’ells perquè els conec, com ho podria fer dels altres a qui pràcticament no conec, més enllà d’en Jordi Plaza, amb qui vaig compartir feina i responsabilitats durant el mandat 2007/2011 i de qui en guardo un bon record.

 

Espero que la dinàmica municipal segueixi així. Sempre hi ha aspectes a criticar, però ho puc deixar per una altra ocasió. Si jo fos a l’oposició no em quedaria tant ample amb l’anunci aquest de destinar els imports que alguns grups reben en tant que grup municipal, a l’anomenat Fons de Contingència. Que ningú pensi que ara l’Ajuntament estalviarà diners amb això. Però, deixem-ho per més endavant si cal, perquè, més enllà d’un cert electoralisme en el que qui més qui menys s’hi veu abocat, les coses em dona la sensació que s’estan fent molt bé, al menys a Palau. Sempre és un consòl si ho comparem en el que passa a nivell d’autonomia (sí, he dit autonomia) i d’Estat espanyol. El que sí caldria revisar, per cert, són els barems en els ajuds d’urgència social. No pot ser que a l’hora de concedir determinades ajudes ens haguem de fixar en la mitjana d’ingressos d’una família en els darrers sis mesos. Estem davant d’una situació excepcional en la que moltes persones, famílies, treballadors, autònoms, etc, s’han trobat sense ingressos d’avui per demà; sense feina, amb la botiga tancada, el bar o el que sigui. El que sí podia pagar fins al 14 de març, ja no ho pot abonar a partir de l’endemà.

 

Sigueu bons, respecteu el confinament, feu cas de la vostra consciència i no us deixeu portar ni pels uns ni pels altres. Encara que no ho sembli estic convençut que ens en sortirem, i potser abans del que ens pensem!!!

diumenge, 19 d’abril del 2020

SI AIXÒ ÉS UNA GUERRA, L'ESTEM PERDENT

I no em refereixo pas a la més que pressumptuosa “guerra” a la que fa referència el president espanyol i tots els seus aplaudidors a sou cada vegada que parla de com combatre la pandèmia de la Covid-19. Parlo de nosaltres, dels catalans, de Catalunya. Que el Govern espanyol de torn, sigui de dretes o d’esquerres, que pel que fa a sentiment patriòtic i aniquilació de qualsevol idea o iniciativa catalanes, són exactament iguals, aprofiten el que sigui, el que calgui i quan convingui, per reduir-nos, anul·lar-nos, dividir-nos, enfrontar-nos i, si poguéssin, eliminar-nos. Em refereixo a la nostra lluita, la de l’autodeterminació, la de la independència.

 

I ara és quan, alguns de vosaltres dieu allò de: “Ja està aquest un altre cop amb les seves disertacions filopatriòtiques somniatruites”. Doncs sí, efectivament. Però si ho escric és perquè ho penso i no pas per jugar a passar l’estona, ara que el confinament ens permet arribar a conclusions poc plausibles, o no!

 

Amb independència del debat, o debats, que podríem tenir respecte de com uns i altres, els d’aquí i els d’allà, afronten les diferents fórmules per contenir la pandèmia, entenc que cal centrar-nos en com la Declaració de l’estat d’Alarma, ha aconseguit conquerir més terreny encara del que havia controlat d’ençà del 1 d’octubre de 2017 amb l’aplicació del famós 155, els empresonaments arbitraris, les conculcacions de drets fonamentals, l’atac constant a les nostres llibertats, l’exili, el judici farsa, la sentència infame, la represiò a les protestes populars per la sentència, les actuacions policials, el tractament dels presos polítics per les nostres pròpies institucions actuant sempre sota la por i l’amenaça…, i podria seguir.

 

Vull dir, que això de la Covid, pel que fa només a la progressiò dels compromisos sobiranistes, ha suposat un frè definitiu del que ens costarà molt, massa, redreçar-nos. I és que, si no havíem perdut prou terreny en les batalles posteriors als fets d’octubre de 2017, és a dir, al referèndum d’autodeterminació, a l’aixecament popular del 3 d’octubre, al Ple del Parlament de Catalunya del 10 d’octubre, i com no, a la Declaració d’independència, suspesa i no publicada, del 27 d’octubre, amb tot un poble disposat a deixar-ho tot per defensar el que s’havia aprovat a les urnes, malgrat les atrocitats d’un Govern colonial com l’espanyol que no va aconseguir aturar un referèndum per les armes ni requisar prèviament ni una sola urna.

 

Aquell era el moment. Ho vam tenir a tocar, però no ho vam saber aprofitar, o no ho vam voler, o no vam poder, tot i que d’això en tinc els meus dubtes. Ara ja no sabrem mai si ens n’haguéssim sortit. Però, sí que he arribat a la conclusió que ara, potser és quan caldrà esperar uns quants anyets i que sigui la propera generació la que, a la vista de tot el que hem passat i patit des de la tardor de 2017 fins avui, ho torni a intentar sense caure en els errors nostres.

 

Recordeu que n’hi va haver uns que es dedicaven a enviar presidents a la paperera de la història. Després van condicionar l’investidura d’un nou president i la formació d’un Govern que es comprometés a fer la independència en divuit mesos. Vam fer l’u d’octubre. Alguns van arriscar les seves vides i la de les seves famílies i patrimonis per aconseguir la fita proposada. Són a la presó o a l’exili. Com en seria de diferent si els tinguéssim actualment al capdavant de les nostres institucions! La manca d’unitat, sempre la manca d’unitat, ens ha destrossat. Em podeu dir el que volgueu, que si ideologies, que si valors republicans, que si integracions mal enteses, que si no sé què de la base, o que si tu o que si jo, perquè, és clar, jo sóc millor que tu, perquè tu provens d’una mena de gent que fa que no em cregui que vols el que diu que vols….. Sí, tot això i molt més. La manca d’unitat ens ha frenat, junt amb les ànsies de protagonisme d’alguns, el victimisme dels altres i les ganes d’esdevenir herois per la història d’aquells de més enllà. Però, a partir del 27 d’octubre de 2017, tot han estat derrotes. Fins i tot, aquella batalla guanyada el 21 de desembre de 2017, amb la renovada victòria independentista, no va servir de res. Vam acabar formant Govern, després que gairebé la meitat dels independentistes elegits no volguéssin que el president legítim Puigdemont fos investit. Aquí Espanya ja va començar a veure que podia amb nosaltres. Al final, escollim a un home honrat, que poc en sabia de Política i crec que segueix sense voler entrar en el joc dels polítics “professionals”, perquè tirés endavant un Govern efectiu, del que molts dels seus membres no estan disposats pas a arriscar el que van arriscar els seus predecessors per proclamar la independència. Alguns van voler aprofitar aquell Govern per intentar lluir unes polítiques “socials” que els farien ampliar la base, cosa que volia dir obtenir la majoria en unes eleccions futures, i res més que això. La independència ja no és en els seus plans. Pretenen abatre a qui sigui per esdevenir majoritaris en un àmbit sobiranista que, amb l’excusa de que cal ampliar la base, podran fer el que tota la vida havien fet els Pujols i els Duran i Lleida d’antuvi.

 

Però la Covid ens ha obert de nou els ulls a tots. Hem vist com s’ha seguit ampliant, no la base sino l’aplicació del 155, com s’ha centralitzat tot novament a Madrid i el nostre Govern només s’ha dedicat a la pataleta diària: Que si no ens donen això, que si no ens faciliten allò, que si no ens deixen fer no sé què, que si 1714 mascaretes, que si ara no us deixem confinar o desconfinar fins que no ho diguem nosaltres, que si us requisem el material…. I així fins a la vergonya total i definitiva. Rodes de premsa diàries queixant-nos del que nosaltres volem però no ens deixen. Sí, hem perdut. No hem sabut ni plantar cara a això. No hem sabut ni fer com el que vam fer amb les urnes. Estem tocats i enfonsats. Però, n’estic segur que ens en sortirem, de la Covid-19, és clar, però també d’aconseguir la independència. Perquè diu que divendres s’aprovaran uns pressupostos que res tindran a veure amb la realitat del país de quan es van elaborar i negociar, la qual cosa vol dir que si no s’aprovéssin, tampoc passaria gran cosa. Deia el President Torra, l’únic que ha sabut mantenir la dignitat del càrrec i que si no ha fet més ha estat per la gent que l’envolta, que quan s’aprovéssin els pressupostos convocaria eleccions. Doncs, potser que les convoqui, a poder ser pel proper dia 1 d’octubre de 2020. Que es presenti una candidatura comprometent-se només, a Declarar la Independència si guanya les eleccions. Si s’en surt, endavant. Si no, haurem perdut la guerra i serà una altra generació la que ho haurà de tornar a intentar, aquesta vegada sabent el que pot i el que no pot fer i amb la lliçó ben apresa!

 

 

divendres, 10 d’abril del 2020

GESTOS I GESTIÓ MUNICIPAL EN TEMPS DE PANDÈMIA

Són aquests uns dies molt durs, molt colpidors, que sempre guardarem en la nostra memòria i que segur que canviaran per sempre més les nostres vides. També, són temps que els governants s’han de posar més que mai al costat de la gent, de les persones, dels ciutadans, al seu servei. Si pensem en allò del Principi de Subsidiarietat, és a dir, aquell que ens diu que els problemes els ha de mirar de resoldre l’administració més propera al ciutadà que, en general, vol dir l’Ajuntament. Això és així arreu a excepció d’Espanya, que la seva voluntat centralitzadora l’incapacita per deixar que siguin les administracions més competents, com és el cas de Catalunya, amb més de vint anys de competències plenes en Sanitat, les que exerceixin les seves funcions, deleguin en qui més en sap i executin les polítiques que els experts recomanin, més encara en una situació d’emergència sanitària com l’actual. D’altra banda, també arreu, a excepció d’Espanya, qualsevol governant en surt reforçat políticament davant de situacions catastròfiques o de crisi com les que ara ens afecten. Són aquestes ocasions en les que un president, conseller, alcalde o regidor, tenen l’oportunitat d’aparèixer com a bons servidors públics amb tota mena de gestos i actes que beneficien en gran manera la seva imatge. Com dic, això passa a tot arreu però no pas a Espanya, que la seva acció sempre brabucona i testosterònica els fa perdre qualsevol bona oportunitat d’actuar en benefici del comú.

Abans de res, permeteu-me que feliciti molt sincerament als grans professionals de Radio Palau qui, dia rere dia, des de casa i amb els mitjans que disposen, fan un treball informatiu extraordinari, plural, veraç i amb autèntica vocació de servei, informant als oients del que saben que passa al nostre poble en relació a l’afectació de la pandèmia per la Covid-19. A la Sira, la Raquel, la Laura, el Jordi, elJoan i l’Eduard, moltes gràcies per l’enorme servei que presteu a la gent de Palau-solità i Plegamans! I és que, com sempre us dic, la meva principal font d’informació pel que fa al nostre municipi, és l’emissora municipal que segueixo a diari amb més interès gairebé que la informació general que ens arriba a través dels grans mitjans. Però, saber tot el que està passant a la residència geriàtrica Residencial Palau, els testimonis, les dades i la forma d’aconseguir la notícia, faria sentir enveja a qualsevol mitjà que es vulgui dir professional, plural i objectiu. A banda de tot el que passa en quant a dades oficials, l’activitat de les entitats, més encara les esportives que han vist truncades les diferents competicions, el contacte amb la gent i, com no, amb l’alcalde i els i les regidores de l’equip de Govern, ens ofereixen una visió prou ampla com per saber amb claredat i exactitud tot el que està passant al nostre voltant, des del confinament més estricte a les nostres cases.

M’agrada saber la disponibilitat de l’àrea de Serveis Socials que, si mai fins ara, al menys per la meva experiència com a regidor, s’havia deixat ningú a l’estacada, tampoc ara ningú s’ha de quedar sense els ajuds d’urgència social, els pagaments a qui no hi arribi dels suministres bàsics, de la hipoteca, del lloguer, de l’allotjament en una residència, dels aliments, dels medicaments, del material escolar, les activitats extraescolars i un llarg etcètera. Són aquestes les coses que donen sentit a la dedicació a la política durant un determinat temps de la nostra vida. És saber que si de cop hom no pot pagar el lloguer, la llum o el gas, pot anar a Serveis Socials per trobar l’ajud d’unes grans professionals que si abans estàven desbordades, ara més que mai necessitaran l’incorporació de nous reforços, ja sigui propis o per part del Consell Comarcal, precisament quan les limitacions legals d’un Estat com l’espanyol han començat a cedir en aquest sentit. Val la pena saber que, també al nostre poble, com en tants i tants pobles de catalunya, hi ha gent voluntària disposada a ajudar en el que calgui als altres, cosint bates, fent mascaretes, ajudant a fer la compra, a treure el gos i el que convingui! Això també és el que fa sentir orgullós a un alcalde i a un equip de Govern. És ara més que mai, quan poden sortir a ser transparents en tot, a informar del que l’ajuntament pot i no pot fer. És l’hora d’intentar estar conectat amb tothom perquè els veïns i veïnes sentin la proximitat dels seus governants.

Tot plegat sempre té un risc. El de passar-se de frenada. Sento que regidors, regidores i alcalde reparteixen els lots d’aliments de Caritas a les famílies que s’indiquen des de serveis socials. Potser a primera vista sembla interessant. A mi m’ha sorprès la flagrant vulneració de la legislació sobre protecció de dades. Com pot ser que des de serveis Socials es faciliti un número de referència a caritas perquè les famílies, sense identificar-se amb cap dada, puguin recollir els seus aliments, i ara, de cop i volta, siguin regidors, l’alcalde o qui sigui els que disposin de noms, cognoms, adreces i telèfons per repartir els aliments? Em temo que l’inexperiència junt amb unes ganes de servei amb massa protagonisme polític, hagin provocat aquest greu error. Com tampoc entenc, sota uns criteris semblants la raó per la qual, també des de l’equip de Govern es reparteixen personalment, lliurant-les en mà les mascaretes elaborades pels voluntaris a totes les persones majors de 65 anys. El fet és indiscutiblement bonic, necessari i d’agraïr. Però, per quina raó, tenim a tots els regidors donant voltes pel poble repartint mà en mà mascaretes, quan les podrien deixar a la bústia? O per quina raó no ho fa l'empresa contractada per l'ajuntament per a repartir correspondència de tota mena?

Em sento molt orgullós que Palau-solità i Plegamans tingui, després de tants i tants anys un Govern independentista. Però, penso sincerament i amb tota honestedat que cal replantejar-se una mica la política comunicativa i de protagonisme massa personal. No sigui que la gran i bona feina que s’està fent, es vegi pertorvada per unes ànsies que, potser de forma involuntària, ratllen un excés d’electoralisme mal entès, en un moment en el que ni això caldria per lluir esprit de servei i obra de Govern!

Dic tot això des del més absolut dels respectes. És una simple anàlisi com a observador de la informació que m’arriba. I, què voleu que us digui, m’ha vingut de gust exposar-ho!

dilluns, 6 d’abril del 2020

SOBRE GUARDA I CUSTÒDIA EN TEMPS DE PANDÈMIA

Com és sabut, des que es va decretar l’estat d’Alarma amb el consegüent confinament a casa de tota la població, s’ha entrat en una nova dimensió en tants i tans àmbits de la vida que en podríem escriure grans teories que només quedaran plenament desvetllades a mesura que la vida vagi girant. Conseqüències catastròfiques a nivell de l’economia global, com en les economies de cada persona o família, en la forma de ser i de relacionar-nos tots plegats…, podríem escriure i escriure, però la realitat no la sabrem fins que tot això s’acabi i uns i altres volguem tornar a una normalitat que mai més serà com la que teníem abans del 14 de març de 2020.

 

El fet de trobar-nos en aquesta mena d’estat letàrgic, amb unes normes que, al menys pel que es refereix al meu despatx professional, ens obliga a “intentar” treballar a porta tancada, amb els terminis, els actes, les vistes, les compareixences a nivell judicial suspeses “sine die”, fa que, més enllà de centrar la feina del despatx a la redacció d’actes, contractes i convenis a títol privat, o la preparació de demandes i escrits per quan s’aixequi aquesta actual suspensió, es limita molt a les consultes que, com no podia ser d’una altra manera, s’han de portar a terme, ja sigui per telèfon, per correu electrònic, o mitjançant la celebració de reunions virtuals a través d’aplicacions informàtiques, de gran utilitat per cert, com són l’skipe o el Jitsi meet.

 

Cal dir que, una de les principals preocupacions en matèria de Dret de Família, és com cal interpretar aquest estat d’Alarma pel que fa a l’aplicació dels Règims de visites, estades i comunicacions dels fills menors respecte dels seus progenitors mentre duri tot això. I és que, per una banda, hi ha les parelles amb acords o sentències on s’estableix una Guarda i Custòdia compartida entre ambdós, però, per una altra, hi ha les parelles en les que només un dels progenitors té atribuïda la guarda dels fills i filles havent-se acordat un règim per a l’altre de caps de setmana alterns, tardes intersetmanals, etc, com també el corresponent repartiment durant els periodes de vacances escolars de Nadal, Setmana Santa i Estiu, per meitats entre ambdós.

 

Davant d’això, ens trobem amb una situació que, inicialment s’assemblava al que va passar l’any 2010 amb l’invent aquell de la setmana Blanca del Conseller Maragall, però que ara pot arribar a tenir unes conseqüències nefastes en la relació entre pares, mares i fills, com també entre els mateixos progenitors. I és que, si el decret de l’estat d’alarma considera que estan perfectament permesos els desplaçaments de progenitors per anar a recollir al fill o filla o retornar-lo en compliment dels règims de visites, el cert és que, a l’hora de la veritat, aquesta situació d’estat d’Alarma, ha provocat l’existència de grans i greus discrepàncies entre cònjuges, agreujat i molt pel fet que, el no funcionament dels jutjats fa impossible que es pugui acudir al jutge per tal que obligui al progenitor que incompleix amb llur obligació a aplicar el règim de visites, estades i comunicacions en vigor.

 

La Junta de Jutges i Fiscals de barcelona, com els jutges de sabadell i granollers en el nostre cas, han emès comunicats advertint que cal que els progenitors arribin als acords més beneficiosos per als seus fills i filles menors, sense necessitat de fer canvis substancials en els règims de visites en vigor. I així és en molts casos. S’imposa el seny i són les mares i els pares qui van acordant en cada moment com segueixen mantenint contacte amb els menors i durant quins periodes. Però, són molts, moltíssims, els casos en els que, donada la ja existent mala relació i tensió entre els progenitors, s’aprofita l’avinentesa per perjudicar a l’altre impedint que les filles o els fills no puguin romandre amb qui en algun moment havia estat la seva parella sentimental.

 

Penso, sincerament, que aquesta és una situació que caldria equiparar amb un periode de vacances, pel que es refereix a la relació entre mares-pares i descendents menors d’edat. Seria aconsellable per moltes raons, entre les quals el fet que el confinament comporta un tancament a la llar que, si es practica el canvi de domicili, pot beneficiar en gran manera als menors, pel fet que mantenen un contacte igual amb cadascun dels progenitors, però també, perquè canviar d’ambient, segur que els comporta un plus d’equilibri personal i emocional.

 

Hi ha qui, emparant-se en raons de protecció mal enteses, impedeix que la filla o fill vagi amb l’altre, al·legant qualsevol excusa. És evident però, que si un dels progenitors pateix símptomes o la pròpia malaltia del covid-19, de cap de les maneres, s’hauria de deixar que la filla o fill anés amb ell. Però, el que de cap de les maneres resulta de rebut, és que, aprofitant-se d’aquest estat d’alarma, es vulgui seguir utilitzant als menors com a arma llancívola contra l’altre, només per perjudicar-lo, no adonant-se que la seva actitud, per una banda, segueix crispant la relació entre progenitors, però, sobretot, per una altra, el que provoca, és un dany irreparable al menor.

 

Seran múltiples les demandes i reclamacions de tota mena que es derivaran d’aquest Estat d’Alarma, com a conseqüència dels reiterats incompliments en l’aplicació dels règims de visites. Hi ha qui em diu que la Mediació resulta extraordinàriament útil en aquests casos. Efectivament, jo que en sóc un ferm defensor de la Mediació, hi estic d’acord. El problema està en que normalment aquests tipus de situacions, que venen d’aprofitar qualsevol excusa per atacar a l’altre en perjudici de les filles i fills, són els que mai es volen sotmetre a mediació. Són els que es pensen que tot s’arregla amb demandes, denúncies i reclamacions. I sembla que del que no s’adonin, és del mal que li estan causant al seu fill o filla que, tard o d’hora en pagarà les conseqüències.

 

Intentem arribar a acords. Intentem que s’imposi el sentit comú i el seny entre els progenitors. Intentem que, si cap d’ells ni del seu entorn es troba afectat per la malaltia, que s’apliqui el règim de visites existent, i si pot ser, un règim més ampli que faci canviar d’ambient i d’entorn als menors, com també afavoreixi l’estabilitat personal i emocional de fills, filles, mares i pares. La venjança és mala consellera i la prioritat ha de ser sempre, sempre, sempre, el benestar dels fills amb independència de discrepàncies i tensions entre progenitors.

 

Jaume Oliveras Malla
Advocat
C/. Barcelona núm. 43 08184 - Palau-solità i Plegamans
Telf.  93 864 40 77 Fax.  93 864 48 18
www.jaumeoliveras.cat

dimarts, 31 de març del 2020

PLE MARÇ 2020: GALÀCTIC, VIRTUAL, TELEMÀTIC..., EXCEPCIONAL!

Ahir era dilluns 30 de març. No era pas l’últim dijous del mes, però es va celebrar, i de quina extraordinària i excepcional manera, el Ple municipal ordinari corresponent al mes de març que avui s’acaba. Amb tothom a casa, en ple confinament, però amb totes les garanties, va tenir lloc el Plenari. La preparació, per part dels excel·lents tècnics informàtics de l’Ajuntament i l’assistència de l’empresa que el consistori disposa per atendre totes les seves necessitats informàtiques, fent els canvis i instal·lacions tecnològiques necessàries per tal d’habilitar que els plens municipals, però abans també tots els altres òrgans col·legials que garanteixen un adequat funcionament del dia a dia de l’ajuntament, es puguin reunir de una forma efectiva i legal. Cert és també que, primer, va ser el Govern de Catalunya, l’anomenat Consell Executiu, qui aprovés que les diferents administracions territorials catalanes poguessin celebrar les seves reunions amb plena eficàcia de forma telemàtica. I és així que, mitjançant la mateixa aplicació que els advocats hem hagut d’instal·lar per poder portar a terme actes i assistències judicials, també l’Ajuntament del nostre poble va procedir en el mateix sentit. La culminació absolutament exitosa va ser quan ahir, a partir de les set de la tarda, les conexions van funcionar a la perfecció, fent que els disset regidors/es, la Secretària i l’Interventor municipal, es conectessin a la vegada, tal com si al Saló de Sessions municipals estiguessin, i celebressin, gairebé amb total normalitat un Ple, el del mes de març, que entenc que, per ser el primer que es feia d’aquesta manera, i ves que no sigui l’últim, només va tractar qüestions de tràmit i gestió municipal, sense debats, sense mocions i, sense cap vot en contra per part de ningú!

 

Realment, el fet que el plenari es desenvolupés en aquestes condicions, amb totes les garanties legals i de participació, junt a que fos retransmès íntegrament tant per Radio Palau com pel canal de l’Ajuntament del Youtube, em va impressionar i reconec que emocionar moltíssim. Una de les grans diferències respecte dels plens pressencials al mateix consistori, era en les votacions de cada punt. I és que, calia que cada regidor/a havia de verbalitzar de forma individualitzada el seu posicionament, el seu vot, davant de cada punt tractat de l’ordre del dia. Per la resta, total normalitat. Cadascú des de casa seva, a excepció de l’Alcalde, la Secretària i l’Interventor, que sí es trobaven al Saló de Plens, la sessió d’ahir va començar amb un parlament i salutació de l’Alcalde oferint el suport municipal a les persones confinades, a les aïllades, amb paraules d’ànims cap a tothom i crides a no sortir de casa si no és del tot imprescindible, així com donant el condol a les persones i familiars que el malaït virus s’ha emportat, seguit de la intervenció de cadascun dels disset representants municipals amb paraules en el mateix sentit que l’alcalde ho acabava de fer. A partir d’aquí, inici del plenari amb aprovació de l’acta de la sessió anterior com la resta de punts que integraven l’ordre del dia.

 

Malgrat fou un ple sense mocions polítiques que, com tothom sap, són les que cada mes allarguen d’una forma, de vegades suporífera i insoportable els plens municipals, el d’ahir sí que va servir per aprovar qüestions d’enorme transcendència per a tots nosaltres. Una Modificació de Crèdits d’aquelles que fan que el Pressupost municipal es vagi adaptant a les necessitats del dia a dia de l’ajuntament, on es treuen diners d’unes determinades partides per destinar-les a unes altres que el Govern vol o ha de prioritzar. No sé si és a mi que em dona aquesta sensació, però ahir, en aquest punt, per donar compliment a un dels grans compromisos del PAM, es va habilitar una partida, que entenc que es van oblidar d’incloure en el pressupost d’enguany, que permet l’anomenada Socialització dels llibres de text. Ja ens ho explicaran millor, però suposo i espero que això signifiqui que a partir del proper curs escolar, les nenes i els nens de les escoles públiques del nostre poble, no hauran de fer front a l’enorme despesa que suposa l’adquisició dels llibres de text. Gran notícia que suposem, a la vista de l’actual política de comunicació i propaganda de l’actual Govern, s’en donarà el ressò que li correspon. També es va donar compte de diversos punts, com del compliment sobre la legislació de morositat en el pagament de les factures per part del consistori dins dels terminis legals establerts, també sobre quines han estat les accions i actuacions de l’Ajuntament, amb els seus corresponents costos, dels efectes de l’anomenat Temporal Glòria, o l’adhesió de tot el consistori al manifest del món local, a iniciativa de les entitats com l’associació catalana de Municipis i Comarques, o la Federació catalana de Municipis, respecte de la situació i els efectes a conseqüència de l’actual pandèmia per la Covid-19. Però, sobretot, es va donar compte de la Liquidació del Pressupost de l’any passat que, sorprenentment, malgrat ser any electoral, sembla que els socialistes no s’ho van pas gastar tot, deixant inclús diverses obres en marxa que ha anat culminant el nou Govern. I és que, s’observa un romanent positiu, sí, allò que en una empresa privada denominem com Superàvit, d’un total de 5,3 milions d’euros! Malgrat les limitacions imposades per la legislació espanyola que, molt probablement s’haurà de deixar sense efecte a conseqüència de l’actual crisi per la Covid-19, de ben segur permetrà a l’equip de Govern endegar grans iniciatives socials i d’inversió que reportaran, de ben segur, grans beneficis de tota mmena per a la gent de Palau-solità i Plegamans. Aquests números positius, van fer possible que, en el darrer punt d’ahir, via Proposta d’Urgència, s’aprovés destinar cap a tres-cents mil euros a ajudes socials que complementen els vuit-cents mil que aproximadament ja destinava el Pressupost d’enguany a l’àmbit dels Serveis socials. Tothom hi va estar d’acord, com no podia ser d’una altra manera, ara que, de ben segur les necessitats en aquesta àrea municipal s’incrementaran d’una forma exponencial. Les ajudes en el pagament de suministres, lloguers, menjadors escolars, alimentació, residències, impostos i taxes municipals, activitats extraescolars, hipoteques i un llarg etcètera, centraran una enorme feinada a les extraordinàries Tècniques de serveis socials qui, a banda de necessitar l’ajuda i col·laboració constant de les del Consell Comarcal, caldrà que també s’incrementi la plantilla de l’edifici del carrer Anselm Claver 11. Aprovada, tant la urgència com la proposta per unanimitat.

 

Dona gust veure aquest ànim constructiu, aquest anar a la una tots plegats amb independència del color polític. Quina enveja que sento!

 

El Ple, després d’algunes preguntes i precs (pocs) relacionats amb l’actual situació de confinament i l’actuació municipal que s’en deriva, va acabar, amb una petita pausa a les vuit del vespre per tal que els diferents representants poguessin dirigir-se a finestres i portals a oferir el més que merescut aplaudiment a tots els sanitaris i persones que en aquests moments històrics tant difícils i complexos que ens ha tocat viure, lluiten dia a dia contra tanta adversitat i malvestat.

 

Un Ple que sempre recordarem, al menys els que ens agrada la política en general i la municipal en particular, pel fet que la tecnologia ha permès fer quelcom impensable no fa pas masses anys. Per cert, de bon rotllo, que algú li digui a l’Oriol, que això d’estossegar posant-se la mà davant la boca i després tocar-se la cara, no és gens recomanable!

 

Ànims a tothom, salut i endavant!!!

dissabte, 21 de març del 2020

CRÒNICA D'UNA GUÀRDIA EN PANDÈMIA

Ja portem una setmana sencera de confinament. El més important, que seguim bé i no patim cap dels símptomes de l’apestat virus que ens té a tots atemorits. Una setmana, que s’allargarà no pas vuit dies més, com inicialment es va disposar, sino que ves a saber quant de temps haurem de seguir amb aquesta reclusió que, de ben segur, canviarà per sempre les nostres vides en molts sentits. Ara fa una estona parlava amb una amiga catalana que viu i treballa a Itàlia, a la zona confinada des del primer moment, que m’explica que ja porten un mes recluïts, sense sortir de casa, sense escoles i treballant com poden entre el teletreball i petites sortides imprescindibles per a la més estricta supervivència, sense que es puguin allunyar en cap cas més de dos-cents metres d’on viuen. I em diu també que les previsions apunten que les escoles no tornaran a funcionar amb normalitat fins a començaments del mes de maig, tot i que oficialment es diu que es tornaran a obrir el 6 d’abril. Doncs, que ens serveixi per anar-nos fent una idea del que ens espera encara. I no sabem pas la sort que tenim els que podem gaudir d’una casa amb pati i, en el meu cas, accés directe al despatx que, com sabeu, ha de romandre tancat al públic a la vista de les disposicions del decret d’Estat d’Alarma. Per cert, em crida l’atenció veure a les xarxes determinats companys advocats explicant com d’enfeinats n’estant treballant a porta tancada. No sé si sentir enveja o llàstima; ja que, amb tots els judicis, vistes, actes, compareixences, llençaments i terminis suspesos, no sé pas d’on els ve la feina! El que sí és cert, és que en el meu cas, he mantingut els horaris de feina, atenent trucades, sobretot relacionades amb com cal interpretar el Decret declarant l’Estat d’Alarma pel que fa a l’aplicació del Règim de visites, estades i comunicacions dels fills menors vers els seus progenitors mentre duri aquesta situació, extrem aquest que ja analitzarem un altre dia, però, que sí he volgut seguir una rutina, ni que sigui per aprofundir més en qüestions que tinc damunt la taula o analitzar jurisprudència diversa.

 

Amb tot, com advocat adscrit al Torn d’Ofici d’assistència al Detingut, TOAD, aquest dijous dia 19, Sant Josep i dia del Pare, em tocava estar de Guàrdia en l’àmbit de Violència sobre la Dona al partit judicial de Cerdanyola del Vallès. Durant els dies previs, vaig rebre un seguit de comunicacions del meu Col·legi professional, el de l’Advocacia de Sabadell, informant-me sobre els acords assolits amb Mossos, Jutges i Fiscals de Sabadell, per tal que, tant l’assistència als detinguts inicial davant els Mossos, com la posterior declaració davant el Jutjat, es podia fer per mitjans telemàtics, havent-se habilitat la corresponent aplicació en video per si era necessari efectuar l’assistència al detingut amb totes les garanties, incloent la signatura digital dels documents. Tot plegat em feia preveure una jornada de guàrdia prou segura sense la necessitat d’haver-me de moure de casa o del despatx. La sorpresa vingué quan, parlant amb una companya advocada el dia anterior, em comenta i confirma que tot aquest dispositiu i acords assolits, no era aplicable al partit judicial de Cerdanyola del Vallès. Desconec si la negativa prové de la Jutgessa Degana o de discrepàncies entre els òrgans i cossos actuants; però el cert és que, si es produïa alguna detenció, en el meu cas per Violència sobre la Dona, (penseu que aquests dies sembla que hagin desaparegut de cop els delinqüents i que no es perpetrin maldats més enllà de l’àmbit domèstic), calia anar a les corresponents dependències policials i judicials.

 

Dit i fet. Cap a les tres de la tarda rebo trucada de Mossos de cerdanyola per una detenció. Per tant, que calia que acudís a entrevistar-me amb el detingut així com realitzar la resta de diligències. Ja em van advertir, que no disposaven de mascaretes, ni gel amb alcohol per netejar les mans, ni guants. Que calia que anés prou previngut al respecte. Jo que, com us podeu imaginar, acudeixo sempre als llocs acompanyat de la meva dona, extrem aquest justificable, també pel decret d’estat d’Alarma donada la meva condició de discapacitat, vam dirigir-nos a la Comissaria de Mossos de cerdanyola, amb qui, a la vista de les excepcionals circumpstàncies i la precarietat que pateixen, vam acordar com procediríem. Així, un cop conegudes les raons de la detenció i els detalls de la mateixa, ens vam entrevistar amb el detingut en el mateix calabós. A continuació se li van tornar a llegir tots els seus drets en presència meva. I havent optat per no declarar, vam signar la declaració i els drets en els mateixos calabossos, separats per la reixa de contenció. Les circumpstàncies del cas, van fer que pogués quedar en llibertat sense necessitat d’haver d’acudir a presència judicial. Els Mossos disposaven de guants i mascaretes, perquè uns nois xinesos els hi van donar. Les mans se les rentaven amb Sanitol, que tenien ben visible damunt la taula. Sort que nosaltres ja veníem de casa ben proveïts de guants, mascaretes i gel. Diuen que ens podem negar a portar a terme l’assistència si no ens faciliten aquest material. Però, quina culpa en té el detingut d’aquesta precarietat de les nostres administracions? A partir d’aquí, cap a casa i, com aquell qui diu, donant per acabada la Guàrdia.

 

Però no! A l’hora de sopar rebo nova trucada per una altra detenció. Necessitant el detingut la presència d’un intèrpret, quedem per a dos quarts d’onze de la nit. Vam procedir de la mateixa manera que amb l’anterior, però ara hi calia afegir a la intèrpret en un espai prou reduït que incompleix qualsevol mínim distanciament del metre i mig recomanat per a no contagiar-nos del Covid-19. Però, no quedaria pas en llibertat, ja que l’endemà divendres dia 20 hauria de declarar davant el jutjat de guàrdia de Cerdanyola del vallès per diversos delictes. I ja ens tens ahir divendres cap al Jutjat. Allà, exactament el mateix: entrevista als calabossos dels jutjats amb nosaltres i la intèrpret i cap al despatx de la jutgessa a prestar declaració, això sí, tots amb guants i mascaretes, amb la presència del detingut, les dues mosses que el conduïen amanillat, la intèrpret, la jutgessa, així com la meva dona i jo. Tots en un sol despatx de dimensions reduïdes, incomplint qualsevol mínim protocol de seguretat sanitària dels que tant ens insisteixen els uns i els altres.

 

Aquesta ha estat la primera de les experiències en estat d’Alarma per l’actual pandèmia. Em donava la sensació que estigués veient una pel·lícula de ficció, o potser de terror, que mai m’hauria imaginat de viure. Però, aquesta és la realitat d’avui. Espero que la propera sigui a la zona de Sabadell, on sembla que sí impera el seny i les més elementals condicions i garanties de seguretat per a tots i totes.

 

Per cert, vam sentir un testimoni de primera mà de com funcionen en aquests moments les UCI d’hospitals molt propers amb els criteris de selecció dels malalts. Qui era que deia que “esto no es Uganda”? Doncs això!

 

dilluns, 16 de març del 2020

UTILITAT PÚBLICA, INTERÈS SOCIAL, O... INTERÈS POLÍTIC?

Quart dia de confinament a casa, o al despatx. I és que, en el meu cas, no haig ni de sortir al carrer per anar a treballar, la qual cosa a vegades és positiu, com ara, però en ocasions, potser no ho

Es tant, tot i que la comoditat ho compensa.

 

Feina, ben poca, després que s’hagin suspès terminis, actes, judicis i tota tramitació o diligència de les que podríem considerar ordinàries. Altra cosa seran les urgències, les guàrdies (com la d’aquest proper dijous) que ja veurem com les afrontem! Aquí, seguim treballant tancats, amatents al telèfon, al mail o a les reunions telemàtiques, si cal, preparats per atendre, assessorar a qui ho necessiti i per a formalitzar els contractes i/o documents que resultin necessaris.

 

Però, des de la tranquil·litat del despatx, no deixo de pensar en com els uns i els altres, actuen amb o sense sentit de la responsabilitat davant d’una situació d’emergència global com és la que es deriva de la pandèmia provocada pel Covid-19. Els uns, els del Govern de Catalunya, sense distingir en cap cas si aquest és d’aquest partit, de l’altre o és independent, preocupats en tot moment pel benestar de la població, per preservar-la de la pandèmia, aïllant aquí o allà, actuant d’acord amb les seves competències, o fins i tot més enllà, al menys, donant consells i instruccions perquè tothom faci el que els altres no acaben d’acordar. I, els altres, com deia, que són els del Govern espanyol, preocupats només per la pàtria, pel sentiment d’espanyolitat sempre imposat, amarats de propaganda patriòtica, lemes sense més, però no fent el que realment convé per aïllar un virus que s’està desenvolupant d’una forma més ràpida que a Itàlia o fins i tot que a la Xina en els primers temps d’expansió.

 

El Govern català, des del primer moment va actuar amb responsabilitat i d’una forma coordinada entre els diferents departaments, des de la Consellera de Salut (que no seré pas jo qui la critiqui per haver-se emocionat al parlar de la seva família confinada a Igualada i a qui no podrà veure fins ves a saber d’aquí a quantes setmanes), el President, el Vicepresident, la Consellera de la Presidència, el Conseller d’Interior, a qui, malgrat tot, no perdonaré mai la persecució d’independentistes per part dels Mossos a qui mana i els epissodis estomacant-los en les protestes d’octubre de 2019, així com la resta de responsables polítics. Per un moment, he pensat en les imatges d’unitat que vam veure a l’agost de 2017 o durant el referèndum d’autodeterminació del 1 d’octubre, que tant alt van deixar el llistó de qualitat i eficàcia de la política catalana. En canvi a Madrid, sense fer el que aquí s’ha fet per a Igualada i voltants, han optat pel “Coronavirus para todos”. Del “Café para todos” al “Coronavirus para todos”. Resulta lamentable i causa veritable perplexitat constatar com la declaració d’un Estat d’Alarma, el que realment ha comportat és un escampament d’una infecció concentrada a la capital del seu regne per tota la costa mediterrània, fent del concepte Confinament una mena d’instrucció sense sentit, en la que tothom no és que pugui, sino que ha d’anar a treballar, no confinant Madrid tal i com correspondria, amb improvització, que si ara aquests sí que poden obrir, ara no que millor que tanquin, tancant fronteres tard i malament, però deixant que circulin trens, avions i vaixells sense cap limitació…, i, en definitiva, res que no sapigueu. Catalunya, en canvi, ha tingut les idees clares, deixant missatges clars com el de “Tothom a casa”. Allà, a Espanya, els ha preocupat més la idea política, el missatge patriòtic, el “Todos Unidos”, sense tenir en compte que el virus, abans que ells el fessin o deixessin escampar, no afectava per igual als diferents territoris del seu estat fallit.

 

Hi ha un principi que hauria de ser absolut i inalterable davant qualsevol decisió política. És allò de “La utilitat pública i el interès social”. Res d’això ha imperat en les decisions fins ara preses per un Govern maldestre i dividit com és l’espanyol de Pedro Sánchez. Diuen i s’enriuen del nostre Govern: que si no s’entenen entre ells, que si estan dividits…, i no seré pas jo qui ho negui. Però, el seu Gobierno, el español, el de Pedro Sánchez, en el que els Comuns o Podem o com es diguin no s’en sap ni gall ni gallina, on sembla que amb un parell de mesos n’hauran tingut prou per tirar-se els plats pel cap, després que el comitè d’emergències o com es vulgui dir anomenat pel tal Sánchez, només el conformen ministres socialistes. Veieu com només tenen al cap l’interès polític? Veieu com tant els fot el poble? Veieu com només pensen electoralment, centrípetament i anticatalanament?

 

Potser sí que ens convenen eleccions a Catalunya, tot i que no ho tinc gens clar. S’han d’aprofitar els moments de feblesa de l’adversari per anar units. I ara és una de les grans oportunitats. No sé si ara seria el moment de fer efectiva la DUI i publicar-la al DOGC. El que sí tinc clar, és que ara seria el moment d’exercir la nostra sobirania, tancant carreteres d’entrada al país, vigilant qui arriba en tren, en vaixell o en avió per retornar-lo a casa seva o enviar-lo a algun lloc per fer quarentena o a l’hospital. Fer, en definitiva, el que vam fer després dels atemptats del 17 d’agost de 2017, mostrant a la comunitat internacional el que som i sabem fer nosaltres sols, sempre respectuosos i solidaris amb qui convingui, sigui qui sigui i vingui d’on vingui. Això és exactament l’utilitat pública i l’interès social. El que fan a Madrid és pur interès polític sense més. I segur que acabaran fent el que des d’aquí es reclama, però ja serà massa tard!

 

Acabo. Faig un especial esmén a la política comunicativa del nostre Ajuntament, a la seva unitat d’acció i de missatge, a les decisions preses, sempre d’acord amb les instruccions dimanants del Govern de Catalunya, sempre sense que li tremoli la mà ni a l’alcalde ni a la resta de regidors i regidores, decidint, per exemple la clausura de parcs i jardins o la forma de portar-se a terme el mercat municipal del dissabte a la pista coberta, o assumint la donació de sang que s’havia organitzat en un centre escolar i que s’hauria d’haver suspès pel tancament dels col·legis. Felicitats i seguiu així que, de ben segur, la gent, els ciutadans us ho agraïrem, sense haver de pensar si aquest és d’un partit o de l’altre. El poble, el país, la gent, estan per damunt dels interessos polítics i quan es governa és, senzillament per afavorir l’utilitat pública i l’interès social!

 

diumenge, 1 de març del 2020

PLE FEBRER 2020: PIM, PAM, PUM!

Permeteu-me que us digui abans de res que jo no era a Palau aquest dijous passat i la celebració del Ple coincidia amb el vol de tornada cap a Barcelona. Alguns m’han dit que si no pensava fer la meva habitual crònica del plenari. Doncs, mireu, no el vaig seguir en directe i, de moment, encara no l’he escoltat en la versió penjada a Internet. Però, a la vista de l’ordre del dia que he pogut consultar, així com el resum fet en el Palau Notícies de divendres a la tarda a Radio Palau, sí que em permetré fer algunes consideracions sobre el fons, ja que sobre el que es va dir i com no puc pas fer, ara per ara, cap aportació.

 

M’alegra veure com finalment, un equip de Govern municipal, més enllà de proclames i mocions de tots colors, omple l’ordre del dia d’una sessió ordinària del Ple de qüestions directament relacionades amb la gestió municipal del dia a dia de l’Ajuntament. No ens podem acostumar a fotos, titulars més o menys encertats i mocions polítiques que, en molts casos, sembla que volguem esdevenir un petit Parlament on debatem sobre extrems respecte dels quals no té l’Ajuntament, ni res a dir que no diguin ja els partits respectius en òrgans de major rang, ni cap competència sobre la matèria.

 

En aquest sentit, sí que resulta interessant constatar com (en això sí que coincideixen tots els governs) com es van aprovant modificacions de crèdits per tal d’anar adaptant els pressupostos municipals a la realitat cotidiana del consistori. Com també veure renovats convenis de col·laboració amb la Diputació, com és el cas del de la gestió informatitzada del padró municipal, o un altra renovació de conveni com és el que ja disposem amb el Síndic de greuges. M’ha cridat l’atenció que sigui aprovada ara i no pas junt amb els pressupostos municipals, com passa arreu, la modificació de la plantilla municipal o també la modificació, en conseqüència, de la relació de llocs de treball. Suposo que tot són maneres i dinàmiques d’actuar en matèria de personal laboral i funcionari, però, jo diria que això té molt més sentit i es pot constatar la seva aplicació pràctica si tot el que es refereix a personal i llocs de treball s’inclou, com un expedient més, en els Pressupostos municipals per a tot l’exercici. I el mateix diria sobre l’equiparació a l’alça de l’anomenat Complement Específic dels treballadors públics, que si no s’inclou en els pressupostos, caldrà la corresponent modificació de crèdits per tal d’habilitar les partides per fer front a quelcom que comporta inevitablement un increment de la despesa en el capítol I dels esmentats pressupostos. Però, s’ha fet així i no seré pas jo qui discuteixi la seva oportunitat o viabilitat.

 

Observo com, segons sembla per manca absoluta de previsió, s’ha hagut d’aprovar un increment considerable de la retribució d’un càrrec de confiança d’ERC, com és el cap de Comunicació, que no seré pas jo qui critiqui aquesta pujada, ja que, a la vista de la que es va aprovar inicialment, la cosa sembla evident i necessària.

 

Un punt que no pot pas passar per alt, és l’adjudicació de la contractació de la recollida d’escombraries, la neteja viària, la Deixalleria, el fibrociment, etc. Sembla que, havent-se ja esgotat el periode de vigència de l’anterior contractació, cal fer aquesta nova adjudicació via el corresponent concurs públic. I si tenim en compte que el nou equip de Govern pretén fer canvis importants en aquest terreny, introduïnt el sistema de recollida Porta a Porta  no només respecte de la fracció orgànica sino també de tota la resta, és la raó per la qual s’ha efectuat una adjudicació per un any a unes noves empreses amb l’objectiu d’anar consolidant aquest nou sistema al que tothom hi estarà obligat en pocs anys per així haver-ho determinat la Unió Europea. Sembla que encara, l’Oposició socialista, segueix parlant de mancomunar tot aquest sistema amb els municipis de Sentmenat i Polinyà, però és tant evident que això no és possible amb uns ajuntaments sense cap experiència en aquest sistema, que si aquesta és l’oposició que té aquest Govern, us podeu imaginar l’enveja sana que sento, després d’anys i anys de crispacions desmesurades amb qualsevol excusa. Penso que, respecte de tot el que es refereix a les escombraries, cal incidir d’una manera molt clara en el civisme d’algunes persones. Es parla dels famosos agents cívics, de campanyes de sensibilització, que clar que fan falta. A veure si l’Ajuntament s’en surt amb el tema de la instal·lació de càmeres de vigilància, que no és cosa fàcil. Si res d’això funciona, ningú em podrà discutir que l’única opció possible a l’hora de combatre l’incivisme, és la policial.

 

I amb això i alguns nomenaments de representants a òrgans col·legiats, s’acaba la gestió municipal, que per alguns ja podria ser el mateix Ple. I és que, a partir d’aquí arriben les mocions. Aquelles proclames, majoritàriament polítiques on cadascú vol treure una mica de pit per fer-se notar amb propostes que, en molts casos, masses, els fan arribar els partits matriu per pressionar aquí o allà o per aconseguir algun posicionament polític en concret. Sempre he pensat que, això de les mocions polítiques, no és que no siguin viables en un plenari que no hi té cap competència. Ara sí, que caldria limitar els debats, per innecessaris, perquè ja sabem el que dirà cadascú i perquè el que acaba trascendint és l’acord o acords presos, així com la brillantor dels intervinents si aconsegueixen aplacar d’alguna manera a l’adversari. Però aquest és un tema, que si la llei no canvia, no cal pas que hi perdem el temps.

 

En les mocions, els Martínez de C’s aquesta vegada han optat per fer veure que els preocupa alguna cosa del poble. Per això van presentar-ne una que es titulava “Per millorar la mobilitat en bicicleta pel nostre poble”. Perfecte! Els acords diuen que cal posar aparcaments de bicicletes en diversos punts del municipi. Qui no hi està d’acord? Junts per Palau i ERC, en tant que equip de Govern, van presentar dues mocions. Una per tal que es pugui implantar algun dia l’anomenat Vot Telemàtic a fi que, com passa ja en el Parlament de Catalunya i alguna altra administració, es pugui conciliar la vida laboral i familiar dels representants electes i es pugui exercir el vot d’una forma telemàtica. També en van presentar una altra per declarar Palau-solità i Plegamans com a municipi lliure de Racisme. Finalment, els socialistes, en la seva dinàmica de presentar quatre o cinc mocions a cada ple, en van presentar una perquè el poble de Palau sigui declarat Vila feminista, una altra, molt encertada, per demanar que no es suprimeixin determinats jutjats de violència sobre la dona, com es pretén fer per part del TSJC, la qual cosa comportaria un colapse important de jutjats especialitzats en aquesta matèria com és el cas del de Sabadell. També van portar davant el Ple una moció relativa a evitar l’instal·lació de cases d’apostes al poble i la proliferació d’aquests tipus de jocs al nostre poble. Res pot regular l’ajuntament, però no els diràs pas que no. A veure si el seu Govern d’esquerres a Espanya s’en surt amb això, no fos cas que els surti el tir per la culata. I la darrera de les mocions, amb una clara, expressa i manifesta intencionalitat política i populista, feia referència al famós conflicte sobre les dues direccions del carrer folch i Torres. S’asseguraven la presència de tots els veïns que lluiten per recuperar l’antiga unidireccionalitat del carrer i així un atac frontal a l’equip de Govern durant els torns de precs i preguntes del públic assistent. Jo no sé si s’en van sortir. I és que, uns parlen que l’anterior Govern socialista ja ho havia previst així, que els tècnics municipals també consideren que la doble direcció és el més correcte, que, segons sembla, la subvenció atorgada per la Diputació era per a fer-ho així i que si es canvia, caldria retornar tots els diners rebuts. I entre bronques, crits i pancartes, que si uns la posen i el Govern la fa retirar, però ara te la torno a deixar posar perquè has demanat permís…, i com si d’un joc de criatures es tractés, el fet és que no sé què dir. Que potser caldria cridar a qui correspongui de la Diputació i fer-lo venir perquè confirmés si es podria mantenir la subvenció canviant alguna cosa o tot, asseures amb tècnics i veïns a fi de trobar una solució. O potser tot això ja s’ha fet. No sé què dir. El que sí sé, és que, analitzant una mica el que ha passat, és clar que els socialistes volien soroll al ple, i això ho van aconseguir, però potser a canvi de donar per acabat el debat. Em sona molt això dels socialistes fent les coses i quan hi ha un canvi de Govern tirar als veïns en contra del nou equip, quan són ells qui han provocat el desori. I penso en Montjuïc.

 

A veure si el proper mes estic en condicions de seguir el plenari d’una forma més acurada. Però, avui encara estic sota els efectes de Perpinyà i vull seguir pensant que ens en sortirem!!!

dissabte, 22 de febrer del 2020

DE DESAGRAÏTS L'INFERN N'ÉS PLE

He manllevat aquesta expressió que sovint deixava anar la meva àvia Antònia, quan es referia a determinades reaccions d’algunes persones properes que, aprofitant-se d’algun gest o acció, acabaven actuant en contra de qui els hi havia proporcionat quelcom que només en podien treure algun benefici. I us preguntareu que a què em vull referir ara amb aquest rotllo. Doncs, m’ha vingut al cap arran de l’acord assolit entre l’equip de Govern municipal i l’Inspector en Cap de la Policia Local, Xavier Virgili, pel qual aquest retira les accions que tenia interposades contra l’Ajuntament, l’anterior Alcaldessa, teresa Padrós i algun altre alt funcionari municipal en reclamació de centenars de milers d’euros en concepte d’indemnització pels danys i perjudicis que ell considerava se li havien causat com a conseqüència d’haver-lo “apartat” i, en definitiva, assatjat laboralment en tant que màxim responsable operatiu de la Policia Local durant els dos mandats socialistes posteriors a l’any 2011.

 

I és que, més enllà d’apreciacions subjectives o interessades, el que sí és evident es que les accions penals interposades també pel referit comandament policial, via querella criminal contra la que fou regidora de Seguretat Ciutadana en el mandat 2011/2015, àngels Marcuello i l’alcaldessa Teresa Padrós, com també contra el sots-inspector Joan Gracia qui, via Decret fou nomenat l’any 2011 Coordinador de l’àrea de Seguretat Ciutadana, com si d’un càrrec de confiança es tractés, sempre em va semblar que gaudiria de molt poc recorregut, com així va ser, decretant-se, despres de recursos i recursos, el seu arxiu o sobresseïment definitiu. Altra cosa és el que es refereix a una possible degradació de l’Inspector querellant i les conseqüències d’haver-lo apartat “de facto” de les tasques i responsabilitats que li són pròpies, que sí pot oferir dubtes legals, la qual cosa podria tenir alguna opció de sortida victoriosa en una acció, ja sigui civil o com així va ser, davant la jurisdicció social. Diferent cosa seria l’import reclamat, que, com es va fer públic, si, segons el que es va informar, es reclamava cap a tres-cents mil euros d’indemnització a l’Ajuntament, l’Alcaldessa i la resta de persones que abans ja he esmentat, podem considerar que resulta del tot desproporcionat i injustificat. Ho evidència l’acord assolit, que estableix la retirada d’aquestes accions per part de l’Inspector Virgili a canvi de l’abonament de vint mil euros, cosa raonable, això sí, amb la restitució de l’Inspector en les seves funcions com a Cap de la Policia Local.

 

No es tracta ara pas d’explicitar opinions personals sobre la forma de ser i de fer d’aquell o d’aquest, que en això cadascú té la seva experiència i també de l’experiència s’aprèn per totes les parts. Del que es tracta, en definitiva, és d’entendre com aquest acord és d’una gran transcendència per al nostre poble així com per al funcionament i eficàcia del nostre cos de la Policia Local.

 

Com sabeu, durant el mandat 2007/2011, en el que em va tocar exercir com a Regidor del que aleshores s’anomenava Governació, vam fer una gran aposta per la Policia Local, que vol dir per canviar dinàmiques i modernitzar la seva operativa i estructura. Des del primer dia, que des del departament d’Interior de la generalitat, sota les regnes d’ICV amb el Conseller Joan Saura, es van posar en contacte amb nosaltres expressant la perentòria necessitat de fer canvis substancials a la nostra Policia. Tant és així que, vam seguir les seves instruccions mitjançant l’intervenció de qui ocupava el càrrec de Director general de Coordinació de les Policies Locals, Carles sánchez, amb qui vam establir un grau de col·laboració enorme. A partir d’aquí i sempre d’acord amb les prescripcions legals, calia adaptar en nombre i en estructura el nostre cos de la Policia Local al que ha de ser una policia moderna, estructurada i propera a la ciutadania. Per això, es van convocar places de nous agents, calia passar d’un a cinc caporals, per tal de garantir que a cada torn de treball hi hagués un caporal responsable. Calia recuperar els cursos de formació a tot nivell, apostar per l’especialització en diferents branques com la Proximitat, la Policia Administrativa, la Violència sobre la dona, la Mediació en conflictes, o la preservació del Medi Ambient. Com així es va fer. Calia convocar la plaça d’Inspector perquè, via oposició lliure, es disposés d’un comandament que, ja fora de l’escala bàsica i intermitja, integrés la nova escala executiva com a màxim responsable d’una policia que volíem moderna i propera als ciutadans.

 

És evident que per a portar a terme tot això i més, calia una nova Comissaria o edifici per a la Policia Local que reunís les condicions òptimes perquè s’hi desplegués un Pla Estratègic, com el que també es va aprovar en el Ple municipal. Amb tot, es va crear l’Oficina de Suport, amb la possibilitat d’interposar denúncies les 24 hores del dia, es van crear unitats com les de Mediambient, Proximitat i Educació Vial que, per cert, va aconseguir els primers reconeixements de bones pràctiques, no només per la Diputació de barcelona sino a nivell europeu. Es va integrar la Policia en el sistema d’emergències de catalunya, es va dotar de seguiment via GPS a tots els vehicles, es va renovar la flota d’aquests, disposant-se d’un vehicle tot-terreny per al control en zones rurals o poc accessibles, així com un vehicle no logotipat, amb l’eficàcia demostrada en la majoria de policies del nostre entorn.

 

Podria seguir i seguir amb multitud d’exemples sobre els canvis en la modernització de la nostra Policia Local, aconseguint un alt grau de motivació en els seus membres, després de temps i temps de divisions i trencaments. Però, tota aquesta gran aposta va topar de ple amb l’actitud obstruccionista i brabucona dels representants socialistes i d’ICV al nostre Ajuntament. Entre el que es pot i el que no es pot explicar, sí que us puc assegurar que durant quatre anys es va cercar la divisió, l’enfrontament entre els membres del propi cos policial. S’inventàven  notícies i informacions falses de forma constant, tals com que jo mateix m’havia instal·lat un despatx a comissaria, que si jo atenia al telèfon, que si l’Inspector Virgili era amic meu i per això és qui va superar les proves…., mireu si n’era d’amic que d’ençà que vaig deixar el càrrec de regidor de l’àrea, ni tan sols he tornat a parlar amb ell, com tampoc mai més s’ha adreçat a mi ni per oferir-me una simple salutació protocolària!

 

La dinàmica “d’acoso y derribo” practicada per socialistes i ICV durant aquell mandat, només perquè es feien evidents els grans avenços en matèria de seguretat, va arribar a nivells horribles i insoportables. Cartes anònimes, filtracions amb informacions falses, al·legacions a la construcció del nou edifici policial, propagació de notícies sobre un fals us del vehicle no logotipat per a l’alcaldessa o membres del Govern, intromissions en les negociacions col·lectives fins a nivells poc explicables, falsos rumors sobre la vida privada del propi Inspector o sobre el meu despatx professional. I podria seguir, però tampoc cal. El que sí sabem, és que un cop els socialistes i ICV arriben novament al govern l’any 2011, es dediquen d’una forma sistemàtica a destruir tot el que s’havia construït durant l’anterior mandat. La conseqüència, recuperar com a Cap al Sots-Inspector amb tasques com a personal de confiança (vagi per davant que tinc un gran respecte personal i professional per al Sots-inspector), desfer-se de les unitats policials, deixar la formació continuada, com també l’especialització, tornar a disposar d’una oficina de denúncies només de matins, desmuntar l’estructura policial aconseguida, amb la corresponent fugida d’agents cap a d’altres municipis i, en definitiva, deixar de ser un cos policial per tornar a esdevenir un cos de simples vigilants sense estructura, sense objectius i sense res més que no sigui agafar el cotxe patrulla per anar a voltar pel poble i estar amatents a alguna trucada d’urgència per actuar. És evident que no pararia d’escriure tot el que em ve al cap en aquests moments. Però sí que, deixeu-me felicitar a l’actual equip de Govern municipal, ja sigui a l’Alcalde Oriol Lozano com a màxim responsable de la Policia Local o a la seva regidora delegada, per haver aconseguit un acord que hagi posat fi a tant despropòsit. Esperem que, ni que sigui poc a poc, es recuperi l’esprit que va guiar-nos en aquell mandat 2007/2011 i disposar així d’un cos policial, proper, modern i eficaç.

 

I ara direu: I a què et referies amb allò dels desagraïts? Doncs a aquells que, havent volgut destroçar la nostra Policia, tenien damunt seu una possible condemna de centenars de milers d’euros, que ara l’Ajuntament ho ha tancat amb un acord econòmic, salvant-los, també a ells d’haver d’afrontar una condemna. Ells, sobretot els socialistes, s’ho han mirat, en el Ple municipal encara posaven en dubte l’acord, i n’han sortit indemnes com si amb ells no anés la cosa. No sé si són conscients del favor que aquest Govern els ha fet. No sé per què, però em sembla que ells no ho haguessin fet!!!